La lliçó

La culpa, és clar, la va tenir una dona; sinó que ella no en va saber mai res. De la manera que després es va veure que havien anat les coses, potser ni va existir mai.

La va trobar a la cruïlla del boulevard Berthier i l’avinguda de la Porte de Clichy. Paul Amiot sortia del cementiri de Batignolles, on l’havia dut el seu humor en aquells instants ombrívol, però la visita li va fer bé, perquè, encara que l’obra mig embastada en el seu cervell no havia acabat de perfilar-se, la seva disposició espiritual havia millorat considerablement. Ell mateix se n’estranyava una mica; però, com es deia, els fets són els fets.

Amb una disposició, doncs, bon xic més optimista, va arribar a la cruïlla esmentada. Al davant seu caminava una noia. Una de tantes noies. D’esquena, com es comprèn, no podia saber si era bonica, però l’estructura general de la seva persona predisposava a tota mena d’il·lusions en aquest sentit. D’altra banda, ell ja hi era aficionat, a caminar per París darrera les noies. Era un mal vici del qual no es podia estar. Rarament les abordava; en general, es limitava a acompanyar-les silenciosament, unes passes enrera. Una de les tantes curiositats del seu temperament. Perquè Paul Amiot no era pas el que se’n diu un xicot tímid, sinó que, sovint, li mancava l’impuls propulsor que l’hauria dut, si hagués existit, a les primeres paraules.

Això és el que va passar aquell dia. La noia vestia de blau i blanc i caminava airosament. Darrera d’ella, Amiot va davallar un tros de l’avinguda de Clichy, fins a la rue Legendre, per on la xicota va tombar. Amiot pensava i no pensava en ella. És a dir, la contemplava, però tot ell era encara vagament concentrat en aquella nouvelle que no acabava de sortir. Feia un temps que les seves facultats imaginatives minvaven d’una manera alarmant, o així li ho semblava. Abans, només un any enrera, no necessitava pensar les obres. Simplement, es presentaven totes soles i només li calia asseure’s, agafar un paper blanc i l’estilogràfica i escriure, escriure…

És que ja no sóc tan jove, es deia de vegades, cosa perfectament ridícula. Només tenia trenta-dos anys, i el més bell de la seva obra, normalment, hauria d’haver estat al seu davant. Ell, però, en tenia els seus dubtes. Perquè, ben mirat, què havia fet fins aleshores? Havia escrit cinc llibres, però cap d’ells no li havia donat la glòria que esperava i, en els rars moments de sinceritat, s’havia de confessar que, comptat i debatut, eren més aviat mediocres. Subproductes. Conseqüència de lectures. Llibres hàbils, potser sí, però sense ànima. Molt poca cosa, en fi.

Mirà de no pensar-hi més i fità els ulls en la noia. Aquesta davallava pausadament per la rue Legendre, mig aturant-se ara i adés d’una manera indecisa, com si desconegués el terreny o com si tractés de fer temps abans d’acudir a una cita. Amiot es va preguntar què sorprendria, de quina aventura seria testimoni. Estava acostumat a espiar la vida dels altres i se’n defensava dient-se que aquest és un dels drets que pot atorgar-se un novel·lista. Per a escriure, cal matèria prima. Ell la recollia així, una mica a l’atzar, seguint la gent, posant-se allí on no el demanaven…

Es va aturar, perquè també la noia s’havia aturat. Ella va mirar d’una banda a l’altra i, per primer cop, es va girar. Amiot, amb satisfacció, va comprovar que no s’havia equivocat. La noia era bonica. De la distància on la mirava no podia pas analitzar-ne detingudament els trets, però el conjunt de les faccions era molt agradable. Va somriure per ell mateix i esperà a veure què faria la noia. Ella li va clavar els ulls a sobre, uns segons, però sense demostrar cap interès particular. Amiot es va ficar la mà a la butxaca i en va treure una cigarreta, amb la intenció de justificar la seva actitud indecisa. Però la xicota ja no es preocupava per res d’ell i, després d’una altra petita indecisió, va continuar caminant, sempre rue Legendre avall.

Aleshores va tombar cap a un carrer lateral. Amiot no tenia cap por de perdre-la de vista, de manera que a penes allargà el pas. Quan uns moments després girava al seu torn cap aquell mateix carrer, va veure que era un passatge estret de cases baixes, aparentment sense botigues, i molt solitari malgrat l’hora. La noia s’havia aturat davant d’un edifici, a mig passatge, i mirava enlaire, cap a l’única finestra de la casa.

M’hi jugo el coll que es tracta d’una aventura, es va dir Amiot. Es va aturar de nou per encendre la cigarreta que havia deixat apagada precisament en previsió d’un instant com aquell. Encendre una cigarreta és una cosa que pot ésser molt útil en determinades avinenteses.

Va seguir observant la noia. Ella, després d’examinar amb certa delectació la façana, com per tal de convèncer-se que era verament aquella la casa on havia d’entrar, acabà fent dos passos endavant i va desaparèixer: havia travessat la porta.

Amiot, amb molta lentitud, va reprendre la marxa passatge endins i, en arribar davant la casa, aixecà els ulls per examinar amb la mateixa atenció que la desconeguda, i amb molta més curiositat, l’aparença de l’edifici. Era una casa de planta baixa i un pis. No tenia res de particular. L’única finestra del primer pis era tancada i de l’edifici no sortia cap remor. Ni dels edificis veïns. Tot semblava mort. No es veia absolutament ningú. O sí!

En reüllar cap a un costat, va descobrir que al refugi d’una portalada, dues cases més avall i a la seva mateixa banda, hi havia una parada amb llibres. La cosa era insòlita. Una parada de llibres! I quins llibres podien vendre’s en aquest passatge de mala mort per on no circulava ni una ànima?

Sense proposar-s’ho, avançà cap al portal. Amiot, com és lògic, no podia veure llibres sense desitjar tafanejar-los. A més a més, aquella parada ara li fornia l’excusa per a seguir allí i esperar la reaparició de la noia, si és que ella reapareixia.

Darrera la parada hi havia un home assegut, amb un bouquin a les mans, obert a les primeres pàgines. Era un home ja vell, sense afaitar, de pèl i cabells blancs. Duia ulleres, unes ulleres d’aquestes sense muntura que, a certa distància, poden passar desapercebudes.

Amiot es va aturar a contemplar-lo, encara unes passes lluny del portal. No sabia per què, però el trobava un home curiós, o digne de curiositat. I ben mirat era un vell semblant a centenars d’altres vells. Allò que el feia diferent devia ésser, doncs, l’acudit d’anar a instal·lar un lloc de venda de llibres en un indret tan aïllat i solitari. Com si talment no tingués ganes de vendre’ls!

Amiot exultà en acudir-se-li aquest pensament. Era molt plausible. Podia donar-se el cas d’algú obligat a una activitat però poc desitjós d’exercir-la. Aleshores escollia a posta l’indret menys susceptible de proporcionar-li un èxit en aquella activitat.

El xicot va somriure i avançà cap a la parada. El vell estava tan submergit en la seva lectura, que no el va sentir. Si més no, no va aixecar la mirada fins que Amiot ja era arran mateix de portal.

No es van dir res, ni un simple bon dia. Es van fitar breument i tot seguit el xicot començà a examinar els llibres. Com si un imant l’hagués atret, el primer que va veure va ésser un dels seus títols. Era allí, al mig mateix de la taula, com qui diu en el lloc d’honor. Un exemplar envellit, masegat, que devia haver passat per moltes mans. En va sentir una gran satisfacció i, espontàniament, allargà els dits, el va prendre i es posà a fullejar-lo amb l’esperança inconscient de descobrir-hi algun rastre d’aquells ignorats lectors.

Va girar les pàgines amb cura, amb amor. Una vegada li havia esdevingut de descobrir una de les seves obres als quais del Sena i trobar-hi unes paraules subratllades. La cosa el va alegrar molt. Algú s’hi havia interessat prou per a prendre’s la molèstia d’assenyalar-les. Un moment després, però, la seva satisfacció disminuïa considerablement en pensar que aquell interès no havia pas impedit al lector de desfer-se del llibre.

Tot això se li va acudir mentre ara fullejava aquest altre exemplar envellit. No hi havia cap paràgraf subratllat, no hi havia res de res. És a dir, una inicial a la pàgina del davant. Una G.

Era poca cosa. Molta gent posa el seu nom als llibres, absurd costum a parer seu. Tancà el volum amb delicadesa i el tornà a deixar entre els altres, exactament a l’indret precís d’on l’havia agafat. El vell se’l mirava sense dir res. Amiot es posà a examinar els altres títols.

Dos minuts després, no sabia què pensar. Perquè ell es considerava un expert en literatura. En qualitat de tal, tenia la pretensió de no ignorar cap títol, cap autor. És clar que això es referia a les obres que en un sentit o altre tenien importància i a aquelles altres que en un moment determinat havien estat de moda. Desconeixia doncs, com tots els tècnics, ben bé unes nou desenes parts de la producció literària total. D’altra banda, però, sabia perfectament que aquells llibres que tenia al davant no podien formar part d’aquesta massa anònima, perquè no era possible d’escriure llibres dolents amb títols com els que acabava de llegir. Més: encara que fossin dolents, ell els hauria haguts de conèixer ni que només fos per aquests títols. Cridaven l’atenció.

Es va passar la mà per la cara en un gest perplex. Ara s’havia oblidat del tot de la noia desconeguda. Només comptaven aquells llibres. Va llegir: Com la nit t’examina, Consciència final, Tècnica de cambra, Mans contra l’horitzó, Estudis sobre el complex literari… N’hi havia cinc o sis dotzenes així, tots o gairebé tots els que tenia l’home de la parada. I només coneixia el seu.

Excitat, va allargar la mà per segona vegada i agafà Tècnica de cambra. L’autor, naturalment, li era tan desconegut com el títol. El va obrir i el fullejà. Va llegir unes ratlles:

«I l’ombra et prenia des de dins com un mirall on no podies contemplar-te, tot i la teva exacerbada voluntat. Només hi havia Alina, encara, per a comprendre el doble ser que així esdevenies, i Alina t’abandonava també. Per això vas riure, per això en girar-te a mirar-la, potser per darrera vegada, la nuesa de les seves espatlles et va sorprendre com una descoberta. Perquè l’havies ignorada. Companya de la carn…».

Amiot girà pàgina, fullejà cap al final, però acabà tancant el llibre sense llegir-ne més. Després de tot, potser existia un motiu per a desconèixer aquella obra. Ara estava segur que no valia la pena de llegir-la. Hi havia, en aquelles ratlles que acabava de recórrer, allò que més odiava: la misteriosa suficiència de qui parla sempre en abstracte, fins i tot en encarar-se amb les situacions més concretes.

Va deixar el llibre i agafà Consciència final. Va veure que el llibreter se’l mirava profundament interessat, amb l’ombra d’un somriure. Sense endevinar-ne la causa, Amiot se’n sentí vagament molestat, potser una mica avergonyit i tot, cosa que no tenia sentit, i per tal d’amagar aquesta confusió de sentiments s’apressà a obrir el volum i llegir-ne un fragment, també a l’atzar:

«… cervell a doble zero quan de l’abisme del seu ésser una ona profunda trencava la superfície fins aleshores inatesa, intacta, amb aquesta virginitat subtil de les coses que mai no han interessat ningú. Però ara Pierre s’interessava per ell fins al deliri. Plantat enmig de la multitud que el fitava, inconscient d’aquella transformació, girat per fi a la pròpia substància…».

Amiot es va sentir anguniejat i no va poder continuar. Amb el llibre encara entre les mans, es va tombar cap a la casa on la desconeguda havia desaparegut. Però sense pensar en ella.

Quan tornà a fitar els ulls a la parada, el vell, per fi decidint-se, va preguntar, sempre amb un somrís:

—Què?

El xicot gairebé es sobresaltà. D’altra banda, no acabava de capir la intenció d’aquella pregunta.

—No ho sé —va dir vagament.

L’altre es fregà les mans i Amiot va deixar el llibre. Va descobrir un altre títol: Corc de mort. Va vacil·lar abans d’agafar-lo, però com que la mirada del vell semblava encoratjar-lo, pregar-lo gairebé, acabà per apoderar-se’n i examinar-lo. La pàgina cent disset, cap a l’acabament ja del llibre, per on el va obrir, deia:

«Un coratge fet d’hostilitat a tota criatura vivent l’empenyia com una ratxa de vent desencadenada contra un arbre que es vincla. Perquè eren els altres que s’inclinaven, humils, quan la seva mirada erta els fitava amb intensitats d’acer. I per això els menyspreava».

En va tenir ben bé prou. Quina mena de llibre era aquell? Una novel·la, ja ho veia, així ho deia el títol. Però quina mena de novel·la? Qui era que podia escriure d’aquella manera?

—Què? —tornà a preguntar el vell.

—Res —va dir.

Estava descoratjat i ja no s’atrevia a agafar d’altres llibres. Tots venien a ésser igual. Però… la idea el sobtà d’una manera desagradable: és que també el seu llibre pertanyia a aquella categoria?

Va fitar l’home que seguia mirant-lo.

—Podeu examinar-los, senyor Amiot… —va dir aleshores el vell.

Ell en va quedar com atordit.

—Em coneixeu? —preguntà.

—És clar —va dir l’home.

—És clar?

—Conec tots els autors que m’interessen.

—Ah!

La cosa li era plaent i desplaent al mateix temps. No estava pas tan acostumat a ésser reconegut per a no sentir-se afalagat, però d’altra banda no es podia estar de preguntar-se si el vell era de la mena de persones per les quals ell desitjava ésser conegut.

—Un dia o altre, tots passen per ací —va afegir l’home.

Ell, per no respondre amb el silenci, va dir:

—Però no és pas un indret cèntric…

—Tant se val. Jo tinc molta paciència…

Amiot imaginà immediatament una aranya malèvola a l’aguait de la mosca ingènua que caurà a la xarxa pacientment teixida.

Va fer:

—No us hi deveu pas guanyar la vida, però… —i mostrava d’un gest de la mà les poques dotzenes de volums escampats al seu davant.

—Oh, no! —digué el vell—. Mai no m’ho he proposat.

Amiot va somriure níciament.

—Amor a l’art, doncs? —féu.

—Si voleu… Bé cal que ens ajudem els uns als altres, no us sembla? —afegí d’una manera més aviat sibil·lina.

—És clar —assentí el xicot, que no l’havia comprès però que no tenia gens de ganes de demanar explicacions.

Sense entusiasme, va allargar la mà cap a un altre volum.

—Tinc tot el que us cal —va dir l’home—. Ja ho veureu…

—Sí, sí —féu ell.

Obrí el llibre, però se sentia tan decebut que ja ni gosà llegir-ne cap fragment. Es limità a girar fulls, perquè el vell l’espiava.

—Què us sembla? —preguntà aquest al cap d’una estona.

—Està curosament imprès —replicà ell.

El vell va riure.

—Ah, ah! —féu.

Amiot, abatut, deixà el llibre i mirà els altres títols. No tenia ganes d’agafar-ne cap, ara. Era ben curiós: en veure aquells títols, s’havia sentit automàticament excitat; ara, després de llegir-ne unes quantes frases, estava profundament deprimit. I potser no n’hi ha per tant, es va dir.

De totes maneres va comprendre que, després de la breu conversa que havia tingut amb l’home, no podria pas anar-se’n sense fer-li una compra. Amb els ulls, una vegada més, anà resseguint els títols. Els aturà damunt d’un. Deia: Bla. No podia ésser més inofensiu. El va prendre i l’obrí, simulant examinar-lo, però en realitat sense veure’l. Sabia que si arribava a llegir-ne ni que fos una sola frase li mancaria el valor de comprar-lo.

Després d’una estona de passejar-se’l per les mans, s’adreçà al vell i li preguntà:

—Quant?

El vell no mostrà cap avidesa.

—Us interessa, aquest?

Amiot no s’atreví a mentir del tot.

—Em sembla que sí —va dir sense comprometre’s.

El vell allargà els dits i li va prendre el volum de les mans.

—Bla —llegí—. Sí, em sembla que és el que us cal.

El mirà amb amor, el girà d’un i altre costat, com per acomiadar-se’n. Però el seu somrís a Amiot li va semblar bon xic irònic.

—Us el quedeu, doncs?

—Sí, me’l quedo.

L’home l’hi allargà.

—Quant val? —tornà a preguntar el xicot.

L’home denegà amb la testa.

—Res —va dir—. Per a vós, res.

—Però…

El vell el va interrompre.

—No —va dir—. Tinc molt de gust a oferir-vos-el —i somreia—. La propera vegada que me’n compreu un, ja us el cobraré.

—Bé… —va dir Amiot, indecís, amb el volum a les mans—. Molt agraït.

—Agraït jo —féu el vell—. I encantat d’haver fet la vostra coneixença.

—Jo també —digué ell, totxament.

I allargà la mà per estrènyer la de l’altre. Però el vell no devia veure-ho, perquè no hi va correspondre. Amiot, una mica confós, es separà de la parada.

—Molt agraït, eh? —va repetir—. Fins una altra.

El vell va tornar a somriure.

—Fins una altra, senyor Amiot.

I tot seguit, com si ja hagués perdut tot interès per ell, es va submergir de nou en la lectura del llibre que tenia entre els dits i que no havia abandonat ni un sol moment.

Amiot va retrocedir vorera amunt amb Bla sota l’aixella. No va ésser fins en arribar al capdamunt del passatge que es va recordar que havia entrat allí seguint una noia.

Es va aturar i fità la casa per on ella havia desaparegut. Però potser ja no hi era. Després de tot, podia haver sortit mentre ell romania d’esquena, parlant amb el bouquiniste. Un moment, vacil·là, però a la fi acabà arronsant-se d’espatlles i, després d’una altra breu ullada a la casa, continuà cap a la rue de Legendre.

Feia tanta estona que no veia ningú, s’havia acostumat tant al silenci i a la soledat del passatge, que ara el va sorprendre desagradablement la presència dels transeünts que circulaven per aquest carrer. Tornà a arronsar-se d’espatlles, disgustat amb ell mateix com poques, molt poques vegades, s’hi havia sentit. Ben mirat, no podia estar-se de pensar que aquell era un dia calamitós.

Rue Legendre amunt, desembocà de nou a l’avinguda de Clichy, on s’aturà un moment. Les ganes de caminar li havien passat. Seria millor agafar el metro. Mentalment va considerar quina estació tenia més propera, si la de La Fourehe o la de Brocliant, va semblar-li que si fa no fa era el mateix i, finalment, es decidí per la primera.

Avançà, doncs, amb el llibre sempre sota el braç. Aquella aventura, ara, pròxima i tot com era, ja li semblava inversemblant. Els llibreters no regalen llibres així com així. D’altra banda, ja era un contrasentit instal·lar una parada en aquell passatge desert…

S’aturà. Per cert, quin passatge era? Fins ara no queia que aquell indret li era totalment desconegut, a ell, que es preava de conèixer París pam a pam. Mentalment, va anomenar-se tots els carrers que creuaven la rue de Legendre, des de l’avinguda de Clichy fins a la Place Malesherbes. Hi havia nou travessies, i cap d’elles no era un passatge.

—Si que és estrany! —es va dir en veu alta.

Era tan estrany, que va sentir la necessitat de retrocedir.

Uns instants després es trobava de bell nou a la rue Legendre. Començà a davallar-hi: rue Lemercier, rue Nollet, rue Truffaut… Es va aturar. No, no havia arribat tan avall. Perplex, retrocedí altre cop: rue Nollet, rue Lemercier, i de nou l’avinguda de Clichy. No podia ésser!

Pel que podia recordar, el passatge que cercava s’obria abans del carrer Nollet. Va tornar a examinar l’indret.

I no, no hi havia cap passatge. Per tal d’esgotar totes les possibilitats, ja que també podia haver-se malfixat, va seguir avall. Després de la rue Truffaut venien la de Batignolles, la Soursault… Però no. Sabia perfectament que no havia arribat a l’square de Batignolles.

La seva perplexitat augmentava, perquè després de tot aquell passatge bé havia d’existir! Va refer novament el camí, amb el mateix resultat. Fins i tot, en no descobrir-lo, s’endinsà pels carrers, però cap d’ells no responia al que havia vist primer.

Això sembla una novel·la, es va dir, entre atabalat i divertit. Perquè en una novel·la podia succeir que un carrer desaparegués. Li semblava que alguna vegada havia llegit contes o narracions on l’autor es permetia aquesta mena de fantasies, cosa que, entre parèntesis, li desagradava molt. Però una novel·la és una novel·la, i la realitat és la realitat. Però ara la realitat li demostrava que aquell passatge, simplement, no existia…

Anava ja a preguntar a un transeünt, quan es repensà. I si el prenien per ximple? Però com que al mateix temps no donava la partida per perduda, és a dir, com que seguia negant-se a mirar les coses cara a cara, va prosseguir la seva investigació. Durant prop de dues hores no parà de donar voltes pel barri. Explorà detingudament la zona compresa entre el boulevard des Batignolles, l’avinguda de Clichy, la rue Cardinet i la rue de Rome. I res. El passatge seguia introbable. S’havia fos.

Ara, estava tan cansat, que va haver d’entrar en un «bistro» de la rue des Dames. Va demanar qualsevol cosa i es va asseure. Va encendre una cigarreta, deixant el llibre al seu davant. El va mirar amb profund disgust, mentre fumava lentament.

Li agradaven les aventures, les cercava i tot, però aquella era tanmateix exasperant. I, després de tot, encara resultaria que no li serviria de res. Perquè no podia pas escriure que un passatge es volatilitza! No, ell no. Oh, i que no era el passatge solament, sinó el vell amb els seus llibres i… sí, fins i tot la noia que havia seguit. Però és que tot s’havia confabulat contra seu? No podia pas admetre que aquella noia a la qual havia seguit per pura casualitat era allí esperant-lo per induir-lo a una aventura sense cap ni peus. Perquè, si admetia això, hauria d’admetre que tot era un cop muntat. Però muntat per qui?, es va preguntar. Qui té el poder de crear i destruir passatges, d’entrar en cases que no existeixen? Més: qui té el poder d’existir i no existir alhora, com la noia i el llibreter?

Amb creixent malestar va recordar que en tota l’estona que va romandre en aquell passatge no hi havia vist ningú. Pels carrers del costat circulava gent, però cap d’aquestes persones no s’havia aventurat passatge endins. Era que no l’havien vist. Era que no existia!

Però com podia penetrar ell en un indret que no existia? Perquè, suposant que tingui algun sentit això de parlar d’un indret que no existeix, per a penetrar-hi calen encara unes condicions particulars, condicions que potser reunien el vell i la noia, però que ell no reunia de cap manera…

Es va beure d’un glop el líquid que tenia al davant i aleshores es va adonar que havia demanat calvados.

—Ei! —va cridar al del taulell—. Un altre vas.

I continuà rumiant. Però era com si donés voltes a una sínia. Sempre es deia el mateix, sempre retornava al punt d’origen.

No pot ésser, es va dir; dec anar equivocat. Però per altra part existia el fet que havia escorcollat tots aquells voltants sense deixar res per verd. Si el passatge existia, no podia haver-se-li escapat…

Va tornar a beure i seguí fumant. El molestava veure aquell llibre al seu davant i l’agafà per posar-se’l a la butxaca. Va deturar el seu gest. Aquell llibre testimoniejava l’autenticitat de la seva aventura. Perquè el llibre sí que existia, el tenia a les mans, era un cos sòlid… Sospirà i l’entaforà entre els altres papers que li deformaven les butxaques de l’americana. Si el llibre és sòlid, també ha d’ésser-ho el restant, es va dir. Calia, doncs, tornar a examinar aquells indrets, amb calma. No avui, perquè estava massa fatigat, però demà, demà mateix…

Es va aixecar.

—Quant és? —preguntà.

Va pagar els dos calvados i sortí al carrer. Enfilà cap a l’avinguda de Clichy i després baixà fins a la plaça, on agafà el metro. A la Gare Saint-Lazare canvià de línia, agafant la 12, amb la qual féu el llarg viatge fins a Montparnasse-Vienvenue, on davallà per adreçar-se a la rue Falguière.

Abans d’entrar a casa seva, va aturar-se encara a beure un vas, ara no de calvados, sinó de cervesa. No sabia per què tenia tanta set, però ell, que era sobri de mena, ara s’empassava les begudes més o menys alcohòliques com qui es beu un vas d’aigua.

En sortir del bar i travessar el carrer, va veure en Rasier, el poeta; però, com que ara no tenia ganes de parlar amb ningú, es va dissimular contra la paret per passar desapercebut. Sortosament, feia estona que s’havia fet de nit, i l’altre no el distingí.

Enfilà l’escala que menava a la seva cambra sense ni gota d’entusiasme. Perquè, ben mirat, per què tinc aquestes ganes d’estar sol?, es va preguntar. Ara li semblava que la soledat li pesaria al cap de dos minuts. No sabia què volia, què li convenia. Aquella aventura l’havia desguitarrat, heus-ho ací.

Sospirant, va posar la clau a la porta de l’habitació, entrà i tancà darrera seu. Sóc l’home més desgraciat del món, es va dir, sense cap motiu. El cas és que no podia pair de cap de les maneres allò que li havia passat.

Morosament, es va asseure sobre l’única cadira de la cambra, prop de la finestra. Es va treure el llibre i, tot de sobte pres d’un impuls de violència, el va rebotre contra el llit. El volum ensopegà amb el capçal, va caure sobre els llençols, on restà, obert.

Amiot el fità, com fascinat. Després, es plantà a riure d’una manera desesperada, terriblement desil·lusionada, perquè de cop s’esfondrava tota la confiança que fins aleshores havia tingut en ell, en la seva obra, confiança mai no encetada a pesar d’ocasionals i passatgers desmais que no passaven de la superfície. Ara això era profund, anava de veres.

Perquè ara comprenia el sentit d’aquella aventura, d’aquell encontre, de les frases que havia llegit en aquells llibres. Ara descobria que tots tenien quelcom en comú: llur falta de contingut. No deien res.

Exactament com aquest que havia comprat i que ara era obert sobre el llit. Perquè les pàgines eren en blanc.