Una vida feliç

«Head» Douglas va girar una carta i la posà sobre el darrer munt, on ja n’hi havia cinc, cap per avall. Era el tres de diamants i va fer una ganyota de satisfacció. De moment, tot es presentava bé. Successivament, havia girat un dos de trèvols, un cinc de cors, un vuit d’espases i un sis de trèvols. Ara, aquest tres. Joc prometedor.

Servant el paquet en una mà, es va interrompre per beure un glop de «bourbon». Al costat en tenia un vas gairebé ple i una ampolla tot just encetada. Bevia molt, però no hi havia ningú que el pogués recordar embriac. Ningú no sabia com s’ho feia.

Paladejà el licor, tornà a deixar el vas i, molt circumspecte, girà una altra carta del capdamunt del paquet. Era un dotze, cosa que tampoc no estava malament. No hi feia res que quedessin cartes altes al fons de tot.

Mentre girava la pròxima, una mica expectant, va oprimir un botó que hi havia a la dreta de la taula, al seu abast. Després va agafar el cigar que reposava sobre el monumental cendrer, a l’esquerra, i se’l posà a la boca. Seguí girant cartes, lentament, deliberadament.

Un truc discret a la porta.

—Passa! —va dir.

L’home que entrà era fràgil i llefiscós. Ningú no l’hauria pres pel que era. Però «Head» Douglas sabia molt bé per què l’havia escollit. Era cruel i poc ambiciós, una combinació que no es donava sovint.

Avançà cap a la taula, molt seriós, greu.

—Sick? —va fer «Head».

—Es confirma. S’ha escapat.

—Com?

—Durant un transport. Ell i un altre. Han noquejat els polis.

—Qui era, l’altre?

—Un tal Morris.

«Head» Douglas aixecà una cella, interrogatiu.

—Morris? —féu.

—Condemnat la setmana darrera per haver matat la seva dona.

—Ah!

No interessava.

—Envia’m Bleris —va dir.

—Molt bé —assentí l’altre—. A les vuit vindrà Jackson.

«Head» girà una altra carta: un dos de trèvols. Una llàstima, perquè l’as encara no havia sortit. Amb recança, va haver de deixar-la damunt de la pila que tenia al davant i que anava creixent.

—Envia’m Bleris —repetí.

L’altre s’allunyà de la taula i sortí de l’habitació.

«Head» Douglas va beure una altra glopada de «bourbon», va treure una mica de fum del cigar i el deixà al cendrer.

Durant uns minuts, restà immòbil, com despreocupat de les cartes. Semblava reflexionar, encara que a ningú no se li hauria acudit d’emprar aquest mot tractant-se d’un home com ell. És a dir, més que l’home era la cara. Era ingrata i brutal. Però tots sabien que era capaç de grans subtileses, quan s’hi posava. Per això havia arribat on havia arribat.

Ell mateix ho sabia i n’estava content. Del seu rostre i de la seva subtilesa. Havia creat una obra, la seva obra.

Va donar una mirada complaguda al seu voltant. L’habitació estava sòbriament moblada, perquè tenia bon gust o així s’ho pensava. D’altra banda, tot eren mobles bons, severs, imposants. Dubtava que algú en pogués tenir de millors. Ell mateix, personalment, els havia escollits. Una d’aquestes coses!

Van tornar a tustar la porta.

—Endavant.

La porta es va obrir per donar pas a Bleris. Amb ell, ara, va entrar una onada de música, perquè a fora l’orquestra havia reprès. Amb la porta tancada, no se sentia res. Estava construïda a prova de remors.

—Leiris m’ha dit que em demanàveu —féu Bleris.

—Sí. Sick s’ha escapat.

—Ah! —s’admirà l’altre. Es veia que no en sabia res. Els seus homes no sabien mai res. Només allò que ell tenia a bé comunicar-los o fer-los comunicar per Leiris.

—Cal retrobar-lo —digué sense fer comentaris—. Tu i Verrill us en encarregueu. Demà al matí, ha d’estar tot llest. Entesos?

—Sí —digué Bleris.

—Com de costum —va afegir—, no toleraré errors.

—No n’hi haurà —va somriure Bleris.

Era molt jove, però fort i sense escrúpols. És clar que cap d’ells no en tenia gaires. Bleris menys que ningú. Ho sabia. L’únic defecte era el seu afany de poder. Però el tenia ben lligat. Havia pres part en massa cops.

—Pots dir a Verrill que n’hi ha un de gran, per a cadascú de vosaltres. Ara vés-te’n. Com més aviat us poseu a la feina, millor.

L’altre s’allunyà i tornà a obrir la porta. L’onada de música, semblava la mateixa música, envaí novament l’habitació. Però cessà abruptament, quan el xicot tancà darrera seu.

«Head» Douglas consultà el rellotge. Vint minuts i arribaria Jackson. Va deixar les cartes en un costat* obrí un calaix de la taula i en va treure uns papers. Els examinà curosament, però amb molta rapidesa. De fet, se’ls sabia de memòria. Només per tranquil·litat de consciència havia volgut donar-hi el darrer cop d’ull.

Jackson no sabia res d’aquells papers, perquè, encara que no ignorava l’existència d’observadors, no tenia la més petita idea de com la seva tasca era controlada. Va somriure. Hi havia moltes coses que no sabien. Els costava d’aprendre. Per això eren on eren. I per això ell era on era.

Tornà a desar els papers i reprengué el solitari. Havia començat bé, però prosseguia molt indecís. Les cartes, de cop, s’havien posat a fer el ximple. Les cartes sempre eren així. Ho sabia perfectament, perquè durant els darrers anys de la seva vida havia jugat milers i milers de solitaris. Abans, no tenia temps. Hi havia hagut el vell Johny Blat i havia estat dur de pelar. Ara criava malves en algun indret o altre, no sabia ben bé on, perquè la feina tampoc no l’havia feta ell. L’havia feta fer.

Va somriure en pensar que malgrat tot tenia les mans netes de sang. Ni ell mateix no sabia com ho havia aconseguit. Però sempre hi havia hagut algú o altre per a fer la feina per ell, fins i tot quan era un mocós sense prestigi, sense futur gairebé. Per això servia el cervell. Per a pensar. I els altres no pensaven. O pensaven molt poc.

El món estava ben fet, va decidir inconscientment, mentre girava una altra carta que no lligava. Ell, «Head» Douglas, al capdamunt de tot. Els altres, escalonats al seu darrera. Ell, allí assegut, tranquil, amb les seves cartes, el seu cigar, el seu bourbon. Els altres, escampats per la nit, treballant per un bitllet gran. Cadascú al lloc que li pertoca.

Va beure una altra glopada de licor i fumà una mica més, la seva atenció dividida entre les cartes i la filosofia. De bona hora havia comprès que només hi ha un camí que mena a la victòria. Ara els fets li donaven la raó. Secretament, doncs, triomfava.

Algú colpejà la porta.

Instantàniament es posà a la defensiva. No esperava ningú, en aquell moment. I no li agradava que el molestessin, ni rebre visites innecessàries. Va obrir lleugerament un calaix, comprovà que l’automàtica era allí, el va deixar entreobert i va cridar:

—Endavant!

Sabia que estava ben protegit. Ningú no podia entrar al passadís sense que Jack i Peter ho permetessin. Però, així i tot, era millor no badar.

Era una noia. L’única noia que podia permetre’s d’entrar allí. Encara no sabia ben bé per què, car la veritat era que de vegades l’exasperava. En el fons, és que li agradava pensar que els seus homes es feien idees. Per això sol la devia tolerar.

—Com va, aquest solitari? —preguntà ella per tota salutació.

Era difícil decidir si se’n burlava o la pregunta era una de tantes maneres d’iniciar una conversa. «Head» la va mirar escrutadorament, però no en va treure l’aigua clara. Va preferir, dones, creure que la pregunta era de bona fe.

—Bé —va dir—. Què vols?

—Res —va fer ella, apropant-se a la taula i rodejant-la.

Ell va tancar el calaix, discretament, mentre la mirava estranyat.

—Res?

No estava acostumat que la gent no volguessin res.

Tothom vol sempre una cosa o altra; ell mateix, per començar.

Doris recalcà una natja contra la taula, sense arribar ben bé a asseure’s.

—Res —va repetir—. Veure’t.

Li va passar la mà pel rostre, delicadament.

—Deixa —va dir ell. Les carícies sempre l’enervaven.

Potser perquè no hi podia correspondre.

—Estàs enfadat?

—Per què?

—Perquè he vingut.

—No, però espero una visita.

Mirà el rellotge. Mancava molt poc per a les vuit.

Ella va fer un gest de contrarietat. «Head» no acabava d’entendre-la i per això, en el fons, n’estava una mica espantat. Les altres, quan comprenien la situació, s’allunyaven. De vegades no prou discretament, però en fi, pitjor per a elles, no? Doris era diferent. A hores d’ara no podia tenir el més petit dubte sobre de quin peu coixejava. Malgrat això seguia allí, jugant el joc.

Què pretenia?

Ja se n’hauria desfet si no hagués estat el prestigi que li donava entre els seus homes. Perquè era curiós: des que ella el freqüentava, el miraven d’una altra manera. Gairebé amb amor, si aquesta paraula tenia algun significat decent per a ells. I és que Doris els havia convençuts que era humà i, com tothom, ple de debilitats.

Les altres no havien pogut fer-ho.

El paradoxal és que, si hi havia hagut les altres i ara hi havia Doris, era precisament per això; per aconseguir aquest resultat. Però, mentre el desitjava, la mateixa impaciència d’aconseguir-lo no li permetia de veure que la noia disposada a entrar en el seu joc de simulacions per força havia d’esperar quelcom, una compensació. D’això, se n’adonava ara, ara que Doris s’havia mostrat a l’altura de les circumstàncies.

És clar que no hi perdia res, perquè a hores d’ara ja devia tenir la seva petita fortuna només de joiells, vestits, abrics de pell, el petit Packard, el sou esplèndid i desproporcionat que cobrava, perquè s’havia obstinat a seguir treballant al club. Però, en tenia prou amb això? No voldria quelcom més? No treballava per algú altre? Perquè era jove i bonica. Més que bonica: esplèndida. Era raonable que es passés d’amor?

Sospirà. Aquest era el perill.

—Més val que te’n vagis; ja et veuré després…

Comprenia que no era manera de procedir, encara que esperés Jackson; però què podia fer-hi? Mai no havia sabut tractar una dona. En el fons les odiava, perquè una d’elles, la seva pròpia mare, havia fet d’ell allò que cap home no voldria ésser. Què més podien demanar-li, doncs, si les suportava, si les omplia encara de presents? No ho sabia, no ho sabia! Com sempre que pensava en tot això, començava a posar-se nerviós.

—Vés-te’n —va repetir.

Aleshores va sonar el timbre del telèfon. Ella, que ja s’incorporava, es va aturar mentre «Head» agafava l’aparell.

—Sí… —va fer.

La veu de Leiris anuncià:

—Mister Jackson.

—Que passi.

Penjà l’aparell.

—Soparem junts? —preguntà ella.

—No, avui no. Tindré feina.

—Molt bé. Fins a la nit, doncs.

Perquè a la nit tenia un altre número. Va inclinar-se i el besà. Ell la deixà fer sense retornar la carícia. Es va limitar a tustar-li lleugerament les natges, d’una manera gairebé absent.

—Fins després —va confirmar.

La noia s’encaminà a la porta en el moment que una mà trucava. Al llindar, es va creuar amb Jackson.

—Què tal, Doris? —va dir ell.

—Molt bé; passeu.

Li va adreçar un somriure i tancà la porta.

—Hola, Douglas! —va dir Jackson aleshores.

Avançà cap a la taula, amb la seva cartera.

—Hola. Seu —va dir l’altre.

Va treure un vas net d’un calaix i el deixà davant de Jackson.

—Un glop? —va fer.

A la seva manera, era hospitalari. Se’n vanava.

—Dos dits —confirmà Jackson.

Mentre els hi abocava, va obrir la cartera sobre els seus genolls. No s’atrevia a deixar-la damunt de la taula, perquè hi havia el joc de cartes i sabia que «Head» odiava que li escampessin el joc. Sabia també que, mentre ell li donaria comptes, seguiria jugant.

Aixi fou. Només servit el licor, tornà a agafar les cartes, en va girar una i mirà on podia posar-la.

Jackson va treure uns plecs de la cartera.

—Mira aquests papers.

—No cal —va fer, sempre jugant—. Resumeix.

—Com vulguis.

Hi estava acostumat. Sempre era el mateix. Va agafar el vas i va beure. Després, sense eixugar-se els llavis, començà a donar noms i xifres. Una llista molt llarga. Douglas ho volia així. En algunes coses era molt particular.

Durant una estona només es va sentir el cant pausat dels noms i de les xifres. Douglas semblava absent, perquè continuava jugant. Però aviat va demostrar que no perdia mot.

—Un moment! —va interrompre—. Repeteix.

Jackson repetí:

—Jack’s, dos-cents cinquanta.

Després se’l va mirar. Douglas també el fitava.

—Deus voler dir tres-cents setanta-cinc. O més…

—Dos-cents cinquanta —repetí l’altre—. T’asseguro…

Douglas féu un gest cansat.

—No està bé —digué—. No està bé que després de tant de temps… Saps molt bé que tinc els meus propis observadors.

—Però poden equivocar-se —replicà Jackson—. S’equivoquen sovint.

—No ho crec.

—No tenen manera de verificar amb exactitud.

—Però no solen equivocar-se. Dòlar més o menys…

Era veritat, i Jackson ho sabia. Precisament sempre l’havia admirada, aquella precisió de què donaven mostres. Mai no ho havia entès. No sabia com s’ho feien. I Douglas, és clar, mai no s’havia pres la molèstia d’explicar-li-ho, ni li ho explicaria mai.

—En general, sí, ja ho sé. Però no són infal·libles.

No ho eren. Perquè, encara que en general fossin tan acurats en els seus càlculs, aquest cop mateix s’havien equivocat. Jack’s no havia donat més de dos-cents cinquanta dòlars.

—Concedim un marge d’error —va dir Douglas—. Sóc raonable, no? Però són més de dos-cents cinquanta.

—Serà el que tu vulguis, naturalment —replicà Jackson, molestat—, però no perquè Jack’s hagi donat més…

Douglas va interrompre el seu gest en el moment que anava a col·locar una altra carta. Es mirà l’home que tenia al davant, admirat. Això era nou. Jackson mai no havia contestat d’aquella manera. S’insolentava.

—Escolta —va dir—. No vull favors de ningú. Però no vull que m’enganyin.

—Aquest cop són els teus observadors que s’enganyen… o t’enganyen.

—Ells? Per què?

Jackson féu un gest vagarós.

—Tens molts enemics, Douglas, i suposo que ho saps.

—Però cap dels meus homes no és capaç… —es va interrompre i s’inclinà endavant—. Però digues: què saps? Acuses algú determinat?

Jackson va comprendre que havia anat massa enllà.

—No. Però si jo dic la veritat, i la dic, algú altre ha de mentir. I, ja que en general els teus observadors són tan hàbils, si s’equivoquen és de creure que no ho fan desinteressadament.

Douglas seguí mirant-lo; després es plantà a riure.

—Així, qui potser té enemics ets tu!

—Potser també —accedí l’altre—. Això els fa set.

Douglas tornà a posar-se seriós.

—Acuses algú determinat? —repetí.

—No. És una impressió.

Douglas tornà a agafar les cartes.

—No m’agraden les impressions. Quan tinguis una cosa concreta per a dir, digues-la. Si no, calla. Seguim.

Jackson reprengué els seus papers.

—Jack’s… dos-cents cinquanta.

—Tres-cents setanta-cinc —rectificà Douglas.

—Jack’s, tres-cents setanta-cinc —repetí Jackson.

Després va prosseguir la llista de noms i xifres. Douglas, però, se l’escoltava distretament. La seva atenció era dividida entre allò, les cartes i els seus pensaments. Jackson, ara ho veia, ja havia fet el seu temps. S’havia malejat. Tots acabaven malejant-se. Era inevitable. Aquest símptoma de rebel·lió d’avui… I què havia volgut dir amb allò dels enemics? Però, per què enutjar-se d’aquesta manera, tan poc hàbil, i a propòsit d’una insignificança? No ho entenia.

Però la cosa ja estava decidida. Jackson havia vingut a donar-li comptes per darrera vegada. Ell no ho sabia, ni li ho diria. Però la setmana propera ja no es trobaria en situació de passar comptes, ni de fer res. Li calia mostrar-se enèrgic, despietat.

Jackson acabà la lectura. Aixecà el cap, interrogant.

—Està bé —va dir Douglas.

L’altre respirà. Deixà els papers al seu costat i, de la cartera, va treure els paquets de bitllets. Els anà comptant en veu alta, posant-los sobre la taula. Douglas els recollia, havent abandonat ara les cartes, els tornava a comptar i els apilava en una banda.

Mancaven cent vint-i-cinc dòlars, la diferència del compte de Jack’s. Jackson se’ls va treure de la seva cartera de butxaca i els allargà. Douglas els recollí amb la mateixa gravetat, sense fer un comentari.

Anà per agafar el cigar, però va veure que se li havia apagat. D’una capsa que tenia al davant, en va agafar un altre i amb les dents l’escapçà. Mentre l’encenia, Jackson va recollir els papers i els féu bocins. Sempre ho feien així. En aquell negoci era millor no guardar res —llevat dels diners, que per això treballaven.

—Res més? —preguntà Douglas.

Sabia que no hi havia res més. També Jackson sabia el que volia dir: que se’n podia anar. En general, Douglas no la pronunciava tan aviat, aquella frase, però avui… Jackson va comprendre que, encara que no ho mostrés, estava irritat per aquella diferència de cent vint-i-cinc dòlars i, més que per això, pel que li havia dit. No li feia gràcia. Douglas no bromejava mai. No tenia sentit de l’humor. Transpirà una mica.

—Sense rancor, eh? —va fer.

—Eh? —digué Douglas.

—Vull dir pels cent vint-i-cinc dòlars…

—No hi pensis més.

Sabia, però, que hi seguiria pensant. Veia brillar dues gotes de suor en el front polit i ample, perquè a Jackson començaven a caure-li els cabells. La cosa li va plaure. «Em temen», es va dir. Això calia.

—Fins al quinze —féu, hipòcrita.

—Fins al quinze, Douglas.

No es van donar la mà. Mai no se la donaven. Douglas avorria l’estrènyer mans i, en general, tot contacte físic.

El va mirar allunyar-se, obrir la porta, tancar-la…

Va tornar a agafar les cartes, sempre pensant en Jackson. No tindria temps de tornar-se calb del tot. Però calia pensar en qui ocuparia el seu lloc. L’home indicat hauria estat Leiris. Però, a Leiris, el necessitava massa i no podia pas fer dues coses alhora, veritat? Si Warner fos més madur… Però era molt jove i estava malalt. Això darrer era el pitjor. Ara mateix, era al llit. Duia una herència terrible. Com la seva. Només que molt pitjor, perquè ell, llevat d’allò, d’aquella incapacitat, tenia una salut de bou.

El telèfon es disparà.

«Head» Douglas va deixar el cigar tranquil·lament i agafà l’auricular. Sense dir res. Sempre esperava que l’altre parlaria.

—Douglas? —va dir la veu.

—Qui?

—Digui.

—Ets Douglas? —insistí l’altre.

—Qui parla?

—Sick! —digué la veu.

Sick! Aquesta sí que era bona! Com s’atrevia?…

—Ets Douglas, no?

—Douglas no hi és —va dir ell.

—Si et conec la veu, fill de meuca! Ja et deuen haver dit que m’he escapat, no? Perquè tu ho saps tot. Però el que no saps és una cosa…

Douglas oprimí el botó de la taula, insistentment, fins que la porta s’obrí per donar pas a Leiris.

Mentre Sick seguia insultant-lo, Douglas va cobrir l’auricular amb la mà i digué:

—Ràpid! És Sick. Mira de localitzar d’on telefona…

Leiris abandonà l’habitació sense haver pronunciat una sola paraula. Això era el que agradava a Douglas. La seva eficiència. Mai no perdia temps.

—Douglas! —deia la veu—. Segueixes ací, porc del diable?

—Sí —va dir, sense fer cas de l’epítet, desitjós de retenir-lo una estona.

—Doncs ja estàs avisat. Ja sé que jo hi passaré, però abans seràs tu. Tu i algun dels teus gossos… Fins aviat.

—Sick! —cridà ell—. Escolta, Sick…

Però l’altre ja havia penjat.

Douglas deixà l’aparell lentament, com amb recança. Pensarós. Després tornà a oprimir el timbre i agafà de nou les cartes. Les va deixar abans de girar-se per beure un glop de bourbon.

Leiris tornà a penetrar a l’habitació.

—Què? —preguntà Douglas.

L’altre denegà amb el cap. És clar, tot havia estat massa ràpid.

—És un foll —va dir, referint-se a Sick—. Distribueix els homes, perquè és capaç de presentar-se ací.

—Sí —assentí Leiris, i anà per retirar-se.

Douglas féu un gest per retenir-lo.

—Escolta —va dir—. Jackson començà a agafar fums. Cal pensar a retirar-lo. I molt aviat.

—Ho farem —va somriure Leiris.

—Sí, però cal substituir-lo. Qui? —preguntà.

—Peter —digué Leiris sense vacil·lar.

Douglas s’admirà.

—Peter?

—Sí. És jove, ja ho sé. Però el conec bé. L’he observat.

—He de pensar-ho —va dir—. No corre cap pressa.

—No.

—Ara preocupa’t d’això dels homes…

Leiris abandonà l’habitació. Quan va ésser fora, Douglas seguí esguardant la porta. Tenia una arruga al front. Maquinalment, va agafar les cartes, però no jugà. Pensava. Pensava intensament. Peter? Leiris no s’hi havia pensat pas gens. El nom havia sortit molt de pressa. Això era sospitós. Què tenia Leiris contra Peter? Perquè mai no l’hauria proposat si no hagués tingut alguna cosa contra seu. Leiris sabia, millor que ningú, que tots els qui ocuparen el lloc de Jackson hi havien passat, més tard o més d’hora. Tots acabaven per creure’s massa importants. Leiris sabia alguna cosa. Leiris temia alguna cosa…

O potser no temia res. Veia un rival. Però Peter, un dels nous? Caldria estudiar-lo, aquell xicot. Leiris sempre sabia el que es feia. Però també ell. Que no el prenguessin per ximple!

Va girar una carta i va somriure. L’as de diamants.

El posà en un costat i començà a recollir cartes. Hi havia sis diamants seguits. Però seguia pensant. En el fons, Leiris potser era més ambiciós que no aparentava. No ho havia demostrat mai, és veritat. Sempre havia semblat desinteressat. Però no ho havia semblat ell mateix, abans de trobar l’oportunitat de desfer-se del vell Johny Blat? No pot jutjar-se per les aparences…

Seguí girant cartes. No podia fiar-se de ningú. Absolutament de ningú. Perquè…

El va interrompre el timbre del telèfon. Allargà la mà i esperà:

—Sóc Bleris —van dir de l’altre costat del fil.

—Douglas —va dir ell aleshores—. Què feu, tu i Verrill? Sick ha telefonat…

—Ja ho sé. L’hem trobat. No el perdem de petja…

—Vull que quedi llest aquest vespre —va manar.

—Però no abandona el bar… —es queixà Bleris.

—No importa —va dir, i es repensà—. On és?

—Al de Mulligan.

—Enviaré un cotxe amb Peter. Entesos?

—Sí.

—Després us en aneu a Black House.

—Sí.

—Ja rebreu ordres.

—Molt bé —va dir Bleris—. Esperem Peter.

Van penjar tots dos i Douglas tornà a oprimir el botó del timbre. Va haver d’insistir, perquè Leiris no es presentava.

—Distribuïa els homes —va explicar en entrar a l’habitació.

Ell no hi féu comentaris.

—Envia Peter amb un cotxe al bar de Mulligan. Sick és allí. Ha telefonat Bleris. L’esperen.

Leiris semblà vacil·lar.

—D’acord —va dir després.

—I tot seguit a Black House, fins que les coses es calmin una mica.

—Bé.

Douglas, novament, el va veure sortir. De cop se li va acudir de pensar: «per què sempre diu bé, d’acord, ho farem?, per què no objecta mai res?».

Un malestar indefinit l’obligà a bellugar-se una mica. Tornà a agafar el vas i va beure. Aquesta submissió absoluta, no amagava res? Què pensava, Leiris? Ara s’adonava que mai no se n’havia preocupat. En el fons, tampoc no el coneixia. Feia sis anys que treballava amb ell, per ell. Però què volia dir, això? Ell mateix, no havia esperat més de temps la seva oportunitat?

Mai no havia conegut ningú que no fos ambiciós. Només Leiris. Però no era estrany, ja, això? No volia dir, potser, aquesta manca aparent d’ambició, que picava més alt, molt més alt que els altres?

Era un perill, ara ho veia. Un perill, perquè, tot i ésser l’home en qui més havia confiat, era també aquell que més profundament desconeixia. Era tan reservat! I tot el que fos desconegut era perillós. No podia preveure què intentaria. Dels altres sí. Perquè dels altres tot era visible. Sabia qui s’atreviria i qui no s’atreviria. Sabia sempre, en tot moment, què podia esperar de cadascun d’ells. De Leiris no.

Era fabulós que mai no se li hagués acudit de malfiar-se’n. Com havia pogut mostrar-se tan confiat, tan incaut? Leiris esperava l’hora. Tots els qui assenteixen tan sovint esperen l’hora. Ho sabia, ho sabia millor que ningú.

Calia prendre una decisió. Per força. No quedava altre remei.

Però les coses en ordre. Ara Sick. Després Jackson. Després Leiris. Potser Doris…

Després… perquè sempre hi havia algú que esperava. Va tornar a agafar les cartes i seguí jugant, gairebé tranquil.