L’altre

Darrera el taulell no hi havia ningú, de manera que va agafar la clau de la cambra i, llançant una mirada de profund disgust al seu voltant, s’adreçà a les escales.

«Un fàstic!», va dir-se. Gairebé no havia tingut temps de veure res, però ja ho havia jutjat. El paper de les parets era d’un groc polsós i urèmic, els mobles feien esforços de flaquesa per conservar uns residus de dignitat —i encara no ho aconseguien— i l’única persona que va veure, un individu alt i prim, duia l’americana plena de taques d’oli i de salsa —de salses, a la veritat, perquè allò semblava un arc de sant Martí fragmentat.

Va pujar escales amunt, unes escales molt usades, perquè a l’hotel no hi havia pas ascensor i els hostes que s’hi instal·laven des de devia fer uns centenars d’anys, prenent-ho pel cap baix, sempre havien hagut de pujar i baixar a peu. Dalt, el corredor no oferia pas unes perspectives més abellidores. A cada porta hi havia un número, pintat d’un blau cridaner i al mateix temps escardalenc, si això és possible. Les portes volien ésser blanques, però era dubtós que ho haguessin estat mai.

Cada vegada més disgustat, l’home ficà la clau al pany i obrí. L’habitació estava a les fosques i va haver de creuar-la a les palpentes fins a la finestra, que obrí. Com ja podia haver esperat, donava a un pati interior llebrós i rosegat per tots quatre costats. Per acabar-ho d’adobar, tot de rierols d’aigua, dels dies de pluja, hi havien deixat uns rastres obscurs i desiguals que feien pensar en certes malalties de difícil definició.

«Quin fàstic!», es tornà a dir l’home, i va repetir encara l’exclamació en girar-se i encarar-se, pròpiament per primera vegada, amb la cambra. Com era de rigor en un establiment d’aquella categoria, hi havia tot just l’indispensable: llit, armari, una tauleta, dues cadires i en un costat, clavat a la paret, un lavabo minúscul que semblava un nou vingut, perquè no harmonitzava gens amb el restant. Tampoc no acabava d’estar net i, quan s’hi acostà, va veure que encara ho estava menys que no creia, perquè la vàlvula del fons era posada i retenia un cul d’aigua sabonosa i obscura.

Els mobles eren fatigats i probablement ja havien prestat anys de bons serveis en ésser traslladats en aquella cambra; en fi, possiblement foren comprats de segona mà i ningú no s’havia preocupat de despistar la cosa donant-los una capa de vernís. La porta de l’armari era abundantment corcada i la tauleta de nit no estava pintada.

Definitivament, era el pitjor que havia vist. Però pitjor encara era el llit, perquè els llençols, quan els examinà, mostraren cosits i pedaços per tots costats. I encara haguessin estat nets! Potser sí que els havien rentats, un dia o altre —i d’això tothom devia haver-ne perdut el record—, però la brutícia se’ls havia incrustat tan profundament que hi havia romàs a pesar de tots els esforços— si és que els havien fets, cosa ben dubtosa.

L’home, és clar, instantàniament se sentí desplaçat. Qualsevol s’hi hauria sentit. La cambra el rebutjava, però no pel mer fet d’ésser un intrús, sinó per una hostilitat instintiva a tots els seus ocupants. Era un lloc impossible d’habitar. En rigor, potser podia dormir-s’hi, a les fosques i sense veure res. Però era impossible d’escriure-hi una lletra, de llegir-hi un llibre, de fumar-hi amb tranquil·litat. La cambra no suportava res d’això.

Però ho hauria de suportar, si no de grat, per força, perquè l’home, tot i trobar-la tan desagradable, tenia la intenció de passar-hi bones estones. La llum que es filtrava per la finestra, no cal dir com era de precària. Resultava molt millor encendre l’electricitat, àdhuc en ple dia. És el que va fer. Però s’havia equivocat, i per això tornà a donar volta al commutador. La bombeta era d’un voltatge tan feble, penjava tan alta, que, conjugada amb la llum exterior, en lloc d’il·luminar enfosquia la cambra. En fi, va haver-se de confessar, l’habitació reunia tots els avantatges.

Es va treure l’americana, malhumorat, i es deixà caure damunt del llit, el qual immediatament es queixà, cedint les molles fins a un grau inconcebible. Pensà en les innombrables i complicades gimnàstiques que devia haver hagut de sofrir per a arribar a aquest trist resultat.

Ajaçat de sobines, de moment es dedicà a fumar. No tenia res més a fer i els seus pensaments no eren pas una bona companyia; més valia evitar-los. Fumava doncs i mirava el sostre, com devien haver fet generacions enteres de viatgers, i al mateix temps s’esforçava a treure un mapa coherent de totes aquelles taques que els anys hi havien deixat.

Es va tornar a aixecar per treure’s la corbata, que posà damunt de l’americana, al respatller d’una de les dues cadires. Però, ara que havia abandonat el llit, s’oblidà de retornar-hi. Es decidí a obrir l’armari. No estava tancat amb clau, cosa que feia preveure que no contenia res d’extremament valuós.

Hi havia, penjat, un vestit, americana i pantalons. Dalt d’un prestatge, dues o tres mudes interiors, dues camises. Tot usat. En un calaix, diversos objectes anodins, entre ells les coses d’afaitar.

Tornà a tancar la porta, gairebé sense haver tocat res. No valia pas la pena. Però probablement hi havia una maleta.

La va trobar sota el llit, però era buida i plena de pols. La retornà al seu lloc amb una ganyota de disgust. Feia dies que ningú no devia haver-la tocada.

Es va mirar els dits, tots negres, i se n’anà al lavabo per tal de rentar-se’ls. De primer va haver de treure la vàlvula, cosa que l’obligà a submergir les mans en l’aigua sabonosa, ja que la cadena que hauria hagut de subjectar-la havia passat a millor vida.

L’aigua se’n va anar amb el seu glu-glu característic, i l’home va obrir l’aixeta. En va sortir un filet prim, sense força, d’una anèmia sense remissió. Obrí més, però el raget no s’envigorí pas. S’arronsà d’espatlles i agafà el tros de sabó que hi havia en un costat. Era un sabó aspre, per no desentonar amb el restant, i va haver de fregar durant més de deu minuts abans de treure’n una mica de sabonera.

Quan anà per eixugar-se, va descobrir que la tovallola era tan bruta i greixosa que el seu estómac delicat no ho podria suportar. Va preferir treure’s el mocador de la butxaca, tot i que era l’únic que posseïa. Però això tenia remei. A l’armari n’havia vistos d’altres, i en prendria un.

Es va tornar a ajaçar al llit, sempre de panxa enlaire, tan profundament indignat per les injustícies de la vida que a poc a poc s’anà ensopint. Però no arribà a dormir, perquè quan començava a perdre consciència algú es posà a parlar a la cambra del costat. Se sentia tan bé com si fossin allí, a frec de llit. Els envans devien ésser de paper mastegat.

—Que no ho tolero més! —deia una irada veu femenina—. Que et penses que no ho he vist? I davant meu, davant meu mateix!

—Haguessis tancat els ulls —replicà la veu de l’home, serena.

—¿Ho confesses, doncs? Veus com ho confesses?…

—Però, si tu ho has vist, no cal pas que confessi, no et sembla?

—N’estic cansada! —digué la dona—. D’això, do les teves maneres, de la teva indiferència… Que potser et penses que no ho veig?

—Et repeteixes —replicà ell—. Tu ho veus tot, aquest és el mal. I jo no veig res. Que és un altre mal.

—I què és el que no veus?

—Vols que en parlem de veritat? —preguntà l’home.

La dona va callar. «És un fàstic!», va dir-se ell per quarta o cinquena vegada. Perquè, després de tot el restant, era el súmmum haver d’assistir a escenes conjugals, si és que arribaven a ésser-ho, perquè estava segur que els hostes que tenien el valor d’instal·lar-se a l’hotel també serien de la mànega ampla en molts altres assumptes.

Al costat van tornar a parlar, no tan alt, ara, però ell se’n va desinteressar en absolut. No volia saber-ne res. I més quan ja preveia com acabaria la cosa. I, és clar, hi va acabar —cinc minuts després.

S’aixecà del llit i obrí la finestra. Va treure el cap a l’exterior. Fosquejava. No hi havia res a veure, llevat de quatre finestres miserables. Darrera una d’elles veia passar i repassar una dona, com una ombra.

Va mirar el rellotge. «De totes maneres», va dir-se, «ja és gairebé l’hora de sopar». Tornà a entrar a la cambra, si és que de posar-se a la finestra se’n pot dir haver-ne sortit, i agafà la corbata. Els altres ja s’havien cansat, però seguien a l’habitació bescanviant ocasionals paraules.

Va fer-se el nus, sense mirall, perquè no n’hi havia, es posà l’americana i sortí al passadís. Va haver d’aturar-se per deixar passar una parella que s’encaminava cap al fons. Després baixà cap al vestíbul, amb la intenció de fer una mica de temps, però en veure que al menjador, les portes del qual eren obertes, ja hi havia unes quantes persones entaulades, hi penetrà.

Era la mena de menjador que calia esperar: fosc, les taules col·locades una mica a l’atzar, les estovalles tacades, els murs d’un gris aconseguit a força de passar-hi de llarg… «De galdós, ho és», es va confessar.

Es va asseure a una taula petita, al costat de la finestra. Amb sorpresa, va descobrir que donava al carrer. No ho havia esperat. Estava gairebé segur que en aquell establiment res no podia donar al carrer, ni la façana. Per l’altra banda dels vidres circulava la gent. Espectacle poc encoratjador, però. Si més no per a ell. Què n’havia de fer, de la gent?

Un cambrer únic es movia entre les taules. Era l’individu prim i alt que havia vist de primer. S’havia canviat la jaqueta, era difícil de comprendre per què; també aquesta estava abundantment condecorada. «Porta l’ordre de tots els plats que ha servit durant trenta anys», va pensar. I aquest sol pensament invitava a aixecar-se i abandonar el menjador.

Ell, però, va seguir allí. Van entrar més persones i darrera d’elles un altre cambrer. També anava condecorat. De la mateixa ordre, però en diferents colors. Devia tenir altres mèrits.

El llarg i prim se li va apropar:

—Vostè, cobert o carta?

No duia res a les mans, i l’home va estar temptat de demanar-li de veure la minuta, però estava segur que la cosa seria tan complicada que va preferir deixar-ho córrer. Com que, per altra banda, estava convençut que, sortits de la mateixa cuina —que per força havia d’ésser superficial i ensopida—, la diferència entre cobert i carta seria merament acadèmica, va respondre:

—Cobert.

Tornà a mirar per la finestra mentre s’esperava. I va haver-se d’esperar molt. Quan el cambrer retornà, amb les mans buides, encara fou per preguntar-li:

—De vi, en beurà?

Va dir que sí amb el cap, i l’altre tornà a allunyar-se. Tothom esperava. A la cuina potser encara havien d’encendre el foc. Però no. De cop, les coses començaren a funcionar amb un gran terrabastall, la porta del fons no parava d’obrir-se i tancar-se i els dos cambrers ensopegaven l’un amb l’altre gairebé cada vegada. No era comprensible que cap plat arribés sencer a les taules. És a dir, no hi arribaven, perquè tots servaven records d’experiències passades. Ja feien prou de poder-les servar.

El cambrer retornà a la taula amb un aire triomfal. Va deixar-li al davant un plat fumejant. El vi, encara no l’havia dut.

L’home agafà la cullera i remenà la sopa. Era una sopeta de pa, feta dels rosegons de la vetlla, o del dinar. Calia aprofitar-ho tot. En tastar-la, va veure que hi havien posat una mica d’all, potser per despistar altres sabors menys aromàtiques.

Amb una mica d’esforç s’ho anà empassant, animat per l’exemple dels altres hostes, els quals es mostraven extraordinàriament coratjosos. Alguns, àvids i tot. L’home es va preguntar on estaven acostumats a menjar. Potser enlloc.

Després de la sopa, va venir un plat de peix. Inidentificable, no cal dir-ho. Podia ésser qualsevol cosa, àdhuc xina esponja, o una estrella de mar, submergida en una salsa verdosa que també tenia gust d’all. Va comprendre que aquella gent no s’estaven de res per tal d’assegurar la salut dels hostes.

El vi seguia absent, i va haver de reclamar-lo.

—Em pensava que havia dit que no… —féu el cambrer, i s’apressà a comparèixer amb una ampolla d’un líquid claret, possiblement sortit de la farmàcia més pròxima.

Era grotesc, senzillament grotesc. «Balzac hauria dit que era sublim», pensà l’home amb inofensiva ironia.

Van dur-li carn, també negada en alguna cosa o altra. Això, fos el que fos, no tenia gust d’all, però la carn era dura. No es va deixar impressionar, perquè l’hauria sorprès fora mesura trobar-la tendra. D’altra banda, la culpa potser no era solament de la carn, sinó d’ell mateix, disposat com estava a trobar-ho tot malament.

Es va acabar el vi, i el cambrer, que seguia desenrotllant una activitat prodigiosa, possiblement per tal de recobrar el temps perdut de primer, li va presentar les postres: un flam. Eren unes postres internacionals, d’aquelles que sempre fan quedar bé. L’home el va assaborir detingudament, rastrejant-ne la procedència.

Va encendre una cigarreta, posà els colzes sobre la taula i es dedicà a mirar al seu entorn, i al carrer. Ja era ben fosc i la llum elèctrica no abundava. Només podia distingir, doncs, ombres fugisseres. La gent de la sala era més sòlida, però no semblava pas més interessant, llevat potser d’una família composta de pare i mare i tres criatures, tots els quals evidentment s’havien perdut, perquè bevien xampany. L’home estava segur que el cambrer havia hagut d’anar-lo a comprar cuita-corrents. Devia fer decennis que en aquella casa no se n’havia consumit ni una copa. Per a trencar la tradició calia verament algun despistat de províncies.

Però ja en tenia prou. Es va aixecar, es cordà l’americana i s’encaminà a la porta. Allí el va encalçar el cambrer, el qual no podia negar-se que tenia vista i la sabia usar.

—Perdó —va fer—. La nota…

—Sóc hoste de l’hotel! —protestà ell—. Estic a l’habitació 37…

—Perdó —tornà a dir l’altre, una mica confós—. No tenia la intenció… Entra i surt tanta gent… —va acabar.

El va mirar de dalt a baix, sense dignar-se a replicar. Que sortissin, s’ho explicava. Que entressin, era més aviat incomprensible.

Tornà a muntar les escales, per adreçar-se a la seva habitació. Una noia que sortia d’una cambra, dues portes més enllà de la seva, li va somriure. Va fer més:

—Hola!… —va dir, a l’expectativa.

Ell inclinà el cap, com un home a la seva, treballat per importants preocupacions. Només mancava aquesta!

Ella va treure la llengua, vagament despitada, i després cadascú seguí cap al seu costat.

Ja a la cambra, l’home va encendre el llum, però aquella claror malaltissa, cloròtica, el posava frenètic, de manera que el va tornar a tancar. Era absurd romandre 3 les fosques, però encara ho preferia. Es va asseure al costat de la finestra tancada.

La cambra del davant era il·luminada i s’hi veia algú. «Persones qualssevol», pensà, i ostensiblement va fer tot el possible per no interessar-s’hi. Va allargar els peus, que acabà posant sobre l’altra cadira, es relaxà i procurà pair el que havia menjat.

En tota la vida no s’havia sentit tan disgustat. Ja sabia ell que sempre havia estat un ésser irritable, però avui amb més motius que mai. Un hotel de cinquena o sisena categoria, si és que entrava en alguna categoria, cosa que dubtava, un sopar a base d’all i aquella cambra que es veia obligat a tenir a les fosques per a suportar-la…

«És excessiu», va dir-se. Canvià de posició, perquè allò de tenir les cames sobre una altra cadira només era còmode en aparença. Aleshores va descobrir que la cambra feia olor de pols i resclosit. Sense acabar-se d’aixecar, va obrir la finestra. Una benefactora alenada d’aire nocturn li emplenà els pulmons, i va sentir la necessitat de respirar-ne més.

S’aixecà i va inclinar-se nit enfora. Dos pisos més avall, hi havia un petit pati, il·luminat per la claror que s’escapava d’una dependència de l’hotel, la porta de la qual era oberta de bat a bat. La finestra del davant s’havia apagat, però en canvi se n’havia encès una altra. Res de notable, el de sempre. Semblava que ningú no pensava en res més. A totes hores era el mateix.

Va sentir uns trucs, però de moment no va saber localitzar d’on venien. Però quan van insistir, va comprendre que algú tustava la porta de la seva mateixa habitació.

Es va sobresaltar una mica. No esperava ningú. «Qui deu ésser?», es preguntà, retirant la testa de la finestra. Va esperar, per si la persona que trucava es decidia a anar-se’n. En lloc d’això, van insistir.

—No hi deu ésser —va dir una veu d’home.

—Sí que hi és; n’estic segura —replicà una dona.

De manera que eren dos. No sabia quina importància podia tenir tot allò; però, tingués la que tingués, no li agradava. Va seguir esperant.

Van trucar una altra vegada i, no obtenint resposta, la dona va ordenar al seu company:

—Vés a cercar la clau…

No li quedava, doncs, més remei que obrir. Va sentir els passos de l’home que s’allunyaven, i aleshores s’apropà a la porta.

—Qui és? —preguntà.

—Jo, la senyora Marietta —va dir la dona.

Va obrir.

No havia vist mai la dona que tenia al davant, però li era ben coneguda. No va necessitar que li ho digués per a saber que era la mestressa, o l’encarregada, en fi, la que feia i desfeia.

Es van mirar l’un a l’altre. Fos el que fos que la senyora Marietta anés a cercar allí, i ell prou que ho ensumava, no semblava gens satisfeta del que veia. Va dir:

—De manera que vostè és l’hoste del 37!…

—Ho sap millor que jo —replicà ell.

—Des de quan? —preguntà sense immutar-se.

—Fa una setmana, si tant li interessa. Però…

—No —va dir la dona—, aquesta és l’habitació del senyor Selvi.

—Naturalment! I jo sóc el senyor Massimo Selvi.

—És una broma?

—Això és el que pregunto jo. ¿És una broma que se’m vingui a preguntar el nom després que fa sis dies que sóc a l’hotel?

—No he preguntat res —replicà la dona.

Ell no sabia explicar-se que conservés la serenitat d’aquella manera. Hauria estat més comprensible que s’indignés, que cridés. I no, serena com una reina. La va admirar una mica.

—No he preguntat res —tornà ella—. Perquè vostè no és el senyor Selvi.

—Bé, qui sóc, doncs?

—Vostè ho deu saber, això.

Ell provà de somriure.

—Que potser vol que li mostri els meus papers?

—No m’interessa —va dir ella—. L’únic que vull saber és què hi fa, ací, i què s’ha fet del senyor Selvi.

L’home es mostrà fastiguejat.

—¿Tant li agrada fer-m’ho repetir?

L’individu que de primer l’havia acompanyat retornava amb la clau mestra. Era el cambrer, és clar. La dona se li girà:

—Insisteix que ell és el senyor Selvi —va dir-li.

L’home va comprendre que devia sentir-se molt desemparada per a acudir al cambrer d’aquella manera gairebé còmplice.

El cambrer va riure.

—Ja m’ho imaginava, que diria això. Quan m’ha contestat que ocupava el 37…

—Si us ha semblat que no era el senyor Selvi, per què no ho heu dit? —preguntà ell.

L’altre reflexionà una mica.

—Cal no precipitar-se mai —digué a l’últim.

—Però ara us precipiteu…

—Oh, no, tots dos sabem que no sou ell.

—Acabem —va dir la dona—: qui sou i què preteneu?

—Sóc Selvi i aquesta és la meva cambra. Pagada per tot avui, perquè, si no ho recordo malament, vaig haver d’anticipar-vos l’import d’una setmana.

—Teniu resposta per tot —va dir la dona—. Però no sou Selvi.

—Caldrà provar-ho —la desafià ell.

El cambrer s’escurà el coll. La seguretat amb què parlava l’home l’impressionava una mica. A la fi, però, va reunir el valor suficient per a dir:

—I si ens ensenyés els papers?

—No tinc cap obligació de fer-ho —replicà ell—. Però això mateix és el que he proposat a la senyora encara no fa dos minuts.

El cambrer mirà la dona. Ella no semblava saber què decidir.

L’home va resoldre l’assumpte per ella i es va posar la mà a la butxaca.

—Teniu —féu.

La dona va prendre els papers i se’ls mirà per sobre. El cambrer s’inclinà per examinar-los al seu torn.

Tots dos estaven sorpresos i ho mostraren.

—No pot ésser —va fer ella, retornant-li els documents—. Conec bé el senyor Selvi…

—No el deveu conèixer tan bé com us pensàveu…

La dona es mossegà el llavi, reflexionant.

—A vós, no us he vist mai —tornà.

—Ni jo —afegí el cambrer.

Ell va somriure.

—Dones ja em direu què he de fer!

Semblava divertit, i això acabava de desconcertar-los.

—Molt bé —va dir a la fi la dona—. Deixem-ho així.

Es va mirar el cambrer, que anava a dir alguna cosa, i l’home tornà a tancar la boca.

—Això és més raonable —assentí ell.

—L’únic que us puc dir —afegí aleshores la dona— és que d’ahir a avui heu canviat molt.

Després s’adreçà al cambrer:

—Anem —digué—. Molestem un client.

Ell va riure.

—A la vostra disposició —digué.

Va observar-los mentre s’allunyaven. L’expressió voluntàriament riallera abandonava ja els seus llavis, i uns moments després, quan tornà a tancar la porta i es retrobà dins la cambra, el seu rostre era greu i expressava la inquietud. Perquè sabia que no els havia enganyats.

Ara va obrir el llum. No sabia què fer. Tot dependria, és clar, del que fessin ells. Havien realment decidit deixar-ho córrer i adaptar-se a les circumstàncies?

No els coneixia prou per a assegurar-ho.

D’altra banda, però, tot havia estat massa fàcil. No podia fiar-se’n. Avisarien la policia? Sabia que els hotels d’aquella mena no volen complicacions. Però el seu era un cas insòlit.

«Sí, tot és possible», es va dir. La seva inquietud creixia, el desbordava. No seria millor anar-se’n, desaparèixer? Ben mirat, allò no podia acabar bé de cap de les maneres. Sempre havia sabut que hauria de córrer.

Va tornar a obrir la porta, sense apagar el llum, i sortí de nou al corredor. Avançà cap a les escales, però a punt de baixar-les es va aturar. Hauria de passar per davant del taulell de la recepció, el veurien…

Calia cercar una altra cosa.

Mirà al llarg del passadís mal il·luminat, però no hi havia cap més sortida. Totes les portes donaven a una habitació o altra. I eren habitacions tan reduïdes que ni valia la pena de pensar a amagar-s’hi.

Va retrocedir. Algú pujava les escales a pas de cursa. Es va posar llestament a la seva habitació, deixant la porta una mica badada.

No devia anar per ell: una xicota travessà el corredor, anà fins a les escales que menaven al pis de sobre i seguí pujant.

Va tancar i es girà. «La finestra», va pensar aleshores. La finestra era l’única sortida. És a dir… encara calia comprovar-ho.

Va accionar l’interruptor i a les fosques avançà. Els porticons eren oberts, com els havia deixats, i no va haver de fer sinó inclinar-se cap a la banda de fora. Ara totes les habitacions eren fosques, no devia haver-hi ningú. L’única llum que es veia venia del pati, d’aquella dependència de la planta baixa.

«És qüestió de sort», va dir-se, i aleshores estudià la paret al seu voltant, perquè no podia pas pensar a fer un salt. En darrer extrem, podia lligar els llençols l’un a l’altre i fer-los servir de corda. Algunes vegades ho havia fet. Però no era un mitjà recomanable.

De totes maneres, aquest cop no seria necessari acudir-hi, perquè ara va descobrir, a menys d’un metre de la finestra, una canonada estreta que venia del capdamunt de l’edifici. Impulsivament, va treure un peu finestra enllà.

Abans d’abandonar-se per la canonada, però, va deixar escapar una rialleta de sorpresa i, tranquil·lament, retirà la cama fins a retrobar-se altre cop en la seguretat de la cambra.

Aleshores va sentir una remor de passos al corredor; s’apropaven a la porta. Devien ésser ben bé tres persones, si no quatre. Però no s’immutà pas gens. Perquè acabava de descobrir que era un estúpid.

Res no l’obligava a escapar-se. Aquesta vegada estava en ordre, potser per primer cop a la seva vida. Això era el que l’havia desconcertat. La novetat de la cosa.

Perquè ell era Massimo Selvi. I ho havia estat sempre.