I encara que voldria explicar-l’hi a la tata, perquè m’ho tornés a explicar ella a mi, a la seva manera, en lloc de provar d’imitar-la ara escric això així: la tata va treballar pels meus avis cap a cinquanta anys. Que és molt. Col·leccionava nines i les posava totes en un prestatge de la seva habitació: una estança àmplia de finestres interiors que no donaven enlloc, dos llits amb cobertors roses, un armari empotrat per a ella i un altre on s’hi amuntegaven coses velles de la família del meu pare. Un lloc fosc i amb olor de net que era entre la cuina i una de les habitacions dels meus oncles: la blava. Prop de l’habitació de les joguines i del rebost. Davant de l’habitació de planxar on la tata passava les tardes de dijous que no tenia festa escoltant la ràdio. No sé si era exactament així, però jo recordo una rutina laboral estricta: treballava cada dia excepte dos dijous al mes que, després de recollir la taula del dinar, sortia a passejar amb el seu germà que l’esperava assegut a la cuina amb la mirada baixa i un barret de cotó marronós arrugat entre les mans. També feia festa quatre dies per Nadal, sis per Setmana Santa i vuit a l’estiu. Vestida amb un uniforme de color negre i un davantal blanc amb puntes brodades a mà, emmidonada, els altres dies de l’any netejava vidres, planxava, feia el dinar, macerava aigua de lavanda, recollia la roba bruta de les habitacions, treia brillantor a la plata, alimentava els gossos i una tortuga que es deia Paca que vivia a la terrassa, cosia la roba, contestava el telèfon, sortia a comprar algunes coses, feia passar els hostes, penjava els seus abrics i guardava els paraigües, rebia els encàrrecs per la porta de servei, pagava a un senyor que venia a cobrar cada principi de mes i a qui la família del meu pare li deia el pobre. «Señora: está aquí el pobre», deia la tata des de la porta de servei, i els néts anàvem a saludar. Seia a la taula blanca de la cuina blanca a fer la llista de la compra i després trucava al noi del colmado de la cantonada del passatge Mercader, servia el dinar i el sopar amb el temps marcat per un timbre que s’amagava sota la robusta taula de fusta del menjador i que la meva àvia feia sonar discretament a la cuina, s’enduia els plats bruts, retirava les molles amb un raspallet d’argent de cedre de color marfil i passava amb cura un plomer pels quadres de tota la casa. Els que el meu besavi Rómulo Bosch i Catarineu no havia entregat al Museu Nacional d’Art de Catalunya per salvar Còdol Dret o els que després li va copiar en Griera, quan el meu avi el va fer venir cap a Barcelona a treballar per a la família, o els que res: els que eren quadres i prou. Si és que tot això en veritat va anar així. La resta no. La resta no era feina seva i l’ajudaven dues noies solteres que no dormien a casa dels meus avis sinó que arribaven a primera hora del matí per fer-se càrrec de la neteja diària. Menjaven amb la tata el que quedava a les safates quan la família del meu pare havia acabat i marxaven al capvespre. No en recordo ni un sol nom, però sí que venien a temporades, canviaven sovint, treballaven de dilluns a divendres, i a vegades, també, algun dissabte al matí.

A l’estiu la tata es quedava un mes sencer amb el meu avi, el meu pare i els meus oncles a la ciutat, mentre la meva àvia Luci, la meva tia Carmen, les dones dels meus oncles, les mainaderes i tots els nens marxàvem cap a l’Estartit: a una casa de tres plantes, grossa i fresca, que tenia un jardí que semblava que volés damunt del mar, un bosc privat i una petita platja de roques, també privada, gairebé a la punta del poble, que semblava que descendís al món des de la nostra casa núvol al davant de les illes Medes. Una platja de la qual en recordo, més que qualsevol altra cosa, l’aigua nítida i el tacte de les pedres humides i la plataforma de ciment que el meu avi va fer fer per saltar al mar. Recordo això, recordo un cop que es va acostar un dofí, les hores transcorregudes com si totes fossin iguals, plaents, inoblidables, i el so de l’escala de metall per on baixàvem. Closc.

Després, el segon mes d’estiu, el meu avi, el meu pare i els meus oncles tancaven les empreses familiars i venien cap a l’Estartit amb nosaltres. Aleshores era quan la tata es quedava sola a la ciutat i regirava de dalt a baix l’àtic del passeig de Gràcia perquè els meus avis el trobessin com si fos un lloc nou amb els records de sempre en tornar a la tardor. Després, finalment, la tata anava a Bilbao amb el seu germà i les seves dues nebodes. Una que es deia Pili i l’altra no ho puc recordar. I una vegada també va anar a Londres i es va comprar una nina vestida de policia anglès per a la seva col·lecció de nines del prestatge de la seva habitació.

El seu germà es deia Mariano i conduïa un tramvia.

I jo, anys més tard, vaig llegir la història d’un altre conductor de tramvies: el germà de l’avi d’Enrique Vila-Matas, que el novel·lista assegura que va ser qui va atropellar Antoni Gaudí. I a mi els tramvies sempre m’havien fet pensar com devia ser créixer a Barcelona amb un passat familiar com el dels Vila-Matas. Encara que no fa gaire vaig poder-li preguntar a l’Enrique si aquella anècdota era certa i em va dir que no. Però no la desmenteixis al teu llibre, em va demanar. És millor que sigui veritat, em va dir.

Però malgrat les novel·les, l’art i els enterraments, a mi els tramvies em fan pensar, més que en qualsevol altra cosa, en Mariano González: un home baix, tímid, amb cara de tortuga i aparença apàtica. L’única persona que, amb els meus avis, a la tata li deia Pilar.

Jo no, jo entrava a la cuina quan els meus avis no em veien, seia a la mateixa taula blanca on el Mariano s’esperava un dijous de cada dos, i deia: Tata, cuéntame lo del hijo del alcalde. I aleshores ella m’explicava que el fill de l’alcalde de Barcelona s’havia enamorat d’una florista de les Rambles, tot i les diferències socials. I que plegats havien tingut tres fills fora del matrimoni. I que ella va morir una nit que el va fer avisar i li va demanar un matrimoni post mortem. Pels nostres fills, li va dir. I que ell ho va fer així però va mantenir els tres nens amagats fins a la seva mort. I que aleshores tots tres, ja grans, es van presentar a l’enterrament i d’allà van fer cap a cal notari a legalitzar l’herència. Això explicava la tata, això i que tot havia passat per amor i que un d’aquells tres nens va ser el meu avi, l’altre el meu oncle avi Remo i el tercer el Joan: el germà petit del meu avi que deia la tata que va morir a la guerra. I així va ser com aquella història, a poc a poc, es va anar convertint en l’únic passat cert. De manera que anys després, quan jo vaig pensar a escriure finalment aquesta novel·la, vaig escriure això: