Qui parla

Frau Grapp enllestia el pis. Havia retornat de la compra, el dinar era al foc i ara se les emprenia amb el dormitori. Com que, a pesar d’haver complert tot just els cinquanta, se sentia ja una mica envellida per totes les experiències, de les quals assenyaladament havia tret un reuma traïdorenc que algunes temporades li anquilosava part del braç, li hauria agradat tenir criada. Però no podia ésser. Abans, en tenien. Sempre n’havien tinguda; de soltera ja en tenien els seus pares, perquè aleshores formava part d’una família benestant. Ara… ara ja no sabia ni a quina família ni a quin estament social pertanyia, perquè tot resultava tan barrejat!

D’altra banda, val a dir que poc se’n preocupava. Feia temps que havia deixat de posar-se pedres al fetge per aquest assumpte. Per la criada, sí. Tenia una dona, la qual li feia el més pesat. Però què és una dona? Rentar la roba i fregar els rajols, res més que això. El restant, s’ho havia de fer ella. Ella que de soltera no havia tocat com aquell qui diu ni un fil de roba!

Resignadament, se les va emprendre amb el llit matrimonial. Un llit indiferent, és clar, perquè tots dos, ella i el seu marit, havien viscut tant que ara ja semblaven morts. D’una manera ridícula, les compensacions de la vida s’havien reduït al mínim. D’això potser no se n’acabava d’adonar, perquè el canvi havia vingut de mica en mica. Com tampoc no s’adonava dels petits defectes, gairebé podria dir-se petits vicis, en què havia caigut.

Potser també era cosa de l’edat, això; no tot podia atribuir-se a la guerra i a les desastroses experiències viscudes. Tots els mortals, arribat un cert moment, desvetllen un interès minuciós per les coses dels altres, dels amics, dels coneguts. En fi, si la pròpia vida és buida, amb una cosa o altra cal omplir-la. I la feina de casa, tan monòtona, no omple prou. Calen altres compensacions.

No és que pensés en res d’això darrer mentre treia la roba del llit per airejar-lo breument i donar uns quants cops al matalàs, perquè si hi hagués pensat s’hauria sentit massa desgraciada i fins i tot corria el risc d’esmenar-se. Cosa que, per a ella, hauria estat la pitjor de totes.

Anava i venia per l’habitació, del llit a la cadira al respatller de la qual havia anat deixant la roba. Ara tornava a agafar ja els llençols i els estirava sobre el matalàs. Treballava lentament, per habitud, perquè era una dona morosa de natural i perquè ben mirat res no l’apressava. Només eren ella i el seu home. Els fills, que els havien tinguts, dos minyons com una casa i rossos a desdir, havien caigut als divuit anys, l’un a Trípoli, l’altre durant la llastimosa retirada de França. Allò, encara, havia creat un altre buit.

Amb l’ànim vacant, com el tenia la major part del temps, allisava doncs els llençols. Una feina estúpida, com totes les feines, perquè calia repetir-la cada dia. La vida era una cosa ben fastigosa, tanmateix. Aixecar-se, menjar, fer la feina, anar-se’n a dormir… Una vegada a la setmana, el cinema. No gran cosa més. Molt trist. Ja no podia ésser més trist.

Acabà d’enllestir el llit i donà una ullada al seu entorn. Després anà fins a la finestra, mig oberta, amb el propòsit d’ajustar-la convenientment. Aleshores va veure Frau Kamichs a la seva pròpia finestra, davant per davant, potser a dos metres de distància.

L’altra va aixecar la testa i també la va descobrir.

—Bon dia, Frau Grapp —digué.

Ella va obrir més la finestra i va treure el cap.

—Bon dia, Frau Kamichs.

L’altra va somriure abans de parlar, com si sabés noticies bones, o molt interessants, en fi, quelcom que valia la pena de comunicar. I no es va fer pregar pas. De fet, fou gairebé àvidament que va dir:

—Ja ho sabeu que a la fi es casen?

Frau Grapp no va necessitar que li diguessin qui. Sabia perfectament a qui es referia la veïna. Durant els darrers temps, tot el veïnat no havia parlat de res més.

—Sí? —féu—. Quan?

—Aviat, molt aviat. Sembla que ahir fou decidit. Ella mateixa ho ha dit.

Frau Grapp estintolà els colzes a l’ampit de la finestra, amb una perfecta intuïció de l’estona que passaria allí.

—Ja era hora! —va dir.

Perquè tot allò era un escàndol. N’hi havia molts, avui, però quan tenien lloc prop vostre adquirien una altra dimensió, es feien més agressius, més molestosos. És a dir: molestosos per a qui, ben mirat? Si s’hagués auscultat fins al fons, hauria hagut de confessar, i també Frau Kamichs, que els escàndols l’encisaven. Eren quelcom que, per un moment, retornava el sabor a la vida. Permetien d’adonar-se que hom encara no s’havia mort del tot.

—I els pares d’ell què hi diuen?

—Deuen haver-hi accedit —contestà Frau Kamichs—. Jo sempre havia predit que, si era cosa d’ells, acabarien afluixant.

—Però jo era pensava que tot era una excusa. Ell ja és prou gran, no?, per a fer el que li plagui. Deu tenir trenta anys…

—Trenta anys i divorciat, però hi ha interessos entremig.

—No ho sé… sempre havia tingut la idea que, en el fons, no en tenia ganes. Que les coses ja li anaven bé així.

—Ja se sap que els homes…

Frau Grapp s’inclinà una mica més endavant.

—Però exactament, com ha anat, això? No ho ha dit, ella?

—Està molt contenta —replicà Frau Kamichs—. I dir, prou que ha dit…

Agafà un posat conspiratorial, plegà una mica els llavis i abaixà la veu mentre al seu torn també s’inclinava endavant.

—Sembla que tenien un fill!…

—Un fill!

L’altra assentí, satisfeta, com si l’hagués parit ella.

—Sí, ja veu!

—Però nosaltres mai no n’havíem sabut res…

—No, s’ho portaven molt callat. Tothom es pensa que el va tenir ara fa més d’un any. ¿Recorda aquella temporada que va passar fora i que quan va tornar va dir que havia estat treballant a Nuremberg?

—Oh, sí, sí.

—Devia ésser aleshores.

—Però i els diners?

—Ho devia pagar ell, és clar. A menys que la fes treballar.

Totes dues van fer una petita pausa, com per assaborir més a pler tot el que s’acabaven de dir. Encara que llur expressió no en mostrés res, per dins somreien beatíficament.

—Jo me n’alegro per ella —va dir a la fi Frau Grapp—. Vull dir que es casin. No era un bon exemple, en un veïnat decent…

—Per això la volien treure.

—I si no ho van fer…

—És clar que hi devia haver alguna cosa amb l’amo. Durant una temporada, ja ho sap, venia gairebé cada dia. Frau Grapp mostrà la seva excitació:

—No! No sabia res!

—No? Doncs sí. Amb l’excusa de discutir-ho… i ves què havien de discutir! I, és més, em sembla que no era ell sol. D’altres se n’havien vistos…

—Això ja ho sé, però vol dir que verament…

Frau Kamichs pinçà els llavis.

—Això, ningú no ho ha vist, és clar. Però, si no, què hi anaven a fer?

La pregunta restà com penjada entre les dues dones, les quals sense dir-s’ho hi donaven una resposta precisa, visual, entre indignada i malenconiosa. De vegades és difícil servar-se dins la pròpia pell.

—És més —afegí encara Frau Kamichs—: hi ha qui pretenia que vivia d’això i que ell li ho permetia.

Frau Grapp va donar mostres de més bon sentit.

—Però si ell tenia diners, per què li ho havia de permetre?

—No ho sé.

—En tot cas, és que a ella li agradava… Però em sembla que ell no en devia saber res.

—O potser ho tolerava per no perdre-la…

—Però tampoc no semblava talment interessat!

Frau Kamichs s’irrità una mica de tanta objecció.

—Què sabem nosaltres? El fet és que rebia visites…

—A mi, de totes maneres —va dir aleshores Frau Grapp—, sempre m’ha semblat una gata maula. La sap molt llarga.

—Sí, perquè per haver-lo decidit, després de tant de temps… I que no sé què hi pot veure, ell. Trenta anys, també els té, i no és pas bonica.

Frau Grapp va riure:

—Deuen ésser les coses que no es veuen.

—Però, de dones així, en podia trobar tantes com n’hagués volgut —abaixà més la veu i s’inclinà encara endavant—. A mi m’han dit, no sé si és veritat, però m’ho han dit, que això ja li ve de família. La seva mare també havia tingut dificultats. No era casada!

—No? Digui, digui! —Frau Grapp exclamà amb més avidesa del que era decent demostrar.

La finestra del fons es va obrir i una dona sortí a estendre unes peces als filferros que creuaven l’obertura d’una banda a l’altra.

—Bon dia —saludà.

—Bon dia —digué Frau Kamichs i, d’un sol alè, adreçant-se altre cop a Frau Grapp, que de tan interessada ni se li havia acudit de retornar la salutació, va seguir—: No. Frau Lorta diu que la coneix. El que són les coses; havien estat veïnes abans de la guerra. Vivien a Colònia, a la mateixa casa. I la mare no se sabia de què vivia. Aleshores ja tenia la filla, però alguna cosa va fer sospitar que era soltera. Potser van necessitar algun paper i algú ho va saber… Després, rebia una pensió, i devia ésser d’ell, del pare.

La dona de la tercera finestra estenia les peces de roba, tot escoltant. Ni l’una ni l’altra no se’n preocupaven.

—I ara, on és ella? La mare, vull dir…

—No ho sé. Déu haver mort. Diu que en aparença duia una vida digna, però tothom sospitava que hi havia gat amagat. Una dona que viu sola, no és natural. I ella es passava moltes hores fora de casa i sempre deixa va la criatura. Segurament que en feia de les seves.

—Així ja no m’estranya el seu capteniment —digué Frau Grapp—; és que caça de raça.

—Això mateix —assentí l’altra—. És com si ho hagués heretat de la seva mare.

—Només que tindrà més sort. Però com és que van venir ací si Frau Lorta la coneixia? No és estrany? Perquè ja podia pensar que tot acabaria sabent-se.

—És que ella no coneix Frau Lorta. Era massa petita per a recordar-se’n, es veu. Només van ésser veïnes una temporada. I no eren amigues, perquè Frau Lorta no volia fer-se amb segons qui.

—No era segons qui —va intervenir aleshores la dona de la tercera finestra, i les altres dues se la van mirar, com estranyades que es posés en llur conversa—. Jo també la coneixia, i la coneixia molt bé. A totes dues.

L’actitud de Frau Grapp i de Frau Kamichs va canviar tot d’una. Llur expressió abandonà la desconfiança per mostrar la més encesa curiositat.

—Sí? —van dir alhora.

—I coneixia fins i tot la seva família.

—Diu que eren del més baix… —insinuà Frau Kamichs.

—No —va dir la dona—, no sols no eren del més baix, sinó que havien estat rics. Gent senyora, a més…

—Voleu dir el pare de la noia…

—No, ella, la mare. Els seus pares eren uns grossos industrials, i també el seu marit.

—Com! —gairebé van cridar les dues dones, altre cop alhora.

—El seu marit —repetí l’altra.

—Però si no era casada!

—Sí que ho era. Jo havia anat a casament, de manera que ho sé.

Se la van mirar amb respecte creixent.

—I era una dona com cal, però no va trobar la mena d’home que li convenia. Després del primer any de casats, era com si l’hagués abandonada.

—Però per què?

—Per res. Perquè ell era així. Li agradaven massa les dones. Totes. No s’hauria hagut de casar mai. Però ella era una noia orgullosa i no ho va voler suportar. Es va escapar. Haurien pogut separar-se, és clar, però ella temia que no li prengués la filla. Es va estimar més escapar-se. Potser perquè era espantadissa i impulsiva i no reflexionava prou; però això no és cap mal.

—I ell, què va fer?

—No ho sé. La devia buscar, suposo, no per ella, sinó per la noia, però que jo sàpiga no la va trobar mai. Ella va canviar de nom.

Les altres dues es van consultar amb l’esguard. No era massa embolicat, allò? L’altra va endevinar el que pensaven.

—És veritat —va afirmar—. No hi afegeixo res.

—Però i els seus pares?

—Ells ho sabien. És a dir, ho van saber després, quan ja feia temps que se n’havia anat. Va haver de demanar-los ajuda. Ells volien que tornés amb el seu marit.

—Però no hi va tornar?

—No. I, després, ell va morir a la guerra. Mai no va saber què s’havia fet d’ella.

—Però si duia una vida tan digna, què hi feia fora de casa tantes hores, confiant la noia als veïns?

—No la confiava als veïns. Tenia una dona que estava per ella, però la nena anava a jugar també a les cases del veïnat, com totes les criatures —aclarí la dona—. I ella no feia cap mal, fora de casa.

—Què feia, doncs?

—Res de mal —va repetir la dona.

—Però què? —insistiren les altres dues. No en tenien prou amb la seva afirmació; necessitaven fets concrets.

—Escrivia.

—Escrivia?

—Sí, llibres. Amb un pseudònim. Vostès potser han llegit alguna de les seves coses. Era Bruno Klass.

—Però Bruno Klass és un home —va dir Frau Kamichs, mentre la seva veïna callava, perquè ella no n’havia sentit parlar mai.

—La gent ho creu així. Però era ella.

—I per què no escrivia a casa?

—No podia. I no volia que ningú ho sabés. Era una dona com cal, una dona honesta —va repetir la dona—. Mai no hi va haver un altre home a la seva vida.

—I ara és morta…

—Sí, ara tots són morts, ella, el marit, els pares… Només queda la noia, la Marika.

—Però, si eren tan rics, per què no ha heretat res?

—No hi havia res per a heretar. En morir, els seus avis ja ho havien perdut tot.

—Ah!

—Van morir gairebé a la misèria. I ella, d’un càncer.

—Però Marika i aquest home divorciat…

—Ella —va explicar la dona— en trobar-se sola es va haver de posar a treballar de mecanògrafa a l’estudi d’un advocat. I ell era un dels clients. O, més ben dit, el seu pare. La va conèixer al despatx i se’n va enamorar…

—Però era casat…

—Havia estat casat. De fet, era vidu, però tenia les mans lligades pels seus pares. Hauria volgut casar-se amb Marika, però ells no ho volien, i van decidir esperar.

—Però si ella era de bona família… Que potser no ho sabien?

—Sí que ho sabien, si precisament es coneixien, però hi havia hagut rivalitats polítiques, i el vell és molt obstinat en les seves coses. Aleshores ella es va quedar sense feina, perquè l’advocat era vell i es va retirar.

—I com que no podien casar-se, doncs mira!…

—No. No ho sé… Això, no tenim per què discutir-ho. Ningú no ho sap. Ell li ha passat una quantitat tot aquest temps, perquè més s’estimava que no treballés. Estava delicada. Ho està encara.

—Tot això —va dir Frau Grapp amb malvolença— no els ha impedit de tenir un fill.

—Però si no n’han tingut mai cap!

—Ella mateixa sembla que ho ha dit —va intervenir Frau Kamichs.

—No pot haver-ho dit, perquè no és veritat.

—No ens ho hem pas inventat nosaltres!

Les dues dones semblaven ofeses que es posés en dubte llur honestedat.

—No dic això —féu la dona, conciliadora.

—De totes maneres, ja ho veurem, perquè, si el tenen, quan es casi no crec que segueixin amagant-lo.

La dona de la tercera finestra va somriure.

—Sí, que el veurem —va dir—, però no és el que es pensen.

Les altres dues estaven a les fosques.

—Hi ha un fill —va seguir la veïna—, és a dir, una filla, però no és d’ells dos. És la filla de la primera muller d’ell. Ja té sis anys.

Les altres dues van respirar amb força davant la revelació que destruïa llurs xafarderies.

—Però, si això és veritat, per què havien d’amagar-ho?

—No ho han pas amagat mai.

—Que jo sàpiga —va dir Frau Kamichs— ningú no ha vist mai la criatura.

—És clar que no. Després de tot, ell no viu pas aquí.

Les altres dues van haver de callar. No podia ésser més lògic. Naturalment, ell no tenia per què dur la filla de visita a casa de la seva promesa.

—D’altra banda —va seguir la dona—, la té en un col·legi, interna.

Sí, molt raonable, però Frau Grapp i Frau Kamichs estaven profundament desencisades. Havien construït en el buit. I això no podia ésser. Si sempre els havia semblat que hi havia quelcom de poc decent en aquella noia i en la seva vida, és que hi devia ésser. No podien pas haver-se equivocat d’aquella manera tan grollera. I, amb elles, totes les altres dones del veïnat, perquè totes pensaven el mateix.

—Potser sí —va fer a l’últim Frau Kamichs—. Sembleu tenir resposta per a tot. Però no us oblideu que un any enrera, o una mica més, ella va estar molt de temps absent. Potser també sabeu on va anar i què hi feia?…

La dona va somriure, perquè comprenia perfectament que les altres dues estiguessin gairebé ofeses. No demostrà sentir-se molestada pel to provocatiu i alhora irònic que havia emprat Frau Kamichs, sinó que va contestar amb la mateixa senzillesa i bonhomia d’abans:

—Sí, també ho sé. I us asseguro que tot és molt innocent… I molt desgraciat, també. Marika va estar en un sanatori.

—En un sanatori? —preguntaren les altres dues.

—Sí. Els metges temien un principi de tuberculosi. De fet, ho era. Per això van enviar-la fora.

—I ara està bé?

—Sí. Una mica delicada i prou.

—Però per què no ho ha dit mai? —preguntà Frau Grapp.

—Potser no li ho ha preguntat mai ningú —replicà l’altra dona—. O si li ho han preguntat i ha contestat amb evasives potser és perquè se’n donava vergonya. Encara hi ha persones que es donen vergonya de coses que no són culpa d’ells…

Això era veritat, i les altres dues ho van haver d’admetre. Frau Grapp fins i tot tenia una cosina que s’havia trobat en aquest cas, és a dir, en un cas pitjor, perquè havia acabat morint de consumpció, però mai no havia volgut confessar el seu mal a ningú, perquè li semblava massa lleig.

—De totes maneres —persistí Frau Kamichs, per bé que ara ja una mica menys segura—, això no explica per què sempre han amagat la seva situació. Si no feien cap mal, com dieu, no els costava gaire d’explicar-se, i així haurien evitat que la gent parlés d’ells.

La dona va fer un gest amb les mans.

—Què volíeu que expliquessin? Per a ells era una cosa tan clara, que no se’ls devia acudir mai que es malparlés a costa seva. I encara menys que algú fabriqués una història sobre el passat de la noia. No hi havia motius. No ho sabeu, que els innocents es pensen sempre que tothom ho és tant com ells?

—Potser sí —va confessar Frau Kamichs—, potser sí, però de totes maneres no estava bé que la visités tan sovint…

Ja només restava això, queixar-se de la freqüència de les visites. L’afer havia quedat reduït a no res, a menys de res.

—I com és —va dir aleshores Frau Grapp— que ara els pares d’ell autoritzen el matrimoni?

—No l’autoritzen pas. Però ell s’ha emancipat de l’empresa familiar.

—Prou li ha costat!

—Els temps són durs —va dir la dona de la tercera finestra—. Però a la fi s’ha sortit amb la seva. S’estimen molt.

Frau Kamichs encara seguia furgant en la seva memòria. Fins que va trobar, perquè una persona com ella havia d’acabar trobant.

—Però i de totes aquestes visites que rebia, què me’n dieu? I la de l’amo mateix, que de primer la volia treure?

—Mai no l’ha volguda treure. Si precisament són amics amb el seu promès! Això, ho deu haver escampat algú que volia el seu pis. I les visites eren perquè ells, quan es casin, viuran ací i han de fer unes reformes. Ho han estudiat, i han visitat el pis diversos operaris, però tots els qui han observat això per interpretar-ho a la seva manera no semblen haver-se adonat que moltes d’aquestes visites, gairebé totes, han estat fetes quan ell, el promès, també hi era.

Què més? Frau Kamichs pensava desesperadament, perquè estava segura que devia haver-hi encara alguna altra cosa, no era possible que tot s’aclarís amb aquella facilitat.

Però Frau Grapp ja s’havia donat. Després d’una estona de silenci, va dir:

—De totes maneres, a mi, ara ja ho puc dir, ella sempre m’ha estat simpàtica.

—És que ho és —féu la dona.

—Però no podia pas aprovar la seva conducta quan semblava que hi havia quelcom de reprovable…

Potser Frau Kamichs havia trobat alguna altra objecció, perquè obrí la boca per parlar. Només que en aquell instant, de darrera, van cridar:

—Alvina!

Ella se sobresaltà una mica, es mig girà, i aleshores va dir apressadament:

—Si és el meu marit! Que tard que deu ésser!

I abandonà la finestra sense ni pensar a acomiadar-se. A les altres dues, però, ni se’ls acudí de fer-li’n retret, perquè en sentir que el marit de la dona ja havia retornat del treball van recordar-se tot de cop que també les esperaven les seves respectives obligacions.

—Oh! —va exclamar Frau Grapp—. Com passa el temps! Encara he d’enllestir el dinar… El tinc al foc.

—Sí —va dir l’altra dona—, els matins se’n van que una ni se n’adona.

En la seva veu hi havia una entonació que, inconscientment, va sorprendre Frau Grapp; però no tenia temps d’aturar-se a reflexionar-hi.

—Ah, i tant! Bé, bon dia…

—Bon dia…

Frau Grapp es retirà, ajustà la finestra d’una manera convenient i es precipità cap a la cuina. Sí, el dinar era al foc, però en realitat tot estava per fer. Va adreçar una ullada al rellotge que tenia penjat sobre la nevera i va veure que ja passaven vint minuts de les dotze. El marit de Frau Kamichs plegava més aviat que et seu Franz, però així i tot més valia afanyar-se. A ell no li agradava d’esperar. Mai no li havia agradat. Eh homes són com són.

Això la va fer pensar de nou en la Marika i en la seva mare. I en el pare volàtil. També aquell era com era, pel que es veia. Una veritable desgràcia quan una família comença així. Ella, sortosament, en aquest aspecte no podia queixar-se; Franz més aviat era fred, eixut, mai no semblava haver-se mirat cap altra dona. Si més no, ella no ho sabia, mai no havia sorprès res.

I no, definitivament, no s’ho creia. Una dona, es va dir, sempre endevina les coses, certa mena de coses. És clar que allò que per una banda era una virtut, per l’altra també era un defecte. Perquè, posat a no interessar-se per les dones, tampoc no s’havia interessat mai per ella. No d’una manera profunda, sensible. Ni quan eren joves i festejaven. Potser sí que se l’havia estimada, com deia, i ella a ell, encara que d’això a penes se’n recordava. Però una mica fred sempre ho havia estat, i no perquè tingués altres cabòries que el distraguessin. No en tenia cap. Ben mirat, fins i tot era un pobre home.

De totes maneres, tenia aquest consol, perquè ho era, va decidir: no l’havia enganyada, li havia romàs fidel. Per què queixar-se, doncs? Què hi feia, ben mirat, que en llurs relacions hagués mancat aquella mica de romanticisme que hi havia, per exemple, en els amors de la Marika i el seu promès? Perquè era una història romàntica de cap a peus, si era veritat el que havia dit la dona…

La dona!

Es va redreçar, admirada. Sí, perquè qui era aquella dona? No la coneixia de res. Més: allí, en aquell indret, mai no hi havia hagut una finestra. No podia ésser-hi, perquè l’angle aquell corresponia meitat per meitat al seu pis i al pis de Frau Kamichs. Els dos únics pisos del replà…

Com una sageta, amb la boca oberta, es va llençar a través del pis, entrà al dormitori i es precipità a la finestra. Frau Kamichs devia haver tingut el mateix acudit, perquè també era a la finestra de casa seva i mirava cap al fons, cap a l’angle. Ella la va imitar. Després es van mirar totes dues. I, sense dir-se res, incrèdules, miraren altra vegada cap allí.

I no. Allí no hi havia cap finestra.