Aquest llibre és una capsa de fusta verda, tendra. La galleda on agonitza el darrer congre que vam pescar a la vora de les illes Medes. Un moment tancat que voldríem que romangués etern. Fet.
Aquest llibre és la narració llunyana de la qual va néixer el meu pare. Un món que em manté immersa en un passat que m’invento. Una narració que batega.

Ara que finalment sembla que necessito explicar-ho d’alguna manera, escullo aquesta.

I dic que:

En el transcurs de l’escriptura d’aquesta novel·la una de les poques i intimíssimes alteracions que he cregut percebre, tot i que d’una manera molt esprimatxada, gairebé imperceptible, com un altre aleteig, és la sensació que em provoca el desconegut personatge de Rómulo Bosch i Catarineu. Untx. I no sé per què, aquests dies, desemboca en ell un llibre que fa anys em va regalar el meu pare: Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon, de Francesc Trabal. Una novel·la que acaba dient:

D’una revolada Boutchakjian tancà la porta del pis de Càrol i baixà els graons de l’escala. El sol omplia el carrer de reflexos abans d’amagar-se darrera la catedral inacabada. Boutchakjian es tragué un llibre de la butxaca, un llibre fresc, encara humit de les pastetes de l’enquadernador i la tinta lluent. Estripà l’embolcall, el tombà, puix que l’havia agafat a l’inrevés; al mig de la plana, ordenades amb una simplicitat perfecta, unes lletres fent una ratlla: Un nu i uns ulls. Al damunt, un nom: «Carles Riba». I Boutchakjian desaparegué pels carrers d’aquella barriada, pacífics, asfaltats, amb direcció única, enfonsant-se dins d’aquelles pàgines verges.

I jo aquests dies he llegit amb una proximitat diferent Francesc Trabal, que va organitzar a Barcelona el servei de préstec bibliotecari del front republicà durant la guerra, va representar Catalunya amb Mercè Rodoreda a la mítica reunió del PEN Club que es va celebrar a Praga l’any 1938, va ser novel·lista, dramaturg, fundador del grup de Sabadell, promotor del Club de Novel·listes que es va acabar convertint en l’Agrupació d’Escriptors Catalans que amb el temps desembocaria en la Institució de les Lletres Catalanes, autor de Judita, exiliat primer a París i després a Xile, i un dels escriptors preferits del meu pare. Que en l’època que jo el baixava a veure els caps de setmana em va regalar, abans que qualsevol altre llibre, Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon, que aquests dies rellegeixo i el final del qual em fa pensar, incomprensiblement, en el meu besavi. Un home a qui mai no havia considerat ni proper ni interessant ni meu, fins que vaig començar a escriure aquesta novel·la i m’hi vaig acostar de manera involuntària. Seguint el curs temporal i íntim del relat. Lufc.

Sens dubte alguna cosa ha passat en el transcurs de l’escriptura.

I no és que de sobte tingui una sensació familiar, de proximitat, de pertinença absoluta, inevitable. És que l’aparició de Rómulo Bosch i Catarineu en aquest llibre, el moment en què existeix, en la seva geografia, en el seu temps i en la impossibilitat d’entendre’l, d’agafar-me d’ell per escriure’l, de poder-lo llegir, m’han provocat més curiositat que gairebé qualsevol altre personatge de la seva època que aparegui en aquesta novel·la. Potser perquè d’alguna manera que no sé explicar amb exactitud he tingut la impressió de trobar-lo tot sol. De sentir-lo, enmig d’aquesta història tan concreta, estranyament aïllat, recollit, parapetat al darrere d’una simpatia nostàlgica. No trist, no entranyable: deshabitat.

I no sé si és això el que fa que sigui el personatge més proper al meu pare de tots els que han sorgit fins ara en aquest relat que, sense ser del tot cert, transita l’única narració on jo he aconseguit tancar el món del qual va brotar el meu pare. Slurb. La meva arrel. Explicar-me’l. O potser passi que «Un nu i uns ulls» de Carles Riba és un poema que parla d’una dona que a mi em sembla inabastable, com la meva besàvia. I potser aquesta és l’única explicació que engloba tot el que sé i el que invento sobre Rómulo Bosch i Catarineu. Perquè amb prou feines puc dir res més sobre ell.

Ignoro quina de totes les versions que tinc de la seva mort és certa i no sé a càrrec de qui van quedar els seus fills, el meu avi i els seus germans, quan ell va morir. Només sé que a estones entenc que va estimar amb amor de veritat, nu, desarmat, que va tenir una dona que va morir abans que ell i que això el va deixar sol. Ho sé perquè la família del meu pare no ho ha dit però jo he pogut llegir-ho en un estudi de la noblesa del 1936 fet pel comte de Los Acevedos:

El 24-marzo-1936 falleció en Barcelona (Nuestra Señora de los Ángeles) don Rómulo Bosch Catarineu, viudo de doña Carmen Rius Paulí. Hijos, Rómulo, Remo y Juan. Hermanos, Alejandro, María de los Ángeles (casada con el doctor Esquerdo), María de las Mercedes (Marquesa del Castillo de Torrente) y María de los Reyes (Marquesa del Amparo).

Quatre mesos abans que fos juliol i arribés el dia 18 i l’alçament nacional i la rebel·lia franquista i el món, tal com el coneixien aleshores, l’acabés la guerra. En el moment exacte en què el meu avi Rómulo Bosch i Rius, i els seus dos germans, Remo i Joan, van quedar definitivament orfes.

Encara que no sé si també es van quedar sols.

Escolto música de manera obsessiva mentre escric aquesta novel·la. Una sola cançó, tota l’estona. Primer va ser Pájaros de barro del Manolo García, després 19 días y 500 noches de Joaquín Sabina, d’allà vaig passar a Steal my kisses, de Ben Harper, que em va enviar el meu amic Àlex una tarda. I ara, avui, escolto una cançó robada de la Martirio. Les escolto compulsivament, com si pogués esgotar-les. I les puc sentir, sense exagerar, amb facilitat, sense adonar-me’n, cinquanta cops seguits: continus, lletaniosos. Ho sé perquè tinc un programa a l’ordinador que compta les repeticions. I si bé no m’ha servit de res saber que sóc capaç d’escoltar una sola cançó cinquanta cops seguits, aquesta espiral constata que l’escriptura d’aquest llibre és una sensació física que em du tota l’estona a buscar alguna cosa permanent, segura. Concentrada.

Semblant al que em va passar l’única vegada que vaig estar tants dies immersa en un sol procés, sense interrupcions, cancel·lant-ho tot, sense sortir de casa, tancada en un món constant, únic i inevitable. Era 1988 i jo vivia a Passyunk Avenue, South Philadelphia, amb un amic que es deia Roger i que formava part de l’equip de músics de l’Stevie Wonder. En aquells dies enllestien un disc que tenia una cançó, la número 4, on se sentien els batecs del cor de l’Stevie Wonder que ressonaven a casa nostra constantment. Perquè per petició del músic, a casa no podíem posar cap més música que la del seu disc en progrés: per no trencar la concentració i la continuïtat. De manera que jo vaig acabar del tot absorbida per un ritme extern, constant, repetit, igual. Una lletania que va acabar engolint-me sense que jo me’n pogués: percatar ni resistir-m’hi. Aquella va ser la primera vegada que vaig escriure bressolada per una obsessió que m’havia arribat de fora. Involuntària. I vaig acabar el meu primer llibre en pocs dies. Llavors el vaig fer enquadernar i el vaig guardar en una maleta amb la qual tornaria a Barcelona al cap d’un temps. Sense tornar-lo a mirar. És per això que sospito que ara, que de nou escric el meu primer llibre, m’està passant alguna cosa semblant.

Alguna cosa hermètica.

Una urgència. Perquè: