Liquidació

Saltà al llit, saltà fora, saltà al llit.

Era palplantat enmig de la cambra, somrient, amb la seva lucidesa més perfecta. Perquè ja ho sabia, que no era al llit. Aquella era una de les seves maneres d’enganyar-los. És a dir, si encara eren allí, perquè potser no hi eren. En sabien tant com ell i semblaven conèixer mil mitjans d’amagar-se o de despistar-lo. Si no fos que sempre els endevinava! Era una cosa com l’olor, només que sense olor. Els captava, els intuïa sense l’ajuda dels sentits, perquè aquests eren una falòrnia grollera que havia superat. Servien, sí, o sigui que no eren tan falòrnia, però servia més això altre, aquesta mena de receptacle que a poc a poc s’havia anat fent en ell i que li permetia veure, sentir, olorar, gairebé palpar i degustar sense ajuda d’ulls, orelles, nas, dits o paladar. Per això era on era, per això era qui era.

Es va moure molt a poc a poc, i no més d’un pam o dos, detectant la presència. No, res de presència. Sol, era ben sol. Volia dir d’aquesta banda de la cambra, perquè fora seguia sentint-se el trip-trap lleu de… quelcom. Una rata? Un gat? Un animal qualsevol. Però tampoc no podria entrar, perquè aquella porta era ben tancada. Se n’havia assegurat. No que recordés haver-la tancada, però després, ja closa, sabia que ho havia comprovat.

I ara s’hi tornà a apropar per a una altra comprovació. Més valia ésser rigorós, reiteratiu. Mai no podia estar-se segur de res, perquè les coses també tenien aquest mal costum: el traïen. Si no hi hagués estat sempre al damunt! Afortunadament, sempre pensava en tot, no se li escapava detall.

Va posar els dits al pom i amb molta lentitud, per no provocar cap represàlia, perquè tot era terriblement venjatiu si ho destorbàveu, l’anà girant, girant. Perquè girava, això ja ho sabia. Un pom és una cosa mòbil. La porta, però —no s’havia pas equivocat—, era tancada i ben tancada. Per allí no podia penetrar res ni ningú.

Satisfet, va tornar a somriure i s’allunyà de nou cap al centre de l’habitació. Perquè aquest era l’indret més segur de tots, allí on tot arribava més difícilment. Entre les coses i ell hi havia un camp buit, neutre, indiferent, i ell s’hi sentia immunitzat. No sempre, perquè de vegades tenien manera de travessar aquell espai, però els costava, sabia que havien de fer esforços, i això els descoratjava.

Tenia les mans caigudes al llarg del cos, en una actitud abandonada, confiada i tot. Però era astut, perquè allò només era una simulació. Que es moguessin, si podien entrar, i ell saltaria tot seguit. No podien saber que estava a punt, que tots els seus músculs només esperaven l’ordre per actuar. Per això sobrevivia, per aquesta disponibilitat de tots els instants.

De vegades el cansava una mica aquesta tensió conscient. Però que potser no era molt millor això que la invasió? Perquè aleshores l’esforç encara resultava més penós. Calia lluitar contra l’ésser de dins, que s’arrapava a la superfície interior del cos amb l’exactitud de… de què diria?, d’un esperit, d’una ànima, de qualsevol cosa personal.

Perquè, durant uns moments, esdevenia allò contra què lluitava, i no era pas fàcil de lluitar contra ell mateix, contra una part si més no d’ell mateix, car això invitava a totes les traïcions, a tots els abandons. Per sort, només molt de tant en tant el podien sorprendre. En general ho veia venir i ho exorcitzava. De vegades tenia aquest poder.

El mal és que no el tenia sempre. S’havia de confessar que hi havia vegades que es trobava inerme, potser perquè havia badat a pesar de la seva extrema vigilància, potser perquè ells poaven forces d’algun lloc i eren més puixants que ell, potser perquè algú els ajudava. Perquè cada vegada que el distreien, que algú li parlava, que algú volia quelcom d’ell, o només el mirava, oferia un camp propici a l’abandó.

Per això estava tan bé sol, per això els hauria volguts tenir sempre lluny. Es referia ara, és clar, als seus, a aquells que voltaven al seu entorn i que pretenien tenir cura d’ell i no feien més que amoïnar-lo amb llur sol·licitud. Amb llur falsa sol·licitud, perquè també ells estaven al costat de l’enemic, se n’havia pogut convèncer la darrera vegada, quan la invasió es va produir trobant-se ells a la cambra i no van fer res per ajudar-lo. Perquè allò que pretenien fer no era un fer, sinó un desfer, una manera de tirar-li terra als ulls. Però ell no necessitava els ulls per a veure-hi i coneixia llurs intencions. No els deixaria entrar més, heus aquí la solució. Per què els necessitava? No necessitava ningú. Un home en estat de perpètua defensa…

El seu esguard va caure sobre la finestra. Un altre perill. No podia convèncer-los que li calia una habitació sense finestra, amb el mínim d’entrades i sortides. La finestra semblava tancada, això sí, però ¿podia d’un moment a l’altre assegurar que algú no l’havia oberta, precisament per fastiguejar-lo? Podien fer-ho de fora estant, ho sabia. I no s’estarien de fer-ho si ell tancava els ulls, si no controlava contínuament la situació.

A pas de llop, per no destorbar una possible presència malèvola que podia ja haver penetrat a la cambra sense però arribar-hi, anà fins a la finestra i, com havia fet amb la porta, comprovà curosament que era ben tancada. Sí, no s’havien atrevit a fer res. En general, si s’atrevien a alguna cosa, era de nit, quan suposaven que dormia. Però no era tan estúpid, no dormia mai, o gairebé mai. Un home com ell no necessita dormir. I, posats a fer, no necessita ni menjar, ni evacuar, o només molt de tant en tant.

Va tornar a somriure, admirat del seu propi poder, mentre, finestra a través, mirava el món hostil que hi havia a l’altra banda. Ja li havia dit adéu, a aquell món, i mai més no hi tornaria a penetrar. No l’enganyava pas l’aire indiferent dels transeünts que veia circular per Picadilly Street. Potser sí que n’hi havia d’indiferents, perquè no calia exagerar, i possiblement alguns no li volien cap mal. Ni devien conèixer-lo. Però eren pocs, de totes maneres. La gran majoria era allí només per estudiar la situació, per observar-lo, i, encara que no miraven cap a la finestra, no per això deixaven d’ocupar-se’n. Donaven mostres d’una astúcia ridícula. Perquè ves què té a veure el mirar o no mirar! Això rai! De totes maneres, eren uns enemics estúpids.

No podia saber fins a quin punt estaven relacionats amb la presència, amb tot allò que sí que era un enemic de consideració, però llur connexió havia d’ésser superficial, esporàdica. Podien ésser uns aliats, com ho eren la seva pròpia família, però ells no tenien cap poder ni la presència no els en permetria cap. Per això els menyspreava una mica. Allò, en canvi, tot i que el feia sofrir tant, tot i que verament era un enemic implacable, no es podia estar de respectar-ho, com es respecta sempre la força, l’obstinació, l’habilitat. Era una potència. I si ell no hagués estat tan astut…

Des de dalt, des de la seva saviesa, observava doncs els transeünts amb aquella gota de menyspreu. Perquè ells treballaven per allò sense esperança. La presència no els havia de donar res, ho sabien molt bé. Els enganyava, com enganyava tothom. Era d’una mala fe sense precedents. No coneixia l’honestedat. Jugava el joc a la seva manera, sense preocupar-se de com l’entenien els altres. Sort que ell ho havia descobert ja de bell antuvi. Per això tenia les defenses que tenia.

Abandonà la finestra i tornà a la zona protegida, neutra, del mig de la cambra, des d’on es posà a observar el seu voltant, mobles, parets, objectes. Ara ja hi havia el mínim de tot. Semblava mentida que fossin tan il·lusos, però ells mateixos, aliats d’allò, havien insistit per endur-se la majoria de coses. Li havien deixat l’indispensable, però com era que ni sabien que li feien un servei? No comprenien res. Perquè, com menys objectes hi havia, més segur se sentia, més fàcilment podia detectar que la presència era allí, que s’apropava…

Com ara la sentia. O la sentia? La sentia de veritat? Era quelcom de tan subtil que ni ell mateix no n’estava segur. Es va girar en rodó i continuà girant-se i girant-se, donant voltes. Disposava les antenes, s’orientava, perquè sempre calia saber per quin costat l’atacaria. Però era ella, era allò? Això que vibrava dintre seu era el senyal de perill? Vibrava lleument, en un indret remot, com si allò encara fos a l’altra banda i la detecció fos difícil. Però alguna cosa o altra passava. Era un mecanisme automàtic que havia desenrotllat en el transcurs dels darrers temps, després que havia après de conèixer-la.

Tot ell s’afinà. Ho sentia físicament. Es convertia en aquell altre que es volia convertir en un mur d’insensibilitat però que, en lloc d’això, palpava l’impalpable i oïa l’inoïble des del centre misteriós del seu ésser, criatura finíssima que s’havia oblidat de la carn i era esperit ja, només esperit, pur per a rebre i per a rebutjar, pur per a la lluita que s’apropava i que sempre era terrible, tant si en triomfava com si la perdia.

Alentí els seus moviments, centrant-los, perquè ja s’estava orientant.

—Això.

—Ningú.

—Algú per la finestra.

—Per la porta.

—Ningú.

—Permet la seva entrada.

—Però calla, que no et senti.

—Dorm.

—No dorm.

—Mai no descansa.

—Per la finestra.

—I per la porta.

Escoltà atentament, de cop immobilitzat. Però somreia, tot i el perill en què estava. Perquè potser no era un perill tan imminent com havia cregut. Les veus eren a l’altra banda, eren els seus, que encara pretenien enganyar-lo. Sabia distingir la veu d’allò, cosa que ells mai no havien sabut fer. Com podien doncs imitar-la, sinó d’una manera grollera que no hauria enganyat ni un infant?

Tenien els llavis clavats al pany i deien coses, ara l’un ara l’altre, a menys que fos sempre el mateix estrafent la seva veu per tal de fer-li creure que eren més d’una persona. Però això sol ja era un error. No sabien res, els innocents!

Va seguir escoltant amb el seu somrís superior.

—No és com tots.

—Més fort.

—Més gran.

—Diferent.

—Quelcom li passarà.

—I encara que vigili.

—Per la porta.

—Per la finestra.

—Per algun lloc.

—Quelcom per ell.

Era perfectament intel·ligible. No hi havia cap subtilitat. Tan subtil com era allò quan es decidia a parlar! Perquè no ho entenia, i quan ho entenia sabia molt bé que no era allò el que li deia, sinó una altra cosa, quelcom que quedava ocult, dissimulat sota els mots que comprenia i les frases que tenien un sentit aparent. Era com un missatge xifrat i, si no sempre el podia interpretar, coneixia si més no la seva existència. Però això altre? I pensar que creien en llur intel·ligència! Què hauria passat si no hi haguessin cregut? Potser fins i tot haurien volgut encarnar la presència!

Va haver de riure un altre cop mentre seguia escoltant.

—Es defensa.

—Que es defensi.

—Sap el que li cal.

—O no ho sap.

—Però espera que dormi.

—Serà nostre.

—Serà d’ell.

—Tot és u.

—Tot és com tot.

Dreçà l’orella, com una llebre. Perquè ¿no parlaven de l’altre costat, ara, com si fossin darrera la finestra, o molt a prop d’allí? I més que això, alguna altra cosa havia canviat de sobte, la veu o les veus havien dit quelcom que reconeixia com el llenguatge misteriós de la presència quan encara era absent, però es preparava a atacar i provava de debilitar-lo.

Una frase, una senzilla frase: «Tot és com tot». Podien dir-la, ells? O és que allò els hauria revelat també el secret? Perquè formava part del secret, aquell secret que, creia, només ells dos sabien, i ell encara no en tota la seva profunditat, en tota la seva extensió, perquè si l’hagués sabut del tot, fins al final, hauria pogut abandonar la cambra i retornar entre els homes, no certament per menar la vida que menyspreava, sinó per posar-se en exemple, per mostrar-los el camí.

Si ho hagués sabut tot, no hi hauria hagut ni enemic ni presència, la presència hauria desaparegut en ell; però allò no permetia ni permetria mai que s’apoderés del darrer significat, del qual mai no podria estar segur ni en el cas d’assolir-lo. I era per això mateix que era un enemic, era per això mateix que l’atacava, perquè, aquell pressentiment que en tenia, no l’hi havia pas donat la presència, sinó que l’havia aconseguit ell tot sol, i allò sols es presentà quan va veure que estava en camí de comprendre la veritat. Tractava de mistificar-lo, de distreure’l, de destruir-lo. ¿Era, doncs, possible que s’hagués franquejat amb els seus, ni que fos comunicant-los només l’aparent d’aquella coneixença que ocultava amb tanta gelosia?

No, era que allò ja havia penetrat a la cambra o estava a punt de penetrar-hi. L’enganyava, l’adormia, perquè, si ell podia conservar la seva lucidesa, la presència no podria res contra seu, s’hauria de quedar a l’altra banda. En definitiva sempre era ell qui li proporcionava l’entrada, quan badava, quan es deixava distreure, quan s’oblidava que calia vigilar vint-i-quatre hores cada dia.

—I tot és tot.

—I tot és res.

—I res és tot.

—I res és res.

—I res és tot i res.

—I res és res i tot.

—I tot és tot i res.

—I tot és res i tot.

Ara n’estava segur! Allò només ho sabien ells dos, però ni l’un ni l’altre no ho havien dit mai. Sempre usaven, sempre usava la presència un llenguatge nou, no temia contradir-se, acudia als conceptes més inesperats, per simular precisament una altra persona, una persona indiferent, qualsevol dels seus. I aquest mateix; tap-i-tap de l’altra banda de porta, aquesta rata o gat o l’animal que fos…

Quan va xisclar ja era massa tard. La presència era allí, la sentia, la sentia! Després de tot, encara s’havia deixat enganyar, distreure! I la culpa era seva, només que seva. No era allò que havia pogut enganyar-lo, sinó l’excés de consciència que ell servava, aquest excés que li permetia d’atendre a les veus i a la remor, que li permetia de desdoblar-se d’aquella manera. En fer-ho, la presència penetrava per la part més dèbil, aquella que s’oblidava, que era sol·licitada per altres interessos.

I ara era allí, encara invisible, però palpable ja. Va tornar a xisclar, sense adonar-se’n, mentre el tap-i-tap de l’altra banda de porta callava, perquè allò també devia haver estat una enganyifa de la presència, una creació il·lusòria per distreure’l…

Va restar ben bé al mig de la cambra, matemàticament equidistant de les parets i dels escassos objectes, perquè ara, amb la pràctica que hi tenia, es col·locava allí maquinalment, sense haver de distreure forces en càlculs debilitadors. I des d’allí esperà, disposat a la lluita, lluitant ja de certa manera amb totes les fibres del seu ésser, lluitant amb la seva mateixa immobilitat atenta que desafiava la presència.

Les veus havien callat. Tot havia callat, perquè la lluita sempre tenia lloc en silenci i la resta del món havia deixat d’existir en fer-se palpable l’enemic. Ho engolia tot, i d’això s’engreixava i es feia poderós. Però ell era allí, amb les seves forces intactes, sofrint, oh, sí!, sofrint com un condemnat, tot ell un sol nervi que vibrava.

Devia haver entrat per la finestra, perquè era en aquella banda que l’habitació es feia opaca, precisament allí on hauria hagut d’haver-hi més llum. Era d’allí que es començava a perfilar la forma, d’antuvi monstruosament vaga, després més precisa, però mai no ben precisa del tot.

Per això sabia que a ell no li passava res, que era el més lúcid, el més sa de tots els mortals; perquè allò venia sempre de fora, era una entitat diferent, no ell, sinó un invasor que s’apropava i s’apropava. Res no naixia de la seva entranya, sinó que tot s’adreçava a aquesta entranya que la presència volia destruir.

No era res, semblava no ésser res, una mena d’ombra, una mena de núvol, una mena d’alguna cosa o altra sense nom i a la qual només donava nom i forma per comoditat; quelcom que mai ningú no havia vist, només ell, i sempre d’aquella manera que no permetia de donar-li una definició intel·ligible… Per això no se’l creien, per això no se’l creurien mai!

Fitava allò amb tanta d’intensitat que ho dissolia, que ho fragmentava, que ho retornava a l’absoluta invisibilitat. Però no podria pas fitar-ho d’aquella manera durant hores i hores, mentre que allò no es cansava mai; una vegada havia penetrat a la cambra tenia un poder d’endurança superior al seu, que només era un home, un home com no n’hi havia cap més, sí, però només un home.

Però ara ho fitava encara o, més ben dit, fitava l’indret on sabia que allò era, aquell angle de la cambra proper a la finestra, on la presència romania a l’aguait, disposada a avançar, a assaltar-lo, a dominar-lo, a penetrar-lo, a fer d’ell la seva criatura…

No ho permetria, perquè després, si allò aconseguia de penetrar-lo, la lluita seria encara més terrible, les armes més escasses, i li caldria pensar, pensar molt, i molt a fons, per a trobar un recurs que allò ignorava, una habilitat que sorprenia la presència i l’obligava a abandonar-lo de nou, no vençuda —perquè sempre retornava—, però sí momentàniament derrotada.

Esguardava allí i ja no hi havia res. Però cada cop estava més intranquil i ara fins i tot havia perdut la seva bella immobilitat. Perquè aquesta vegada el poder dels seus ulls no operava. O només parcialment. No veia allò, però no sols seguia existint, sinó que avançava. Avançava invisible. Ho sentia, cada cop més i més a prop, i tot ell es revoltava d’aquella proximitat que el feia dansar. Perquè ja simulava una dansa el resultat d’aquella frisança que li mortificava la pell, els nervis, la sang, com si l’estiguessin perseguint amb milers i milions d’agulles, cadascuna de les quals trobava un centre vital on clavar-se.

Incapaç de guardar el centre geomètric de la cambra, avançà lateralment, defugint en un moviment ja esparverat la presència invasora i dolorosa, però allò el perdia, i ell ho sabia i, tot i saber-ho, no se’n podia estar.

Quelcom l’abandonà, potser la seva voluntat, però allò esdevingué altre cop visible a la seva manera remota, deforme, però al mateix temps limitat d’una certa manera tan neta que es convertia en un objecte més, un objecte tan sòlid com podia ésser-ho el llit, o la cadira.

Però sabia que era una il·lusió. Mirà de recobrar-se, fitant de nou allò, intentant destruir-ho, i per això avançà tot ell darrera la seva mirada, avançà com una massa que s’ho enduu tot al seu pas, i la presència retrocedí una mica, mentre tornava a perdre visibilitat.

La vibració del seu cos, però, el perjudicava. La presència, en definitiva, operava a través d’aquesta vibració i, si no podia aturar-la, de res no serviria la seva audàcia. Però no era mestre dels seus nervis, també ells eren del costat de la presència, el traïen com sempre ho havien fet des que, encara menut, algú els hi va canviar, perquè si passava el que passava era perquè algú va equivocar-se, potser a propòsit i tot, i després ja mai més no havia estat una sola entitat. Aquest era l’origen de totes les seves febleses.

Va saltar en un gest de dansarí, agressiu, el rostre contorsionat gairebé voluntàriament. Va pensar en la màscara, però mai no havia existit cap màscara perquè mai no havien volgut donar-la-hi, i ell sempre se n’oblidava quan allò desapareixia, quan la presència l’abandonava. Una altra falla, una altra falla lamentable.

Després del salt vingué la caiguda, voluntària també, perquè ell creia en aquests recursos físics, i hi creia allò, perquè va disgregar-se del tot, per bé que es reuní de nou al seu damunt, molt enlaire, sota el sostre mateix, però un sostre que ara retrocedia, retrocedia…

Va anar rodejant-lo, cercant el punt feble, però ell ja tornava a dansar, a saltar, exorcitzant l’enemic, ensopegant amb les parets, amb el llit, amb la tauleta. Però no sentia res, cap dolor físic, perquè la seva absorció ni li permetia de realitzar l’existència d’aquell cos que sofria, que corria, que es desfeia com la presència, la qual creixia a pesar de tot, refusant de sentir-se intimidada, amenaçant-lo.

És que s’habituava. Això era el pitjor que tenia, que sempre calia emprar recursos nous, inventar, fer treballar la imaginació, trobar quelcom que ella no havia previst. I tot això només servia uns moments; després calia recomençar per l’altre extrem.

Va aturar-se de cop, un genoll a terra, en actitud expiatòria, convertit tot d’una en un objecte, amb la immobilitat pròpia de les coses, fins i tot tancant els ulls per fer més perfecta la simulació. I va sentir que la presència també s’immobilitzava, com sobtada, presa en defecte. Més: com ferida.

Sempre la feria així, però ella es refeia, i calia trobar quelcom de nou abans no reunís forces novelles per atacar-lo també d’una manera nova, perquè els seus recursos, encara que diferents, no eren menys nombrosos. Tots dos eren astuts i tots dos ho sabien.

Va tornar a saltar, però potser s’havia equivocat, potser aquesta vegada la presència no havia reaccionat com acostumava o com a ell li semblava que acostumava, perquè era allí mateix, a tocar, prop de la seva pell, eriçant les puntes dels seus nervis com poden dreçar-se els cabells en un moment de pànic, estripant-li la carn com un clau que fereix.

Cent veus es van disparar, totes cent distintes, però totes cent iguals, i íntimes, absolutament conegudes, perquè eren les seves veus, les innombrables veus que havia tingut des de la infància, i aquelles altres que romanien en potència, que mai no havien tingut ocasió de manifestar-se i que ara l’aprofitaven. Però eren també les veus de l’enemic, perquè parlaven per ell i contra seu, contra l’home fet carn de derrota.

—L’hem.

—Ja és nostre.

—El tenim.

—Des de dins.

—Des de fora.

—Per sempre.

—I per sempre.

—I per sempre.

I es repetien a l’infinit, com un eco que s’allunya, però oïble sempre, més penetrant encara a mesura que s’allunyava, perquè la veu no s’afeblia pas, sinó que s’aguditzava fins a convertir-se en estrip.

I aleshores allò el penetrava.

Ja eren un, ja era ell, ja era ella, ja era tot el que podia ésser, tot el que ell volia i la cosa volia, i per això rodolava per terra amb un crit que cobria les veus, i per això corria cap al llit, on es deixava caure, i s’enfilava a la cadira, i s’adreçava a la porta que penetrava, i anava a la finestra, des d’on observava els transeünts, i muntava per la paret fins a assolir el sostre i sòl avall s’evadia devers els pisos baixos i cap al carrer.

La força el dominava, perquè era potent i esplèndid i múltiple i únic en aquesta multiplicitat i tot ho podia, per inversemblant, per insensat, per perillós que fos, i tot era fàcil amb una facilitat que feia les seves delícies i els seus turments.

La presència niava dins d’ell i el devorava, i ell era la presència i era ell i era moltes altres coses, tots els objectes de la cambra, i la cambra mateixa, i la casa, i totes les cases, i la ciutat, i la terra, i tot i tot…

Exultava, però al mateix temps reunia astúcies impensades. No sabia quines, però eren astúcies complicades que acabarien deslliurant-lo de la presència, d’ell mateix, i aquesta vegada per sempre, per sempre! Ja no li caldria témer res més. Ni temia ja ara, perquè tot havia callat i tot s’havia fos i ell actuava.

Rígid al mateix temps damunt del llit, on l’havia llançat la crisi, a poc a poc els seus membres s’afiançaven altre cop, perquè alguna cosa havia passat, ja que ell havia saltat al llit, fora del llit, i al llit altre cop.

Però si era això! Havia pretès enganyar-los i s’havia enganyat. Mai no havia abandonat el llit! Esperà doncs uns moments més, mentre cames i braços se li envigorien, i aleshores saltà de veritat, però ja al centre de la cambra va restar immòbil, palplantat com devia haver estat primer, com pensava que havia estat primer, quan la presència no era una presència i estava sol. Ara eren tots dos i estava igualment sol, però tot era d’una altra manera.

Malgrat la seva immobilitat, o potser precisament gràcies a aquesta immobilitat, el comminava una necessitat d’acció, perquè una força com la seva necessitava exercir-se en quelcom. Calia desfermar les energies opreses que el consumien, desfermar-les mentre encara era prou ell mateix, ell i la presència, per dominar, per controlar…

Per això va agafar la cadira, que era l’objecte que tenia més proper, i la va enlairar per damunt de la seva testa. Va romandre en aquesta posició un temps interminable, fins que les mans li començaren a tremolar i un espasme el va recórrer de cap a peus. Era el que esperava; sempre devia haver esperat allò, perquè anà fins a la finestra i trencà el vidre amb la cadira.

Però no es va sentir res, cap soroll de trencadissa, i tot restà tal com estava. Aleshores, enfellonit, colpejà i colpejà pertot arreu, fins que a les mans li restà només un fragment de respatller.

Un tumult creixia en algun indret, fora o dintre de l’habitació, acompanyat de veus de tots colors que parlaven o cridaven o deien una cosa o altra. Però no hi havia ningú, o ningú no s’atrevia a fer-se visible. L’assetjaven, hostils, i els llençà el respatller a la cara, cares invisibles que pugnaven per materialitzar-se.

Amb un poderós impuls, aleshores, agafà la tauleta de nit, però el marbre va relliscar i es partí en dos trossos als seus peus. Com una fera engabiada mirà al seu voltant, tractant de sorprendre’ls, només que fos un segon, perquè li bastava un sol segon per a destruir-los fins a l’arrel i deslliurar-se de la presència. Com el rosegava! Perquè no havia pas perdut la lucidesa. Sabia que era allí i que tot era culpa d’ella i que només calia desfer-se’n.

Projectà la tauleta contra la paret, on es va estavellar amb una remor contundent i sorda. Després caigué per terra, on restà, mentre ell ja s’adreçava al llit i treia coixins i llençols i matalassos i s’apoderava del somier i l’arrossegava cap al centre de l’habitació, incapaç ara d’aixecar-lo. La presència el lligava de peus i mans mentre amb un sanglot punyent es deixava caure per terra, al costat mateix del somier que no havia pogut dominar. Però va tornar a aixecar-se i va fer uns passos, gemegant com un animal ferit, mirant, mirant el no-res del seu entorn interpretat pel no-res del cervell que se li buidava…

Quan van entrar els dos infermers, vagarejava d’una banda a l’altra, inofensiu i absent. Van agafar-lo un per cada braç, i ell els va seguir, dòcil com una criatura.