Avui ja no. Avui és, novament, un dia plàcid. Ahir després d’allunyar-me gairebé amb violència de l’escriptura d’aquest llibre, vaig anar al cinema a veure la pel·lícula 4 meses, 3 semanas, 2 días. Vaig sortir-ne a la meitat, quan començava una escena molt violenta on a una dona jove li practicaven un avortament casolà i humiliant a l’habitació d’un hotel aliè, fred, impersonal, mort. Vaig deixar l’Àlex i el meu nou amic Burgas a la sala de projecció i els vaig esperar fora, a la propera llibreria Taifa. Allà hi vaig trobar un llibre de segona mà de l’escriptora Agota Kristof. Un text breu i autobiogràfic que duu per títol L’analfabeta, on l’autora hongaresa diu:

Rudolf Nurejev, el gran ballarí rus dissident, explica: «El dia de la mort de Stalin, havia anat fora, al camp. Esperava que passés alguna cosa extraordinària, que la natura respongués a la tragèdia. Però res. Ni un terratrèmol, cap senyal». (Agota Kristof, L’analfabeta, Laertes, Barcelona, 2005).

I aleshores jo penso en el terratrèmol que hi va haver a la Ciutat de Mèxic el dia que va morir el meu pare, just en el moment que em va trucar la meva mare des de Barcelona. Un dia així:

I quan em van trucar per dir-me que el meu pare havia mort era a deu mil quilòmetres d’aquí. En aquell instant la terra es va sacsejar i un fort terratrèmol em va obligar a deixar-ho tot i sortir de casa. Corrent com si volgués perseguir les paraules de la meva mare: «s’ha mort el papà». (Lolita Bosch, La família del meu pare, Empúries, Barcelona, 2008).

Per això puc entendre amb claredat que el Nurejev esperava que passés alguna cosa extraordinària, alguna cosa que ho canviés tot, perquè a mi el terratrèmol d’aquell matí de juny del 1999, gairebé em va semblar el més normal de tot el que estava passant, el més comprensible. El més Terra.

I quan penso en el món que es va sacsejar sota meu quan va morir el meu pare, en l’Àlex i les nostres excursions al cinema en les quals un robot fa un petó al seu pare humà o a una jove li practiquen un avortament, en la paternitat i en la conversa que vaig tenir amb el meu editor en tornar de Guadalajara, decideixo trucar-li.

—Bosky —em diu, fent servir aquest nom que s’ha inventat per a mi i que només fa servir ell—, cómo te pasas…

—¡Te iba a decir lo mismo! —ric.

—Está bien que estés escribiendo, pero cómo te pasas… ¡Has desaparecido!

—Lo sé. Estoy encerrada con la novela. Totalmente.

—Ya, pero yo entre leer a Lolita y tener a Lolita, prefiero tener a Lolita. Te prefiero mil veces a ti: en carne y hueso. Deja el libro y ven a vernos.

I jo ric i li dic que voldria tornar a posar la frase que em va dir en arribar de Mèxic, quan recordàvem una conversa que vam tenir allà. Però ara com si fos nova. De manera que, un altre cop, ens diem:

—Dijiste: creo que sólo he tenido tres vocaciones constantes en mi vida: la lectura, los perros y la paternidad.

—¿Eso dije?

—Sí, en Guadalajara. Durante la Feria del Libro.

—No recuerdo haberlo dicho, pero lo pienso así.

—Entonces, ¿puedo ponerlo en mi novela?

—Claro que puedes.

I una vegada més el Claudio em dóna permís per escriure sobre ell i després li explico què he estat fent, que he anat al cinema a veure coses que no coneixia i ell se sorprèn que mai no hagués vist Blade runner i després seguim parlant i li explico que he vist un altre cop Big Fish i que ahir vaig trobar una autobiografia de l’Agota Kristof, que he caminat pel passatge Maluquer, que em costa escriure sobre el meu avi, que entenc que ell és el vent, que és ell qui m’expulsa, que en l’escriptura he trobat a faltar la meva àvia i que he pensat molt en ella i he tingut la sensació de necessitar la seva calma, el seu xiuxiueig, encara que potser tingui la impressió d’estar-m’hi acostant, de manera inevitable: rendida. Perquè no fa gaire he comprat un bitllet per anar a Mercadal i he reservat una habitació en un lloc que es diu Jeny, com es deia la mare de l’Àlex. I que, a més, finalment, he sabut on va néixer el meu pare.

—¿Dónde?

—En una casa preciosa propiedad de la familia Andreu, en la avenida Tibidabo.

—¿Subiendo a mano izquierda?

—Sí, ¿la conoces?

—Pasaba ahí todas las noches de San Juan, porque mi familia eran muy amigos de los Andreu. Que, además, como también tenían algo que ver con el Tibidabo, nos llevaban a todos los niños al parque de atracciones por la verbena.

I jo penso que m’hauria agradat conèixer el meu editor quan era un nen. I que potser va passar en algun moment però que és impossible que ara ho recordem. Cap dels dos. Que si ens vam creuar, ens vam perdre.

—Eran unos de esos amigos de la familia a los que nuestros padres nos pedían que llamarámos tíos —m’explica.

I jo ric i escolto la meva àvia dient: saluda la tiíta Ofelia, fes-li un petó al tío Leopoldo. I vull dir-li aquests noms al meu editor, i d’altres, per veure si coincidim en algun. Vull que hi sigui. Però abans que comenci a recordar oncles que no van ser exactament meus, ell m’explica:

—Durante la República en aquella casa estuvo la embajada soviética. Y en la sala de ping pong, después, cuando ya era otra vez de los Andreu, encontraron unos murales inmensos con la cruz gamada… ¡ay, con la hoz y el martillo!

I torno a riure amb aquesta equivocació que podria haver comès qualsevol, però que a mi em fa pensar en la gent que s’assembla a la família del meu pare. Perquè a ells, com a nosaltres, ens van educar per pensar que el món és un lloc essencialment dividit en dues classes. Encara que n’hi hagi alguns que hagin aconseguit sortir d’aquelles explicacions tancades, com el meu editor, com jo, com altres amics, i tot i així, a vegades, quan parlen de la infantesa, si no van amb compte, un altre cop ho barregen tot. I jo penso en això i recordo el pobre que venia a demanar diners a casa de la família del meu pare. Quan la tata deia: «Señora, está aquí el pobre». I m’avergonyeixo de no haver-me’n avergonyit abans.

—¿Cómo era?

—¿Qué?

—La casa.

—Era un lugar precioso.

I li explico al Claudio que ahir vaig parlar amb el responsable de seguretat i que em va dir que me l’ensenyaria dimecres que ve, 13 de febrer, un altre cop la data en què va morir el meu rebesavi: Rómulo Bosch i Alsina. Vuitanta-cinc anys abans. Tot i que aleshores em sembli estrany que després de ser ambaixada soviètica i abans que es traslladessin allà els Andreu, la família del meu pare visqués en veritat en aquella casa. I si estic confosa?, dubto. I si allà sempre hi van viure els propietaris del lloc, quan els la van tornar els russos?, dubto. Però aleshores reviso els meus apunts i les actes i alguns papers que he trobat i sí, confirmo: el meu pare va néixer el 1943 a l’avinguda Tibidabo, on avui hi ha la Mútua Universal, el mateix any que va desaparèixer el gueto de Varsòvia i va passar a ser, per sempre, per a tots, un espai de vergonya tancat a la memòria. Potser els Andreu eren amics de la família i els van llogar la casa un temps. Perquè la veritat és que si penso en els llocs on tots ells van viure, m’adono que l’únic que mai no va tenir una casa pròpia en aquesta ciutat va ser el meu avi. Tenia altres propietats, aquí, però no vivia a casa seva. El seu pare sí, el seu avi sí. El seu germà, els seus fills, els seus oncles, els seus cosins sí. Però ell no. Mai. Fora d’aquí va tenir l’Estartit, però en aquesta ciutat, tot i que s’ho hauria pogut permetre, el meu avi mai no va viure en un lloc que fos seu. Flac.

Dic després, quan va ser gran. Perquè de nen sempre he pensat que va viure amagat amb la seva mare i els seus germans en una casa que avui és al carrer Ròmul Bosch i Alsina. Encara que potser no va ser així. Ho deia la tata, però, quan jo li demanava: Tata, cuéntame lo de la institutriz. I aleshores ella deia que el meu besavi va instal·lar la Carmen Rius, i després els seus tres fills, en una casa grossa, fresca i tranquil·la. Un lloc amb jardí del qual penjava una buguenvíl·lia i al que hi anava cada tarda una institutriu francesa o una institutriu alemanya a educar els nens. Encara que jo dubto que això passés així, si bé m’agrada aguantar la història de la família del meu pare en les nostres bastides de conte. I sempre m’he imaginat aquella institutriu estrangera com la rígida Rottenmeier de la novel·la Heidi, que Johanna Spyri va escriure l’any 1880 i que jo vaig conèixer gràcies a uns dibuixos animats japonesos que veia a l’Estartit les tardes d’estiu i que començaven amb una cançó que cantava la Heidi des de dalt d’un núvol: «Abuelito dime tú, qué sonidos son los que oigo yo. Abuelito dime tú por qué yo en la nube voy. Dime por qué huele el aire así, dime por qué yo soy tan feliz».

Després va morir la meva besàvia, no sé de què, no sé on ni on la van enterrar. I el meu avi i els seus germans tampoc sé si se’n van anar a viure a una illa, com va dir el senyor Buxó, ni a quina. O si es van traslladar amb el seu pare, al carrer Provença número 288, que en un anuari de l’aristocràcia apareix com la residència permanent del meu besavi. Aquesta sí: de la seva propietat. Provença 288, entre la rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia, acull avui una consultoria, un centre de selecció de personal, alguns pisos particulars, un restaurant i altres oficines. Però m’ha agradat descobrir que a l’entresòl hi ha un negoci marí: venda i restauració de vaixells de segona mà.

Al meu besavi també li hauria agradat.

Això és el que sé d’aquell edifici. No sé si allí hi van viure el meu avi i els seus germans o si només hi estaven empadronats per una qüestió burocràtica. No n’he trobat més dades. Sé que el meu avi va quedar orfe de mare i que després, el 1936, el seu pare va morir, probablement, d’un tret al mig del carrer. Aleshores se’n va anar a la guerra i va lluitar al costat dels republicans i un temps més tard, calculo que cap als voltants del 1941, quan el món d’aquí ja havia canviat i aquest país era cada cop més gris, més silenciós, més espantat, Rómulo Bosch i Rius es va casar amb la meva àvia i al cap de dos anys van tenir un fill: el meu pare.

I acabo de parlar amb l’Àlex que m’ha llegit un poema que li agradava a l’Albert, el seu pare, i que a mi m’ha fet pensar en el naixement del meu:

Zas. Va néixer el meu pare i moriria al cap de cinquanta-cinc anys, en aquesta mateixa ciutat, lluny d’una casa que jo no coneixia i que hauria quedat fora d’aquest llibre si no hagués trobat, de manera fortuïta, els àlbums que havia escrit la meva àvia.

Sempre amb la lletra pulida i la tinta vermella, que era l’únic color que feia servir per escriure.

I després de ser pare per primer cop, el meu avi va tenir quatre fills més: Remo, Àlex, Carmen i Pepe. Tots batejats amb el nom d’un familiar. Dos vius i dos morts. Remo com el nom que Rómulo Bosch i Catarineu va posar al seu segon fill, Alejandro com el germà gran del meu besavi, Carmen com l’Eliza Doolittle i Pepe que en veritat es diu José Francisco: com el germà xilè de la meva germana.

I de tots, aquest Rómulo, va ser el primer que no va quedar vidu amb fills petits. O joves, perquè no sé quan va morir la meva besàvia Carmen. Però sí que sé que va morir deixant tres fills i que abans havia mort la meva rebesàvia, Àngels Catarineu, en el part del seu cinquè fill.

La meva àvia Luci no. Ella va ser forta, va tenir cinc fills i primer va viure a casa dels Andreu de l’avinguda Tibidabo on va néixer el meu pare i després se’n va anar a l’Àtic Quadrat Immens del passeig de Sant Gervasi. Un dibuix de nens surant com un traç impossible al damunt de Barcelona.

Fa poc vaig anar a veure’l.

I tot i que la portera em va reconèixer en entrar i em va dir que havia sabut que havia mort el meu pare, no em va deixar entrar a casa dels meus avis. Déjame pasar, Pili, li vaig demanar. No puedo, Lolita. Lo siento. Ahora vive otra gente. Ahora es un lugar distinto. No puedo enseñártelo. De manera que només vaig poder fer algunes fotografies de l’entrada, del muntacàrregues, del reflex del sol travessant la porta de l’entrada que jo solia evitar amb un salt quan era una nena.

Puc olorar-la. Veig aquesta fotografia i puc olorar-la. Regalèssia de pal, pastilles juanola i un polo Popeye de taronja o de llimona. O polo Mini Milk de llet, polo Drácula, corte de vainilla i xocolata. Puc olorar la brillantor de les rajoles sempre netes de l’entrada, l’olor de la infantesa i el record del so de les meves sabates amb sola dura quan anava de visita a casa dels meus avis, on gairebé mai no hi anava amb vambes. A vegades em posava botins negres, de nena d’abans, o unes Kickers de colors que escollia la meva mare, però gairebé mai no duia sabates d’esport. Arribàvem a l’edifici, empenyíem la porta de ferro massís que pesava molt i sempre estava freda, saludàvem la família de la portera si treien el cap per veure qui arribava i esperàvem que baixés l’ascensor dels senyors. Així és com es deia: dels senyors. Després pujàvem set pisos en un viatge molt lent, de fusta, tocàvem el timbre que encara puc escoltar sense fer cap esforç i la tata ens venia a obrir. El rebedor era un lloc en penombra, amb terra de parquet i un silenci baix que gairebé no pesava. Allà la tata ens ajudava a treure’ns els abrics i els penjava al closet de porta blanca de l’entrada. La llum del qual s’encenia en obrir la porta. Lonc. Després, com si fóssim més lleugers, entràvem a la sala.

A la dreta hi havia una llar de foc que mai no estava encesa, amb dos armaris per a l’alcohol amagats darrere d’una paret de fusta que jo recordo vermellosa. Una de les sales, en un racó, sota uns quadres que he recordat mirant les fotografies de la col·lecció Bosch i Catarineu que Jordi Casanovas em va donar el segon cop que vaig visitar el MNAC. Si bé el meu besavi ja feia quaranta anys que era mort quan jo anava a l’àtic del passeig de Sant Gervasi.

La sala a mi sempre em va fer pensar en una cúpula. I era allà on, com si tot fos més lent, el meu avi llegia el diari mentre la meva àvia endreçava fotografies o feia alguna cosa delicada. Com ara brodar. Les parets semblaven de cristall i nosaltres suràvem al damunt de la ciutat com si ens haguéssim aturat en un telefèric privat. Impossible. Un telefèric quiet des de feia molt de temps. Un d’aquells Llocs Càpsula on el temps no és important. Un televisor amb porta corredissa de fusta, una porta per sortir a la terrassa on vivia una tortuga que es deia Paca i unes cortines de vellut salmó que potser eren les que a mi sempre em van fer pensar en el cabaret filipí on mai no va cantar la meva àvia. Després el menjador, on m’estic endinsant mentre escric això. Una gran taula en la qual hi devíem cabre unes quinze persones, un moble amb els estris que utilitzava la tata per servir el dinar, unes cadires pesades de fusta rivetejada que ara penso que devien haver estat de Rómulo Bosch i Alsina perquè recordo haver-les tornat a veure en el transcurs de la investigació d’aquesta novel·la. A un costat la cuina blanca al davant de la porta de servei, amb sortida a una altra terrassa, separada de la que es veia des de la cúpula on seien els meus avis. Després un passadís quadrat que podies recórrer constantment, passant pels mateixos llocs: l’habitació de planxar, la de la tata, l’habitació blava dels meus oncles, un bany petit, l’habitació de la meva tia Carmen, l’altre bany blau, una habitació per a les joguines que surt sovint als meus contes infantils i on hi havia un orgue petit que és l’única cosa que jo hauria volgut tenir de tots els objectes que ens pertanyien als nens quan jo era petita. Des de la finestra de l’habitació de les joguines: el Tibidabo, d’esquena a la ciutat de Barcelona. Després l’habitació rosa, la sala en silenci i amb portes blanques, sempre a les fosques, l’habitació doble dels meus avis amb armaris immensos, la saleta del telèfon, la col·lecció de plomes del meu avi, el sillonet verd, el telèfon de baquelita negra, els tamborets blancs de la cuina, el calaix amb mànec platejat de la taula de marbre, un altre cop el llarg passadís, les nines de la tata als prestatges de la seva habitació, els cistells sota la taula de l’habitació de planxar, rodons per a la roba seca i rectangulars per a la roba planxada, l’olor de net, el moble del telèfon de servei al costat de la cuina, la porta del muntacàrregues, la caixa de música vermella i daurada de la meva àvia d’on sortia una ballarina vestida de color rosa al so d’una cançó que a mi em fa pensar en la primera cançó del món.

Encara que si anava amb la tata no.

Si anava amb la tata a casa dels meus avis, tot era diferent. Una de les dues sempre duia una bossa a la mà i el temps era normal. Saludàvem la portera encara que ella no tragués el cap per veure qui arribava i pujàvem a l’àtic dels meus avis per l’ascensor de servei. Així es deia: de servei. Un muntacàrregues més estret i més mal pintat, que anava a parar a la porta de la cuina per on venia l’home a qui deien el pobre quan venia a demanar diners i el noi del colmado del passatge Maluquer a deixar la compra que la tata li havia demanat des del telèfon de servei. Sense cadira.

Tot més incòmode. En aparença, més lleig.

Un lloc des d’on entrar a l’únic espai de la casa on hi havia soroll: la cuina.

I jo hi entrava i deia: Tata, cuéntame lo del bautizo de mi padre. I la tata em deia que encara que la família no ho hagués entès, com tampoc no havien entès abans a Rómulo Bosch i Catarineu, els meus avis es van casar per amor i es van estimar sempre com si tot estigués finalment explicat. Casa: un lloc silenciós amb records íntims que ningú més no sabia. Un lloc present.

Allà va arribar la meva àvia Luci després de marxar de Mercadal i casar-se amb el meu avi: Rómulo Bosch i Rius. Després van tenir cinc fills, molts néts, i el temps va ser una cosa constantment inventada en aquell lloc conegut. Passàvem els estius a l’Estartit, on celebràvem més que cap altra data el 6 de juliol: dia de sant Rómulo, esquiàvem alguns hiverns a la vall de Núria i els caps de setmana visitàvem els meus avis en aquell àtic on també hi passàvem els Nadals i recollíem els regals de Reis cada 6 de gener. Cantàvem nadales al voltant de la llar de foc de la sala petita que mai no estava encesa i els nens jugàvem a alimentar la tortuga Paca o a amagar-nos a l’habitació de planxar i a córrer pel quadrat interminable que rodejava l’àtic, frenant en sec quan teníem la sensació que s’acostava el meu avi. Nena, nena, nena tu, nena Bosch. Un món fet de rituals dels quals en recordo, més que res, el timbre que hi havia sota la taula del menjador, en el lloc exacte que feia servir la meva àvia, i des d’on avisava la tata sense que ningú no se n’adonés.

—Pilar, por favor, ¿nos retira esto?

—¿Traigo el postre, señora?

—Sí, gracias.

I aleshores la tata, abans de res, ens recollia els plats i passava amb parsimònia un recollidor d’argent per les molles sobre les estovalles de fil i s’enduia els nostres coberts de plata i la vaixella i les copes tallades a mà i els tovallons que es rentaven després de cada àpat. Abans, quan tot era així. En aquella casa on hi vivia un home amb un ull de cada color que va estimar més que a ningú la seva dona i els fills del qual, els néts del qual, amb prou feines vam acabar de coneixe’l mai del tot. Encara que els seus cinc fills l’adoressin. Si bé jo sempre he pensat que només se’l van estimar, profundament, i que això els va fer veure més virtuts de les que en veritat tenia.

Tal com fem tots.

I en aquell món que van construir per reconèixer-s’hi, hi havia un símbol, més que qualsevol altre: les bodegues de Vilafranca del Penedès. Àncora del passat. I el meu avi va comprar la seva part als seus cosins, fills dels fills de Rómulo Bosch i Alsina, i se les va quedar per a ell, per al meu pare, per als meus oncles, nosaltres. En aquella Barcelona trista i fosca que durant el temps de la dictadura amb prou feines va canviar.