Aquest llibre és una capsa de fusta verda, tendra. La galleda on agonitza el darrer congre que vam pescar a la vora de les illes Medes.

Aquesta novel·la comença ara: quan estic planejant una excursió per dissabte que ve. I mentre penso en el món de què em parlava el meu pare i en els capricis del dictador Francisco Franco, que va tenir una estranya obsessió per inundar pobles i construir pantans. Sobretot a la vora d’aquí. D’aquesta història inventada que ho ha reemplaçat tot i en la qual els personatges han canviat de lloc, l’espai ha desaparegut i només ens ha quedat el temps.

Aparentment etern.

Quan jo era petita recordo que el meu pare m’explicava sovint que estava escrivint una novel·la amb un títol que em deia que ell s’havia inventat: El desencanto. Ja de gran vaig saber que aquest era el nom de la pel·lícula sobre la desesperació i l’art dels germans Panero i això em va fer pensar que el més segur és que el meu pare no hagués escrit res. Mai. Fins que uns anys després de la seva mort vaig anar a esmorzar a casa de la seva germana Carmen.

—Tengo la novela de tu padre en el ordenador —em va dir la meva tia com si no digués res especial. Gairebé despistada.

Com si la realitat, i no pas la literatura, fos l’únic espai paral·lel habitable.

Com si a ella tot li semblessin fets comprensibles.

Sense saber veure que jo vaig voler,

immediatament,

aturar el vol impertinent i furtiu dels pesats minuts de plom, plom,

que queien, plom,

amb lentitud de pas d’elefant, plom,

al damunt de la meva ansietat compacta, voluminosa, absoluta.

Total.

Sense adonar-se que vaig desitjar pujar a la impaciència com si fos la catifa màgica inventada d’un conte infantil,

llegir sense que existís ningú a prop meu ni dels textos que parlés el nostre idioma.

—Cuando terminemos de comer, la busco —va seguir mentre jo mastegava segons de pedra volcànica, eixuta, morta—. Tu padre venía a escribirla aquí algunas mañanas. Bueno, no aquí. En el despacho que hicimos luego, cuando las bodegas ya no existían. ¿Te acuerdas? En la calle Guillem Tell, junto a la plaza Molina.

—Sí, me acuerdo.

—Yo me llevé el ordenador cuando lo cerramos.

El desencanto del meu pare té vint-i-cinc pàgines que no estan corregides. Són tot just alguns apunts de records dividits per anys que no avancen de manera consecutiva, sinó que oscil·len, amb brusquedat, del 1949 al 1979. Trenta anys inacabats en deu escenes. Deu moments que jo no aconsegueixo llegir com si fossin moments de la ficció.

L’altre desencanto, la pel·lícula sobre l’art i els vincles familiars dels germans Panero, la va dirigir Jaime Chávarri, dura noranta-set minuts i va ser l’última cinta mutilada per la censura del franquisme. Xlac. Es va estrenar el 1975 amb format de documental. I Leopoldo María Panero hi diu una frase contundent, un començament d’oració que sembla gairebé un epítet: «A raíz de la feliz muerte de nuestro padre». Un moment etern, tot i que miraculosament aturat. «A raíz de la feliz muerte de nuestro padre». Un buit que m’envia, violentament, inevitablement, a El desencanto que va escriure el meu propi pare i que jo vaig poder llegir finalment el 2006, set anys després de la seva mort i, segons diu el nom de l’arxiu, setze després de la seva escriptura: «Novel·la de Rómulo Bosch, 1990».

I quan llegeixo això m’enrareix pensar que el meu pare se sentís sol.

Que el meu pare fos nen.

Que el meu pare estimés com s’estima al principi.

Que heretés un sentiment que va néixer abans.

Perquè el meu pare havia nascut el 1943, igual que Jaime Chávarri, amb el fatídic destí de continuar-ho tot sense entendre-ho. Va heretar en els seus dos batejos el nom de Rómulo Bosch que havia rebut el seu pare, el seu avi i, abans de tots ells, el meu rebesavi: Rómulo Bosch i Alsina. De qui jo, fa un temps, amb prou feines sabia res que no semblés inventat.

Cuando en Calella, en las navidades de 1869, habla con su madre del proyecto de pedir plaza de soldado voluntario en Cuba, la buena mujer se echa las manos a la cabeza. No es concebible que un hijo de buena familia quiera emigrar sin más —ni siquiera con las razones clásicas del inmigrante— y mucho menos que lo haga por un sistema considerado como plebeyo para la época: como soldado voluntario. Tan disparatado encontró la madre el proyecto —que suponía, además, la interrupción de los estudios de Medicina— que pensó en un posible desequilibrio mental de su hijo. Sin reparar en gastos —la frase es muy del contexto de la época— lo llevó a que lo examinara el psicólogo de moda, el polémico y polemizado Mariano Cubí, de cuya Frenología se hablara ya en las aulas frecuentadas por Rómulo en la Facultad y el Ateneo. Puso Cubí en línea sus conocimientos y sus experiencias, y llegó a una conclusión: el joven Rómulo estaba completamente normal. Más aún: aconsejó a la madre que le dejara seguir sus ilusiones, pues el mozo tenía capacidad para enfrentarse con las coyunturas más singulares. Convencida la madre con el diagnóstico y el consejo de Mariano Cubí, el soldado Rómulo Bosch y Alsina «echó instancia» para Cuba, y el veintiséis de noviembre de 1870 embarcaba incorporado a la tercera compañía del sexto batallón de Voluntarios de Cataluña. (Joan Potau Compte, Rómulo Bosch y Alsina, Fundación Ruiz-Mateos, Barcelona, 1977).

I jo avui, més de cent anys després, provo de guardar-ho tot en una capsa.

Abans no. Abans Mariano Cubí, que moriria a Barcelona el 1875, només era un carrer a prop de casa meva, amb una papereria i un restaurant on solíem anar a dinar amb la meva mare i una amiga seva: es deia Los Cazadores i avui ha desaparegut. Perquè a pesar de la memòria, la passió i la constància, algunes coses només es mantenen en el record d’aquesta història narrada que tot just s’està perfilant amb un ressò llunyà.

El mes de juny de 1963 la fàbrica començà la suspensió de contractes de treball i fou també el juny de 1964 que es tancà definitivament, amb l’acomiadament de tota la plantilla formada per uns 258 treballadors. (Raquel Castellà i Perarnau, Còdol-Dret. Vida d’una colònia industrial [1862-1964], Ajuntament de les Masies de Roda, 2006).

Fa un parell de mesos vaig trobar un llibre sobre una colònia industrial que havia construït el meu rebesavi i sobre la qual jo no en sabia res. La colònia ja no existeix, però va funcionar fins a mitjans dels anys seixanta sota les ordres de Julio Muñoz, el seu segon propietari: un conegut estraperlista barceloní de la postguerra civil amb estranys deliris de grandesa. «Después de Dios, los Muñoz», es deia en aquells anys a Barcelona. Perquè eren dos germans capaços d’aconseguir-ho pràcticament tot. Encara que jo això ho vaig saber després. Primer vaig conèixer l’autora del llibre, estoig de la memòria de Còdol Dret. Es diu Raquel i tenia dinou anys quan va publicar el seu primer treball: una investigació gairebé emocional sobre la vida pausada d’un lloc remot amb la qual va guanyar diversos premis nacionals: Còdol-Dret. Vida d’una colònia industrial (1862-1964). Va ser aleshores quan jo la vaig conèixer. Havia trobat informació sobre la seva feina a internet però no aconseguia comprar el llibre a Barcelona. De manera que vaig telefonar a l’ajuntament que l’hi havia editat i una dona desconeguda em va reconèixer en escoltar el meu cognom i fins i tot es va emocionar amb la meva trucada. Va dir que la Raquel estaria molt contenta de saber que buscava el seu llibre i em va demanar que si us plau li deixés un telèfon de contacte perquè segur que la jove historiadora voldria parlar amb mi: té una fascinació especial pel teu rebesavi. Sí?, vaig preguntar. Per què? Com era? Però la dona de l’ajuntament no em va voler explicar res: has de parlar amb la Raquel, va insistir. I tot i que vaig tenir por de descobrir com es podia haver comportat el meu rebesavi amb els habitants d’aquell poble, l’entorn del qual avui apareix i desapareix cada cop que puja l’aigua, i també vaig témer que algú em conegués sense haver-me vist ni saber que jo existia, li vaig deixar a la treballadora de l’ajuntament de les Masies de Roda el meu número de telèfon mòbil.

Per això: no feia pas gaire que havia tornat d’una llarga estada a Mèxic amb la intenció, entre altres coses, d’escriure finalment sobre la família del meu pare. Havia sentit explicar una vegada i una altra el mateix passat quan jo era una nena i amb tots els nusos que penjaven de les històries que demanava a la tata que m’expliqués, vaig inventar una narració, la primera, que jo mateixa m’he explicat tants cops que ja gairebé és certa. Inevitablement així:

Perquè aquest llibre que fa olor de fruita acabada de collir i peix agonitzant en una galleda és en realitat el meu primer llibre, encara que no l’hagués escrit abans. D’aquí és d’on vinc. Aquesta és la meva llavor. Una història constantment explicada, un impuls. (Lolita Bosch, La família del meu pare. Empúries, Barcelona, 2008).

Però per començar, després d’haver estat quatre anys perseguint una veu distant que se m’esmunyia, de buscar-li sentit a la necessitat d’explicar-m’ho tot, d’escriure esborranys i de fer fotografies d’una ciutat a la qual acabava de tornar i que encara que fos la meva mai abans no havia tingut la sensació d’haver estimat, amb prou feines sabia això: Que el meu rebesavi, Rómulo Bosch i Alsina, havia estat president del port de Barcelona. Que va néixer en una família de la comarca del Maresme, on deia el meu pare que el camí de Cèsar havia rebut el nom de camí del Mig. Que va ser el setzè fill i el primer Rómulo d’una saga de cinc. Que va rebre el nom mitològic de la seva mare: Mercè Alsina. Que després va ser alcalde de Barcelona. Que va tenir fills. Que la ciutat el recorda amb un carrer. Que la ciutat el recorda amb un passatge. Que la ciutat el recorda amb un moll. Que unes coses, vaig saber després, eren literàriament exactes i altres no. I que fa molts, molts anys, gairebé al principi, Barcelona havia estat un lloc així:

A la novel·la i aquí.

Tot i que en aquest llibre que fa olor de fruita acabada de collir i peix agonitzant en una galleda, les coses canvien de lloc com si tot el que hagués passat no fos exactament real. No fos, des de sempre, així:

El meu pare gairebé no em va parlar del seu besavi, Rómulo Bosch i Alsina. Encara que de vegades penso que no ho va fer perquè no en podia saber res d’essencial, sobre ell. No amb naturalitat. Que l’existència del primer Rómulo Bosch a la família del meu pare es va reduir, la vam reduir, a les quatre lletres que formen la paraula mite. M-I-T-E: Un origen, sense sensació de vida. Alguna cosa que bé podria ser falsa però que, no obstant, ho explicaria tot. Un lloc al qual recorro quan necessito començar de nou. L’espai exacte que ocupa la cartolina en què hi ha escrita la paraula TEMPS:

Principis del segle XVIII, en aquest moment: Del primer Rómulo Bosch ens n’expliquen un origen gairebé diví del qual s’han forjat cinc homes d’una saga que és molt probable que acabi amb el meu germà. Cinc homes pràcticament continus que podrien haver estat de bronze, com les estàtues del port. Cinc Rómulo Bosch que comencen tota l’estona: Rómulo Bosch i Alsina el 1858, Rómulo Bosch i Catarineu probablement el 1894, Rómulo Bosch i Rius cap al 1914, Rómulo Bosch i Díaz el 1943 i, gairebé ara, al final, Rómulo Bosch i Sans el 1968. Tot i que estic segura que ningú no ho recorda. Que el nostre passat només és una sensació: cinc homes pràcticament continus que podrien haver estat de bronze.

El dia que vaig dinar a ca la meva tia Carmen i vaig voler que m’expliqués l’ordre, me’n vaig adonar. Ella, els altres, només recorden que tot va començar quan una dona va donar a llum setze homes. Fins que finalment, a l’últim, li va poder posar el nom de Rómulo. Aleshores, i d’allò ja fa gairebé dos segles, la dona lloba va deixar d’embarassar-se i el seu marit no va trigar gaire a morir: deu anys.

Recordo haver fet els comptes de petita: setze fills x nou mesos cadascun = cent quaranta-quatre mesos, entre dotze = dotze anys. L’origen, l’embrió, la lloba, aquella dona que es va quedar vídua amb setze fills, va passar dotze anys embarassada. I finalment va expulsar del ventre la llavor d’una ciutat inventada que jo he rebut en herència amb ressons narratius però ara, aquí, gairebé sense passió.

Dieciséis hijos tuvieron Félix Bosch y Mercedes Alsina, en una dimensión de la paternidad muy propia de su tiempo y del estrato burgués —con ribetes de ruralía— en el que se encuadraban. El último de la larga estirpe nació en 1852, y en las fuentes bautismales le fue impuesto el nombre de Rómulo, que enlazaba lejanamente con la tradición familiar del padre en Palafolls. (Joan Potau Compte, Rómulo Bosch y Alsina, Fundación Ruiz-Mateos, Barcelona, 1977).

I d’ençà d’aleshores jo he nascut en aquest lloc, sovint incòmode, que queda tancat en el germen d’una família inventada. Gairebé una galleda, prop de l’aigua, de les illes Medes, del meu cos, el port, el mar. I he trigat més o menys dos-cents anys a conèixer el meu rebesavi. Ara: en tornar a Barcelona després d’una llarga estada a Mèxic i revisar documents, llibres i passatges amb tanta assiduïtat que he acabat adonant-me de coses com ara aquesta: en els quadres Rómulo Bosch i Alsina sempre vesteix de blau. Encara que a les fotografies, a diferència de la majoria d’homes de la seva època, gairebé sempre va de color gris clar. I saber coses com aquesta, finalment, em fa tenir la sensació de coneixe’l una mica. I de percebre en el seu rostre, que a mi em sembla fals, el record pertorbador del meu avi: el seu nét.