Les civilitzacions són mortals

Ja era tard, potser una mica més de les deu. Però Jim Sekrat es podia permetre aquest luxe: venia a ésser una mena d’institució nacional. I ell n’estava convençut. Se sabia gairebé de memòria les obres completes —fins ara— de Mickey Spillane, Mikey Roscoe i Adam Knight, entre altres, cosa que donava, no cal dir-ho, una gran perspectiva al seu treball de «private eye». Tot això, però, aquell dia no havia de servir-li de res.

Dutxat i meticulosament afaitat, es va fer unes torrades, es bullí un ou i, després de preparar unes tasses de cafè, esmorzà tranquil·lament, mentre encenia la primera cigarreta del dia. És a dir: la primera, se l’havia fumada cap allà a les tres, abans de ficar-se al llit. Però per a Jim Sekrat, amb molt bon sentit, el dia començava en llevar-se i s’acabava en el moment de capbussar-se entre els llençols.

Per la finestra, sense finestrons, que donava a Right Street, entrava la claror radiant d’un dia sense núvols, absolutament primaveral. A l’altra banda de carrer es podien distingir tot d’altres finestres obertes a través de les quals les habitacions s’amaraven de l’hàlit vegetal que muntava dels arbres afilerats al llarg de les voreres.

Val a dir, però, que Sekrat no posava atenció ni en l’espectacle visual, després de tot anodí, ni en les flaires acostumades. Mentre esmorzava i fumava alhora, amb un dinamisme típicament americà, tenia encara prou mans per a girar les pàgines del voluminós periòdic. Ben entès: llegir-lo, gairebé no el llegia: els titulars i prou. Si alguna vegada parlaven d’ell, ja era una altra cosa. La seva vanitat, ben natural, aleshores l’obligava a no perdre’s ni una paraula. Avui, però, el seu nom no es veia per enlloc i el periòdic aviat va quedar enllestit. Sekrat s’aixecà, se n’anà fins a la cuineta i es va vessar una altra tassa de cafè. Se’l va beure voluptuosament.

Després va donar un cop d’ull al rellotge i li va semblar que ja era hora de passar per l’oficina de Trànsit Avenue. Abans, però, li calia fer una visita professional i, per tal de no perdre temps, va agafar el telèfon i marcà el número del despatx. Molly ja devia fer estona que era darrera la seva màquina d’escriure.

Però ningú no va contestar a la seva crida. Aparentment, s’havia equivocat: Molly encara no era a l’oficina, cosa sense precedents. Refusà, però, de capficar-s’hi, tornà a deixar l’auricular, es posà l’americana i abandonà el petit departament, al cinquè pis.

Mai no tenia la paciència d’esperar l’ascensor, de manera que com cada dia davallà les escales a peu, de dues en dues, perquè encara era jove i desbordava de vitalitat.

Ja a baix, travessà el vestíbul, desert, i sortí al carrer. És a dir…

No era el carrer!

Es va aturar en sec, plantat dins d’una altra entrada molt semblant a la que acabava d’abandonar, perquè totes les cases del carrer eren gairebé iguals. Instintivament, es va girar i mirà… a qualsevol indret!

Cosa curiosa: entre ell i el vestíbul de l’edifici on habitava, només hi havia un llindar, el qual era al mateix temps el llindar de la casa on acabava de penetrar. Inexplicable.

Perquè ho era, es va treure el paquet de «Camel» de la butxaca i es posà una cigarreta a la boca, sense encendre-la, mentre tractava de pensar desesperadament. Però no calia pensar-hi gaire. La cosa era ben clara: el carrer havia desaparegut!

—Vejam, vejam! —es va dir, per tranquil·litzar-se.

Perquè, és clar, allò era impossible. No podia ésser que en haver abandonat l’entrada de la casa que habitava es trobés directament a l’entrada de la cat a del davant. L’evidència, però, era l’evidència. I, a menys que tots els seus sentits el traïssin…

Va retrocedir algunes passes i tornà a posar-se al seu propi vestíbul. I res, ni una sospita de carrer entre les dues entrades. «Però el carrer hi és», es va dir. Tot i no haver-ho observat conscientment, sabia molt bé que, mentre esmorzava, a la seva cambra hi entrava la llum del dia, fins i tot un petit rajolí de sol. Allò volia dir que més enllà de la finestra s’estenia un espai obert. Un espai verament obert, perquè l’edifici fronter era tan alt com aquell on vivia. Doncs, si les dues cases haguessin estat tan juntes com ara semblaven estar, ell no hauria vist llum de cap manera: la seva cambra hauria estat a les fosques…

La perplexitat el tenia allí, indecís, mirant ara a una banda, després a l’altra. I el pitjor és que estava sol, que allí no hi havia ningú, absolutament ningú amb qui compartir aquell estrany estat de coses, amb qui fer si més no un comentari, sempre reconfortador. Estava sol, com si tothom hagués desaparegut. Ni el «liftier» no hi havia, observà aleshores.

—Me’n vull convèncer —murmurà de sobte, prenent una decisió.

Entrà a l’ascensor i el posà en marxa. Uns segons després l’abandonava al seu propi replà i entrava com un cop de vent a la seva cambra. I no s’havia equivocat: l’habitació era plena de llum.

S’apropà a la finestra, l’obrí i va treure el cap. Perfectament: allí, uns quants metres sota seu, hi havia el carrer, i a l’altra banda les cases d’aquell costat, tot ordenat i normal com cada dia… O no. No ben bé. Perquè hi havia una cosa diferent: pel carrer no transitava ningú, ni vehicles ni vianants. Senzillament, estava pelat, cosa que ell encara no havia vist mai, perquè Right Street era una artèria important, animada de nit i de dia.

Però en fi, això tenia relativament poca importància. L’important era que les coses essencials seguien existint en la forma tranquil·litzadora de sempre. La casa, el carrer i les cases del davant.

Què li havia passat, doncs?

Llançà la cigarreta que duia a la boca, encara sense encendre, i tornà a sortir de l’habitació. L’ascensor seguia al seu replà i aquesta vegada l’utilitzà per baixar.

Uns segons després, en travessar el vestíbul, per la foscor relativa que venia de la banda de la porta, va comprendre que la situació, aquí a baix, no havia pas canviat. I ara observà una cosa que de primer no havia remarcat: si l’entrada era il·luminada, era perquè hi cremava el llum elèctric.

Indecís, però segur del que passaria, avançà un cop més cap a la porta. Allí s’aturà de nou, observant la noia que hi havia al vestíbul de la casa frontera. No recordava haver-la vista mai, però tot seguit jutjà que era una noia plaent. Allò que no era tan plaent era la seva expressió. Perquè també ella, segons li semblà, acabava de descobrir l’absència de carrer entre les cases.

En sentir-lo, s’havia girat i ara es contemplaven tots dos. Després d’uns moments de silenci, ella preguntà:

—Però què passa?

Potser haurien calgut uns altres mots per a expressar degudament l’insòlit d’aquella situació, però per altra banda la mateixa enormitat de la cosa feia poc menys que impracticable de reaccionar-hi amb altres paraules que les usuals quan quelcom, sense meravellar-nos, ens estranya. I ell va contestar amb la mateixa simplicitat:

—No ho sé.

Tots dos van mirar al seu entorn, com si haguessin perdut alguna cosa, fins que ella va dir:

—I el carrer?

Ell s’arronsà d’espatlles.

—Jo diria que el carrer segueix al mateix lloc —explicà després d’una pausa—. Si més no, mirat des de la finestra…

La noia se’l mirà com si no ho comprengués.

—Voleu dir que…

—Sí, acabo de treure el cap per la finestra i he vist el carrer…

—Aleshores… com s’explica?

—De cap manera.

I era veritat.

—Però —va tornar ella—, si existeix des de dalt, també ha d’existir des d’aquí a baix…

—Normalment, sí.

—Què voleu dir, normalment?

—Vull dir que sí, que no pot pas existir i no existir al mateix temps. Però…

La clau de tot l’afer estava darrera d’aquell però. Ella no semblava admetre-ho de bona gana:

—Coses d’aquestes —va dir— no poden passar.

—Potser no —va acceptar ell—. El cas, però, és que, no podem sortir… Un moment! —exclamà—. Hi ha la porta de darrera…

Sense necessitat de confabular-se prèviament, tots dos s’hi van encaminar. Van rodejar la caixa de l’ascensor, seguiren el passadís que s’enfonsava cap a les entranyes de la casa i, després de trencar cap a la dreta, van arribar davant la porta. Com solia, estava tancada, però podia obrir-se fàcilment per la banda de dins.

A l’edifici que per aquella banda els feia front, ningú no devia encara haver pensat en aquest recurs, perquè aquella porta era closa. Això sí, no deixava el més petit espai que permetés parlar de carrer entre les dues cases. També per aquell costat els edificis s’havien unit.

—És curiós… —va dir Sekrat.

Com que ho va dir amb un posat molt reflexiu i no gens amoïnat en aparença, ella se’l va mirar:

—Us ho sembla? —preguntà.

—Sí —féu ell—. Perquè, com podeu observar, aquí hi ha dues portes, per bé que les cases siguin unides: la nostra porta, ara oberta, i la de l’edifici fronter, tancada…

—I bé.

—I bé: a l’altre costat —i assenyalava cap a la porta principal— només n’hi ha una. És a dir: de porta, no n’hi ha; només un llindar, el mateix per a tots dos edificis… Em pregunto si això vol dir alguna cosa…

Però ella no tenia paciència ni humor per a aquestes especulacions.

—Ah, i què importa això! El que caldria és mirar de sortir d’aquí. Això és com una trampa…

Ell va reflexionar llargament amb el seu cervell entrenat a descobrir sortides als laberints més complicats.

—Com us he dit —va fer al final—, mirant des de la finestra he vist el carrer. Ara em pregunto si pel sol fet que algú mira torna a existir efectivament… vull dir aquí a baix. Perquè, és clar, mentre mirava per la finestra, era dalt i no sé el que passava aquí…

Va callar, mentre la noia respirava sorollosament.

—Escolteu —va reprendre ell tot seguit—, podríem fer una cosa: vós us quedeu aquí mentre jo me’n vaig a mirar per la finestra…

La noia no semblava gaire entusiasmada. Potser li feia una mica de basarda, ara, quedar-se sola en aquell edifici que semblava desert.

—No us agrada? —preguntà ell—. Si el carrer reapareix, podreu sortir…

—Sí —va dir ella—. Però i vós?

Ell es mostrà a l’altura de les circumstàncies:

—No us amoïneu per mi; estic acostumat a tot. D’altra banda, més val que surti un de nosaltres que cap… Oh!, i ara que hi penso, potser també em podreu ajudar!

—Com?

—Quan fa una estona he mirat per la finestra, he observat que al carrer no hi havia ningú…

Ella badà la boca.

—Què dieu?

—El que sentiu: no hi havia ningú. I ara se m’acudeix que si aquest carrer reapareix mentre algú el mira també podria ésser que seguís present mentre algú el trepitja, compreneu?

Ara la noia estava tota excitada.

—Sí, sí, és veritat! —va dir—. Voleu dir que jo podria quedar-me al carrer per tal que aquest seguís existint quan vós baixéssiu…

—Exacte!

L’entusiasme de la noia, però, cedí amb la mateixa rapidesa amb què havia aparegut.

—Però no pot ésser —va dir—. Ni una cosa ni l’altra. —Però no costa res de provar-ho— replicà Sekrat.

Tenia tota la raó, i ella hi va convenir. Mentre s’adreçava altre cop a la porta davantera, ell muntà novament a l’ascensor, fins a sortir al seu pis. Com l’altra vegada, es precipità a la finestra: el carrer era allí, sota seu, tan desanimat com abans.

Un instant després, però, hi va distingir una persona: la noia. Doncs era veritat! El carrer era incapaç de negar-se mentre us el miràveu!

Ella aixecà el cap i estudià les finestres fins a descobrir-lo. Ell es va abocar enfora i aixecà el braç. Aleshores ella el va veure i correspongué a la salutació. Per senyals, Sekrat va indicar-li que baixava, abandonà la finestra, sortí de la cambra i es posà altre cop a l’ascensor.

A baix, però, l’esperava una amarga desil·lusió: el carrer havia desaparegut de nou. Després de l’èxit de la primera part del programa, estava tan convençut que tot passaria tal com ho havia imaginat, que el seu desencís fou veritablement aclaparador.

Durant llarga estona es va quedar tocant el llindar, sense saber què fer ni què decidir. No es va tornar a moure fins que se li acudí que la noia devia seguir al carrer, esperant-lo.

Aleshores va refer el trajecte fins a la seva cambra.

—Potser se n’ha anat —es va dir mentre s’encaminava a la finestra.

Però no. Ella seguia fidelment a la vorera, ara mirant cap al portal de la casa, aquell portal que des de dins no existia.

Per tal de cridar-li l’atenció, Sekrat es posà a cridar, però la seva veu no devia arribar a baix de tot, perquè ella no tornà a aixecar el cap. Aleshores el xicot es retirà altre cop a la cambra i mirà al seu voltant. Va agafar el primer objecte que li caigué sota els ulls: un cendrer de cristall, bastant pesat per cert.

Amb aquest objecte a les mans, s’abocà altre cop a la finestra. Després de comprovar que ella seguia atenta a la porta, el deixà caure espai avall.

Va veure com la noia es sobresaltava pel soroll. Però l’objectiu de la maniobra era atès: ella mirà cap a la finestra.

Amb tot de senyals, va indicar-li que no podia sortir, i ella devia comprendre-ho perfectament, perquè tot seguit la va veure adreçar-se a grans gambades cap a la porta de l’edifici.

—No, no! —va cridar ell en comprendre la seva intenció.

Però la xicota ja havia penetrat a l’entrada. Sekrat també s’hi va precipitar. Uns moments després, es trobaven tots dos al costat del llindar.

—Què ha passat? —preguntà ella.

—No he pogut sortir. Però no havíeu d’haver tornat a entrar…

—Per què? Un de nosaltres sempre pot sortir… —digué ella, plena de bon sentit.

—Sí, és clar. Però ara… Escolteu! —féu ell—. Quan heu tornat a entrar, què ha passat?

—Com voleu dir, què ha passat?

—Sí. Heu vist com el carrer desapareixia, com les cases s’ajuntaven…

Ella denegà amb la testa.

—No he vist res. En el moment que he posat el peu aquí a dins, tot ha quedat com abans, com si el carrer mai no hagués existit…

Ell es va passar la mà pel front i es va treure una altra cigarreta. N’oferí una a la seva companya i tots dos van encendre.

—No sé què pensar —va dir a l’últim.

—L’estrany —féu aleshores ella— és que es diria que estem sols a l’edifici, potser fins i tot a la ciutat…

—Sí —assentí ell—. No hi havia pensat, però és veritat que… Però potser els passa alguna cosa! —es va interrompre.

Donà mitja volta, sobtadament, i s’adreçà a grans gambades cap a la primera porta que es distingia dins la casa: el pis de l’encarregat de l’edifici.

Va trucar i no li contestà ningú. Insistí, amb el mateix resultat. Aleshores féu girar el pom. La porta es va obrir, i Sekrat, seguit de la noia, entrà al departament.

—Mijauhull! —cridà—. Mijauhull!

Però Mijauhull no hi era, com se’n va convèncer després d’examinar les habitacions.

Sense dir una paraula, van tornar a sortir i van emprendre una recerca al llarg, a l’ample i a l’alt de l’edifici. Va resultar que ells dos eren els únics veïns que hi seguien.

—No ho entenc! —va haver de tornar a exclamar Sekrat—. A menys…

Es va mirar el rellotge, que ara ja assenyalava quarts de dotze.

—A menys… —digué ella.

—És una mica tard —explicà el xicot—. Normalment, en aquesta hora, què dic!, a l’hora que m’he llevat, les deu tocades, ja tothom és a la feina…

—Però no tothom treballa —li féu observar ella—. I Mijauhull no té per què sortir. I el «liftier»…

—Sí, sí —va convenir Sekrat—. Ells hi haurien d’ésser, és clar…

Una contestació, d’altra banda, que no els ajudava en res a l’aclariment del misteri.

—Però… —Ho va deixar així, perquè ni sabia què volia dir.

—Podríem mirar l’altra casa —suggerí aleshores ella.

—Sí.

Quedava encara aquesta esperança. És a dir, esperança ¿de què? Potser no d’esbrinar res, però sí de descobrir que no eren ells les dues úniques víctimes. Esperança, en tot cas, que quedà defraudada una hora després, quan tampoc en tota l’extensió de la casa veïna no van trobar rastres de ser vivent.

—I ara? —digué ella en acabar.

Ell estava tan exasperat que es va plantar a riure.

—I pensar que la meva feina és resoldre enigmes!

Com que ella l’esguardava, va afegir:

—Sóc investigador privat…

—Per què no fem una altra cosa? —suggerí aleshores la noia—. Jo miraré per la finestra i vós abandonareu l’edifici…

—I de què servirà? En aquest cas, vós en restareu presonera.

—Però vós, a fora, podeu descobrir quelcom que expliqui aquest misteri… Sempre ho fareu millor que jo!

A ell, la idea el va seduir tot seguit.

—Sí, per què no? —va fer—. Molt bé, sortiré. Però no tindreu por, sola?

Ella s’arronsà d’espatlles.

—Me la passaré —va dir.

—Magnífica noia! No us mogueu de la finestra —li recomanà aleshores— i d’aquí a una hora, us va bé?, retornaré hagi o no descobert el perquè de tot això…

Després, mentre ella pujava cap a la seva habitació, al tercer pis, ell es plantà davant la porta, disposat a no perdre’s ni un detall de la transformació que s’esdevindria en abocar-se ella a la finestra.

Tot i la seva atenció, però, no va poder descobrir cap prodigi. Potser perquè havia comès la ximpleria de quedar-se a la banda de dins de l’edifici. El fet és que el temps començava a passar i no succeïa res. Impacient, va fer una passa endavant, franquejant el llindar.

I aleshores es va trobar al carrer, així, sense més ni més.

Es va tractar de tot, però el mal ja estava fet. Després va aixecar els ulls per tal de localitzar la noia. Com ell mateix havia fet, la xicota el saludà amb la mà i ell hi correspongué. Aleshores se li va acudir quelcom que no tenia res a veure amb tot aquell afer:

—Ni sé com se diu —reflexionà.

Va pensar que ja li ho preguntaria després, en tornar, i començà a avançar pel carrer. N’era l’únic transeünt. Tampoc no va poder distingir ningú a cap finestra, llevat de la noia. Les botigues, per la seva banda, eren tancades. Semblava una ciutat morta. Acabava de morir, perquè encara no presentava cap senyal de descomposició.

Quant a les portes dels edificis, n’hi havia d’obertes i de tancades, capritxosament. Cap a mig carrer, s’aturà davant d’una de les primeres, però no gosà entrar i es limità a mirar cap a l’interior des de la vorera estant. Com havia esperat, no s’hi veia ningú.

—Però què redimoni se n’ha fet, de la gent?

Això era potser el més admirable de tot, fins i tot en l’ordre dels prodigis. Perquè si l’ordre natural de les coses s’havia trastocat i la gent havia desaparegut, per quins set sous restaven ell i aquella noia?

Es va girar per comprovar si seguia a la finestra. Hi era, figura consoladora en aquells moments.

—Potser ens hem quedat sols al món —va pensar.

Es va tornar a aturar perquè havia arribat en un carrer lateral. També es veia desert. Uns segons, vacil·là entre endinsar-s’hi o seguir endavant. Però quina importància tenia? S’arronsà d’espatlles.

En aquell moment va sentir un crit. Instantàniament excitat, mirà amunt i avall. Res. Ningú. El crit es va repetir quan aixecava l’esguard cap a les finestres.

Va haver de torçar molt el coll per a acabar distingint, en un sisè pis, el rostre inidentificable d’un home que s’abocava a la finestra, el tors perillosament inclinat sobre el buit.

Bracejà per indicar-li que l’havia vist. Però una vegada això fet, què? Com podia ajudar-lo?

L’altre, però, manifestament ple de confiança ara que havia descobert que no estava sol, ja havia abandonat la finestra, i Sekrat va endevinar sense esforç que devia estar davallant cap a la porta.

Va localitzar l’entrada que corresponia a l’edifici i s’hi plantà al davant. L’impuls era d’entrar-hi, però el resistí, perquè després potser no hi hauria manera de sortir-ne. Es limità, doncs, a esperar que l’altre es fes visible a l’altra banda.

Només que, és clar, no s’hi féu. Ell prou distingia el vestíbul i l’interior de l’edifici, però l’home semblava haver-se quedat pel camí. Això no obstant, tenia gairebé el convenciment que no, que l’home havia arribat a l’entrada i esperava, esperava com ell.

S’apropà més a la porta.

—Sou aquí? —preguntà.

—Sí, sí —li van replicar, però la veu poderosa de l’home, que s’havia fet sentir des d’un sisè pis encara no feia deu minuts, ara semblava venir de molt lluny.

—Qui més hi ha, a l’edifici?

—Ningú més, jo sol. Però on sou? No us veig…

—Tampoc jo a vós. Passen coses rares —va afegir puerilment, com si l’altre no ho sabés per pròpia experiència.

—En tot el matí no he vist ningú —digué l’home—. D’on sortiu?

—És llarg d’explicar —féu ell—. Escolteu, provaré de treure-us d’aquí. Posaré una mà dins la casa. Agafeu-vos-hi…

Ho va fer, però el temps passava i ningú no se li hi agafava.

—Què feu? —preguntà.

—Com, què faig! Espero la vostra mà…

—Però si ja és aquí!

—Doncs no la veig…

Sekrat l’enretirà.

—No us amoïneu —va dir—; trobarem una altra manera… Escolteu, no us heu mogut?

—No —digué la veu.

—Davant vostre què hi ha?

—La casa del davant…

—Entreu-hi…

Es va fer un silenci.

—Ja està? —preguntà aleshores Sekrat.

Ningú no li va contestar.

—És veritat —es va dir—, si ha passat a l’altra casa…

Travessà el carrer i s’hi encaminà precipitadament.

—Sou aquí? —preguntà en arribar-hi.

—Sí, ho he fet tal com m’heu dit.

Sekrat estava meravellat. L’home havia travessat el carrer sense que ni l’un ni l’altre s’adonessin de res. I, això no obstant, el carrer existia, ell el veia, el petjava…

—Ho provarem d’una altra manera —va dir—. Tancaré la porta de l’altre edifici i aleshores vós intentareu sortir…

—Però com?

—No ho sé, com. Intentareu sortir. Avançant, simplement. D’acord?

—Bé… —va dir l’altre, no massa convençut.

Sekrat tornà a travessar el carrer i, allargant la mà amb cura de no treure els peus del carrer, s’apoderà d’un dels barrots de la porta i, treballosament, anà tancant-la. Creuà de nou.

—Ja està. Ho veieu?

—Sí.

—Doncs apa, intenteu travessar.

Esperà, en tensió, gairebé angoixosament.

—No puc —va dir a l’últim l’home—. Com que la porta està tancada…

—Però hi ha el carrer…

—Des d’aquí no —digué l’home llastimosament.

—Ja ho veig…

Però aleshores se li acudí una idea que l’excità joiosament. Perquè havia travessat d’una casa a l’altra, ara l’home era al mateix bloc de cases on vivien ell i la noia. Si podia reunir-los fent-los passar per dins dels edificis…

—Escolteu —va dir-li—. Pugeu en un dels pisos i poseu-vos a la finestra. I espereu-me allí fins que torni. Qüestió de deu minuts…

—Però…

—Feu-ho com us ho dic.

—Expliqueu-me de què es tracta —féu l’altre.

—Veureu… —però es va aturar, perquè comprenia perfectament que, si aquell era un mitjà de fer sortir la noia, l’home forçosament s’havia de quedar dins. No podien sortir tots dos al carrer—. No puc perdre temps explicant-vos-ho. Pugeu a la finestra i quedeu-vos allí.

—I com sé que tornareu?

—No ho intentat fer-vos sortir?

—Sí —va reconèixer l’altre—. Molt bé, d’acord.

—No tardaré més de deu minuts —repetí ell, i s’allunyà veloçment.

La noia seguia on l’havia deixada, mirant el carrer. Ell va fer-li un gest alhora amical i alegre i, sense pensar-s’hi, penetrà de nou a la casa.

Quan va abandonar l’ascensor, la trobà al replà.

—Sembla que hi ha altres persones en la mateixa situació, després de tot —li va dir. I tot seguit li explicà què intentava de fer.

—Puges al terrat i vas travessant fins a la segona casa de Clorys Street. És allí. Baixes directament al carrer, no fos cosa que ell… Després ja mirarem de treure’l.

La noia va comprendre immediatament la situació, sense estranyar-se del tuteig.

Uns moments després, acomplerta la necessària maniobra de la finestra, Sekrat era altre cop a l’exterior i ella s’enfilava cap al terrat.

Sekrat retornà al carrer lateral. L’home l’havia obeït. En veure el xicot, el seu rostre, fins en aquell moment crispat en una ganyota d’angoixa, recobrà l’equilibri dels seus trets.

—Ni deu minuts! —li cridà Sekrat.

L’altre era a la finestra d’un primer pis, de manera que el va sentir perfectament.

—I ara què? —preguntà.

—Cal que esperem una estona. No abandoneu la finestra.

—Ja us és fàcil manar-ho, a vós que sou fora! —protestà ell.

—Faré el possible perquè sortiu —va prometre Sekrat.

—Però no veig per què hem de perdre… Ei, ei! —cridà de cop, interrompent-se.

La noia, que havia corregut com una llebre, sortia pel portal de la casa. El primer que féu fou posar-se a riure.

—Ah, que meravellós que és!…

—Ei, ei! —tornà l’home—. Què significa això? Com és que ella ha pogut sortir?

Però sense esperar resposta abandonava ja precipitadament la finestra.

—Espereu, espereu! —cridà el xicot.

Però no va servir de res. L’altre ja no el devia sentir.

—És capaç de fer una ximpleria —va dir Sekrat—. T’ha vist sortir i com que no sap res d’això de la finestra…

—No li ho havies explicat?

—Ja pots comprendre que no. De primer, volia que sortissis tu…

—Bé, de totes maneres, en veure que és impossible, ja tornarà…

—Això si…

La frase no arribà mai a completar-se, perquè la remor pesada d’un cos que s’esclafava contra un objecte sòlid el va interrompre.

—Què ha estat això? —féu la noia.

Sekrat va córrer cap a la porta de l’edifici.

—Ja ho he dit, que faria una bestiesa…

Es va repensar, creuà el carrer, s’apropà a l’altra porta i la va obrir. Però ja no es va tornar a sentir cap soroll. Travessà de nou.

—Ei! —cridà.

No van contestar.

—Deu haver tornat a pujar al pis —digué la noia.

Van esperar. Van esperar molta estona. Però, a la finestra, ja no hi va reaparèixer ningú. Tampoc no contestà ningú als seus crits, quan tornaren a abocar-se a les dues portes, un a cada una.

—Què deu haver-li passat? —preguntà la noia.

—No ho sé. Més valdrà que entri…

—No, no! —féu ella, precipitadament—. I si després no pots sortir?

—Però pot estar malferit. S’ha tirat contra la porta tancada…

Ella, que mirava portal endins, li agafà el braç i l’hi oprimí.

—Mira! —va dir.

Sekrat obeí la indicació. I aleshores va veure que l’home era estès arran mateix de porta, immòbil.

Féu una passa, però la noia el va retenir.

—No, no! —féu—. No veus que és mort?

—Com ho saps? —preguntà ell.

—De primer no el vèiem… —explicà simplement.

Ell assentí.

Dos minuts després, agafats de la mà, tots dos s’allunyaven de la ciutat. Confiaven que hi hauria altres ciutats vives. Si no, encara quedava el camp. I ells, per recomençar.