Capítol vuit

Des que era allà, era el segon accident de trànsit en què s’hi veia involucrat un camió carregat de persones. Els ferits van començar a arribar a l’hospital entre un gran xivarri de veus i crits, clàxons de cotxes, motos i timbres de bicicleta, en carro o en braços de companys i testimonis. Qualsevol mètode era bo per transportar els afectats, alguns greus, d’altres només amb simples contusiones, ferides superficials o ossos trencats. La rodalia de l’hospital es va convertir en un formiguer en pocs minuts. Llavors tots ja estaven en marxa atenent l’allau. L’Elisabet Roca era la que dictaminava la gravetat de cada cas. Hi havia tres graus: quiròfan directe, primeres cures i sala d’espera per al segon torn d’intervencions i els casos lleus que no fossin urgents, per dolorosos que resultessin.

En situacions com aquella, no hi havia grau ni especialitzacions. Tots els cooperants feien de tot. Per començar, moure els ferits en lliteres.

La Sílvia provava d’arrossegar-ne una, ella sola, estirant dels baiards superiors. L’home que hi havia al damunt era obès i perdia molta sang, no estava inconscient, així que ho mirava tot amb els ulls trasbalsats pel pànic. Ell mateix s’aguantava el ventre, pel qual li sortien les vísceres.

La Sílvia va caure de genolls.

Llavors va sentir el crit.

—Au, va!

Va alçar el cap. En Leo era allà, a l’altre costat, disposat a ajudar-la agafant la llitera per l’extrem inferior dels baiards. Ni tan sols va tenir temps de sentir-se bé o malament. La mirada de l’oftalmòleg destil·lava moltes coses, força, caràcter, ànim, però sobretot rendició.

Es va aixecar, va agafar els dos pals i va estirar-los, també, amb força.

Va apreciar el somriure del seu company.

El seu company.

Va somriure també ella, amb orgull, gairebé imperceptiblement.

Després van començar a córrer, carregant el pes de l’home ferit, per conduir-lo fins al quiròfan.

* * *

El dia havia estat dur, però la situació estava normalitzada.

Sempre acabava normalitzant-se.

La impotència de les primeres morts, el dolor per aquella sensació de «no poder fer-hi més», es compensava amb cada somriure de gratitud per part dels que havien curat, els qui tornaven a la vida.

Aquella nit estaven esgotades.

—Estic molt orgullosa de tu —li va dir l’Elisabet Roca.

—Gràcies —es va sentir feliç per l’afalac.

—La majoria de cooperants en el seu primer viatge, acusen l’impacte. És molt desmesurat. Sobretot ho fan els qui estudien Medicina o ja són metges, perquè aprecien més la dimensió del que succeeix. Vénen de l’abundància i es troben amb la manca de mitjans. Procedeixen de llocs en els quals hi ha equipaments, on fer una biòpsia, una exploració radiològica completa o demanar un escàner és tan senzill com fer petar els dits. Aquí no hi ha un escàner en centenars de quilòmetres al voltant. I els malalts formen un riu incessant que no s’acaba mai. No és gens estrany que, malgrat la seva ajuda, molts i moltes passin per una fase de depressió al començament; tanmateix, tots acaben recuperant-se, tard o d’hora. És com l’adaptació dels estudiants de Medicina a les seves primeres guàrdies a les sales d’urgència d’un hospital. La sensació d’opressió desapareix un dia sense més ni més, deixes de sentir-te una merda i tornes a somriure i fer broma amb els companys. A més, això acaba ajudant els malalts mateixos.

—Jo només tinc por d’implicar-me emocionalment amb algun pacient —va revelar la Sílvia.

Va pensar instintivament en la Sahira.

—És normal que tinguem un afecte especial per algú —la doctora es ventava amb un pai-pai de palla, mentre ella es posava líquid repel·lent per als mosquits—. El que tens de positiu, tu, Sílvia, és la teva actitud.

—Mai no m’he rendit davant de res.

—Ja, però som humans. La determinació amb la qual t’aixeques cada matí és molt important. Per exemple, el que has aconseguit amb en Leo…

—Jo?

—No dic que de seguida vingui a beure al palmell de la teva mà, però el canvi és evident.

—Vam parlar, li vaig dir el que en pensava.

—Saps? Aconseguir el respecte dels altres és una cosa que dóna l’autèntica mesura de les persones. En Leo és un bon cooperant, ja és un gran oftalmòleg encara que no tingui la carrera acabada, però com a ésser humà és un desastre, una ostra tancada, amb massa ferides per cicatritzar. Aconseguir ser la seva amiga és un mèrit absolut. I el mateix es podria dir d’en Mahendra.

—Què passa amb ell?

—Ets ben rebuda a casa seva.

—Bé, per a mi és fascinant i suposo que per a ell represento aquell Occident on va anar a estudiar però al qual no ha tornat.

—En Mahendra ha estat impenetrable durant aquests cinc anys. És el guardià de la tomba de la seva esposa —va mirar el llac—. Per molt diferent que siguis tu, el que has aconseguit, travessant el seu mur de silenci, m’impressiona. Això em demostra una cosa.

—Què?

—Que tens àngel.

—I això què significa?

—Que la gent es rendeix davant teu, els agrades, et parlen, s’obren d’una manera espontània. És un do, estimada. Un do meravellós que resulta perfecte per a un metge. I més per a un psiquiatre.

—Però jo no faré psiquiatria.

—Ho hauries de considerar.

—No, gràcies —va fer un gest amb la mà—. No em veig asseguda en una butaca hores i hores, escoltant els problemes dels altres. Jo vull ser cirurgiana, estar a la primera línia.

—Què n’opines, d’en Mahendra? —va tornar al tema d’abans l’Elisabet Roca.

—Em fa pena.

—Mala cosa.

—No, a veure… —va pensar el que anava a dir—. Em sembla una persona molt interessant, intel·ligent, d’una cultura sorprenent, ple d’història, amb una personalitat molt acusada. Però que hagi estat capaç de renunciar a tot…

—Per amor, no ho oblidis.

—Jo diria més aviat per dolor.

—És un punt de vista interessant, encara que, gairebé sempre, l’amor és dolor, el sofriment més fort per l’efecte més demolidor.

—Si fos escriptora, escriuria sobre ell.

—I si, sense adonar-te’n, estàs fent de psiquiatra?

No ho havia pensat. I no li agradava gaire. Volia dir-li que era la seva amiga i prou. Va témer que ella li recordés el mite o la realitat que l’amistat entre un home i una dona és gairebé impossible.

Un dels dos sempre feia aquell pas.

Llavors, de cop, es va adonar que l’Elisabet Roca també havia renunciat a tot per amor, després de la mort del seu marit.

* * *

Passar revisió mèdica amb en Llorenç Giner era molt diferent de fer-ho amb l’Elisabet Roca.

Dos metges, dos veterans, els mateixos pacients, però maneres diferents de veure-ho i enfocar-ho. La doctora era més afectuosa, més dolça; el doctor era més alegre, més irònic. I totes dues maneres servien igual a la mateixa finalitat: infondre ànims a qui estava sota mínims. En canvi, encara no havia estat a la secció d’oftalmologia amb en Leo, ajudant-lo. Els problemes oculars eren endèmics.

—Bé, per avui sembla que acabem —el metge va donar la visita per acabada—. Alguna pregunta?

—Sahira…

—A Espanya podríem curar-la, Sílvia. Aquí, per desgràcia…

—Però s’ha estabilitzat.

—Es manté, que no és el mateix.

Va tenir un rampell i se li van omplir els ulls de llàgrimes. Les va contenir abans que en Llorenç Giner li passés una mà per damunt de les espatlles i l’abracés.

—Va, va —li va murmurar—. Au va, tranquil·la.

Van sortir de l’hospital i el sol del matí els va aixafar, implacable. Plovia cada dia, una estona, preferentment a primera hora de la tarda. Els xàfecs refrescaven l’ambient i ho feien tot més suportable, però, al matí, el terra es convertia en una enclusa. Calia la protecció d’un paraigua per caminar per la carretera, encara que tan sols fossin cent metres. I ells no en portaven cap.

Encara que tampoc no anaven enlloc.

—M’agradaria poder comunicar-me amb ella —va murmurar la Sílvia.

—Tu parla-li. Aquesta nena capta la intenció, que és el que compta.

—No, la intenció no compta si el resultat final és el mateix.

—T’has tornat dura? —li va agafar la barbeta amb una mà i la va obligar a aixecar el cap—. Bé, és un efecte natural, però no deixis que t’arrossegui.

—És que aquí, de vegades, la vida es limita a passar…, així, sense cap més importància…

—La vida mai no passa així com així —va afirmar en Llorenç Giner.

—I això ho diu vostè?

L’home va parpellejar.

—Està enamorat d’una persona i no s’atreveix a dir-li-ho —es va sentir mordaç i agressiva.

—Uf! —sospirà el metge—. Dispares directe al cor, saps?

—Ahir a la nit vaig parlar amb l’Elisabet. Crec que el necessita a vostè tant com vostè a ella.

—Per què? Que et va dir res?

—No cal. Aquestes coses es noten.

—Ja m’hi vaig declarar i ara em toca esperar.

—I es pensa esperar sempre, sense provar-ho una altra vegada, mentre passa el temps a tota velocitat?

—Ja ha sortit el temps —va fer un gest de resignació—. Com que tots dos som grans, penses que se’ns acaba i l’hem d’aprofitar. Molt propi dels joves: sempre la urgència.

Es va adonar que estava una mica fora de lloc, passada de voltes, com si hagués pres o aspirat alguna cosa a l’hospital. No tenia dret a ficar-se a la vida dels altres, i menys en la de dues persones grans amb les quals col·laborava, encara que totes dues li haguessin mostrat alguna cosa més que afecte.

Allà eren els seus pares, uns pares molt diferents dels que tenia a Barcelona.

—Perdoni, no havia… —es va disculpar massa tard.

—No, tant és —va concedir el doctor Giner—. De vegades cal que algú o alguna cosa et recordi les coses, et doni una empenta o et faci obrir els ulls. I tu ets perfecta per fer això.

—Una tafanera.

—Hauries de dedicar-te a la psiquiatria —li va deixar anar com si res.

La Sílvia es va quedar muda mentre tots dos tornaven a l’hospital, fugint de la inclemència del sol.

* * *

Aquella conversa, el dia que li va dir al seu pare que se n’anava de cooperant a l’Índia, la tenia gravada a la ment.

—No deus parlar seriosament.

—Ja ho tinc tot, papa. Els papers, la destinació…

—Te n’aniràs tot l’estiu qui sap on?

—No me’n vaig qui sap on, papa. És un dels hospitals de la zona. Amb personal d’aquí i està coordinat per una Fundació d’aquí.

—Però és que t’has tornat boja o què?

—No veig per què m’he d’haver tornat boja.

—Allò és el tercer món, allà no hi ha res, tret de la mort i la desolació i en unes condicions extremes! Tu mai no…!

—Exactament, papa —el va aturar—. Jo mai no he fet una cosa així i ja és hora que ho faci si hi crec.

—Creure? De què cony estàs parlant, Sílvia? Des de quan ets la nova Mare Teresa de Calcuta?

—No sóc una santa —va contenir la seva ira—. Faig el que penso que és necessari, d’entrada per a mi mateixa.

—Què intentes provar o demostrar?

—Res.

—Res? —en Rossend Prats havia mirat la seva esposa, muda fins a aquell instant, tot i que la manera en què ella mirava la seva filla ho expressava tot—. Que ho estàs sentint, tot això, Cristina?

—És una decisió en ferm? —va ser l’única pregunta de la seva mare.

—Sí.

—Llavors, no cal parlar-ne més —va arronsar les espatlles la dona.

—Com que no cal parlar-ne mes? Que no ho veus? —el seu pare va moure els braços cap amunt i la seva expressió es va trasmudar encara més—. Tens dinou anys!

—Ja, per això mateix ho faig ara.

—Perquè ja ets major d’edat?

—No, per això no —va desgranar, revestida de paciència encara que els seus nervis estaven ja al límit—. Els meus estudis van bé. Penso que és una edat perfecta per començar a treballar seriosament en allò que m’agrada.

—Curar malalties incurables a l’altra punta de món, això és el que t’agrada?

—M’agrada ser metge, papa, i tu ho saps. De vegades no entenc com vas fer el jurament hipocràtic.

—Mira, ara ja surten les exigències!

—Pare, jo no et dic com has d’exercir la teva professió, així que per favor no em diguis com vols que l’exerceixi jo.

—Sé com penses.

—Llavors, de què estem discutint?

—Filla, totes aquestes idees llibertàries, la cooperació, el servei i donar-se als altres… Estan bé, no dic que no. Però la majoria dels qui ho fan tenen els seus motius i no sempre són altruistes. Uns volen viatjar, uns altres aprendre sobre el terreny com a carn de canó barata i sense responsabilitats, una majoria se senten culpables d’alguna cosa, com si el fet de néixer en un país civilitzat i disposar de mitjans fos una càrrega pesant… Els temps dels hippies ja van passar a la història quan jo era adolescent. Mai no seràs una bona metgessa si no et mires les coses amb més fredor i ets més pragmàtica.

—Doncs jo penso que és tot el contrari, papa. Sense passió, res en la vida val la pena.

La mirada del seu pare havia estat sorruda, plena d’intenses càrregues emocionals. La de la seva mare reflectia l’abisme que la separava tant del seu marit com de la seva filla. No estava d’acord amb ell, però temia per ella.

—Per què em fas això, Sílvia?

—Papa, per què et penses que ets el centre de l’univers i que tot es fa a favor o en contra teu? Això no té res a veure amb tu, sinó amb mi!

No es va atrevir a cridar-li que ho necessitava, com necessitava sortir de casa seva una temporada, sentir-se lliure, desplegar les seves primeres ales. No es va atrevir perquè ell mai no ho entendria, ni acceptaria res de semblant. Les seves idees eren com castells de murs gruixuts i sòlids fonaments.

—Tornaràs abans d’un mes —va predir.

—No ho faré —li va doldre la profecia paterna.

—Serà per tossuda.

Allò havia estat més o menys tot. Després, els últims dies, el silenci, com si no existís, com si no se n’anés a milers de quilòmetres de distància. Només la seva mare, a l’aeroport, li va demanar que li truqués per telèfon si necessitava alguna cosa.

Necessitar alguna cosa.

Fins i tot ella pensava que no ho resistiria i que demanaria ajuda per tornar.

* * *

La reacció del seu pare havia estat traumàtica.

La de l’Artur…, desconcertant, incòmoda, dolorosa.

—T’importen més uns desconeguts que jo.

—No és veritat, però hi ha un moment per a cada cosa. I aquest és el moment que jo hi vagi i faci el que sento.

—Si m’estimessis…

—No té res a veure amb estimar-te més o menys, caram! Oi que m’estimes tu a mi? Si tant t’importa l’amor, hauries de ser al meu costat i donar-me suport i ser menys egoista. Estimar és compartir, però no sols un temps i un espai comuns, sinó la llibertat de cadascú!

La llibertat de cadascú.

Quan l’Artur l’havia anomenat Miss ONG, una cosa molt delicada s’havia trencat en el seu interior, engrunant-se després com sorra fina. Va ser la pitjor de les topades, la més brutal, la de la realitat, per molt que ell ho hagués dit en un moment d’ofuscació o víctima del seu enuig. Gairebé podia entendre el seu pare. A l’Artur, no.

S’havia equivocat?

No, l’amor mai no és una equivocació. L’amor esclata i prou, no hi ha raons ni causes alienes, és un procés natural. La majoria dels nois i noies tenien experiències traumàtiques, s’enamoraven de qui no devien, perdien el cap per la persona en qui menys havien pensat o per la més impossible. Aquest era el joc: no hi havia regles. En aquest sentit, la vida era el camp d’experimentació més gegantí mai no imaginat. Cada història era única, una aventura excitant, a cara o creu.

Va pensar en tot això de cop quan va sentir dir a en Jordi:

—He vist l’Artur i està fet pols.

—En quin sentit?

—En quin vols que sigui? Penso que et troba a faltar.

—Una cosa és trobar a faltar algú i una altra de molt diferent sentir-se frustrat o enfadat.

—Truca-li.

No era tan senzill. No es volia barallar per telèfon, ni plorar.

Plorar allà per una causa com aquella li semblava una gran burla i una pèrdua de temps.

A l’hospital cada llàgrima significava alguna cosa.

—Com estan el papa i la mama?

—Discuteixen molt.

—El que faltava.

—Saps què en penso? Que ja els convenia. Mai no els havia sentit barallar-se o discutir-se abans. Sempre tan mesurats, tan correctes…

—Ho dius seriosament? —es va quedar parada la Sílvia.

—Del tot. Era com si no tinguessin sang, dona, no dic que es tirin els trastos al cap, però una mica de marxeta de tant en tant…

—Doncs perquè tu els sentis, déu n’hi do el que deuen cridar.

—Diguem que estic més atent, per si de cas.

—Què diuen?

—El papa continua entestat en el mateix, que si estàs boja, que si estàs perdent el temps, que com agafis una malaltia que ja veuràs, i coses així, però aquests dies el noto canviat. Abans d’ahir la mama li va dir que mereixies un respecte i ell va estar-hi d’acord. Va dir: «Creus que no n’estic orgullós, d’ella? I és clar, que n’estic, però de vegades la tossudesa no és res més que una defensa!».

—Li vas sentir dir que estava orgullós de mi?

—Això no va ser tot. Ahir a la nit, la mama li deia que estirar-li la pell a la marquesa de nosequè és tan lícit com operar a cor obert una persona, però que el cos no se’t queda igual. Llavors el papa es va posar a plorar.

A la Sílvia se li va glaçar fins a l’última gota de sang.

—Què has dit?

—Que va plorar. Oi que és al·lucinant?

Mai no havia vist plorar el seu pare. Ni amb la mort de l’àvia. Imaginar-se’l la va fer trontollar.

—Oi que és fort? —va insistir en Jordi.

—Si entengués que aquí sóc feliç malgrat el que veig i que… —es va sentir derrotada—, per primera vegada a la vida em sento útil, sé que valc alguna cosa, Jordi.

—Jo crec que tens la paella pel mànec. En el fons mai no podran amb nosaltres.

Entre ella i el seu germà hi havia un abisme. Però no era qüestió de discutir-ho per telèfon. En Jordi passava d’estudiar, continuava sense trobar el seu lloc a la vida. Semblava que volia quedar-se assegut, esperant que el futur l’empaités, en comptes de buscar la manera d’empaitar-lo ell.

—Què va passar quan es va posar a plorar?

—No vaig poder sentir-ho bé. Em sembla que la mama el va abraçar i li va dir alguna cosa així com que ho havien fet el millor que havien sabut però que nosaltres teníem la nostra personalitat i que allò era el més important.

Aquelles llàgrimes obrien la porta a l’esperança.

—Jordi, vull que facis una cosa per mi…

La comunicació es va tallar en aquell moment.