La terra promesa

Per una vegada a la vida, Hermann Wheills decidí anar-se’n a dormir aviat; és a dir, només havent sopat. Sense confessar-s’ho, Berlín el cansava una mica. Ignorava per què, car ell de tota la vida que havia viscut en ciutats grans. En el fons, devia ésser que el deprimia.

Fos com fos, a un quart de deu, després d’haver-se fumat una pipa —perquè sense fumar-la abans no hauria pogut dormir—, agafà l’ascensor fins al tercer pis del Gobils Hotel, on tenia la seva habitació. En aquella hora tothom o gairebé tothom havia iniciat la seva etapa de vida nocturna i al corredor no hi havia ningú.

Entrà a la seva cambra, oprimí el botó del llum i es preparà per a les evolucions nocturnes: es despullà i es rentà les dents al petit lavabo annex. Davant l’espill, examinà la seva cara madura: trenta-tres anys, una mica arrugats potser, perquè havia viscut massa. No pas per culpa seva. És que l’havien obligat a viure, com a tots els de la seva generació i els de les generacions immediatament anterior i posterior. A pesar d’això, el seu rostre tenia el mateix to mascle que li agradava de contemplar. No, no podia estar malcontent del físic que li havia caigut en sort. Perquè aquella aprovació s’estenia també al seu cos.

Tot això mentre es rentava curosament les dents, tasca que emprenia dues vegades cada dia, fos allí on fos. Ni durant els pitjors moments de la campanya de Rússia no se n’havia oblidat. És a dir, hi havia hagut aquella setmana horrible, quan es quedà sense pasta dentifrícia… Més valia no pensar-hi.

Breument, glopejà una mica d’aigua, netejà el raspallet i s’eixugà. Aleshores abandonà el bany i, de nou al dormitori, s’apropà a la finestra per tal d’obrir-la dos dits. Una altra habitud: l’odi a l’aire enrarit.

Sota seu, i al davant, s’estenien els darreres de les cases, perquè havia hagut d’acontentar-se amb l’habitació que li van donar. Li agradaven les cambres que miraven al carrer, però aquest cop havia estat impossible: l’hotel era molt ple.

Ara, finestres i galeries eren gairebé totes il·luminades. La gent encara sopava o feia sobretaula. Moltes famílies havien obert la ràdio i des de la seva cambra Wheills podia sentir fragments de peces, de discursos, de butlletins de notícies, tot una mica barrejat, perquè tothom tenia les finestres obertes i els sorolls es vessaven simultàniament al carrer. En un menjador hi havia una parella granada i una noieta, una adolescent, tots tres instal·lats al costat de l’aparell. En una cuina es movien dues dones; en una cambra es despullava una vella… Tot de coses així.

Wheills s’hi va complaure una estona, perquè sempre havia estat un curiós de la vida dels altres i sorprendre’ls en la intimitat era una cosa que l’encisava. Una tendència fins i tot una mica morbosa, i ell ho sabia. Així i tot, hi cedia amb facilitat.

A l’últim, però, s’allunyà de la finestra, s’encaminà al llit, va destapar-lo i, amb un sospir, es ficà entre els llençols. Allargà la mà i tancà el llum. Ara la cambra només era il·luminada per la vaga claror que venia de fora; una penombra força profunda, acollidora, íntima gairebé. En fi, quelcom que invitava a abandonar-se.

Wheills os girà, va treure els braços, perquè feia calor, tancà els ulls i els tornà a obrir, tot maquinalment, preparatius per a la dormida. Però aleshores va passar quelcom.

El pany de paret de l’altra banda d’habitació s’il·luminà. Wheills en restà tan sorprès que s’oblidà de llençar l’exclamació que gairebé es devia davant la circumstància insòlita. Es limità, doncs, a incorporar-se en el llit, estintolat sobre un colze. No ho sabia, però tenia els ulls molt oberts, ara. Tot rastre de son, si verament havia tingut son, se n’havia anat.

Darrera la paret il·luminada hi havia una habitació, i d’allí provenia precisament la llum que revelava l’escena, o les escenes que tenien lloc a l’altra banda. Escenes, perquè de fet no era una, sinó que eren dues les habitacions visibles. La més gran era un despatx, amb les seves taules, màquines d’escriure, telèfons, etc. L’altra, molt més petita, era un lavabo, al qual s’entrava per una altra habitació o pel passadís que devia quedar darrera.

Al despatx, en aquest moment, hi havia un individu assegut a la seva taula i una noia que, dempeus, consultava el que devien ésser uns registres. Tots dos semblaven molt capficats en la feina llur i es comprenia que no tenien la més petita sospita que algú els observava. Tampoc no la tenia la noia que era al lavabo, perquè la seva actitud era natural i despreocupada mentre es posava les mitges tibants.

Wheills tancà i obrí els ulls unes quantes vegades, ràpidament, per convèncer-se que no somniava. Però no, la cosa devia ésser real, perquè cada vegada l’escena de l’altra banda de la paret romangué allí, inalterable.

L’individu que escrivia darrera la seva taula va interrompre la seva activitat, cargolà la ploma, se la posà a la butxaca, agafà el plec de papers que tenia al davant i, aixecant-se, abandonà l’habitació. La noia, que devia haver trobat el que cercava, tornà a desar el registre o el que fos i es posà a la seva màquina, on començà a teclejar follament.

Wheills esguardà l’altra noia, la del lavabo. Ara aquesta, després d’haver comprovat que la costura de les mitges li queia com qui diu a plom, es maquillava davant l’espill. Ara i adés es somreia, no es podia saber si complaguda amb ella mateixa o simplement per verificar la forma escaient dels seus llavis.

El xicot no sabia què fer. Més ben dit: no sabia què pensar. Perquè mai no hauria suposat que les habitacions dels hotels fossin transparents, i, segons tota versemblança, transparents només d’una banda. Tampoc no trobava natural que a l’altre costat, en lloc d’haver-hi un dormitori, hi hagués una oficina. Als hotels no sol haver-hi altres oficines que les de la direcció i administració, i mai no havia vist que aquestes fossin instal·lades en un tercer pis.

La cosa era tan sorprenent que va picar la seva curiositat fins a l’extrem de fer-li venir ganes d’assegurar-se de l’existència real d’aquella oficina, així com també d’intentar d’esbrinar quina mena de negocis s’hi duien a cap. Va allargar, doncs, la mà i tornà a encendre el llum.

Instantàniament, l’escena de darrera la paret va desaparèixer. Restà només el mur, com l’havia vist una estona abans, com l’havia vist ahir i abans d’ahir, durant els cinc dies que portava instal·lat a l’hotel. Una paret com totes, arran de la qual hi havia dues butaques i una taula. I, penjats, dos quadres d’un mal gust esparverador.

L’admiració de Wheills augmentà considerablement. Per això tornà a apagar el llum. I l’escena reaparegué, una mica modificada, perquè ara la noia del lavabo havia abandonat aquest reducte i era dempeus al costat de l’altra noia, la mecanògrafa, al despatx. Parlaven, però el que es deien no se sentia. La mecanògrafa somreia una mica i l’altra també semblava vagament divertida. Havia agafat una cartera de senyora i es veia que estava per anar-se’n. No es va moure, però, fins que retornà l’individu que havia sortit amb aquells plecs. Aleshores saludà la seva amiga i digué unes paraules a l’home. Tot seguit, abandonà l’habitació.

Wheills es fregà els ulls i per segona vegada obrí el llum. Amb el mateix resultat: el despatx de l’altra banda desapareixia. «Tanmateix és curiós, molt curiós!», monologà el xicot a mitja veu. I tornà a quedar-se a les fosques per seguir les incidències que tenien lloc al despatx.

L’home ara desava els papers en un calaix, el tancava, però no amb clau, s’incorporava i, després d’agafar un capell del penjador situat en un extrem de l’habitació, i en el qual Wheills fins aleshores no s’havia fixat, va dir unes paraules a la mecanògrafa i sortí. La noia es quedà sola, contemplant la porta que acabava de tancar-se. Després consultà l’hora al seu rellotge de polsera i reprengué el tecleig.

Wheills, incapaç de contenir-se més estona, abandonà el llit. A les fosques, va creuar l’habitació, cercà la seva pipa i tabac, la va encendre i es posà a fumar lentament, ara palplantat al mig de la cambra, els ulls sempre fits en el despatx de l’altre costat.

«Però és que no pot ésser que hi hagi un despatx!», es va dir en un moment determinat. En aquell instant la porta del lavabo es va obrir i entraren precipitadament dues noies molt joves, totes dues excitades i somrients. S’apinyaren en un costat i es posaren a examinar quelcom que Wheills no podia distingir, perquè l’esquema d’una d’elles li ho privava. Devia ésser quelcom molt divertit, perquè totes dues deien i xerraven desaforadament, amb els ulls lluents.

L’aparició d’aquestes noies demostrava que, més enllà, i havia altres dependències relacionades amb el despatx; visible, altres oficines en les quals treballava més gent. Es diria que es tractava d’una empresa important. Però això no podia ésser, perquè, si hagués existit aquella organització, li semblava que n’hauria sentit parlar. Una empresa comercial o de qualsevol altra naturalesa domiciliada en un hotel no és una cosa prou normal perquè passi desapercebuda. I, fins i tot admetent que ningú no li n’hagués dit res, hauria observat anades i vingudes que no s’havien produït de cap manera.

Una de les noies es desplaçà una mica i ara va poder veure què era allò que miraven: un grapat de fotografies. Wheills no comprenia com allò podia fer-les riure amb aquell posat tan estrany. Va pensar que també li agradaria de donar un cop d’ull a les imatges…

Però, en fi, tot això eren detalls. L’impressionant seguia essent la presència d’un despatx a l’altra banda del mur i, encara més que això, la transparència de la paret que permetia de seguir tot el que allí s’esdevenia. Perquè això sí que no era gens natural. La paret no era de cristall, ho sabia perfectament, i d’altra banda no era de presumir que una empresa, la que fos, es mostrés tan càndida com per a permetre que els veïns posessin el nas en els seus afers, com ara era el cas. Tampoc no era natural que l’escena desaparegués quan ell encenia el llum. Què passava, doncs?

«Seria interessant d’esbrinar-ho», es va dir Wheills, i això era una cosa ben fàcil. Es va mirar. No era gaire escaient de fer una visita a unes oficines en pijama, però en fi, després de tot, allò era un hotel, i per justificar-se, si calia, sempre li quedava l’excusa de dir que s’havia equivocat de cambra. Perquè l’únic que volia era saber si verament allí existia una oficina, i per a arribar a aquest resultat en tenia prou que li obrissin la porta. No és fàcil confondre un despatx amb un dormitori. Un cop d’ull, doncs, i sabria què calia pensar de tot allò.

Perquè el fet és que ara, i així s’ho confessava en el més remot de la seva consciència, no creia en res de tot el que havia vist. Però, com que al mateix temps estava segur de no somniar i també tenia absoluta confiança en la sanitat del seu cervell, necessitava aclarir la situació de totes passades.

Va deixar la pipa sobre la tauleta central i s’encaminà a la porta, sempre a les fosques. Perquè li calia estar segur que l’escena de l’altra banda seguia existint mentre ell s’adreçava allí, i, si encenia el llum, aquesta seguretat no la tindria mai. És clar que el raonament era una mica confús; res no demostrava que, pel fet de tornar-se invisible, l’escena del costat deixava d’existir; però, de la manera que les coses s’havien presentat, més valia no deixar res a l’atzar.

Obrí la porta i mirà passadís amunt i avall. Va veure només el dors d’una dona que s’allunyava, precedida d’un senyor que evidentment anava amb ella. Tots dos vestien d’etiqueta i era de pensar que s’adreçaven a alguna reunió mundana. Va esperar que desapareguessin, engolits per l’escala, i aleshores abandonà la seva cambra.

Mitja dotzena de passes el situaren enfront de la porta de l’habitació del costat. Després d’un moment de vacil·lació, va tustar discretament. A l’altra banda no se sentia cap soroll, ni en desvetllaren cap els seus cops. Passat un instant, va insistir més enèrgicament. Ningú no el vingué a obrir.

Tornà a mirar amunt i avall del passadís i, a la fi, es decidí a allargar els dits cap al pom. El feu girar i, amb una bona dosi de sorpresa, comprovà que la porta no estava tancada. La va empènyer i es trobà davant un espai il·luminat que comprenia exactament els mateixos objectes que hi havia a la seva cambra: era també un dormitori.

Més admirat que mai, féu uns passos habitació endins, fins a situar-se enmig de la cambra. Allí s’aturà i girà els ulls al seu voltant. Ni rastre d’oficina. No sabia com interpretar-ho.

Aleshores fixà la seva atenció en la paret mitjanera que separava aquella cambra de la seva. Era una paret absolutament normal. Es va preguntar si podia admetre l’existència d’una oficina oculta en aquella banda, cas en el qual, és clar, la paret ja no seria mitjanera. Però, descomptat el fet que no es veia cap porta per on s’hauria pogut entrar en aquella suposada oficina, li semblà que tampoc no restava espai suficient per a contenir-la. Per assegurar-se’n més bé, es posà en moviment i es va prendre la molèstia de mesurar les passes que hi havia entre la porta i la paret: eren cinc.

Aleshores abandonà l’habitació i repetí la mesuració per la banda de fora, perllongant-la fins a la seva pròpia porta: deu en total. Penetrà al seu dormitori i mesurà la llargada d’aquell costat: cinc metres. Més exacte no ho podia ésser. Els cinc metres que anaven de la seva porta a la paret i els altres cine que separaven la porta de la cambra del costat de la mateixa paret, coincidien amb els deu que es mesuraven per la banda de fora de porta a porta. No restava, doncs, espai per a l’existència de res entre murs. Entre murs, ja era una expressió impròpia. Com havia pensat, i com era natural, només hi havia una paret mitjanera.

Però el despatx del costat seguia existint, com va poder veure fins i tot mentre prenia les mesures de la seva cambra, encara a les fosques. El despatx era allí, amb la mateixa noia que teclejava inclinada sobre la màquina d’escriure. Les noies del lavabo, mentrestant, se n’havien anat. On?, es va preguntar.

Era marejador, però ell estava decidit a aconseguir una resposta satisfactòria. Perquè no podia ésser que tot allò s’ho imaginés…

Decidit, tornà a sortir de la seva cambra i, sense saber massa bé què calia fer, penetrà per segona vegada a l’habitació del costat. Tot just a dins, però, va comprendre que perdia el temps. Com un autòmat, avançà cap a la paret i allargà les mans per tocar-la. Ignorava què esperava d’aquest acte, però en tot cas, i n’esperés el que n’esperés, no va succeir res.

O sí!

—Què hi feu, aquí? —va preguntar una veu femenina al seu darrera.

Es tombà com ferit per un llamp. La noia que havia parlat era aturada a la porta i el mirava. No semblava gens espantada, i el to de la seva veu havia estat ben ferm. La seva expressió era més aviat d’amoïnada.

—Jo… doncs… —murmurà ell, sense moure’s—… dec… es veu que m’he equivocat d’habitació…

La noia se’l mirà uns segons en silenci, escrutadora. Tenia un rostre agradable i intel·ligent, amb uns ulls vius i penetrants. Per això Wheills no es va estranyar gens quan ella digué:

—No m’ho crec!

—Jo… —intentà llastimosament.

—Què cercàveu? —preguntà ella. I amb una franquesa ingènua—. Sou un lladre?

Ell aixecà els braços, defensant-se.

—No, no! —va dir.

Per fi, abandonà la paret i travessà l’habitació per adreçar-se a la porta, del llindar de la qual ella no s’havia mogut.

—Sóc el vostre veí —explicà, recobrant l’aplom, passada la primera sorpresa—. Estic a la cambra del costat —i assenyalà amb el braç estès.

—I bé… —digué ella.

I bé?, pensà ell. La noia esperava una explicació; això prou que es veia. Pertanyia a aquesta mena de persones que volen les situacions clares, netes. Com ell mateix, ben mirat. Però aquesta mena de persones, i ara se n’adonava prou bé, de vegades no saben la mena de mal-de-caps que es busquen…

Això li féu pensar: «I si li digués la veritat?». Va somriure, imaginant els ulls que la noia hi faria. Perquè el prendria per ximple, o per un bromista poca-solta…

—I bé… —repetí ella.

«Però, per què no?», tornà a preguntar-se ell. Qui sap si ella no podria fornir-li una explicació satisfactòria? Després de tot, aquell despatx era a la seva habitació…

—És una mica llarg d’explicar… —va començar.

—Ja m’ho imagino —féu ella, sarcàstica.

Ell, però, no es preocupà ni poc ni gaire d’aquest sarcasme. Ara que estava a punt de dir-li-ho tot, no sabia com començar. ¿No seria millor, infinitament millor, mostrar-li l’escena en lloc de perdre’s pels trencacolls d’una descripció?

—Llarg i difícil —afegí aleshores—. Us faria res de venir un moment a la meva cambra? —i féu un altre pas endavant, cosa que el situà en ple passadís.

La noia l’esguardava. Es veia que no sabia com prendre’s aquella invitació. A l’últim va optar per la pregunta més natural, més espontània:

—Per què?

—Us voldria mostrar una cosa… Després de veure-la, sabreu per què he entrat a la vostra cambra.

Ella seguia escrutant-lo. Era massa intel·ligent per a descartar la possibilitat d’una invitació honesta, però no estava segura de no equivocar-se si li concedia un marge massa gran de confiança. Després de tot, era un desconegut, i un desconegut que acabava de sorprendre a la seva habitació…

—Molt bé —accedí a la fi—. Però joc net, eh? La porta oberta…

El xicot va somriure d’aquesta darrera exigència i, per la natura d’aquell somrís, la noia va comprendre que havia pronunciat tres mots de massa. Se sentí ridícula i va envermellir.

Wheills, però, ja s’encaminava a la seva pròpia cambra.

—Veniu —va dir simplement.

Ella el va seguir.

L’habitació encara era a les fosques, però ell entrà primer i donà el llum per no esfereir-la.

—Entreu —digué, perquè ella s’havia aturat al llindar.

La noia féu uns passos endavant. Ell es situà davant la paret, on ara no es veia res, i la invità a imitar-lo.

—Veieu aquesta paret?

—És clar —va dir ella, estranyada.

—No té res de particular, veritat? És la paret mitjanera amb la vostra habitació…

—Sí.

—Molt bé, doncs ara veureu…

Allargà el braç cap a l’interruptor, i la cambra es va quedar a les fosques; és a dir, en la penombra, perquè, com que la porta s’havia quedat oberta, entrava la llum del corredor…

—Què feu? —s’esverà la noia.

—Mireu la paret! —comandà ell.

Però ella no estava per bromes i avançà cap a la porta, sense però abandonar l’habitació.

—Per què heu apagat el llum? —preguntà severament.

Ell tornà a girar el commutador. Com qui explica l’evident, va dir:

—Perquè cal estar a les fosques per a veure el que us vull mostrar… Per què no abandoneu els vostres recels ni que sigui per uns segons?

—És que no comprenc…

—Ni jo —va dir ell—. I per això us ho vull mostrar.

Aquell «ni jo», per desorientador que fos, tenia quelcom de patètic, i ella hi fou sensible. Tomà a retrocedir.

—Molt bé —va dir—. Us vull creure…

—Gràcies —va fer ell, una mica secament.

I tornà a apagar el llum.

Hi va haver una llarga pausa. L’escena del despatx havia reaparegut, només que una mica canviada. Ara, la mecanògrafa era al lavabo i s’arreglava.

Wheills va trencar el silenci:

—I bé… —va dir.

—I bé, què? —féu ella—. Espero…

Ell es va sobresaltar:

—No mireu la paret?

—Sí.

—I no veieu res?

—No. Què he de veure?

La noia es maquillava davant l’espill. Al cap d’una moments se n’aniria…

—El despatx, la noia… —mormolà ell, angoixat.

—Quin despatx?

—Aquí, aquí, a l’altra banda! —cridà ell, exasperat—. Que potser no ho veieu? Una noia que es maquilla al lavabo, una oficina amb la seva màquina d’escriure i…

Va callar. La noia travessà la cambra, anà fins al costat de la porta i féu girar el commutador. Aleshores se’l quedà mirant.

Ell es deixà caure en una cadira i es passà les mana pel cap. Quan tornà a aixecar els ulls, ella seguia allí, contemplant-lo.

—Ja ho veig —va dir ell—. Em preneu per boig.

—No —va fer ella, i semblava dir la veritat—. Però no ho entenc.

—I jo tampoc, ja us ho he dit… Escolteu —afegí—. Jo era al llit, he tancat el llum. I aleshores ha aparegut això: un despatx amb un home i una noia. Una altra noia al lavabo. Se n’ha anat. Després, l’home. S’ha quedat aquesta noia sola, compreneu? —tenia la mà estesa cap a la paret—. I ara també ella s’arregla per anar-se’n…

La noia, sense replicar, tancà la porta fins aleshores oberta i allargà de nou la mà cap al commutador. La cambra quedà a les fosques, perquè la lleu resplendor que entrava per la finestra era menyspreable.

Després d’una pausa infinita va dir:

—No veig res!

Però ell sí que ho veia. La noia ja abandonava el lavabo.

—Però sí! —exclamà—. Ara surt… Torna a entrar a l’oficina… s’apropa a la màquina… mira al seu entorn… s’adreça de nou a la porta… tanca el llum…

El despatx s’havia quedat a les fosques. Només restava visible el lavabo, perquè el llum allí seguia cremant.

—No veig res! —repetí la noia.

Ell s’aixecà i avançà en l’obscuritat. Quan va donar el llum i mirà la noia, ella encara esguardava fixament, amb la més bona voluntat, la paret. Quan es girà, semblava desolada.

—No he vist res —tornà.

—Aleshores és que només ho veig jo… —féu unes passes per l’habitació—. Per això he entrat a la vostra cambra, perquè m’ha semblat que no era natural que aquí hi hagués una oficina i que les parets fossin transparents…

—Us ha passat altres vegades, això? —preguntà aleshores ella.

—No, mai… —es va interrompre—. Ja sé el que penseu. Al·lucinacions…

—No ho sé… —vacil·là la noia—. Però si només ho veieu vós…

Però a ell acabava d’acudir-se-li quelcom de nou.

—Escolteu! —va dir—. Em pregunto si també des de la vostra habitació…

La noia el va entendre i a l’acte tots dos, simultàniament, avançaren cap a la porta.

Un moment després entraven a la cambra de la noia. Ella mateixa va tancar el llum.

Tot seguit, va xisclar. Després, Wheills la va sentir contra el seu pit, entre els seus braços, on s’havia refugiat.

—Què veieu? —preguntà.

Perquè ell no veia res.

—Un corredor —murmurà ella—. A l’altre costat hi ha dues portes.

—La del lavabo i la de l’oficina —explicà ell—. Em creieu, ara?

—Oh, sí, sí! Però i vós —es deslliurà dels seus braços, i ell la va endevinar allí al seu davant, atenta, àvida—, és que no ho veieu?

—No —va dir Wheills.

Creuà l’habitació i va encendre el llum. La noia tenia les mans sobre els ulls. Wheills se li acostà. Va rodejar-li l’espatlla i, sol·lícitament, com si fos una malalta, la va menar fins a la primera butaca, on la féu seure.

—Us heu espantat… —va dir.

—És que és horrible —confessà ella.

—No —féu Wheills—. Estrany sí, però no horrible.

Potser també a ell li ho havia semblat, de primer, encara que no arribà a espantar-se. Però ara, ara que una altra persona ho havia vist, ni que fos de la banda oposada, es sentia curiosament tranquil. No estava foll, no es tractava de cap pertorbació dels sentits. Estava, doncs, segur de trobar, més tard o més d’hora, una explicació que satisfés les exigències de la lògica.

—És la primera vegada que ho veieu? —va dir aleshores a la noia.

—Sí —replicà ella.

—I els altres dies, quan us quedeu a les fosques…

—És la primera nit que passo aquí.

—Però jo no —va dir ell—. Ja fa cinc dies que ocupo aquesta cambra… bé, vull dir la del costat. I fins avui… Potser és que no havia mirat…

Ella, a poc a poc, semblava haver-se anat tranquil·litzant del tot.

—M’agradaria saber si també ells ens veuen… —va dir.

—Hi havia algú, al corredor? —preguntà Wheills.

—No. Vull dir quan hi són. O si us han vist a vós, des del despatx o el lavabo…

—En dubto. No ho han indicat per cap gest.

—És que potser no s’hi han fixat…

—Voleu dir que si els cridéssim l’atenció…

—Sí —va dir ella.

Ara, passat el primer surt, sobreposant-se a la seva naturalesa femenina superficial, semblava poar de les capes més profundes del seu ésser un interès vital per tots aquells esdeveniments insòlits. Era com una mena de fascinació.

—Ho podem provar —concedí ell, no menys interessat, però des d’un altre punt de vista, més masculí.

Perquè ella, sense saber-ho, potser sense ni sospitar-ho, s’interessava per aquella altra vida per tal d’incorporar-s’hi i enriquir la seva feminitat, mentre l’interès d’ell era més científic, i el que volia era analitzar l’esdevingut i, així, destruir-lo en benefici seu i dels seus semblants. I, això darrer, tots dos ho sabien i no ho sabien.

—Ara? —preguntà ella, disposada.

—No. Caldrà esperar demà. He vist que tothom se n’ha anat…

—Sí, demà —acceptà la noia—. De totes maneres, és horrible —tornà al que havia dit primer.

I, perquè ho era, se’n sentia tan fascinada.

L’endemà, però, en va esperaren l’aparició del despatx i el lavabo, del passadís. La paret romania impenetrable, mur anònim i indiferent, tal com sempre devia haver estat, tal com sempre seguiria essent segons tota probabilitat. Vanament obriren i tancaren el llum centenars de vegades, vanament es traslladaren d’una cambra a l’altra, observant la paret per tots dos costats.

I després de l’endemà van venir els altres dies, gairebé una mesada sencera, tots dos obsessionats per aquella furtiva visió que havien tingut d’un altre món que interferia en el seu de cada jorn sense penetrar-lo. Mai més, ni de nit ni de dia, no s’obrí un llum a l’altra banda de paret, dins la paret o allí on fos. Tot romania en la fosca.

Quan a la fi van renunciar, se n’anaren plegats. Però no s’estimaven, ni de llurs relacions havia de sortir mai res de viu ni de sòlid, res de perdurable. Però a tots dos els semblava que l’altre era necessari per a aconseguir una sempre possible però improbable visió d’aquell món que els cridava.

I mai no els passà pel cap de pensar que tot el que n’havien vist era tan sòrdid com el que els rodejava.