Capítol divuit

Aquell matí la Viji no es va presentar. En conseqüència, es va llevar una mica més tard del que era normal, amb el sobresalt de quan et despertes bruscament, i va haver de precipitar-se cap a la dutxa corrents i després vestir-se amb la mateixa pressa. Quan va veure per primera vegada la doctora Roca, va reviure de cop la màgica escena de la nit passada, però no tan sols no va dir res, sinó que va provar que les seves emocions no la traïssin. L’Elisabet Roca semblava normal, però no va trigar gaire a veure que no era així.

La primera vegada que els seus ulls es van perdre en la llunyania, encisada, i es va quedar encantada, amb el cap en una altra banda, ho va advertir. En repetir-se la imatge, no gaire després, va saber que tot era cert, que en Llorenç Giner havia fet el pas i que ella l’havia acceptat.

Com era l’amor en la maduresa?

Per què havia de ser diferent?

En tenia prou de veure-la, de sentir la seva emoció, de fixar-se en els detalls. Tot era igual i alhora diferent. El seu rostre emetia una nova llum. El seu somriure era plàcid. Surava.

Estarien junts la resta de la seva vida.

El matí no va resultar complicat, però va trigar dues hores a tenir un minut lliure per anar a veure la Lakshmi. Ho va fer novament a corre-cuita, sentint-se més forta que mai. Si més no, una de les peces d’aquell trencaclosques estival acabava d’encaixar i començava a tenir la sensació que les altres podien fer-ho igualment si s’aturava a pensar-ho. Tret d’allò d’en Mahendra, se sentia optimista.

En Llorenç i l’Elisabet li havien retornat l’esperança.

Els pacients de la secció la van veure entrar movent l’aire al seu pas. Algun, després de mirar-la a ella, va mirar cap al llit buit de la Lakshmi…

Una altra Sahira, una altra mort espantosa i inútil, una altra fita perduda en la memòria de l’Índia, com una mare gegantina capaç de devorar els seus fills.

Se li van doblegar els genolls i va témer que es tornaria a desmaiar.

Fins que, darrere seu, va escoltar la veu d’una de les infermeres locals.

—La teva amiga és fora de perill i es recuperarà. En Leo l’està reconeixent ara. Enhorabona.

Enhorabona.

La Sílvia es va agafar la cara amb totes dues mans i, aconseguint vèncer el pànic que l’havia dominat, va esclatar a plorar com una nena espantada.

* * *

L’Elisabet Roca la va veure entrar amb quelcom més que determinació. Era com si l’empenyessin tots els vents i la dominessin totes les forces de la seva poderosa joventut.

—Tens un minut?

—Dos, què passa? —es va fixar que tenia els ulls humits.

—La Lakshmi Madurian —va anunciar la Sílvia—. S’ha recuperat i viurà.

—Me n’alegro gairebé tant per tu com per ella —la doctora es va deixar caure cap enrere en la seva cadira, emetent un lleuger sospir d’alleujament—. T’ho havies pres gairebé com una cosa personal.

—M’ho continuo prenent com una cosa personal.

—Em poso a tremolar?

—Què farem ara amb ella, deixar-la de nou al carrer quan es pugui valer per ella mateixa?

—No, és clar.

—No té ningú… —va deixar de parlar amb la seva vehemència en pensar en el que acabava de dir la dona—. Ah, no?

—Si es recupera, pensava parlar amb la Fundació perquè l’acullin.

La Sílvia va sospirar, també. L’aire, encara que eternament càlid, la va alleujar i li va aclarir el cap, els pulmons, la tensió que sentia al coll, l’esquena i les articulacions. Va ser un bàlsam.

—Gràcies.

—No me les donis a mi.

—Jo… —les seves últimes llàgrimes es notaven amb extrema intensitat—. Pensava dir-te que volia adoptar-la.

—No te la pots emportar.

—Adoptar-la aquí, ja saps.

—És clar, perdona. És que, coneixent-te com et conec, ja pensava…

—Pagaré la seva educació i tot el que faci falta. No vull que sigui una adopció com les altres, amb la carteta anual, la foto i als tretze o catorze anys adéu i si vols n’adoptes una altra. Jo vull que aquesta nena sàpiga que em té.

—D’acord, parlaré amb ells.

—I perdona que…

—Et pensaves que la deixaríem una altra vegada sola al carrer i que per això l’havíem curat?

—Ja no sé què pensar. Hi ha moments que…

—Hi ha moments que vols salvar el món sencer i no pots, ja ho sé. I d’altres et comportes com una persona adulta i comprens que les coses s’han de fer pas a pas encara que sempre ens sembli poc.

—Quan vas canviar tu?

—I qui t’ha dit que jo hagi canviat?

Es van amarar dels seus somriures. El relaxament les va abastar a totes dues. L’Elisabet Roca va fer quelcom més: es va aixecar, li va obrir els braços i la hi va acollir. La Sílvia ho va agrair més enllà del que pogués expressar amb paraules. Va tancar els ulls i les restes del seu plor li van lliscar per les galtes cap a la barbeta, mullant la roba de la dona. De sobte va recordar que la nit abans l’havia vist abraçada al company de la seva maduresa i vellesa.

Va estar temptada d’explicar-li allò d’en Mahendra, però va comprendre que aquell era el seu problema. Ningú no el coneixia millor que ella, després de tantes hores de conversa a Pashbar.

—De vegades la vida és, fins i tot, justa —es va separar de la doctora.

—Depèn de si va amb tu o si et cau al damunt —va argumentar ella amb saviesa.

La Sílvia va arribar a la porta. Li ho va dir llavors, sense poder-se callar.

—Aquest matí et noto diferent. Com… més feliç.

Li va fer l’ullet i se’n va anar deixant-la tota sola i perplexa.

* * *

Havia passat part del matí mirant la casa d’en Mahendra, plena de pensaments esquius, idees creuades, esgarrifances de tensió i moments d’angoixa.

Se sentia covarda.

Quan ell li va demanar aquell petó va tenir por. Molta por. Una cosa absurda, perquè ja no eren nens, encara que ell romangués ancorat en el seu passat. No importava gens que ho fes d’una manera tan educada, en comptes d’agafar-la i llançar-se. A Barcelona, si un amic íntim li hagués demanat un petó, l’hi hauria fet. Fins i tot fort, res de tocar-se els llavis. Això no tenia res a veure amb el fet d’estar enamorada i tenir una parella. Un petó és la mostra més maca de tendresa. En Mahendra, més que demanar-li-ho, li ho havia suplicat. Moltes persones col·leccionaven coses i d’altres guardaven records. El petó potser era el més important per a ell en aquells moments.

El necessitava.

Encara que sempre existia el perill que en ple impuls perdés el cap, la desitgés, la busqués…

—Va ser el sopar, el vi, el sari —es va repetir un parell de vegades.

Sentia pena per en Mahendra, i allò no era bo. Quan una persona sent llàstima per una altra es perd la perspectiva, l’amistat es converteix en una servitud i la servitud és fràgil. L’amistat significa compartir, no supeditar. L’admiració pel que envoltava la seva presència i el seu llegat ancestral havien donat pas a una altra mena de relació, gairebé fraternal.

I, no obstant això, era un home que irradiava fascinació.

—Qualsevol persona, home o dona, hauria d’agrair que algú s’enamori d’ella, sobretot en aquests temps en què es parla molt d’amor, tothom utilitza la paraula, però pocs el practiquen.

Estava parlant sola, senyal que o bé s’estava tornant boja o bé estava preocupada.

Va comprendre que si en Mahendra havia trencat cinc anys de tancament per ella, des de la seva perspectiva, era un honor.

I havia sortit corrents.

* * *

La Lakshmi era la nena més feliç del món.

Es recuperava, sabia que viuria i ja li havien dit que tindria una oportunitat d’estudiar, de créixer lliure, de sentir-se útil en una societat que es disposava a donar-li un cop de mà. També sabia que, a banda dels metges que l’havien curat, la Sílvia era la seva fada. Seria la seva mare en la distància, encara que per ella allò de les distàncies encara fos massa.

—Nosaltres som aquí, veus? —la Sílvia va posar el seu dit en el mapa—, però jo visc aquí i està molt, molt lluny. S’ha de venir volant pel cel.

La infermera que li feia d’intèrpret era una de les més joves de l’RHT, de pell bruna i cos esvelt. També havia arribat un dia a la Fundació, amb la seva mare moribunda, sense res, i després es va voler quedar a col·laborar, a donar un cop de mà, perquè d’altres com ella aconseguissin el mateix.

La Lakshmi era l’última baula d’aquesta cadena, fins ara.

—Pregunta si algun dia et podrà visitar, volant per l’aire.

—Digues-li que sí, quan hagi crescut i s’hagi fet gran.

La noia li ho va dir. La nena índia no havia perdut el seu costum d’agafar-se a la mà de la Sílvia. Encara estava molt dèbil i portava l’ull operat embenat, però aquell contacte era el seu punt de suport, de connexió amb l’esperança. La seva veu era un xiuxiueig cristal·lí, el nou cant d’un ocellet disposat a obrir les seves ales.

—Diu que, quan pugui, et teixirà una estora.

—No —la Sílvia va fer que no amb el cap—. Si un dia teixeix una estora, que sigui un motiu d’orgull, una festa. El que ha fet fins ara no compta. Va ser un malson.

La traducció va ser ràpida, el mateix que la resposta.

—Diu que serà un regal.

—Llavors d’acord —va sospirar, rendida.

La van convèncer que la Sílvia havia d’anar-se’n, a treballar, a tenir cura d’altres persones, nenes com ella. La Lakshmi finalment li va deixar anar la mà i ja no mostrava cap mena de por. El canvi havia estat brutal. Arrabassada de les urpes de la mort i llançada al cel. Ella també trucava a les seves portes.

La Sílvia va deixar l’ala de l’hospital en la qual es recuperava la seva protegida. Va fer drecera per l’esplanada amb el cap ple de pensaments. Li quedava un munt de coses per fer abans de posar tota la roba a la maleta i començar a acomiadar-se. No sabia com s’ho faria per poder amb tot. A més, els comiats sempre eren dolorosos. Els avorria. Eren necessaris però els avorria. Sempre acabava plorant algú i l’arrossegava, amb la seva llàgrima fàcil. Si plorava als campaments d’estiu de la seva infantesa, on anava a passar-ho bé, com no ploraria aquí, després d’unes setmanes tan intenses fent un pols constantment a la vida i a la mort?

I li quedava el pitjor i més llarg del camí, fins a Pashbar.

De quina manera s’acomiadaria d’en Mahendra?

Tenia el seu nom al cap quan es va aturar en sec.

El cotxe corria per la carretera; corria a tota velocitat, aixecant un núvol de polseguera que s’alçava surant com si fos una boira ocre. No en va tenir cap dubte: era el Packard que sempre conduïa en Pankaj, únic, inconfusible. Tan sols que en Pankaj mai no hauria anat tan de pressa. Si no fos que alguna cosa greu…

Es va estremir i va reaccionar davant del crit del seu instint.

—Mahendra… —mussità.

Va vacil·lar dos o tres segons, el temps que va trigar a comprendre que no s’equivocava, que succeïa alguna cosa més que greu, mentre el vehicle feia sonar el clàxon i frenava gairebé en sec en arribar a l’hospital.

La Sílvia es va posar a córrer.

Van arribar abans la doctora Roca i dues de les noies, alertades per l’aldarull i disposades ja per a l’emergència. En Pankaj va saltar del seu seient, va obrir la portella del darrere i va provar de treure a la desesperada un cos abatut i inerme. Va dir alguna cosa, que l’havia trobat al terra, que no sabia què havia passat ni quan. Les veus es van barrejar llavors amb una primera visió de la sang.

—Mahendra! —va cridar la Sílvia, desencaixada, corrent cada cop més.

* * *

No l’havien deixat entrar. No a ella, en el seu estat. El quiròfan, encara que precari, gaudia d’un cert aïllament, les mesures justes i suficients per evitar la contaminació exterior. Hi havia en Mahendra, l’Elisabet Roca i en Llorenç Giner, així com una de les cooperants franceses i una de les infermeres índies.

A fora esperaven en Pankaj i ella, a més d’en Leo, que provava de tranquil·litzar-la.

—Au, va, calma’t.

—És culpa meva.

—Però què dius?

No li ho volia explicar, però li cremava a l’ànima.

—Deixa’m, vols?

—Ni t’ho pensis.

—No tens res millor a fer?

—Ara, no —en Leo va ser categòric.

Li ho va agrair. En el fons, li ho va agrair. El cap li feia voltes. No aconseguia apartar de la seva ment aquella imatge trencada, desmuntada, el cos d’en Mahendra en els braços d’en Pankaj, la profunditat de la ferida al cuir cabellut, la profusió terrible i sempre escandalosa de la sang…

Es va moure endavant i endarrere, endavant i endarrere, incapaç d’aturar-se, sotmesa a la major de les pressions, formulant-se tants perquès que no li cabien a l’ànima.

—L’estimes?

La pregunta la va travessar. Estava buida, així que va ser com passar a través d’una opacitat enorme en la qual tot s’esvaïa. Va mirar en Leo per comprendre que parlava seriosament.

—No! —va cridar.

—Llavors…

—Com pots pensar això?

—Tot aquest temps, a casa seva. No ho sé.

—Som amics!

—Com tu i jo?

El quid de la qüestió. La pregunta en realitat era aquella. La Sílvia va sentir que se li accelerava la sang. Ja n’havia ferit un, ara no volia ferir l’altre. La resposta, no obstant això, li va fluir dels llavis amb tanta seguretat com dolçor.

—Doncs, és clar.

Amics.

Va aixecar la seva mà dreta, la va col·locar a la galta dreta d’en Leo i li va fer un petó a l’esquerra.

Suficient.

* * *

Va ser l’hora més llarga que recordava haver passat en molt de temps. Una hora silenciosa després del petó a en Leo i la pau generada amb aquell gest, però expectant i prenyada de mals presagis pel fantasma negre que sobrevolava els seus caps. En Pankaj era una màscara. Amb la roba banyada de sang, no apartava els ulls del terra, immòbil. Si resava, ho feia per a si mateix. La seva vida, el seu destí, estava indefectiblement unit al del seu amo, tot i que la seva actitud mai no hagués estat servil, sinó la d’un pare a l’ombra, un germà callat, un amic discret, el servidor fidel que cuidava i protegia en cos i ànima l’hereu d’una dinastia a la vora de l’ocàs.

L’àngel de la guarda, com va evocar la Sílvia la nit abans.

Quan en Leo se’n va haver d’anar per atendre les seves obligacions, la Sílvia s’hi va acostar.

Li va posar una mà sobre les seves.

—Pankaj…

L’home va enfonsar el cap una mica més.

—Et va dir alguna cosa ahir a la nit o aquest matí?

—No el vaig tornar a veure, senyoreta. Se’n va anar al llit mentre jo l’acompanyava a vostè cap aquí. I aquest matí, pensava que dormia o que treballava. No m’ha cridat per a res. Si té la porta del despatx tancada és que no desitja que el molestin. He hagut de fer unes gestions i he estat fora de Pashbar. Quan he tornat, ja que era molt tard, l’hora de dinar, he pujat a preguntar-li què volia que li preparés, si es banyaria…

—Com…?

—No ho sé, no ho sé —va repetir espantat.

Va reaparèixer el silenci i s’hi van enfonsar junts al llarg d’un grapat de minuts més.

Fins que es va obrir aquella porta.

Es van aixecar de cop, alhora, en veure l’Elisabet Roca al llindar. La doctora no va deixar que miressin l’interior del quiròfan. Va tancar la porta darrere seu. La primera mostra d’alleujament la van trobar en el seu somriure.

—Viurà, és fora de perill —els va dir.

En Pankaj va pronunciar una paraula que no van entendre. La Sílvia es va posar les mans a la cara i va sufocar un crit.

—De tota manera, haurà de passar quaranta-vuit hores més en observació. Els cops al cap sempre són dolents i podrien sorgir complicacions —els va tranquil·litzar immediatament—, que, per descomptat, no espero. La ferida era neta. En Llorenç li està fent els tocs finals. D’aquí a uns dies no serà res més que un mal record.

En Pankaj va voler fer-li un petó a la mà. L’Elisabet Roca li ho va impedir. Li va agafar la seva i la va estrènyer amb calidesa. El rostre del criat estava inundat d’albades.

—Au va, au va, que podia haver estat pitjor i al final no ha estat res —els va calmar una mica més—. Aquests cops sempre són aparatosos, encara que sent una persona jove i amb bons reflexos de segur que en caure ha atenuat prou el cop.

A la Sílvia se li va tallar la respiració.

—En caure? —vacil·là.

—Tot fa pensar que ha relliscat o que ha ensopegat amb alguna cosa, per la forma de la ferida i el tipus de contusió…

—Llavors no s’ha…?

L’Elisabet Roca la va mirar amb les celles enlaire.

—No s’ha què?

—No ha provat de… suïcidar-se? —va completar la frase.

—En Mahendra? —la sorpresa de la doctora no va tenir límits—. Per descomptat que no, reina; per què hauria de fer una estupidesa com aquesta?

Es va sentir ridícula. Alleujada, però ridícula.

L’última pàgina del seu drama, de la seva novel·la índia, es convertia en la cosa més vulgar: un accident.

Feliçment vulgar.

—Oh, Elisabet —es va deixar tornar a omplir per l’emoció, però ara plena d’un alleujament absolut que la va impulsar a llançar-se en braços de la dona amb la mateixa intensitat o més que ho havia fet quan es va aixecar i pactar amb ella el futur de la Lakshmi.