Aquest llibre és una capsa de fusta verda, tendra. La galleda on agonitza el darrer congre que vam pescar a la vora de les illes Medes. Un moment tancat que voldríem que romangués etern. Fet.
Aquest llibre és la narració llunyana de la qual va néixer el meu pare. Un món que em manté immersa en un passat que m’invento.

Torno a Barcelona la darrera setmana de desembre de l’any 2007 després d’haver estat un mes a Mèxic. Lluny d’aquí: d’aquesta novel·la, del temps que va passar abans. Lluny d’ara. I dos dies després del meu retorn vaig un altre cop al Museu Nacional d’Art de Catalunya que ja havia visitat uns mesos enrere. Sempre en el transcurs de l’escriptura d’aquesta novel·la, que ara continua així:

Llavors, d’adolescent, va estudiar a Liverpool. Ho sé perquè ho he llegit:

I quan va morir el seu pare, poc temps després d’haver donat una important col·lecció de numismàtica, es va fer col·leccionista d’art.

Amb prou feines sé, amb seguretat, res més sobre ell. Tot i que en sé molt més. Perquè Rómulo Bosch i Catarineu, el pare del meu avi, si bé ha crescut en nosaltres més que molts altres records, sempre s’ha mantingut en un lloc ocult, un lloc fosc, censurat. És el que no s’explica, no es pot preguntar i s’escriu amb i: il·legítim.

Vaig anar a buscar-lo per primer cop al Museu Nacional d’Art de Catalunya, en una de les faldes de la muntanya de Montjuïc, el dimarts 13 de febrer del 2007 a les quatre de la tarda. Després de saber que havia empenyorat una col·lecció d’art de més de cinc mil peces per salvar Còdol Dret i sense adonar-me que el seu pare, Rómulo Bosch i Alsina, havia mort la mateixa data vuitanta-quatre anys abans: 13 de febrer del 1923. Als seixanta-cinc anys. Quan l’Institut d’Estudis Catalans donava per acabada la primera gran expedició que es va fer a Catalunya per salvar l’art nacional.

Havia trucat feia uns quants dies i Jordi Casanovas, l’amabilíssim responsable de l’arxiu, m’havia demanat que en arribar al museu hi accedís per les oficines del darrere. I jo vaig pujar fins a Montjuïc en moto en lloc de fer servir les escales mecàniques que arriben a la porta principal. Tinc una derbi de color negre amb una enganxina de la bandera mexicana, i en arribar a la porta del darrere del museu la vaig aparcar al costat d’un grup de treballadors que havia sortit a fumar. Un d’ells em va preguntar:

—És la bandera de Puerto Rico?

Que en realitat no s’assembla a la mexicana, sinó que és com una fusió entre l’estelada catalana, la bandera cubana i els tres colors britànics. I potser la pregunta només era una manera patosa de començar una conversa, però a mi em va fer pensar en el vapor Montevideo que havia viatjat a Puerto Rico i a Veracruz, Mèxic, abans que hi morís cremat el fogoner Joan Salvat l’any 1901. I després de dir-li

—No, la mexicana.

vaig tenir la sensació d’arribar al museu, finalment, en companyia del pare analfabet de Joan Salvat-Papasseit. I potser va ser per això que hi vaig aconseguir entrar de la mateixa manera que hi hauria entrat ell: a les palpentes, flup. Cautelosament. Perquè del meu besavi jo amb prou feines vaig saber, sempre, que s’havia enamorat i ara, ho sabia també, que va deixar una col·lecció d’art com a dipòsit per al govern català en un darrer intent de salvar Còdol Dret.

El dia 5 de setembre del 1934, un mes abans del cop del sis d’octubre, es va produir a la ciutat de Barcelona la venda a favor de La Unión Industrial Algodonera d’una de les més importants col·leccions de pintura del país, propietat de Rómulo Bosch i Catarineu, col·lecció que al cap de deu anys va passar a mans de Julio Muñoz, una vegada aquest va comprar la companyia. […] En la col·lecció hi ha quadres de Goya, Zurbarán, flamencs i gòtics catalans, retaules, miniatures, vidres i objectes procedents de les excavacions. El novembre del mateix any, concretament el dia 8, la Junta de Museus comunicà al Consell General de Catalunya que l’inventari de la col·lecció ja s’havia enllestit i que els quadres els tenien tots emmagatzemats als seus locals, i en poder la Junta, mentre durés el dipòsit. (Xavier Muñoz, Muñoz-Ramonet, societat il·limitada, Edicions 62, Barcelona, 2003).

I en entrar a la sala que m’havien preparat perquè pogués revisar en silenci el material de l’arxiu que li havia demanat a Jordi Casanovas per telèfon, vaig trobar, al damunt dels papers que m’hi havien deixat, la fotocòpia d’una fotografia:

—Puc aconseguir una fotografia de més qualitat? —vaig demanar a la noia que m’havia acompanyat fins a aquella habitació silenciosa—. Aquest senyor és el meu besavi i jo no l’havia vist mai.

—Demana-ho a la biblioteca —em va contestar sense gaire entusiasme.

I abans de revisar la informació que m’havia preparat en Jordi Casanovas, vaig anar fins a una increïble biblioteca de vidre que era gairebé buida i vaig trobar fàcilment el butlletí del Cercle d’Amics dels Museus de Barcelona que corresponia al dia que va morir el meu besavi: 24 de març del 1936. Tretze anys després de la mort del seu pare. Vaig calcular que, si fa no fa, als quaranta-tres anys.

De la necrològica apareguda en aquell butlletí és d’on havien fotocopiat la fotografia que jo havia vist uns minuts enrere. Així que amb el butlletí a les mans i sense poder deixar d’observar amb fascinació el meu besavi, li vaig demanar al vigilant que seia d’esquena a la sala de vidre què havia de fer per fotocopiar un retrat.

—Emplenes la sol·licitud i la pagues a la sala del costat. Són deu cèntims.

I així és com vaig aconseguir tenir una estranya constància que certifica com i quan vaig conèixer finalment el meu besavi: