From: «Raquel Castellà»
To: «Lolita Bosch»
Subject: Buxó
Date: Thu, 22 Nov 2007 18:24:03 + 0000
Lolita, no ha calgut trucar els Buxó. Uns dies després que hi anéssim em van telefonar ells per dir-me que em podien ajudar a escriure un altre llibre sobre Còdol Dret. La conversa amb el senyor Buxó va ser fascinant i va demostrar tenir una memòria fantàstica. T’adjunto la transcripció que n’he fet per al meu arxiu. Quan tornis ja t’ho explicaré amb calma.
Cuida’t molt. Una abraçada,
Raquel
El senyor Buxó
El senyor Buxó va néixer a Roda de Ter el 1911. Era fill d’Alfons Buxó Duran, el metge del poble: un home formós i intel·ligent, membre d’una família de bona posició i molt considerada. La mare del senyor Buxó es deia Nieves Miralpeix Ballester, i era filla dels forners del poble. L’Alfons i la Nieves van tenir quatre fills: Alfons (jutge de pau a Roda de Ter), Joan (jutge de pau a Roda de Ter), Andrés (que era invàlid i es movia en una carreta tirada per un gos) i Josep: el nostre senyor Buxó.
El 1918 es produí un fet insòlit que tot el poble recordaria. El primer mort de l’epidèmia de grip fou el propi metge: el senyor Alfonso Buxó i Duran. En aquells temps, el seu fill Josep només tenia set anys.
Potser perquè el senyor Alfons Buxó i Duran era el metge del poble, i perquè cada cop que algú es posava malalt a la colònia la família Bosch l’havia d’anar a buscar a ell, la família Buxó ja tenia amistat amb els propietaris de Còdol Dret. I als quinze, setze o disset anys (no ho recorda amb exactitud), el senyor Buxó va començar a treballar per a la família Bosch, que va saber contractar una bona persona, un home que no els abandonaria ni els fallaria mai, amb un elevat sentit de la responsabilitat i la justícia i una gran intel·ligència. Un amic, un confident i un secretari.
A Barcelona el senyor Buxó hi tenia molta feina. Era la mà dreta de la família Bosch. Tant podia ser a Còdol Dret revisant la feina o entrevistant-se amb els paletes com a les bodegues de Vilafranca o al port amb els vaixells.
El senyor Buxó recorda que els fills de Rómulo Bosch i Catarineu anaven a l’estiu a Còdol Dret per fer pràctiques de filatura. S’estaven a la fonda, on la família Bosch solia organitzar balls a l’aire lliure. M’ha comentat, a més, que els tres nens van ser educats en una illa, però no me n’ha volgut dir res més, de tot això, i jo tampoc no hi he volgut insistir. No m’ha semblat oportú. Tot i que ara m’ha vingut al cap que potser els avis de la Lolita es van conèixer a Menorca. Tant és. Jo m’estimo més investigar altres coses, relacionades amb Còdol Dret. Per això li he demanat al senyor Buxó per en Griera, que n’era originari. I m’ha dit: «Al despatx de la colònia hi havia uns quadres molt bons. Fins i tot un Goya». En Griera ja corria per la fàbrica, aleshores. I era un home encantador, carismàtic, brillant i amb un refinat do de gent i de paraula. Un home que aconseguia tot el que volia gràcies a la seva manera de ser. «Recordo molt bé», m’ha dit el senyor Buxó, «que un dia en Griera, pum, pum, pum, va agafar els pinzells i es va posar a pintar un quadre igual que un altre que era penjat a Còdol Dret. Va pintar exactament el mateix quadre! Després, quan va haver acabat, ens va cridar a tots i ens va preguntar: Sabríeu dir quin és el de veritat i quin és el fals? I no, no ho vam saber mai». I com és que en sabia tant?, li he preguntat al senyor Buxó. Que n’havia estudiat? «Amb un talent així s’hi neix», m’ha dit ell. «És un do». Després he volgut saber més coses sobre el destí d’en Griera i m’ha dit: «Es va estar un temps treballant a Barcelona, a casa de la família Bosch. I després se’n va anar a Brasil a vendre-hi pell».
El senyor Buxó recorda una fàbrica de la família Bosch a Sant Adrià, on s’hi feia ciment. I li sona que Ròmul Bosch i Catarineu va posar diners per a la construcció del camp de l’Espanyol, com m’havia comentat la Lolita. Finalment li he preguntat si algun membre de la família Bosch va anar-se a acomiadar de Còdol Dret quan el van inundar, tal com m’havia demanat la Lolita que l’hi preguntés. I ell recorda que sí però no diu res més.
L’any de la postguerra de 1945 Pilar González va començar a treballar a casa de la família del meu pare. Tenia més o menys l’edat del meu avi i havia nascut a Bilbao, com Miguel de Unamuno. Es va traslladar a Barcelona i amb l’ajut del seu únic germà, que vivia a Catalunya des de feia alguns anys, va trobar feina a casa de la família del meu pare. No sé a través de qui. Acabava de néixer el primer fill dels meus avis: Rómulo Bosch i Díaz. De manera que la meva àvia va contractar la Pilar perquè fos la seva tata, després la tata dels meus oncles i, amb els anys, la tata de tots nosaltres. Encara que jo no n’he sabut el nom complet fins aquest any: la tata es deia Pilar González i va arribar a casa de la família del meu pare quan acabava de fer vint anys. I ara que ho escric és inevitable que pensi en mi als vint anys i aleshores la Pilar González em sembla una dona terriblement jove. No obstant, es va quedar a casa de la família del meu pare fins al 1996, que va morir la meva àvia. I potser encara una mica més. No ho sé del cert perquè aleshores jo vivia a Mèxic. De manera que tampoc no vaig saber que després es va traslladar a un asil d’avis del barri de Gràcia, al costat d’una plaça que avui és emblemàtica perquè Mercè Rodoreda la va utilitzar per titular la seva novel·la més famosa: La plaça del Diamant. Ho vaig descobrir després, quan vaig tornar a viure a Barcelona i vaig anar a dinar a casa de la meva tia Carmen després d’haver-la vist un sol cop després de disset anys: a la boda de la seva filla. Aleshores li vaig parlar de la tata com si fos morta.
—Vive —em va dir la meva tia Carmen—, está en un asilo al lado de la plaça del Diamant.
—¿Y cómo está?
—No habla.
—¿Y qué hace?
—Nada. Tiene el cuarto lleno de fotos nuestras y las mira.
I jo em vaig imaginar la tata en silenci i em va semblar una escena impossible.
—¿La vas a ver?
—A veces. Y siempre le llevo una pasta de manzana.
Des d’aleshores vaig trucar amb freqüència a la infermera que atenia la tata per saber com estava, però mai no em vaig atrevir a visitar-la. Em feia por desmuntar-me davant d’aquella dona que jo mantenia en el record amb intensíssima nostàlgia i que sempre em va semblar tremendament fràgil. Sempre abans: quan amb vint anys es va quedar a casa de la família del meu pare.
A vegades m’apropava a l’asil i me’l mirava de lluny, recordant-me de les tardes que vaig seure amb ella a la cuina blanca de casa dels meus avis per sentir-la parlar. Perquè encara que no la recordo llegint, sempre he pensat que va ser la primera persona que em va transmetre la curiositat innata per la narració, per la construcció dels esdeveniments, per l’ordre, el temps, les veus. I que gairebé tot el que sé sobre la família del meu pare i de la meva inèrcia per narrar aquesta història que és el meu primer llibre, slorc, ho sé per ella, estoig de la nostra memòria inventada i de totes les coses que la família del meu pare deien en francès quan els nens entràvem a la sala, perquè no les poguéssim entendre. Encara que a mi després me les traduïa la tata. Que va ser la primera persona que va aconseguir fer-me entendre, molt temps abans que tots els meus mestres de literatura i tots els escriptors que admiro, que les històries cal explicar-les una vegada i una altra perquè semblin vertaderes.
Per la tata ho sé tot.
I quan vaig descobrir que estava viva, vaig pensar que no tenia dret a publicar aquest llibre fins a la seva mort. Que ningú no sabia tot el que havíem parlat durant les hores que vaig passar amb ella a la cuina del passeig de Sant Gervasi i que encara no havia heretat aquell món tancat en el qual ens hi estàvem soles. Que mentre ella visqués, aquest món seguia sent seu. De manera que vaig començar a escriure aquesta novel·la per guardar-la. Però un dijous vaig a trucar a la infermera de l’asil de la plaça del Diamant i aleshores vaig saber que la tata havia mort i que la família del meu pare no me n’havia dit res.
Rèquiem per Pilar González.
Sobre las aguas,
sobre el desierto de las horas
pobladas sólo por el sol sin nombre y la noche sin rostro,
van los maderos tristes,
van los hierros, la sal y los carbones,
la flor del fuego, los aceites.
Con los maderos sollozantes,
con los despojos turbios y las verdes espumas,
van los hombres.
Los hombres con su tos, sus venenos lentísimos
y su sangre en destierro
de ese lugar de pinos, agua y rocas
desde su nacimiento señalado
como sepulcro suyo por la muerte.
Van los hombres partidos por la guerra,
empujados de sus tierras a otras,
hombres que sólo llevan ya a la muerte su diminuta muerte,
vagos semblantes sementeras,
deslavadas colinas y descuajados árboles.
La guerra los avienta,
campesinos de voces de naranja,
pechos de piedra, arroyos, torrenteras,
viejos hermosos como el silencio de altas torres,
torres aún en pie,
indefensa ternura hundida en las bodegas.
Al terrón cejijunto lo ablandaron sus manos,
sus anchos pies danzantes
alzaron los sonidos nupciales del viñedo,
la tierra estremecida bajo sus pies cantaba
como tambor o vientre delirante,
tal la pradera bajo los toros ciegos y violentos,
de huracanado luto rodeados.
A la borda acodados,
por los pasillos, la cubierta,
sacos de huesos o racimos negros.
No dicen nada, callan,
oyen a sus mujeres (brujas
de afiladas miradas alfileres,
llenas de secretos ya secos como añosos armarios,
historias que se sacan del pecho entre suspiros)
contar con voz rugosa
las minucias terribles de la guerra.
Los hombres son la espuma de la tierra,
la flor del llanto, el fruto de la sangre;
hijos de la ternura son de llanto,
son de piedra y estrella, son de sol,
son planetas que cantan mientras viven.
¿No hay agua, llanto, oh ramo
de soles apagados?
Los hombres son la espuma de la tierra.
Hijos de la ternura son de llanto
y renacen del llanto, diluviales,
y se esparcen por siglos como campos.
Bebe del agua de la muerte,
bebe del agua sin memoria, deja tu nombre,
olvídate de ti, bebe del agua,
el agua de los muertos ya sin nombre,
el agua de los pobres.
En esas aguas sin facciones
también está tu rostro.
Allí te reconoces y recobras,
allí pierdes tu nombre,
allí ganas tu nombre
y el poder de nombrarlos con su nombre más cierto.[10]