Dos homes allunyats de la passió que subjau d’una manera pretesament subtil sota l’escriptura d’aquest llibre.

Slirc.

Tinc els noms dels pares de Rómulo Bosch i Alsina escrits amb llapis a la part superior de l’arbre genealògic que finalment he aconseguit mig fer per resseguir aquest llibre fora d’una ciutat inventada. Es van dir Fèlix Bosch (Palafolls, ? – 1868) i Mercè Alsina (Tordera, ?): la lloba.

Sé els seus noms i sé això:

Mercè Alsina i Costas [fou] pubilla d’un dels socis de la important empresa de navegació de Calella Alsina, March i Cona, que es va mantenir activa en la ruta de Veracruz des del final del segle XVIII fins al 1870. (Jaume Fabre i Josep M. Huertas, Els presidents de la junta d’obres del port de Barcelona, Lunwerg, Barcelona, 1993).

És tot.

Potser hauria de visitar un dia d’aquests el museu de Calella de la costa, municipi al qual es van traslladar Mercè des de Palafolls i Fèlix des de Tordera. Però això, si de cas, serà després. Ara m’he tancat al meu poble empordanès d’Albons a escriure aquesta novel·la. I de fora ja no m’hi cap res. Encara que si tanco els ulls, com quan el meu pare em parlava de les quàdrigues romanes, no veig cap imatge. No aconsegueixo sentir-me a la vora d’un nen de mitjans del XIX que dos-cents anys després seria el meu rebesavi. El seu record només em fa pensar en novel·les clàssiques que, malgrat tot, tampoc no aconsegueixo aturar per fixar-les en el temps. Perquè Rómulo Bosch i Alsina per mi mai no havia estat un home viu. Fins que vaig conèixer la Raquel, la historiadora de Còdol Dret, i em va encomanar una miqueta el seu entusiasme i vaig començar a traçar alguns camins diferents. Com a les constel·lacions. I ara puc dir, més o menys, que les coses van anar així:

Rómulo Bosch i Alsina va néixer el mateix any que Antoni Gaudí i Santiago Ramón y Cajal: 1852. Als deu anys va perdre el pare, després va créixer a Calella de la costa i més tard es va traslladar a Barcelona, on es va casar i va perdre la dona en el part del seu cinquè fill: Rómulo Bosch i Catarineu.

Segon Rómulo.

Ja ha estat dissabte.

Va ser dissabte abans-d’ahir i jo vaig visitar per primer cop un lloc que vaig sentir com si fos meu i que estava buit. Un lloc absent. Abans-d’ahir va ser dissabte 24 de març del 2007^[4] i vaig sortir a primera hora del matí de casa meva a Barcelona per conduir fins a Cabrera de Mar i recollir la meva mare i la meva àvia materna, que es diu Lolita: com jo. D’això fa tot just dos dies però ja és passat. Sobretot aquí. És passat ara que ho escrit i ho serà totes les vegades que ho corregeixi d’ara endavant i quan algú més ho llegeixi. De manera que ara puc dir que un dissabte de l’any 2007 vaig conduir fins a Vic, una capital catalana on jo no recordava haver-hi estat mai, i d’allà vaig continuar fins a Roda de Ter: el poble on van néixer el poeta català Miquel Martí i Pol i el novel·lista Emili Teixidor. Un lloc al costat del riu Ter amb penya-segats que baixen a la riba i cases senyorials des de les quals abans es vigilaven les fàbriques que avui estan abandonades. Perquè fins a mitjans del segle XX aquí hi havia dues colònies industrials en funcionament: la dels Baurier, un lloc meravellós que es pot veure perpendicularment des de dalt de tot del poble, i la Blava, un casalot abandonat al costat del riu on el poeta Miquel Martí i Pol va entrar a treballar d’escrivà quan va fer catorze anys. Ho sé perquè m’ho va explicar la Raquel, la historiadora que havia conegut un temps abans a Barcelona.

I m’ho va explicar després d’explicar-me això altre:

Hi ha un poble rodó que rodeja un altre poble que està construït al voltant del salt d’un riu. El poble de dins es diu Roda de Ter i jo n’havia sentit a parlar abans de visitar-lo.

És un lloc que havia llegit.

Al voltant d’aquest poble de Miquel Martí i Pol que jo havia llegit hi ha un altre poble en forma de dònut que el manté tancat. En una distribució estranya que fa pensar en l’antiga Basutolàndia, avui regne de Lesotho: un país sencer dintre de Sud-Àfrica. Aquest Lesotho, el que és a la vora de Vic, es diu les Masies de Roda i és on va néixer la Raquel: la historiadora que està fascinada amb el meu rebesavi.

Dissabte passat vam anar-la a veure amb la meva mare i la meva àvia Lolita. Vam quedar amb ella en una gasolinera de Roda de Ter, uns minuts abans d’abandonar Lesotho, i des d’allà vam entrar en cotxe a les Masies de Roda pel barri de les Cases Noves. Gairebé plovia.

—És com a internet —vaig dir, sorpresa de ser capaç de recordar un lloc desconegut.

Perquè havia vist la pàgina web de l’ajuntament de les Masies de Roda després de parlar amb la secretària que m’havia encoratjat a posar-me en contacte amb la Raquel.

Al cap d’uns dies la jove historiadora em va trucar al mòbil i vam quedar a la plaça de Vicenç Martorell de Barcelona, un racó de la ciutat amagat darrere la llibreria La Central del Raval que m’agrada molt encara que gairebé mai no en recordi el nom. La Raquel s’havia arreglat com si tingués més de dinou anys i s’havia posat unes arracades de color daurat que li feien mal a les orelles. Provava d’evitar-ho fent-se petits massatges amb les puntes dels dits i a mi em va fer patir. Per què no te les treus?, li vaig preguntar al cap d’una estona. La meva mare m’ha suggerit que m’arreglés per venir-te a veure. Aquestes famílies ja saps com són, m’ha dit. I jo no vaig saber què contestar. Després, aquella tarda, la Raquel em va donar un cd que m’havia fet amb alguns documents i fotografies i jo li vaig donar un llibre, vam prendre un cafè i vam quedar de visitar juntes l’antiga colònia industrial del meu rebesavi on la seva família havia nascut i treballat. I quan ens vam acomiadar se’m va ocórrer una frase per començar aquest llibre: Jo no vaig néixer en un lloc sinó en una història, vaig pensar. Unes setmanes després la meva mare, la meva àvia Lolita i jo vam recollir la Raquel a Lesotho i vam entrar amb ella a les Masies de Roda pel barri de les Cases Noves. Aquell dia la Raquel anava vestida d’una manera més còmoda i no portava arracades.

—És com a internet —vaig dir, sorpresa de ser capaç de recordar un lloc desconegut.

—Això —va contestar la historiadora—, però encara hi ha més.

I el que jo encara no havia vist perquè no apareixia a internet era el que no hi era: Còdol Dret.

L’observació de la realitat quotidiana a la plana de Vic i el fet que l’aprofitament hidràulic permetia una disminució de les despeses molt important portà Ròmul Bosch i Alsina, barceloní originari de Calella, a instal·lar-se a la riba del Ter. Aquesta millora productiva determinava la necessitat d’organitzar un nucli d’habitatge obrer on assentar els treballadors i les seves famílies. En aquest moment la societat Bosch, Llusà i Companyia procedí a iniciar els tràmits per a percebre els beneficis de la concessió de l’estatut de la colònia, que finalment aconseguí el 27 de juliol de 1882. Ròmul Bosch i Alsina adquirí tota la fàbrica el 1888 i dotà la colònia d’alguns requisits propis de les colònies industrials, com per exemple església o capella, rector i mestres. Els altres serveis depenien del nucli de Roda de Ter. (Raquel Castellà i Perarnau, Còdol-Dret, vida d’una colònia industrial. (1862-1964), Ajuntament de les Masies de Roda, 2006).

Això és el que no vèiem. I tampoc no vèiem els cent deu telers, la dinamo elèctrica, la màquina de parar, les trenta-tres vivendes per als obrers amb què va començar a funcionar la colònia, el col·legi, el local del mont de pietat i la cantina. No vam veure res del que hi havia abans.

Ara, amb el filtre d’un color lleugerament augmentat i la impertinent intromissió d’un vent fi, vam veure això:

El no-res: un lloc buit on abans hi havia hagut alguna cosa que no pot ser reemplaçada.

Ara no hi són el carrer de Sallent ni el del Sabater. No ha vingut de visita la verge de Fàtima el 4 de juny del 1951 ni tampoc no hi ha una competició de motocròs el 1962. El món com el coneixien alguns se n’ha anat. I avui no ha nevat ni vénen els reis mags cada començament d’any a portar tan sols dos models de joguina: nines a les nenes i motos de plàstic als nens. Res més. Ara tot això ja no hi és. No hi és la fonda a la qual els tres-cents treballadors de Còdol Dret veien arribar el meu besavi amb el seu germà Alejandro: els dos fills homes de Rómulo Bosch i Alsina. Dos nens polits i llunyans, que duien sabates que semblaven de ciutat i pantalons bombatxos. No hi és la xemeneia prima i alta com un llapis, no hi és la tenda on treballava una dona que feia servir unes ulleres molt grosses, l’equip de futbol El Bosc ni en Nitus: l’acordionista de la colònia. Ni tampoc no hi és l’àvia de la historiadora esmorzant al balcó de la fàbrica que avui penja de l’única paret que queda dreta a Còdol Dret. Quaranta-tres anys després d’haver estat ensorrat en el moment exacte en què jo estic escrivint aquesta novel·la.