Aquest llibre és una capsa de fusta verda, tendra. La galleda on agonitza el darrer congre que vam pescar a la vora de les illes Medes. Un moment tancat que voldríem que romangués etern.

Sempre he volgut escriure això: Un matí de primavera de l’any 2006 anava en moto pel lateral de l’avinguda Diagonal de Barcelona, direcció sud, quan vaig tenir la sensació que un vehicle pesat s’abalançava sobre meu com si fos capaç d’atropellar-me. Vaig aturar-me de seguida en una cantonada per increpar el pas d’aquell vehicle gegant, però aleshores el que vaig veure va ser això: un immens camió grua amb un submarí molt gros a les espatlles que sorprenentment avançava amb una lentitud poderosa i gairebé perfecta que vaig tenir la sensació d’estar-me inventant. Muntx. Ningú no em creurà, vaig pensar. I vaig pensar també que m’hauria agradat que el meu pare fos viu per poder-li trucar i dir-li: Papà, m’acaba de passar pel costat el submarí de Narcís Monturiol en una grua. No feia pas gaire que un amic m’havia acompanyat a visitar finalment la seva tomba penjada d’un núvol al davant del poble de l’Estartit i en aquells dies tot m’hi feia pensar. Slub.

Al meu pare li agradaven la navegació i el mar. A vegades sospito que per l’instant preciós i únic de deixar-se bressolar a cegues pel pas rítmic de l’aigua.

Per l’instant preciós i únic que significa sentir-se essencialment segur.

El meu rebesavi havia estat president del port, el seu fill del Club Natació Barcelona, el meu avi es vestia de capità de vaixell les nits d’estiu i va fundar el Club Nàutic de l’Estartit, i el meu pare, abans que jo, solia dir que algun dia li agradaria recórrer el Mediterrani seguint la costa: en una d’aquelles barques de fusta que es diuen menorquines i que els pescadors d’aquí fan servir per pescar poc. Llegia amb freqüència biografies de Cristòfor Colom, sortia a passejar a la platja a l’hivern, sentia una fascinació íntima i gairebé primigènia pel riu Ter, va demanar que tiressin les seves cendres a les illes Medes de l’Estartit quan va saber que es moriria i estava interessat en la història dels submarins petits. Insistia que les Vint mil llegües de viatge submarí que Jules Verne havia publicat el 1870 estaven clarament inspirades en la proesa de Monturiol que s’havia atrevit, no només a inventar el submarí, deia, sinó també a fracassar.

Narcís Monturiol, fill d’un fabricant de bótes, havia nascut a Figueres, Alt Empordà, el 1819, i va trigar cent setanta-un anys a rebre un carrer a la ciutat de Barcelona: 1990, a prop de la plaça Gabriela Mistral, barri de Sant Martí. Monturiol havia estat periodista, polític, advocat, impressor i d’esquerres, com Joan Salvat-Papasseit. Va publicar el primer diari comunista d’Espanya: La Fraternidad, va donar suport a la comunitat utòpica d’Icària, va ser diputat de la Primera República Espanyola, va dirigir la Fábrica Nacional del Sello i a mitjan segle XIX, en el transcurs d’una excursió al poble empordanès de Cadaqués, es va adonar del perill a què estaven exposats els recol·lectors de corall. Va ser aleshores quan va començar a pensar en la navegació submarina. L’any següent Narcís Monturiol va presentar un projecte titulat Ictíneo o la nau peix i finalment, el 1860, va començar a experimentar amb el primer dels seus dos submarins: l’Ictíneo I. Però aquell primer Ictíneo, batejat amb una paraula d’ús infreqüent que ve del grec i significa «similar a un peix», va fallar. I tot i així: després del fracàs d’aquella agosarada aventura que, malgrat l’expectació i el propulsor d’aleta accionat per dos tripulants, no va poder solcar el mar sota el port de Barcelona, Narcís Monturiol va escriure una carta a la nació demanant ajut econòmic per continuar les seves investigacions. Va aconseguir reunir, en poc temps, aportacions que ascendien a tres-centes mil pessetes provinents d’Espanya i de Cuba.^[6] I amb aquells diners va crear l’empresa La Navegación Submarina, amb la qual construiria l’Ictíneo II: ara tres ulls de bou, una caldera de vapor i sis tripulants en lloc de dos. Tanmateix, les altes temperatures a què arribava el vapor i la humitat de l’interior del submarí van fer del tot impossible provar-lo sota aigua. Narcís Monturiol havia descobert com respirar en un càpsula al fons del mar però no com viatjar-hi. De manera que els deutors van procedir a l’embargament de tots els béns de La Navegación Submarina i finalment, el 1868, l’Ictíneo II es va vendre com a ferralla.

Tot i la tristesa del fracàs, però, i si bé va viure nostàlgic des d’aleshores i ja fins al final, Narcís Monturiol va inventar un mètode per produir paper adhesiu a més velocitat, una màquina per lligar cigarretes i encara una màquina més: un estrany estri que fabricava cartipassos. Una paraula que significa dues coses diferents alhora: quadern de paper ratllat o pautat en el qual els infants s’assagen a traçar les lletres, diu Pompeu Fabra, i també: el pla de distribució de càrrecs de govern i de comissions. Monturiol també es va interessar pel feminisme, l’aprofitament dels corrents magnètics subterranis, la relació entre el vol dels ocells i la navegació aèria, la fabricació de sabó en fred i la conservació de la carn. I a més d’invertir tots els seus diners i els de la seva família en aquelles investigacions, va vendre’s la biblioteca, es va fer secretari d’un corredor de borsa i va morir pobre i amb fills. En una carta que li va enviar a la seva esposa des de Madrid, gairebé al final dels seus dies, es va lamentar de com s’estava acabant tot: «Aquesta és la vida de qui com jo ha estat destinat per la naturalesa a reformar el món o a contribuir a la millora dels seus contemporanis […] El que sento és que us hagi fet a tots víctimes d’aquesta manera de ser. […] Però, almenys, això sí que ho sé, us he donat en intimitat i amor més del que qualsevol altre ho hagués pogut fer en la vida general i vulgar de la resta d’homes. Per a mi, la meva esposa i els meus fills són i han estat i continuaran sent el cel de la meva existència». I així acaba una de les maneres com podem recordar la vida vida o la vida llegenda de Narcís Monturiol, que va morir el dilluns 6 de setembre del 1885 a Barcelona.

Sis anys després de la seva mort, i sufragat per subscripció popular, es va publicar el seu Ensayo sobre el arte de navegar por debajo del agua. I malgrat tot, avui, la seva tomba al Poble Nou és un lloc oblidat, amb prou feines una làpida grisenca i una inscripció: «Aquí yace D. Narciso Monturiol, inventor del Ictíneo, primer buque submarino. En el cual navegó por el fondo del mar en aguas de Barcelona y de Alicante en 1860, 1861 y 1864». Res més. La làpida número 586 del cementiri del Poble Nou i de vegades una flor blanca. Un record que s’evapora gairebé sense parents en un cementiri construït el 1775: el que havia de ser el primer gran cementiri de la ciutat, el que finalment va allunyar els morts de les seves parròquies i els seus petits cementiris de barri i va aconseguir treure’ls de Barcelona. El 1813 les forces napoleòniques el van arrasar, però el 1819 la ciutat el va reconstruir i avui és epicentre d’una fàbrica de taüts, quatre grans tanatoris i un desconegut museu de carrosses fúnebres i d’acompanyament que es pot visitar cada dia de l’any. Un lloc silenciós i fred que és a les dependències del tanatori del carrer Sancho d’Àvila: un capità del segle XVI que va treballar a les ordres del duc d’Alba.

No gaire lluny d’allà, un dia del mes d’abril de l’any 2007 m’esperava que fossin dos quarts d’onze per trobar-me amb el responsable de l’arxiu del port de Barcelona. Havia parlat amb ell per telèfon uns dies enrere per demanar-li informació sobre la remodelació del port: estic escrivint una novel·la, li vaig dir, sóc rebesnéta de Rómulo Bosch i Alsina, li vaig dir, i no en sé res. I ell em va suggerir que ens veiéssim al Museu Marítim per poder-me’n ensenyar algunes coses: cartes firmades, llibres, olis, miniatures de vaixells de Vapores de Rómulo Bosch, quadres de navegació, taules d’horaris, claus telegràfiques i fins i tot un bust del meu rebesavi que el museu conservava en una de les seves bodegues.

—Puc venir acompanyada? —li vaig demanar—. Hi ha una historiadora que està interessada en la investigació de la meva novel·la.

La Raquel i jo vam quedar a la cafeteria del Museu Marítim un matí de primavera a les deu del matí. Ella cada vegada estava més entusiasmada amb la possibilitat de dur a terme una investigació històrica sobre Rómulo Bosch i Alsina. I va pensar que amb mi, tot i el meu desconeixement de la cronologia familiar i de la ciutat on havia nascut, li seria més fàcil tenir accés a certs documents. Malgrat la meva sorpresa, de la meva indignació, tenia raó. I entre abril i maig del 2007 la Raquel i jo vam tenir accés als arxius de llocs com ara la Llotja, el Club Natació Barcelona, el Museu Marítim, el Museu Nacional d’Art de Catalunya o el Tibidabo. Entrava en un món que en aparença em pertanyia, del qual venia, però on m’hi sentia terriblement aliena. Aquest llibre que estic fent és una capsa, vaig pensar. Una capsa feta amb fusta verda, una galleda on agonitza un congre, un moment etern penjat al damunt de les illes Medes. Una estoig que guardarà el món del que va néixer el meu pare. Foum. Un bolet, un núvol, un talp perforant a cegues la terra i reconeixent el tacte humit de la seva pell en tot el que troba. Un espai inventat que podria haver estat el meu però que ni tan sols no tenia la sensació d’estimar amb retardada nostàlgia, amb distància perfecta, amb el pas del temps.

«Vaig néixer en una família a la qual mai no vaig tenir la sensació de pertànyer», he sentit dir no fa pas gaire al director de teatre Robert Wilson en un documental. I a mi m’estava passant una cosa semblant. Venia d’un lloc tan íntim i tan aliè com el que veu Robert Wilson amb la perspectiva dels anys. Així que malgrat el passat i el lloc que descobríem juntes, la Raquel no va aconseguir encomanar-me la seva fascinació gairebé passional pel meu rebesavi. Aquesta història continuava sent un lloc buit, feixuc, aturat en una explicació penjada d’anys i anys de família morta. Clunx, rovellada, a estones rabiosa. No ho entenc, vaig protestar al cap d’una estona: vols dir que tot et sembla tan bé que fins i tot t’hauria agradat néixer en una colònia industrial? I encara que la Raquel, després de pensar-hi un moment, va respondre que no, també em va dir: el meu pare va néixer a la colònia que havia fundat Rómulo Bosch i Alsina, els meus avis van néixer a la colònia que havia fundat Rómulo Bosch i Alsina, i tots els meus veïns també. I?, la vaig interpel·lar. Que crec que tots hi tornarien. No puc entendre-ho, per què?^[7] Sospito que a la colònia s’hi sentien segurs, em va dir. I encara va dir una cosa més, una cosa semblant a aquesta: Ja ho sé. Sé que les colònies són mons tancats. Estranys. I que avui a la meva família li costa explicar que va néixer en un lloc que no era seu i on tot estava organitzat per algú altre. Però a tu et passa una mica el mateix: tu també véns d’un lloc del qual no te’n sents part.

I jo hauria volgut tancar una porta o tancar un llibre.

Feia quinze anys que Francesc Bellmunt havia dirigit la pel·lícula Monturiol, el senyor del mar, per a la qual va fer construir dues rèpliques dels submarins Ictíneo I i Ictíneo II seguint les instruccions que el mateix Monturiol havia deixat escrites a l’Ensayo de navegar debajo del agua. La rèplica de l’Ictíneo I es pot veure avui davant del Maremàgnum, al costat del moll Bosch i Alsina, i la de l’Ictíneo II era al jardí del Museu Marítim on la Raquel i jo estàvem enraonant.

—Saps que la manera de crear oxigen en una càpsula aquàtica de Narcís Monturiol la van copiar primer els nazis i després els nord-americans per fer el submarí nuclear? —li vaig preguntar a la Raquel mirant nostàlgica la rèplica de l’Ictíneo II.

—Quina llàstima, no?

—Sí, quina llàstima.

I vaig callar. Tot i que hauria volgut dir-li a la Raquel una altra cosa. Hauria volgut dir-li que hi havia altres llocs del passat en els que el món era un lloc diferent i en els que tots esperàvem unes altres coses dels demés, escollir qui desitjàvem ser, inventar d’on veníem, imaginar què volíem pensar dels altres. Però vaig acabar la conversa, amb una mica de tristesa, i tan sols vaig recordar això: L’any 1992, quan a la plaça de les Glòries Catalanes se li van penjar dotze plaques de basalt negre amb dotze textos que retrien homenatge a alguns prohoms nacionals, sota la inscripció «Aportació catalana a la ciència i la tècnica» hi ha gravada una frase de Narcís Monturiol que a vegades sembla capaç de resumir-ho tot: