Algú més autèntic

Arthur Crosby va carregar la pipa i la va encendre. «Deu minuts mes», es va dir, perquè aquell indret li agradava. Feia temps que no havia vist res de tan plaent. El seu primer encís, però, era l’abandó. Qui sap quant de temps que no hi havia viscut ningú! El més inexplicable era que algú, qui fos, els qui abans, un dia o altre, hi devien viure, se n’haguessin anat. Ell no se n’hauria anat mai. Val a dir que un molí era una cosa que sempre li havia fet gràcia. Un caprici com un altre, ja ho sabia; però el fet és que només de veure la roda ja s’entendria.

Es va asseure al pedrís, d’on dominava la roda i el torrent d’aigua no destorbada, i seguí reflexionant plàcidament. O potser no era ni reflexió; simplement, deixava que els seus pensaments vagabundegessin a l’atzar, sempre però al voltant d’aquell dia esplèndid, d’aquell indret idíl·lic, d’aquella casa abandonada.

Més enllà s’estenia la prada, tota verda encara, i, al fons, les muntanyes, altes i abruptes, amb el seu exèrcit d’avets. Què més es podia demanar? Li sabia greu que fos tan tard, perquè ja no podia emprendre el que ell en deia una exploració. La llum minvava molt de pressa i fins al primer poble, on esperava trobar allotjament, hi havia sis o set milles, o potser més, perquè mai no tenia una idea massa justa de les distàncies. De fet, resultava que sempre ho calculava malament. De vegades eren més, de vegades eren menys. En general, però, això darrer.

«He d’anar-me’n», es va dir amb profunda recança. Es va tornar a aixecar i anà fins al costat mateix de l’aigua. Discorria plàcida, amical, fregant la roda immòbil del molí. També ell va restar immòbil, contemplant-ho, amarant-se de l’ànima de l’indret, recollint aquell sentiment de pau que se’n desprenia.

Després, molt lentament, com encara no decidit del tot, féu mitja volta i, amb la pipa a la boca, s’allunyà del riu i de la casa, de primer per un camí estret i parcialment envaït per l’herba, entre fileres d’arbres, verds i carregats d’anys. Parlaven el llenguatge que li plaïa d’oir i els esguardà gairebé amorosament.

Va sortir a la carretera. Aquí tot canviava. Era el mateix encara, però amb un altre matís. Pel sol fet d’aquella cinta serpentejant, artificial, tot el paisatge s’alterava el suficient per a donar a l’ànima un sentiment de desconhort, de pèrdua, quelcom intranquil·litzador que, gairebé tot d’una, li furtà la pau, una bona part si més no, que havia poat arran de l’aigua.

El paisatge seguia essent plaent, a la seva manera i per a uns ulls indiferents, poc acostumats a penetrar en el sentit de les coses; les muntanyes es dreçaven tan serenes com sempre i les prades eren també verdes. Però d’una altra manera, definitivament d’una altra manera.

El capvespre, que queia, ho endolcia tot, i en la distància les coses ja eren difuses, amb un toc d’inconcretesa que els proporcionava un cert misteri. Però era un misteri contaminat per la civilització. Un misteri buidat de la seva essència.

Va seguir caminant. A la dreta veia una caseta modesta, no pas una casa de pagès, sinó quelcom de difícil definició. Una casa gairebé de joguina, tota rodejada de verd. N’envejà una mica els estadants, perquè allí sí que hi vivia algú. De la xemeneia s’escapa una espiral de fum, a penes alterada per l’aire, encalmat. Va travessar el pont i continuà mirant la casa. El riu, després de descriure una corba generosa, la fregava. Instantàniament, s’imaginà infant, vivint allí, creixent allí, no abandonant aquell lloc en tota la seva vida. Hi acabaria portant una dona, quan es fes gran, i després hi hauria altres infants com ell…

«Bah!», es va dir per defensar-se contra aquestes imaginacions que no estava segur que no fossin malsanes. Perquè li semblava que era malsana tota aspiració condemnada per endavant al fracàs, tot anhel impossible. No podia pas refer la seva vida i retornar a la infància!

Va sentir el lent progrés d’una remor que a poc a poc l’encalçava. Era el roncar d’un cotxe. No es va girar. D’antuvi, el vehicle encara era lluny, darrera la muntanya; després… valia la pena girar-se?

Es feia més i més fosc. La nit queia al galop. Seria ja ben closa quan arribaria a la vila propera. És clar que això tenia poca importància. Però demà hauria de tornar a caminar, i demà passat, perquè no sabia com s’ho feia, però el camí era inacabable. És clar, si tenia el mal costum d’aturar-se contínuament! Tot el sol·licitava i no hi havia manera de defensar-se contra la crida de les coses.

La remor anà creixent d’una manera perceptible. El cotxe devia haver abandonat la muntanya i ara enfilava ja la corba que passava prop del molí i menava al pont. Pensà que seria agradable de tenir un cotxe. Podria aturar-se sempre que volgués, i tota l’estona que el cor li ho demanés, als indrets agradables. Després, no li caldria pensar en les milles que li faltava recórrer. Perquè en poca estona seria allí on volia anar. Però un cotxe, quin ingenu!

No es va girar ni ara, quan el roncar del motor ja era allí mateix, darrera la seva esquena, fregant-lo. I després, quan el vehicle passà pel costat seia, es va limitar a donar-li un cop d’ull, mentre un núvol de pols l’embolcallava.

Aleshores, però, va sentir el grinyol dels frens i més enllà del vel de pols va veure que el cotxe s’aturava. Va seguir avançant. Del cotxe no saltava ningú, ningú no es movia. Però per una cosa o altra es devia haver aturat…

L’home que ocupava el volant treia el cap per la finestra i el mirava. Sorprès, va sentir que deia:

—Voleu pujar?

Semblava que no s’ho cregués. Mai ningú no l’havia invitat espontàniament. Com tothom, a estones havia fet l’auto-stop, però sempre havia hagut d’ésser ell a demanar que el portessin. I heus aquí que ara era al revés. Li ho oferien.

—On aneu? —tornà l’home, gairebé sense donar-li temps de contestar.

A l’altra banda, en el seient de la mort, hi havia una noia. També l’home era jove. Tots dos el miraven amicalment.

—Oh, lluny! —va fer ell, perquè de cop va pensar que, ja que se li oferia aquella avinentesa, seria agradable de guanyar uns quants dies—. A Curliff.

—Pugeu, pugeu! —va dir l’home en sentir-ho.

Va posar la mà al pom de la porta, per obrir-la.

—Aneu també a Curliff, doncs? —preguntà.

—A la fi del món! —contestà la noia, que era la primera vegada que parlava.

Ell, és clar, es va pensar que bromejava, ja que així semblava indicar-ho el somrís que acompanyà les paraules. Va contestar, faceciosament:

—Una mica lluny per a mi.

Els altres dos van riure i ell pujà al vehicle. L’home tornà a engegar. El capvespre s’havia anat espesseint de tal manera que, allí dins, ja era fosc.

Arrencaren amb un breu sotrac i ell s’instal·là en un racó, discretament. L’home va encendre els fars. Potser encara era una mica prematur, perquè feia un efecte una mica estrany, desagradable i tot, veure el contrast de les dues llums que es barrejaven, s’interferien, sense però acabar d’avenir-se.

—Sou de Curliff? —preguntà l’home.

—Oh, no! —va dir ell—. Londinenc.

L’home i la noia l’observaren per mitjà del retrovisor.

—És curiós —va dir l’home—. Això és Escòcia, no?

—Sí —va somriure Crosby.

Va pensar que l’home tenia un accent lleugerament foraster, encara que el seu anglès fos allò que se’n diu perfecte. No perquè ho fos en ell mateix, sinó per la fluïdesa amb què el parlava. A la noia l’havia sentida massa poc per a jutjar. Ell no era pas un especialista en aquestes coses.

—Americans? —preguntà.

—No.

Va callar, però després es posà a riure, i la noia, com si conegués els pensaments del seu company, l’imità.

—En realitat no sé què sóc —va dir aleshores—. Una barreja. Terreny adobat per a tots els desequilibris.

Ell no hi féu comentaris. Esperà.

—Mare francesa i pare alemany. Però —pronuncià la paraula molt significativament— els avis paterns eren un estonià i una sud-americana de rel índia, araucana. Els materns, un àrab i una anglesa. Complicat, no?

—Sí —va assentir ell polidament, però no massa admirat. També ell era el resultat d’una barreja.

—Oficialment —digué aleshores l’home— sóc ciutadà de Colòmbia, però vaig néixer a Txecoslovàquia i em vaig educar a Suïssa…

«S’ho inventa, de totes maneres», es va dir Crosby. No perquè la cosa fos impossible, que no ho era, sinó perquè ningú no conta aquestes coses al primer desconegut que es presenta.

—Però el seu cas encara és pitjor —va dir l’home, assenyalant la seva companya.

Ella va tornar a riure i Crosby esperà. No li calia preguntar res, ja ho sabia.

—Ho diu perquè porto sang cafre, exactament del reialme de Sofala, i australiana —va dir aleshores la xicota—. Si no fos això, no hi hauria res de particular.

—Que potser et sembla poc? —digué el seu company.

—No em sembla res! —va fer ella, i esclafí el riure.

Crosby no comprenia que la cosa fes tanta gràcia; però, en fi, potser era una broma entre ells. I més valia mostrar-se amable. Després de tot, l’havien invitat a pujar al cotxe. Va deixar anar una rialleta, doncs, exposant-se a fer el ridícul, perquè ningú no li demanava de participar en aquella hilaritat.

Però ho van acollir bé.

—Deveu pensar —va dir l’home quan van acabar de riure— que amb unes combinacions tan explosives devem estar plens de complexos de tota mena!

Crosby no pensava res de semblant. De fet, ni se li havia acudit. Però, ara que l’altre ho havia dit, li semblà que no anava tan desencaminada la cosa. No sabia si estaven plens de complexos o no, però de cop va veure que ni l’un ni l’altre no eren normals del tot. No es captenien com es capté la gent corrent.

—No; per què? —va dir.

—No… ara no. Però ho estàvem.

—Per això vam acabar fent-nos psicoanalistes —explicà la noia.

—Tots dos? —va preguntar Crosby.

—Tots dos.

«Bé, i què?», es va dir ell. Tot allò no tenia gaire solta. És clar que ell no hi entenia res, però no comprenia que la gent, per desfer-se dels seus complexos, haguessin d’estudiar medicina i fer-se psicoanalistes. En tot cas, era millor fer-se psicoanalitzar.

—Us sembla estrany? —preguntà l’home.

—No —va dir ell, que no els volia ofendre—. Ho trobo interessant.

—Ho és —va dir l’home, complagut—. Però el més interessant és que ens hàgim trobat. Vull dir ella i jo.

—Ens havíem de trobar per força —digué la noia.

Ell, una vegada més, va riure polidament.

—I vós, què sou? —va preguntar aleshores ella, girant-se.

—Jo?

La cosa l’agafava de sorpresa. Què podia dir?

—Res —va afegir.

—Res? —exclamaren tots dos.

—El cotxe! —l’advertí Crosby, perquè l’home també s’havia girat i, el vehicle es desviava perillosament.

L’home el redreçà d’un cop de volant.

—Voleu dir res? —preguntà la noia.

—Això és el que he dit.

—Quin cas! —va exclamar ella, adreçant-se a l’home.

—Apa, aprofita’t —contestà ell.

«Ja me l’he carregada», va pensar el xicot. Perquè veia venir el diluvi. I no es va pas equivocar del tot.

—No hi ha ningú que no sigui res —va dir la noia.

—Jo, SÍ.

—Però bé deveu fer una cosa o altra…

—No és el mateix.

—Apa, apa, que això dóna gust! —tornà l’home.

«Quin parell de ximples!», va pensar ell. Però ara ja estava embarcat. Comprenia que no serviria de res que els demanés d’aturar-se per baixar. Els hauria de sofrir fins a Curliff.

—Us sentiu… al marge? —va preguntar la noia.

—Com voleu dir?

—Vull dir que si feu aquesta distinció entre fer i ser és perquè hi ha en vós un sentiment d’estranyesa…

No ho sabia. No hi havia pensat mai. Ara veia que devia haver-hi moltes coses en les quals no havia pensat mai.

—Voleu dir que és necessari? —preguntà.

—És clar. Dissocieu dues actituds, dues…

Ell s’espantà.

—Ei, ei, no voldreu pas dir-me que sóc un esquizofrènic!

—Oh, no! —féu ella—. És més complicat. És a dir, no vull dir que no ho sigueu. Però no de la manera que us imagineu.

—Però si jo no m’imagino res!

—Bé, potser això és el pitjor de tot.

Va fer una pausa i després, com qui dispara un tret, preguntà:

—Vós deveu ésser fill únic…

—No! Érem nou germans…

L’home va riure.

—Calla, tu —li va dir ella—. Que potser no és el mateix?

—És clar que no! —va dir ell—. Ja sé per on anaves…

—No.

—Sí. Fill únic, infància aviciada, possible complex d’Edip…

—Que no! —protestà ella—. Impressió d’aïllament…

—Ah, això sí! —acceptà ell—. Està bé, segueix.

«D’aquí a una estona, estaré com ells», va pensar Crosby. «Quin viatge, quin viatge!». Però què havia de fer? Negar-se a contestar? Sabia que no tindria el valor suficient de fer-ho.

La noia se li tornà a girar:

—Nou germans… —repetí—. Éreu el més petit?

—No, el cinquè.

—No hi fa res. Qualsevol de vosaltres nou podia haver crescut amb aquesta impressió de soledat, de…

—Però no! —protestà ell—. Que no ho veieu? Mai cap de nosaltres no havia pogut estar sol…

—No ho enteneu —va dir-li ella—. No parlo de soledat física. Però, veritat que sempre us vau sentir una mica al marge, com si espiritualment no forméssiu part de la família? Penseu-hi bé. Éreu tants germans, que els pares no van poder tenir cura especial de cap de vosaltres. Eren una entitat remota, inabastable…

—Us asseguro —intentà bromejar ell— que ens sabien castigar com si fossin allí mateix.

Però ella va triomfar:

—Veieu? Us castigaven…

—Bé —va dir ell, intentant posar les coses al seu lloc—, però no innecessàriament. No més que els altres nois, m’imagino.

—Com ho sabeu?

—No ho sé. M’ho imagino, dic. No era pas més desgraciat que els altres…

—És que no us feia desgraciat sentir-vos tan sol?

—No em sentia sol. Formava part d’una comunitat i…

—No, no pot ésser —digué ella—. És que no us atreviu a confessar-ho. Però si no us ha de fer cap vergonya!

—No me’n fa, us ho asseguro —digué ell.

—No sou l’únic. Jo mateixa, per no anar més lluny… Sempre m’he sentit estranya. A part. En llibertat de fer qualsevol cosa.

«Això sí que m’ho crec», va pensar ell. Perquè el que estava intentant amb ell ho indicava ben a les clares.

—Això és normal en els éssers que no pertanyen enlloc, compreneu?, com ell i jo —assenyalava l’home—. Però no és la normalitat de l’altra gent…

«Què s’embolica?», es va preguntar Crosby. «Quantes normalitats hi ha?». Però va preferir de no fer cap comentari, perquè com menys parlés millor. Potser ella se’n cansaria, d’aquell joc.

—Però, d’una manera o altra, tots pertanyem —va seguir ella, recalcant el verb—. Només que cal descobrir el lloc on pertanyem. Vós no ho sabeu i jo només vull fer-vos un favor.

—Molt agraït —va dir Crosby, que s’hauria acontentat amb molt menys.

—Res d’agraïment —va dir ella severament—. No es tracta d’això, sinó de col·laboració. I vós sembleu poc disposat a col·laborar…

—Però no us puc pas dir mentides…

—Ara ens dieu mentides! —féu ella.

—Us asseguro que no!

—Què m’heu de dir!

L’home tornà a riure.

—Potser sí que diu la veritat —va fer—. Pot ésser més complicat que no et penses.

—Què pot ésser més complicat que això?

—Qualsevol cosa —va dir ell—, perquè això és tan evident…

Mentre discutien, Crosby va mirar per la finestra. Ara ja era negra nit i devien haver recorregut molts quilòmetres. Però, de totes maneres, no tants com hauria desitjat. Curliff quedava lluny, molt lluny…

—Més valdria que li fessis explicar un somni —deia ara l’home.

—Escolta, per què no ho proves tu?

—No; cal acabar allò que s’ha començat.

—Però si encara no hem començat res! Ell no ha confessat…

Crosby tenia ganes de riure. Parlaven d’ell com si fos un acusat del qual s’espera que reconegui el seu crim, tan evident que només una inexplicable obstinació l’obliga a seguir negant.

—Confessarà, no et preocupis.

Si, sí, igual que un acusat. Però —i ara se li acudia per primer cop— era aquell el llenguatge que useu els psicoanalistes? És veritat que mai no n’havia conegut cap, però havia llegit llibres, novelles sobretot, i coneixia aproximadament els termes de què es valen, els procediments que empren, l’habilitat, la paciència, la simpatia de què donen mostres, tot de qualitats sense les quals no hi ha res a fer.

«Són dos simuladors», es va dir, no sabia si alleujat o alarmat. «O ni això; dos tipus tocats de l’ala, o dos bromistes». Però, això darrer, no s’ho acabava de creure. Més aviat allò altre: que no hi eren tots.

Va pensar que, si aquest era el cas, estava en perill. Podien impacientar-se si no confessava, podíeu donar-li un mal cop, o aplicar-li el tercer grau, a la seva manera. La carretera era solitària, ningú no vindria a defensar-lo… «Potser sí que valdrà més que confessi», es va dir. Qualsevol cosa menys irritar-los.

—No somnio mai —va dir espontàniament, barrejant— se a llur conversa, perquè seguien discutint.

—No? —es girà la noia.

—No —va repetir, perquè, tot i que ara estava més que disposat a col·laborar fos com fos, li semblava que inventar-se un somni estava per damunt de les seves forces. Perquè se l’hauria d’inventar. No en recordava cap. I, inventar per inventar, era més fàcil inventar coses coherents o que en tenien l’aparença.

—Però si tothom somnia!

—Potser sí, però jo no recordo haver somniat mai.

La noia semblava contenta.

—Has vist? —va dir a l’home—. Has vist quin cas més únic?

Ell assentí.

—Has tingut sort, noia —va fer-li.

—Oi que sí?

«Com dos infants», va pensar ell.

—Això corrobora la meva teoria —va afegir ella—. Un home que no somnia és un home sense arrels, desvinculat…

Se’l mirà.

—Potser teniu raó, pensant-hi bé —va accedir ell—. És veritat que mai no m’he sentit solidari de la condició humana…

No volien mots grossos, coses impressionants? Els les serviria.

—De petit —va seguir— no me n’adonava, però sofria en veure que no podia posar interès en els jocs que tan feliços feien els meus companys. Jo no jugava mai, mai!

—Per què?

—Perquè no en tenia ganes —improvisà ell—. Molts infants no en tenen ganes, però malgrat això juguen. Juguen per solidaritat, perquè obscurament ja senten que formen part d’un tot, al qual pertanyen, com vós dieu, i això els obliga. Són éssers socials als quals precisament per a sentir-se cal obeir aquestes normes no escrites… Jo no. Jo els odiava…

—Això, això! —va exclamar la noia.

L’home també semblava molt interessat i no feia més que girar la testa per escoltar millor.

—Odiava tot allò que no era però que confusament sentia que hauria hagut d’ésser normalment. Tenia consciència de la meva singularitat i per això em sentia superior. Però el superior no odia, sinó que compadeix, o menysprea. Aleshores, és que el meu sentiment no era autèntic. Aquella superioritat era falsa, era una compensació que jo em fabricava per dominar-los…

«Com desbarro!», va pensar. «Però si això els interessa…». El cas, però, és que tot i comprendre que desbarrava, també a ell li interessava…

—Seguiu, seguiu! —va dir l’home.

—El pitjor de tot és que era feble, físicament feble. Si els hagués poguts dominar per la força potser m’hauria sentit millor, perquè la força és quelcom que els altres accepten, aproven, admiren i tot. Però em fallava aquest recurs per a tenir accés a la normalitat. Al mateix temps no era prou intel·ligent per a enlluernar-los amb la meva precocitat. Al contrari: era més aviat un noi obtús, sempre el darrer de la classe…

—No és que fóssiu obtús —va dir la noia.

—No, ja ho sé! —s’apressà a fer ell—. Però m’ho semblava. La meva incapacitat de subjectar-me a una disciplina, la que imposaven els estudis, m’enganyava; això, ho he comprès després, quan ja era tard, perquè el mal ja estava fet… Els meus pares, és clar, em menyspreaven una mica. Mai no havia aconseguit res, compreneu?, i el pitjor és que mai no ho aconseguiria. L’allunyament dels meus, doncs, i en dir els meus no em refereixo sols a la família, sinó a la humanitat sencera, es realitzava per partida doble. D’una part jo, que evitava tot contacte humà; d’altra part ells, tots ells, que em repel·lien…

—És un cas clàssic —va comentar la noia, girant-se a l’home.

Ell va fer un gest, indicant que no interrompés, que la cosa anava bé.

—En aquestes condicions, no fa estrany que a quinze anys encara no sabés de llegir. No precisament perquè la meva incapacitat arribés fins en aquests extrems, sinó per una altra cosa: em complaïa a exagerar la diferència que existia entre jo i els altres, la meva singularitat. En tot passava el mateix. En tot passa el mateix, hauria d’afegir. Potser per això poc després de complir els setze anys em vaig escapar de casa…

—Ah!

—Sí. No tenia cap necessitat, ni cap desig, de fer-ho. Sabia, sabia positivament, que res no m’esperava, que estava marcat per sempre, però al poble no s’havia escapat mai ningú, que es recordés. Per això ho vaig fer. D’altra banda, assentava un precedent. Era una manera indirecta de triomfar. Després de mi, d’altres s’escaparien, perquè no hi ha res que faci més mal que l’exemple. I l’exemple seria jo.

—Un cert afany de notorietat —comentà la noia, altra vegada parlant al seu company.

—Indiscutible.

—Només que jo mai no havia de saber si ho vaig encertar o em vaig equivocar, perquè mai més no he tornat a casa, ni al poble…

Va callar. Acabava d’adonar-se que, ben mirat, els contava la veritat. Allò, ho havia fet. Aquella havia estat la seva vida. Com era possible? Havia intentat d’enganyar-los, inventar. I no inventava res.

—Seguiu —va dir la noia.

—No —va dir—, no!

Estava espantat. Ells havien tingut raó. Era un anormal, ara ho comprenia. Com podia ésser que mai no ho hagués vist? Sempre havia estat un ésser a part, sempre havia anat sol, no havia tingut família, ni amics, ni dones. Res de res.

S’havia imaginat les coses, el món, els altres, d’una certa manera. Però potser no eren així. L’únic que era així era ell, ningú més que ell. Per això li havien semblat dos ximples aquell parell del cotxe. Però no ho eren, no era possible que ho fossin. I, el que havien preguntat, potser no ho havien preguntat com ell ho havia sentit, entès. Potser eren preguntes normals, corrents, preguntes que la gent com cal es fan els uns als altres, preguntes que certament fan les persones que dediquen llur vida a sanar els qui eren com ell.

No havia vist mai la realitat tal com era, amb ulls normals. Era com si ara li caigués la bena que hi duia. Tot s’ho havia fet ell. Mai no havia sabut interpretar res.

Suava. Es va adonar que els altres dos l’observaven amb molta d’atenció, tan espantats com ho estava ell. Sí, espantats, perquè eren normals i el temien. Com tothom l’havia temut. Era diferent, i ho veien…

Però només era diferent quan estava entre ells, entre els homes. Sol… No podia haver-se equivocat d’aquella manera, tampoc. Només calia pensar en aquell capvespre. S’havia sentit en pau, i tot estava en pau al seu voltant. Hi havia el molí abandonat, amb la seva roda, i el riu, i els arbres, i les muntanyes i els prats tan verds… Havia sentit quelcom d’exquisit dintre seu, quelcom d’inefable, una compenetració entre ell i el paisatge que anava més enllà de les paraules, que atenyia un silenci fonamental, que era, sí, que era poesia…

Eren els homes, els homes, que li sobraven, com sempre li havien sobrat. Amb ells res no era possible, perquè sempre pregunten, pregunten, sempre… sempre què? No ho sabia, però eren un defecte, i ell el ressentia profundament. Però fins ara no n’havia estat conscient, fins avui que l’havien obligat a contar coses que mai no havia dit a ningú, coses veritables, coses falses, perquè allò només era un costat de la moneda. Hi havia l’altre, l’altre que no podria dir mai a ningú; no existia prou simpatia humana perquè un estrany, i tots ho eren, pogués obligar-lo a confessar-lo…

Els va sentir parlar entre ells. No distingia les paraules, però sabia que parlaven d’ell. I era insuportable.

Es va inclinar violentament endavant.

—Atureu-vos, atureu-vos! —va cridar.

L’home que duia el volant va tenir una vacil·lació, i ell allargà la mà i l’engrapà per l’espatlla.

—Us dic que us atureu!

—Sí, sí —va dir l’home, mentre la noia es feia petita al seu costat, poruga. Havia perdut tota curiositat.

El cotxe va frenar en un costat de carretera. Crosby engrapà la porta i la va obrir.

Saltà a la nit. Al lluny, una aura lluminosa per damunt la propera muntanya, indicava la proximitat d’un poble, però ell no ho va veure, perquè va començar a caminar en sentit contrari, respirant a fons, com si sortís d’un pou, d’un indret on l’aire era enrarit, enverinat.

No va sentir el cotxe que tornava a engegar. Tot el que existia en el món era dintre seu.