Aquest llibre és una capsa de fusta verda, tendra. La galleda on agonitza el darrer congre que vam pescar a la vora de les illes Medes. Un moment tancat que voldríem que romangués etern. Fet.
Aquest llibre és la narració llunyana de la qual va néixer el meu pare. Un món que em manté immersa en un passat que m’invento. Una narració que batega. Trista. La primera novel·la que escric i avança i es queda fixa en el temps latent d’aquest text mentre jo me n’allunyo flotant, a la recerca d’un núvol. Un globus aerostàtic d’on lligar el llenguatge per sortir volant sense anar-me’n, com diria Huidobro. Aquest llibre és aire. Una cosa viva a la qual subjectar-me.

El meu pare no va veure això: el dimarts 11 de setembre de l’any 2001 dos avions comercials, amb vuitanta-set persones a bord entre passatgers i membres de la tripulació, van estavellar-se, amb disset minuts de diferència i menys d’una hora després d’haver-se enlairat, contra les Torres Bessones de Nova York. Els vols havien sortit passades les vuit del matí de Boston Logan, i feien cap a l’aeroport internacional de Los Ángeles quan cada un d’ells va ser segrestat per cinc terroristes d’Al-Qaeda que els van fer impactar contra les Torres Bessones. Contra Manhattan.

Així:

Amb disset minuts de diferència.

Provocant la caiguda, la desaparició, l’estrèpit i la por.

Canviant el món.

Quan va caure:

L’alçada de 8 camps de futbol gegants, un al costat de l’altre.

El pes de 166 submarins nuclears.

El formigó d’un túnel entre 10 parades de metro.

Les finestres de 43.600 habitacions.

Els 239 ascensors amb espai per a 55 persones cadascun.

71 escales automàtiques amb un nombre infinit de graons.

93.000 m2 d’oficines per 50.000 treballadors:

dos cops la població de Sitges, vint la de Mercadal.

885 habitacions i 1.000 hostes de l’hotel Marriott:

el primer del sud de Manhatan.

Quaranta-set pisos del WT7.

Dos edificis més del WTC: de set a nou plantes cadascun.

I també, de fora, l’església ortodoxa grega de Sant Nicolau.

Gairebé tres mil morts.

Sis vegades el meu poble d’Albons.

Tres mil morts en el temps que van trigar les Torres Bessones a evaporar-se: dues hores.

Dues hores i l’estrèpit final, definitiu, desesperat. Angoixant. Un ressò que perdura i que ha modificat la nostra manera de mirar-ho tot. Un moment detingut que ens ha fet a tots més temerosos. A vegades, infinitament més irracionals. Com ens va semblar irracional, aleshores, pensar que érem capaços d’entendre la desesperació d’algunes de les persones que s’havien quedat tancades a l’edifici i van saltar al buit per les finestres. Sense possibilitat de salvació. Mentre tots nosaltres ho vèiem i vèiem també el rostre ple de pols d’una dona negra provant d’abandonar el cor sagnant de Manhattan.

Les seves essències.

Les seves morts.

Aquell matí jo era a la Casa del Escritor Refugiado de Ciutat de Mèxic, una associació que va crear el 1994 Salman Rushdie amb la finalitat d’establir una xarxa internacional de cases on acollir escriptors perseguits de qualsevol lloc del món, de qualsevol religió. M’havia aixecat d’hora i estava treballant en un projecte literari que tenia amb un amic que es diu Mario quan un altre amic, Philippe, va entrar a la meva oficina per avisar-me del que havia passat. Feia tot just un mes, a l’agost, havia mort l’escriptor brasiler Jorge Amado. No sé per què em va venir al cap.

—Ha habido un atentado en Nueva York.

—¿Dónde?

—En Manhattan.

—¿Y las torres?

—Se acaban de caer.

—¿¡Qué!?

—Sí: han caído las torres, arde el Pentágono y se ha estrellado un cuarto avión contra un campo de Shanksville, Pensilvannia.

—¿Quién ha sido?

I aleshores jo vaig pensar en els meus amics de Filadèlfia, una ciutat on hi vaig viure durant un temps, i vaig pensar també en el meu amic Brent, que treballava al Pentàgon i que avui, ho vaig saber després, és viu. Vaig pensar en els meus mestres d’àrab marroquins, egipcis, sirians. I en la ràbia cega que haurien d’aprendre a combatre a partir d’aquell precís, detingut moment. Vaig pensar en el meu germà que havia viscut tants anys a Nova York. En la por que a partir d’aleshores tindríem tots. En la paranoia que es desencadenaria per provar de sentir-nos blindats. En la manipulació que es faria, amb violència, de tot. En l’escriptor brasiler Jorge Amado, que havia mort feia tot just un mes. En el fet de ser lluny de Barcelona. En els aeroports de la Ciutat de Mèxic, que estaven tancats. En la desesperació. En la Guerra Civil en què va lluitar el meu avi. En l’exili. En nosaltres. En nosaltres. Encara que vaig pensar, sobretot, i més que en qualsevol altra cosa, en el meu pare i en el moment gairebé silenciós en què vaig anar, per primer cop, a les Torres Bessones.

Recordo l’entrada com si hi estigués accedint de nou. Era el 1988: tretze anys abans dels atemptats. I jo vaig voler enviar des d’allà la mateixa postal que havia enviat el meu oncle Martí Sans uns anys abans per resumir Nova York en el seu primer viatge: «Increïble». Però no ho vaig fer. I aquell matí, a Mèxic, després de tancar l’oficina i abandonar la Casa del Escritor Refugiado, tampoc no vaig fer res. Només vaig trucar espantada als meus amics Miguel i Eduardo i els vaig dir: Tengo miedo, no quiero estar sola. ¿De qué tienes miedo? De que haya una guerra, que cambie todo, que se haya acabado el mundo como lo conocemos. I el Miguel i l’Eduardo em van acompanyar a un restaurant a la vora del carrer Zacatecas, on havia nascut el Zorro, a mirar la televisió. A mirar, una vegada i una altra, l’impacte. Després els vaig explicar que la meva àvia, anys enrere, ens havia parlat de les Torres Bessones i del seu viatge a Nova York. En un lloc que avui ja no existeix. O que si existeix, ja no és nostre. Però és que la meva àvia ens ho va explicar abans. Abans, fins i tot, del meu primer viatge a Nova York. Quan sèiem al jardí dels enamorats de l’Estartit a escoltar els seus viatges. Quan les Torres Bessones eren una cosa diferent i nosaltres també érem uns altres. Quan el meu pare ens en parlava per parlar-nos de la bellesa, la fermesa, la llunyania, el futur i l’emoció.

Ara no. Ara la caiguda de les Torres era la devastació definitiva d’aquell temps. Símbol epopeic de la mort. I tot i així, si bé d’aquesta manera és com acaben moltes coses avui en el nostre món d’éssers vius, fora de les novel·les, ara, després d’aquella primera i inexplicable lentitud del dia 11 de setembre de l’any 2001 a Ciutat de Mèxic, a la història de la família del meu pare i en aquesta novel·la, el segle XX acaba dos anys abans: el dilluns 21 de juny del 1999, quan va morir el meu pare a la Unitat d’Oncologia de l’hospital de Sant Pau i la Santa Creu de Barcelona. En el moment exacte en què va emetre el seu darrer sospir. Clatl. La seva respiració definitivament tallada.

El dia abans vaig parlar amb ell per telèfon.

—Volo cap a Barcelona, papà. Hi seré aquesta mateixa setmana.

—No corris, Lolita —em va dir—, arribaré a l’estiu.

Després vam estar enraonant una estona i ens vam dir coses que feia temps que ens volíem dir, amb un afecte dolç i inoblidable que a mi encara avui m’acompanya. I tots dos vam tenir la sensació de saber, sense remei, que probablement no ens tornaríem a veure mai més.

L’endemà, quan tal com m’havia promès ja havia arribat l’estiu, el meu pare va estar amb la seva germana Carmen, qui sap si també amb la seva dona i potser també amb el seu germà Pepe i el seu germà Àlex. El meu oncle Remo crec que no hi va arribar a temps i el meu germà, que aleshores encara vivia a Nova York, si bé abandonaria la ciutat abans dels atemptats, tampoc.

La meva germana sí. La meva germana va poder-se acomiadar del meu pare i acompanyar-lo gairebé fins al final.

Acomiadar-se’n mirant-lo als ulls.

Dir-li adéu de part de tots nosaltres.

Sola.

Després el meu pare va voler fer una migdiada perquè estava cansat, però abans va acabar els mots encreuats del Màrius Serra i va trigar uns minuts a deduir com es lletrejava Hristo Stoichkov.

Llavors es va estirar per dormir una estona i va morir.

Vull pensar que, malgrat tot, plàcidament.

Rèquiem per ell i per tots nosaltres que seguim vius en la seva absència.

Escoltant, encara, l’estrèpit del món que s’ensorra després d’un atemptat i el ressò d’una cançó que aquí el meu pare hauria cantat amb la seva mare, Lucía Díaz i Villalonga, si tots dos fossin vius. Una cançó que avui, novament, és capaç de sintetitzar aquest món que va començar com el nostre i que gairebé ja s’acaba:

Un món que després de convertir-se en l’arrel del meu pare, slurb, en el temps que s’explica en aquest llibre va anar creixent així:

El 1943 i 1944 es lliurava, principalment a Europa, la Segona Guerra Mundial en la qual Espanya no hi va participar. El dissabte 27 de gener del 1945 les tropes soviètiques alliberaven el camp de concentració i extermini d’Auschwitz i hi trobaven gairebé set mil malalts amb vida que els soldats alemanys no havien evacuat amb els cinquanta-vuit mil presoners que sí que podien caminar. Els russos van trobar, a més, 836.525 peces de roba femenina, 348.820 peces de roba masculina, 43.525 parells de sabates, un nombre no calculat de raspalls de dents i ulleres, 460 pròtesis i set tones de cabell humà. La companyia Alex Zink, de Baviera, el comprava per fer-ne roba i el pagaven a cinquanta penics el quilo.^[15] El diumenge 24 de febrer del 1946 Juan Domingo Perón va guanyar les eleccions a totes les províncies argentines excepte Corrientes. Perón i la seva dona Evita van continuar la seva política social, van dissoldre immediatament els tres partits existents i van perseguir els líders sindicals que s’oposaven al seu règim. Un any després, però, es va aprovar a l’Argentina el dret de totes les dones de divuit anys a votar i a ser votades. El 1947, a més, si bé a l’altra banda del món, l’Índia i el Pakistan s’independitzaven del Regne Unit. El 1948 l’ONU va promulgar la Declaració Universal dels Drets Humans. El 1949 Mao Zedong va proclamar la República Popular Xinesa. El 1950 es va fundar l’Opus Dei. El 1951 a Barcelona hi va haver una vaga insòlita contra el franquisme: els usuaris dels tramvies es van quedar en silenci a les parades i durant uns quants dies no pujaven als vehicles quan s’aturaven i els obrien les portes per permetre’ls l’accés. El 1952 Ernest Hemingway va publicar El vell i el mar. El 1953 fou coronada la reina Isabel II a l’abadia de Westminster. El 1954 Elvis Presley va gravar el seu primer disc: una cançó per a la seva mare. El 1955 Rosa Parks es va negar a cedir-li el seient a un passatger blanc en un autobús d’Alabama i la van tancar a la presó, la qual cosa va desencadenar l’inici del moviment pels drets civils dels negres als Estats Units. El 1956 Joan Carles de Borbó va matar d’un tret accidental el seu germà petit Alfonso durant unes vacances que la família passava a Estoril, Portugal. Les restes mortals de l’infant es van enterrar al país veí fins que, després del restabliment de la monarquia, van ser traslladats a El Escorial. El 1957 Albert Camus va guanyar el premi Nobel de literatura. El 1958 va morir tota la plantilla de l’equip de futbol del Manchester United en un accident que la companyia British Airways va tenir a l’aeroport de Munic-Riem. El 1959 va triomfar la Revolució Cubana liderada per Fidel Castro. El 1960 Benín, el Camerun, Togo, Madagascar, el Congo belga, Somàlia, el Níger, Burkina Faso, Costa d’Ivori, el Txad, la República Centreafricana, el Congo, Xipre, Gabon, Mali, Nigèria i Mauritània es van convertir en països independents. El 1961 es va començar a construir el mur de Berlín. El 1962 va morir de sobredosi de barbitúrics Marilyn Monroe i l’any següent, 1963, John F. Kennedy fou assassinat d’un tret mortal al cap durant una visita a Dallas. El 1964 Nelson Mandela era empresonat a Sud-Àfrica i naixia la banda anglesa de rock Pink Floyd. El 1965 les tropes dels Estats Units desembarcaven a Vietnam. El 1966 el Tribunal Suprem d’Espanya va declarar il·legal el sindicat Comissions Obreres. El 1967 el soldat ras bolivià Mario Terán va afusellar el Che Guevara a Bolívia després que el revolucionari digués les seves darreres paraules: «Póngase sereno y apunte bien, va a matar a un hombre». El 1968 militars mexicans van acorralar i matar centenars d’estudiants a la Plaza de las Tres Culturas de Ciutat de Mèxic. Era assassinat Martin Luther King a Memphis. Va arribar la primavera a Praga i el socialisme radical va emetre un sospir efímer d’alleujament. Uf. Va bullir París en una revolució universitària sense precedents. I aquest món on va créixer el meu pare, i que per mi ja té un sentit que no només és històric, va canviar definitivament. Fins que el 1969, per fi, l’home va sortir d’aquí. I un astronauta va arribar a la lluna, flop, i va veure la terra des de fora. En el moment exacte en què acabarà aquesta novel·la: un temps narrat on tot el que ha passat és cada cop més a la vora i ja té a veure directament amb nosaltres. Amb mi.

D’una manera gairebé íntima.

Tan íntima com el món que no vam conèixer i del qual, tot i així, en formem part:

Barcelona aleshores era un lloc trist. Amb racionament, misèria i estraperlo que aparentment no van afectar la família del meu pare. Els cinemes populars i les festes dels carrers els arribaven amb ressons llunyans. I la Barcelona de barraques i barris perifèrics no tenia cap vincle amb l’àtic del passeig de Sant Gervasi on vivien. Per ells no existien llocs com ara el Congrés, Bellvitge o el Bon Pastor. Aquests barris no formaven part de la nostra ciutat, el nostre context narrat, construït al damunt de les coses que s’expliquen i les que es callen: la nostra capacitat per crear alguna cosa radicalment imaginada, per mentir-nos. De manera que jo tot això ho vaig conèixer després, ara, quan en començar a escriure aquesta novel·la vaig marcar en un mapa de Barcelona els llocs on havia estat en la meva infantesa i vaig veure una ciutat buida. Un lloc inventat i escrit amb una memòria esbiaixada que amb prou feines ha canviat en cinc generacions. Una memòria estable que no tenia res a veure amb l’especulació compulsiva de l’alcalde franquista José María de Porcioles que ningú no ha aconseguit aturar. Ni amb la Barcelona agrícola que avui ja no hi és i que provaven de mantenir intacta els pagesos, els immigrants espanyols i els habitants dels pobles propers a Barcelona que es van traslladar a la capital catalana a treballar. A casa de la família del meu pare no sabíem què eren les ciutats dormitori, els plans d’ajut governamentals, les cases subvencionades de les quals penjava una placa platejada del Ministerio de Vivienda a l’entrada, les famílies nombroses, els descomptes en els transports públics, la impotència contra l’autoritat, la tristesa de l’oblit de milers de republicans que esperaven la mort del dictador a l’exili. Tots els governs del món, excepte Mèxic, havien tolerat i finalment reconegut el sistema polític imposat per Franco. I el meu pare i els meus avis van créixer en un país gris i mediocre en el qual els Estats Units podien construir bases militars enmig de les nostres muntanyes verges i on qualsevol oposició política, emocional, social, era durament castigada. Un món que va durar trenta-sis anys: la dictadura més llarga de l’Europa del segle XX. I que fins al 2006, setanta anys després de l’inici de la guerra, trenta-un després de la mort de Franco, Europa no es va veure en l’obligació de censurar. Després sí, fa tot just dos anys, quan jo ja estava escrivint aquesta novel·la, el Consell d’Europa va recomanar als seus ministres fer una declaració conjunta de condemna internacional del règim franquista. Però abans, abans de la tardança d’Europa, de la mort del dictador i d’ara, el meu pare va créixer en un país impotent i espantat on botxins com Antonio López Sierra mataven al garrot vil joves com Salvador Puig Antich. Un país on corejàvem cançons de Raimon, de Serrat, Víctor Jara i Paco Ibáñez i on ens manifestàvem als carrers demanant amnistia i llibertat per a tots els presos polítics quan començava a acabar-se tot. Quan corríem al davant d’uns tancs que a mi sempre em van semblar molt antics i des dels quals uns policies vestits de color gris que semblaven escultures de bronze ens llençaven unes bombes de gas lacrimogen que ens feien plorar.

Però no ens aturàvem, corríem igual.

Fugint amb el meu pare d’aquell món fosc i ple de prejudicis on ell va créixer. Jo només hi vaig néixer. I ara, junts, ens allunyàvem corrent del milió i mig de morts de la guerra civil que encara es discuteixen. Dels cinquanta mil assassinats dels dies immediatament posteriors al cop d’Estat franquista. De les vexacions contra les dones republicanes, la llei marcial, la prohibició de reunió, d’expressió, d’oposar-nos-hi. Allunyant-nos de la brutalitat policial, la tortura, la reclusió, la censura, els nens perduts del franquisme, els arxius requisats de cartes personals i de records, les biblioteques segrestades que encara avui no han pogut recuperar els seus legítims propietaris, els milers de presos i perseguits als quals ningú no ha demanat perdó, les fosses comunes oblidades. La guerra i tots els seus morts. Lluny del món opressiu que es va instaurar després i que jo recordo, sobretot, perquè me’l va explicar el meu pare. Lluny del primer mig milió de persones exiliades a França, l’Argentina, Mèxic, lluny de la generositat xilena, veneçolana, russa, de Francesc Trabal, de Pere Calders i la seva L’ombra de l’atzavara, de León Felipe, de la Passionària. D’aquell país on va créixer el meu pare i del qual havien marxat Luis Cernuda, Max Aub, Luis Buñuel, Pablo Picasso, María Zambrano, Tísner, Adolfo Sánchez Vázquez i Ramón J. Sender, que va dir: «España se va de España». Un lloc letàrgic on es van haver de quedar molts, callats i retrunyits en un exili interior que feia pensar en els cargols. Es va quedar María Moliner i va fer el seu diccionari imprescindible. Es va quedar Vicente Aleixandre que malgrat tot va rebre el premi de poesia Francisco Franco l’any 1949. I es va quedar també Miguel Hernández, perquè quan va provar d’anar-se’n fou detingut camí de Portugal i entregat per la policia de Salazar a les autoritats franquistes. Acabava d’imprimir a València El hombre acecha i, abans de la seva edició, una comissió franquista presidida pel filòleg Joaquín de Entrambasaguas va ordenar la destrucció de tots els exemplars.

Se’n van salvar dos, que van permetre la reedició del llibre l’any 1981. Els conservaven Antonio Rodríguez-Moñino i José María de Cossío, la nostra memòria: dues llavors d’esperança que van sobreviure poèticament a aquell món. I ara, després que a Miguel Hernández li imposessin la pena de mort, que l’hi permutessin per trenta anys de presó gràcies a la persistència dels seus amics intel·lectuals i que finalment morís de tuberculosi a Alacant, aquell món desquiciat i prepotent en què va créixer el meu pare després d’una guerra civil, a les acaballes d’una postguerra, aquell temps que finalment té a veure amb nosaltres, amb mi, se’ns acosta de cop i volta i sense escapatòria. Així: