Sense que jo no sabés gairebé res d’aquell temps fins que fa tot just un parell de mesos vaig recuperar les seves coses d’abans, abans de mi, abans de nosaltres, abans de la meva mare, del seu matrimoni, d’aquest llibre. Quan el meu pare encara era un nen i el temps començava a esgotar-se per darrer cop. Perquè ara aquesta narració s’està començant a acabar. No hi haurà més inicis amb arts noves, finals de segle que ho regeneren tot, ciutats que continguin els noms ni herències de destins aliens. Després de la mort del meu pare quedarà viu un sol Rómulo Bosch, el meu germà, probablement l’últim en aquesta línia de descendència que acabarà, en aquest llibre, quan s’acabi el capítol que duu per títol Barcelona: una ciutat inventada. El final d’una continuïtat de la qual ara, després de llegir els àlbums escrits per la meva àvia amb tinta vermella, en sé això:

El meu pare va néixer a Barcelona el divendres 2 d’octubre del 1943, quan faltaven cinc minuts per a les nou del matí. Va pesar 3 quilos 960 i feia 51 centímetres. La meva àvia va escriure que tenia els ulls de color blau acer i els cabells castanys. I va afegir: «Nació con síntomas muy fuertes de asfixia y no lloró hasta las tres horas y media de haber nacido. Le fue administrado el bautismo de urgencia».

Després va créixer.

I jo ara corregeixo això i penso en el meu naixement, sense aigua, i en el del meu pare: sense aire. I em ve al cap que potser entre tots dos aconseguirem completar un món. I dic això: la seva primera fotografia és de quan faltaven vuit dies perquè fes dos mesos. I al peu d’aquella primera imatge escriu la meva àvia: «Ya eras muy mono aunque la foto quedó muy mal, hijo mío. Pero como no tengo otra tengo que poner esa si quiero hacer la historia de tu infancia».

El bateig es va celebrar per segon cop el dia 28 d’octubre a l’església de la Bonanova. I el meu pare va rebre en aquella ocasió els tres noms de Rómulo, Remo i José. Perquè l’altre bateig, el primer, havia estat d’urgència, per asfíxia, i no forma part de la història familiar. Perquè va ser precipitat i perquè el segon bateig ho va canviar tot. Per això:

La segona vegada el naixement del meu pare el van celebrar el germà petit del meu avi amb la seva família i van celebrar també, finalment, el matrimoni del meu avi Rómulo Bosch i Rius i una dona més pobra, paraula de ferro, més humil, més aliena a la història familiar que es podia veure: Lucía Díaz i Villalonga, a qui, malgrat tot, malgrat l’inici, malgrat els murs infranquejables amb què es tanquen algunes paraules i malgrat els dos batejos, després tots van estimar molt. Així ho explicava la tata:

—No les gustaba que fuera de otra clase, pero luego la quisieron mucho.

—¿No la aceptaban?

—No, no fueron a su boda —deia.

I jo em quedava pensant en els murs, les paraules, les classes socials i la tata parlant d’una dona que devia ser, si fa no fa, com ella. Provant d’entendre una cosa que fins i tot podria haver-li passat a ella mateixa. I tot plegat em feia pena i per canviar de tema preguntava:

—¿Dónde se casaron mis abuelos, tata?

—No sé. Pero sí sé que después, cuando ya llevaban dos años casados y nació tu padre con asfixia y luego celebraron un segundo bautizo y le pusieron Rómulo, Remo y José, todo se convirtió, finalmente, en algo feliz.

I en aquella celebració en la qual finalment es van trobar el meu avi i el seu germà, el padrí de bateig va ser el meu oncle avi Remo Bosch i Rius i la seva padrina la meva besàvia materna: Isabel Villalonga i Huguet, que probablement ja havia abandonat Mercadal i vivia en un pis allunyat del barri d’Horta que jo no coneixia quan era una nena, i passava a les tardes a veure la seva filla, el seu nét, a parlar amb la tata a la cuina blanca per explicar-l’hi tot. Sempre he pensat que, en autobús, hi anava. Encara que ara reviso els àlbums que va fer la meva àvia i pot ser que jo m’hagi confós completament. Pot ser que fos el meu rebesavi qui es va quedar a Menorca i que els pares de la meva àvia vinguessin amb ella a Barcelona. Tots dos. Pot ser que tornessin alguna vegada a Mercadal, gairebé al principi. I que tot fos una altra cosa que el que està passant en aquest llibre. Però de tot, la meva àvia, va escollir dir: «El día del bautizo fue muy bueno pues durmió toda la tarde. A las ocho y media de la noche te dimos una cucharadita de champagne para que tengas suerte en la vida». Parlant del seu fill, el meu pare, en tercera i en segona persona alhora. Com les grans novel·listes.

Després la primera infantesa del meu pare, durant la postguerra espanyola, va anar així:

Espanya sortia d’una guerra que havia durat tres anys i que havia acabat amb la instauració d’un règim feixista i il·lícit liderat pel militar colpista Francisco Franco. Abans aquí la gent de bé cantava La Internacional, diria després el meu pare. Encara que abans, quan va acabar la guerra, Espanya va ser un lloc injust i absolut on hi va haver centres de tortura, camps de concentració, persecucions polítiques i pena de mort contra la dissidència. Aquí van néixer fills sense pares a les presons nacionals, es van perdre familiars a l’exili, escampats pel món, i es van afusellar artistes mentre centenars de milers de persones miraven cap a un lloc diferent. Lluny. En aquest país gris i incomprensible en què va néixer el meu pare l’any 1943.

Abans, el 1892, havia nascut a Ferrol Francisco Franco amb el nom complet de Francisco Paulino Hermenegildo Teódulo. El mateix any en què va acabar la construcció de l’edifici del meu rebesavi a la cantonada de la plaça Catalunya i la ronda Universitat. Quan Arthur Conan Doyle publicava les aventures de Sherlock Holmes i naixia Robert H. Jackson, que quaranta-vuit anys més tard seria el fiscal en cap dels judicis de Nuremberg contra els crims de guerra del nazisme. I a mi em costa imaginar que Franco naixés aleshores, quan també naixien les escriptores Djuna Barnes, Alfonsina Storni i Pearl S. Buck, els llibres de la qual, anys després, em regalaria el meu pare. Com si el món, fora d’aquí, el 1892 hagués estat capaç de convertir-se en un lloc diferent. Aquell any absolut en què moria als Estats Units el poeta Walt Whitman, a qui més endavant Federico García Lorca li dedicaria una oda, anys més tard de la seva mort:

Abans de morir assassinat a Granada pels seguidors irracionals, colèrics i immediats del franquisme, de la guerra: el 18 d’agost del 1936. Després de rebutjar la invitació a l’exili que va rebre de Mèxic i de Colòmbia. Dos països generosos. Gràcies. I després d’haver contestat això quan un periodista d’El Sol de Madrid li va preguntar per la seva filiació política en aquells dies:

Yo soy español integral y me sería imposible vivir fuera de mis límites geográficos; pero odio al que es español por ser español nada más, yo soy hermano de todos y execro al hombre que se sacrifica por una idea nacionalista, abstracta, por el sólo hecho de que ama a su patria con una venda en los ojos. El chino bueno está más cerca de mí que el español malo. Canto a España y la siento hasta la médula, pero antes que esto soy hombre del mundo y hermano de todos. Desde luego no creo en la frontera política.

Després el van matar: el 18 d’agost del 1936, dos dies després que el detingués un home que es deia Ramón Ruiz Alonso, quan era a casa del seu amic Luis Rosales: un altre poeta. L’ordre de detenció la signava José Valdés Guzmán, governador civil de Granada, i havia rebut el vist-i-plau del general Queipo de Llano. Que, en clau, l’havia autoritzada dient: «Dale café, mucho café». I així va firmar la sentència de mort del poeta i la de la cordial entesa entre artistes i intel·lectuals a l’Estat espanyol durant gairebé cinc dècades. Així va crear Queipo de Llano un món partit.

Després el van matar: el 18 d’agost del 1936 en un camí que va de Víznar a Alfacar, a la província de Granada. I el seu cos de poeta volàtil està perdut en algun lloc d’aquell paisatge, en una fossa comuna, al costat dels cossos de dos banderillers i un mestre nacional que van morir afusellats amb ell.

Rèquiem per un món trencat en què va néixer el meu pare.

Un món escrit, ara i des de molt abans, així:

Dels sis mesos i mig fins als nou el meu pare va patir una tos ferina fortíssima. Una malaltia que jo només he vist escrita, un altre cop, en els textos aliens. Novel·les dels altres.

I finalment, quan el meu pare encara no tenia un any, va créixer.

Empezó a andar completamente solo el día 8 de julio de 1944, a los nueve meses y seis días justos. A las seis y media de la tarde.

Pocs dies després li diu la meva àvia: «El día 9 de agosto de 1944 a las cinco y media de la madrugada se va el abuelito al cielo. Piensa en él de vez en cuando porque te quería mucho (Q. P. D.)». I jo ignoro on va morir el meu besavi, si va abandonar Mercadal amb la meva besàvia, si ella va esperar a ser vídua per venir a Barcelona, on està enterrat. I després busco aquesta informació i d’altres en la resta de papers que va escriure la meva àvia. Però no hi trobo moltes coses, no coses així. Només dades que, malgrat tot, em semblen fascinants, increïblement úniques, apunts gairebé animals d’una mare que observa amb fascinació el seu primer fill, sòlida en aquest món a pesar dels seus peus eteris que en alguna cosa es van assemblar als del cos volàtil del poeta Federico García Lorca. I no obstant l’amor, no obstant l’atenció, la mirada i la proximitat, tot em sembla poc literari, massa entès, esterilitzat, amorosament explicat, comprès des d’abans de l’escriptura. Un diari que es pot predir. D’alguna manera que em sap greu: mort. Sense possibilitat que l’escriptura ho torni tot, sempre, a la vida. Coses com ara aquestes:

El meu pare va dir papà el dia 13 d’abril del 1944 a dos quarts de set del matí.

El meu pare va dir mamà el dia 25 de maig del 1944 a les set del vespre. Gairebé un mes després de dir tata.

El meu pare va aprendre a fer coses meravelloses durant tot aquell temps i la meva àvia l’hi va explicar tot, més de cinquanta anys després, en un text escrit amb tinta vermella que jo mai no havia llegit i que ara, si bé no està novel·lat, em sembla un document magnífic.

Per això ara no m’atreveixo a canviar-lo, sóc absolutament incapaç d’intervenir-lo. No vull entrar en el text que la meva àvia li va escriure al meu pare.

Diversos progresos. Rompe papeles desde el primero de marzo. Dice tata desde el 20 de abril de 1944. Hace palmitas solo desde el 8 de mayo. Tomó el primer baño de mar en la playa de Sitges el día 13 de junio en su primer veraneo. El primer viaje por mar lo hizo el día 17 de mayo de 1945 de Barcelona a Mahón, demostrando ser un buen marinero que no se mareó para nada. La primera comida que hace solito es el día 26 de enero de 1946 por la noche: un plato de puré de patatas con higadito, pan y plátano.

I aleshores jo m’oblido del meu pare quan era un nadó i ho estava aprenent tot, i llegeixo que la meva àvia va tornar a l’illa on havia nascut encara que en els seus àlbums no torni a aparèixer res més sobre Mercadal, res sobre el seu passat, res sobre la seva família. Sinó que el seu pols es manté, únicament, com el d’una bitàcora sobre la navegació, els vaixells i el mar que jo relaciono només amb els homes de la família del meu pare: ell, el seu pare, el seu avi, el meu rebesavi Rómulo Bosch i Alsina. No pas amb ella.

Sé més coses. Dades que ara m’emocionen però que sé segur que oblidaré. Sé que el meu pare va aprendre a posar-se les sabates el dia 10 de novembre del 1946 i a posar-se els mitjons el 23 de desembre. I també sé que va anar al cinema per primer cop la tarda del 31 de maig del 1947 i va veure una pel·lícula de dibuixos en colors titulada Los tres caballeros que no sé quina és. Així que ara aturo la narració d’aquest moment de la vida del meu pare i busco la pel·lícula a l’arxiu de vídeos de youtube, a internet, i busco també el primer cartell de la pel·lícula a google images.

Ho trobo tot.

Los tres caballeros és una pel·lícula nord-americana que el 1945 van protagonitzar l’Ànec Donald, Joe Carioca, Panchito, Aurora Miranda, Dora Luz i Carmen Molina. Increïblement passa a Mèxic i la cançó principal està inspirada en la famosíssima ranxera «Guadalajara». És una pel·lícula d’abans, de quan Mèxic era cinematogràficament un lloc fantàstic que encara no estava explicat ni es veia amb prejudicis. I ara, mirant els curts a youtube, m’adono que aquella primera pel·lícula que va veure el meu pare és el germen d’una altra pel·lícula que a mi em va fer molta gràcia quan era adolescent i que es deia The three amigos. I decideixo llogar-les aquesta mateixa setmana. I després llegeixo que el primer cartell publicitari de Los tres caballeros explica que: «Presenta por primera vez en pantalla actores vivos en combinación con dibujos animados». I aquesta combinació em fa pensar en les coses que explicava el meu pare quan ho convertia tot en una cosa extraordinària i em fa pensar també en aquesta novel·la on no tot és cert i no tot és inventat. Cluf.

El meu primer llibre.

Poc temps abans, també per primer cop, el meu pare havia anat a la neu: el mes de març del 1947. Quan encara no havia fet quatre anys. Després, i li explica la meva àvia «Por tu gusto y no por el nuestro», el 3 d’octubre del 1947 va començar a anar a l’escola de les esclaves concepcionistes i va aprendre a llegir.

A los tres años ya sabes juntar consonantes con vocales y a los tres años y medio lees palabras de tres y cuatro sílabas.