I ara, de nou a Barcelona, llegint els àlbums que li va fer la meva àvia, veient-ne les seves fotografies, trobo per últim cop el meu pare. Ara amb el seu primer llibre: l’ABC de Sopena, ara el meu pare guanyant un campionat de futbol, ara acabant un curset de natació, a la festa del pare rector, a la de la mare superiora, el meu pare llegint a la terrassa, visitant el zoo, en uns cavallets a la vora de l’Estartit on va voler-se quedar surant, rebent un regal de tres-centes pessetes^[14] per Pasqua que a mi em semblen molts diners pel 1953, ara el meu pare amb el seu palmó, en una excursió amb uns cosins, disfressat de cavaller francès a la festa de fi de curs d’una altra escola: el Virtèlia. El meu pare menjant caramels amb els seus germans, una fotografia on acaricia un cavall que a mi em fa sentir incomprensiblement, profundament, desconsoladament trista, estrenant els seus primers pantalons llargs, el seu carnet del club del Tenis Barcino, una cartera que es va fer a mà plena de fotografies retallades d’animals que m’han fet pensar en l’ànec groc que em va enviar el meu oncle Paco des de Xile. Una fotografia a la platja, parlant amb una nena. El recordatori de l’enterrament de la tia Angelita Bosch i Catarineu amb un poema de Joan Maragall, una capella de paper perquè la seva mare la dugués a la bossa, cartes que escrivia als seus pares durant els viatges, la comparsa d’un corrido mexicà que li va enviar una mestra durant un estiu, menjant una paella a la desembocadura del riu Ter, en barca, una fotografia de Düsseldorf, postals dels seus germans. I després, quan ja va ser una mica més gran, el pensionat de la Salle a la Seu d’Urgell: els seus records, els seus amics i les cartes que va rebre de la meva àvia. Només una del seu pare, demanant-li més bones notes. Però cartes sistemàtiques i ordenades de la meva àvia. Una per setmana amb una advertència: «Fíjate bien que en todas mis cartas incluyo un sello para tu respuesta». Una pesseta taronja, amb la cara del dictador Francisco Franco. I un paper carta gruixut, escrit sempre uns mil·límetres més avall del nom de casada de la meva àvia: Lucía D. de Bosch.

Hoy tengo un día muy tristón, influenciado por el mal día que hace y por ser hoy el aniversario de la muerte de mi papá. Espero que mi próxima carta tendrá un aire más optimista. Muchos miles de apretados besos, mamá. L’Estartit, 9 de agosto de 1960.

I jo m’imagino la meva àvia asseguda a l’Estartit, davant de les illes Medes, en un d’aquells matins de tempesta dels mesos d’agost d’abans en què s’ennuvolava la badia i amb prou feines aconseguíem veure Sa Riera des d’on érem.

I una altra carta, anterior, del 16 de juliol del mateix any, en la qual la meva àvia escriu com si finalment la ficció fos també possible en els seus textos. Malgrat estar-s’ho inventant tot. Malgrat que el món no existís abans d’aquella casa, abans de nosaltres. En una narració exquisida:

Aquí en Estartit no nos enteramos del bulo que corría por el mundo referente a su fin hasta el jueves que según los profetas era cuando debía ocurrir. Pero según parece, en Francia, que es donde se creen todas estas noticias sensacionalistas, hasta hubo quien buscó un pico alto para huir de las consecuencias. ¡Qué gente con más poca fe! El mundo cada día está peor. Hay que tener la cabeza muy bien puesta sobre los hombros para saber navegar por este mar revuelto en que hoy se está convirtiendo la vida y pedirle diariamente a Dios que nos ayude. Estoy tranquila respecto a ti porque me parece por tus cartas que estás empezando a ver claro.

I molt de temps després: la mort.

Fa uns dies vaig anar amb el meu amic Sameer al carrer Provença 288 per veure on havia viscut el meu besavi Rómulo Bosch i Catarineu, on van créixer els seus fills si és que van estar amb ell, on em va dir una vegada el meu pare que el meu avi havia après a anar amb bicicleta. La llibreria que hi va haver abans, a la terrassa de la qual jo vaig esmorzar un cop amb el meu pare, avui està tancada. Al seu lloc hi ha un restaurant que es diu El Principal, del grup Tragaluz. Hi ha un pati a la part del darrere? Sí. Ens deixaria passar-lo a veure? És clar que sí. I el Sameer i jo entrem a caminar pel pati buit durant l’hivern on fa anys va aprendre a anar en bicicleta el meu avi i on anys després jo vaig esmorzar amb el meu pare. Vam estar asseguts en una taula que era aquí, li vaig explicar al Sameer. I li vaig assenyalar un lloc buit al costat d’un arbre vell que vam poder tocar. I després vaig aixecar la vista i vaig buscar el món detingut que va heretar el meu pare.

—Tu creus que tot és una altra cosa? —li vaig preguntar mirant cap al cel.

—No completament —va dir en Sameer.

I vam sortir d’allà i ens en vam anar a berenar a la xarcuteria Mauri, on passàvem algunes tardes amb el meu pare quan jo era una nena. Un entrepà rodó de pa anglès, sense crosta, amb truita de patates i maionesa.

—Vull invitar a sopar l’Eugènia i el Claudio a El Principal.

—Per què allà? —em pregunta en Sameer.

—Els he parlat tant d’aquesta novel·la que voldria que hi poguessin entrar.

—Són els teus editors, la llegiran. No és el mateix?

—Tant de bo. Però m’agrada que quedin llocs bonics on poder tornar.

Sobretot ara, que estic acabant aquesta història inventada que és la ciutat de la qual va néixer el meu pare. Ara que tot no és sinó la constatació asfixiant que aquest llibre, que és en realitat el meu primer llibre, ja està gairebé escrit. Que mai més no podré crear el món d’on va sorgir el meu pare. Slurb. La meva arrel. Que els morts només s’expliquen un cop, només d’una manera. I que això és, fatídicament, la mort: la impossibilitat de reconstrucció, de llibertat, de literatura. De manera que ara, quan aquest text està pràcticament acabat, constato que no podré tornar a escriure’l mai més. No una altra vegada. I encara que sé del cert que tornaré a escriure sobre el meu pare, que hi haurà altres llibres, que no tot s’acaba, ara, amb tristesa, sé també que aquest temps de la seva vida ja no tornaré a escriure’l mai més. Que no el veuré néixer un altre cop. I això és com foradar una essència absoluta, una desolació profunda, un arbre que es podreix després d’haver sobreviscut a la radiació d’Hiroshima, un món que queda obert després d’un terratrèmol i que en aquests dies em manté estranya, aliena, distant. Lluny d’aquest llibre. Com si finalment no volgués quedar-m’hi i acabar la novel·la. Acomiadar-me, literàriament, de tot. Deixar un altre cop sol el meu pare. Sol sense mi. Perquè d’alguna manera que únicament la literatura és capaç de crear, i d’entendre, he aconseguit relacionar-m’hi, aquests darrers mesos, gairebé com si seguís viu. O si més no: com si seguís amb mi. Com una presència que pot ser viva a estones, un autòmata del Tibidabo que s’activa quan es vol veure en moviment. Quan es vol comprovar que segueix funcionant. Que segueix aquí.

Com si el meu pare hagués estat, durant un temps, a l’escriptura, aquí, finalment una cosa meva.

Blorc. Un rastre que arriba fins a mi des d’un món que m’era completament aliè quan vaig començar a escriure aquest llibre, ara fa uns quatre anys. Un món que és una arrel immensa que viatja des del centre de tot i que ara jo recorro per acabar finalment aquesta novel·la. Per estar present, per primer cop, a l’enterrament del meu pare.

Així:

Ahir vaig anar amb l’Àlex al número 63 del carrer Urgell i ens vam colar en un edifici estrany i bonic que té una entrada per a carros amb pati interior i al pis principal del qual, on va néixer Joan Salvat-Papasseit, avui hi ha l’Associació de Veterans de Ràdio Televisió Espanyola. O això vaig pensar aleshores, perquè ara, revisant aquesta novel·la que gairebé ja està acabada, rellegeixo i m’adono que no. Que Joan Salvat-Papasseit no va néixer al número 63 del carrer Urgell, sinó al 93. I que potser hauria d’anar, efectivament, al lloc exacte on va néixer i no al que jo recordava. Però després penso que no. Que aquesta novel·la és un territori així, en el qual res no és completament fix, un lloc inventat fet de fang i d’aigua, que fa olor de fruita acabada de collir i peix agonitzant en una galleda. Un viatge cap al principi fosc de tot plegat.

Que res no és tan definitiu.

De manera que surto amb l’Àlex de l’edifici fals on va néixer Joan Salvat-Papasseit i anem als cinemes Méliès, que són molt a la vora. Veiem Naked Lunch, dirigida per David Cronenberg i basada en la novel·la de William S. Burroughs, que l’any 1951 va matar la seva dona a Ciutat de Mèxic. En un carrer que sempre que hi passo m’hi fa pensar. I així m’oblido de la novel·la que estic escrivint i del passat que s’amaga al centre fosc del món i em sento immersa en una ficció que parla, sobretot, de l’escriptura. Una ficció el batec de la qual voldria poder entendre completament per reproduir-lo. Per subjectar-m’hi. Després torno a casa, faig unes altres coses i l’endemà, avui, descobreixo que Joan Salvat-Papasseit no va néixer a Urgell 63, sinó 93. Però que per aquesta novel·la, per ara, penso que és igual. No és igual, em diu l’Àlex quan l’hi explico. Vam anar fins allà perquè tu volies veure si hi havia una placa. Ho hauries de confirmar. Recorda que et va saber greu per ell, que no tingués res.

Que la paret fos buida. Sense memòria.

I entenc que l’Àlex té raó i que potser sí que hauria de tornar al carrer Urgell i buscar el lloc on de veritat va néixer Joan Salvat-Papasseit. Veure si la ciutat li va posar una placa al seu lloc de naixement. I potser també hauria de trucar al detectiu que es va oferir a deixar-me un llibre on potser hi sortia el meu besavi i que mai vaig anar a veure. O buscar més dades sobre el meu avi. Saber finalment on va créixer. Com va conèixer la meva àvia. Per què no va comprar una casa a Barcelona. Qui va ser la seva mare. Però després penso que no. Que el darrer moviment d’aquest llibre, abans del meu viatge a Mercadal que és com acabarà tot, serà passar un matí al Tibidabo, sola, després tornar a dinar amb la Raquel al bar Tomàs, entrar al port de Barcelona en una d’aquelles barquetes panoràmiques que es diuen golondrines, i trucar el responsable de seguretat de la Mútua Universal i demanar-li que m’ensenyi la casa on va néixer el meu pare. Perquè això és una cosa que no m’he atrevit a fer i que penso sovint. Encara que la veritat és que, en el fons, estic convençuda que acabaré aquesta novel·la sense haver fet aquesta darrera trucada. Perquè ara, definitivament, no estic segura de voler saber-ho tot.