Capítol cinc

El més bonic d’aquells primers dies era la plena confiança que havia adquirit amb l’Elisabet Roca. Més que una relació laboral, entre elles germinava ja un afecte profund que les convertia gairebé en mare i filla. La mare que la Sílvia necessitava estant tan lluny de casa i la filla que la doctora mai no havia arribat a tenir. Els sentiments també eren comuns, la medicina, l’entrega en favor dels més necessitats, l’amor per la vida enmig del camp de batalla contra la mort que representava l’hospital.

Havien arribat tres cooperants més, una danesa i dos alemanys. Però, de moment, la relació era mínima i, encara més, perquè els dos alemanys eren parella i amb prou feines se’ls veia fora de les hores de feina. Els dinars, sempre ràpids, o els sopars, molt més agradables, els compartien totes dues parlant sense parar, tant dels problemes quotidians com del món que quedava més enllà del seu espai comú. Catalunya era un somni llunyà.

De vegades se’ls afegia en Llorenç Giner, i llavors…

Però no era el cas d’aquella nit.

—Tan bon punt puguem, vull ensenyar-te alguna cosa més que això.

—M’agradaria.

—Pensa que cada àrea operativa cobreix uns trenta o quaranta pobles i que tenim treballadors socials per al programa d’educació, per al de la dona, per al dels discapacitats, per al de les conques hidrogràfiques, per al d’ecologia, per al de l’habitatge… És molta gent, que hi està implicada.

—Abans de venir, vaig veure l’organigrama, la divisió per regions, la situació dels hospitals, els serveis de suport i tota la resta.

—Quan tornis a casa, pots ser una emissària perfecta per aconseguir més coses, des de diners a nous voluntaris, passant per primeres matèries o molta més conscienciació amb el que estem fent aquí. Encara que no t’agradi, el teu cercle d’amistats és important.

—No em fa res, ho entenc.

—No ens aniria malament que alguns metges vinguessin per aquí. I a ells tampoc no els aniria malament.

La Sílvia va pensar en el seu pare i la seva mare.

El meravellós Rossend Prats que cobrava milers d’euros per estirar la pell a les octogenàries que es resistien a envellir.

—Puc preguntar-li una cosa?

—No creus que ja és hora que em diguis de tu?

—No ho sé —es va sentir lleugerament nerviosa.

—Endavant.

—D’acord, gràcies.

—Quina era la pregunta?

—Què n’opines, del doctor Giner? —es va atrevir a preguntar, per fi.

—És un gran home.

—Em refereixo com a persona.

—És un gran home —va repetir la dona.

La Sílvia va aguantar la respiració i es va llançar a tomba oberta.

—Saps que està enamorat de tu?

—Per descomptat —l’Elisabet Roca va alçar les celles.

—Ah, sí?

—Creus que una dona no capta aquestes coses?

—Jo creia…

—Fa temps que em va demanar que ens caséssim.

—De debò? No m’ho puc creure.

—Som aquí tots dos, pràcticament sols.

—Això és el que jo pensava —va dir la Sílvia—. I per què li vas dir que no?

—No li vaig dir que no, però tampoc que sí.

—És que no us necessiteu?

—Necessitar algú és una cosa i estimar-lo és una altra. Encara estic pensant en la qüestió, així que… Recordes el que et vaig dir que aquí la paraula pressa tenia un altre significat? Doncs bé: no hi ha pressa, malgrat que als teus insultants dinou anys et sembli que els meus cinquanta són un passaport directe a la tomba.

—No pretenia…

—Tranquil·la —li va posar una mà al braç—. El teu romanticisme és perfecte i m’agrada que m’ho hagis preguntat, encara que sigui només per remoure’m la consciència. De vegades m’oblido de mi mateixa, saps?

El contacte va ser més afectuós. Li va fer l’ullet i això va ser tot.

L’Elisabet Roca es va aixecar, i la Sílvia ja no va poder continuar parlant del tema.

* * *

La Viji i la Narayan s’havien convertit en les seves ombres inseparables. L’esperaven, feien que es trobaven amb ella, la seguien o es posaven al seu costat per parlar del que fos, de l’Índia o d’Espanya, de la boda imminent de la Narayan o del que feia la Sílvia a casa seva. De vegades, les preguntes eren picants, intencionades, així que les respostes buscaven una mesura més gran. La Viji reia sempre. Era la felicitat plena cavalcant en la innocència de la seva senzillesa. La Narayan era encara més curiosa. La seva situació de «núvia», i encara més de «futura esposa», li conferia un tret diferencial respecte de la seva germana gran. La Viji l’estimava però, de vegades, hi aletejava l’ombra de l’enveja més humana. Una tarda que la Narayan es va posar a ballar per mostrar-li els seus dots, la Sílvia va veure aquella profunda tristesa i un enorme pòsit d’amargura en el rostre de la Viji. El ball que ella mai no podria realitzar a causa de la seva coixesa. El marit que mai no tindria pel seu defecte facial, si no fos que acceptés qualsevol cosa, un vell, un vidu, algú que pogués convenir-li.

Un arranjament qualsevol.

Però, per damunt dels malalts als quals tractava i atenia, de qui més aprenia, a banda de l’Elisabet Roca, era d’elles.

Aquella tarda, havia acabat abans la feina, després d’un dia molt més tranquil del que era normal. La posta de sol, la llum, la bellesa de la naturalesa, formaven un embriagador conjunt que es feia irresistible. Quan la Viji i la Narayan van sorgir com ombres al seu costat, no va poder resistir-se a compartir amb elles la seva solitud.

—No hi ha cap barca per aquí?

—No —va dir la Viji.

—Però, si hi ha un llac, a la força ha d’haver-hi barques.

—Ell no deixa.

—Qui?

—Mahendra.

—Per què no deixa que es navegui pel llac?

—Pushpa i els seus fills s’hi van ofegar.

—Déu meu! —va mirar el llac amb aprensió.

—Cadàvers de nens aparegueren. Pushpa mai.

L’aprensió es va tornar un malson.

El llac era més que una tomba i una mortalla.

—Mahendra tornà boig i molts homes passaren dies i nits buscant Pushpa —va concloure la Viji—. No trobaren. Mahendra gairebé va fer dessecar llac, però ni ell pot arribar a tant i llac continuà aquí.

La Narayan va parlar amb la seva germana. Estava especialment bonica, amb un sari vermell i verd, brillant, i un collaret daurat envoltant-li el turmell esquerre. Totes dues anaven descalces.

—Diu que anem a palau.

—A la casa d’en Mahendra? —es va estranyar la Sílvia.

—No problema, i és maca. Mahendra viu sol a la part del darrere. Hi ha un criat, però ell deixa que súbdits hi vagin a presentar respectes. Jardí molt bonic.

Li picava la curiositat. Un palau. El misteri del seu personatge. Ni tan sols havia parlat d’allò amb l’Elisabet Roca. Se sentia com si transgredís un passat embolcallat en una obscura tragèdia.

—No és lluny, oi? —va buscar la silueta de la mansió entre els arbres de l’altra vora del llac.

—No, molt a prop. Anem.

Es van posar una a cada costat, la van agafar de les mans i la van estirar.

* * *

Tenia una altra idea del que era un palau, sens dubte influenciada pels seus contes infantils o per les pel·lícules de Walt Disney. Però per a la Viji i la Narayan era lògic que ho fos. La casa era enorme, gran i impressionant, i mostrava la seva estètica hindú tant com la deixadesa que l’envoltava, com si el temps hagués començat a trenar la pàtina de l’edat per damunt d’aquells murs gastats i descolorits. I no tan sols es tractava de la casa. El jardí també era una selva en la qual ningú, des de feia anys, es preocupava de tallar i podar les plantes, arrencar les males herbes o tenir cura dels parterres de flors. A totes dues bandes de l’entrada, amb la tanca oberta de bat a bat, va veure dos estanys completament coberts de nenúfars. Les primeres granotes anunciaven amb el seu raucar la imminència del vespre. Una font central mostrava la seva sequedat, amb la pedra picotejada com si una erosió implacable l’hagués anat minvant. Allà, en un altre temps més gloriós, potser hauria viscut algun dels vells maharishis de l’Índia eterna, la que formava part de tantes llegendes abans que Gandhi hagués aconseguit el miracle de la independència el 1948, tallant tants anys de jou i esclavitud britànics.

—Agrada?

—Molt —va reconèixer la Sílvia.

—Vine —la va estirar una vegada més.

L’embarcador quedava a la dreta. No hi havia cap barca o embarcació. Les aigües del llac eternament quiet, com si volguessin preservar el cos de la dona que reposava al fons, formaven un mirall de plata. No tan sols era el temps, que s’havia aturat. La vida també semblava suspesa en l’espai, atrapada entre dos segons eterns.

El silenci era molt més impressionant que cap altre que hagués escoltat.

Perquè el silenci se sentia.

En el cor.

—Dius que la gent hi ve, per aquí?

—No veus portes obertes? Porten flors, encenen espelmes. La Pushpa era molt estimada. Un cop l’any el llac s’omple de flors i llums en el seu honor.

—On anem?

Voltaven la casa per la dreta. Les finestres estaven tancades. La del llum sempre encès era al segon pis. La Sílvia va alçar el cap però no va poder veure res. En acabar la paret, va comprendre el motiu perquè la Viji volia ensenyar-li allò. Per la part del darrere, que en realitat era la principal i la més maca, s’obria una enorme extensió de jardí, com la meitat d’un camp de futbol. Imaginar-s’ho amb la gespa tallada, ple de persones en una festa o amb una gran taula per celebrar un àpat, va ser senzill. El to magnífic es feia més intens a la façana del palau, amb quatre grans columnes, la porta i les finestres treballades amb cura, escultures de lleons i elefants, sempre amb la trompa cap amunt, com manaven els cànons.

—Ens n’hauríem d’anar —la va assaltar un atac de sentit comú.

Una vegada havia llegit que, a la guerra, hi havia dues paraules que definien les derrotes: «massa tard».

Va saber que era massa tard per a ella quan va escoltar aquella veu, en anglès.

—Què hi feu, aquí?

* * *

Podia haver engegat a córrer, seguint les espaordides Viji i Narayan. Però, a diferència d’elles, ni era una nena ni tenia per què amagar-se sense donar la cara. Avergonyir-se, sí. Allò altre, no. L’ensurt la va deixar sense parla amb prou feines un o dos segons, el temps de girar el cap i trobar-se amb ell.

No podia ser el criat, sinó en Mahendra mateix.

—Ho sento, jo…

Era d’alçada mitjana, molt indi, els cabells negres i brillants, els ulls vius i orlats amb aquell punt d’intensitat que els feia semblar humits i enrogits, els llavis carnosos, la pell fosca. Si pensava que els prínceps o els adinerats vestien segons el costum del país s’equivocava. L’amo de la casa portava uns pantalons de color crema, tan planxats com si se’ls hagués acabat de posar feia un minut, unes sabates blanques impecables i una camisa marró al damunt.

La Sílvia no portava l’uniforme. Vestia amb la comoditat habitual que la caracteritzava, pantalons texans i una brusa. De cap manera tenia aspecte de turista. En Mahendra no va haver de preguntar d’on venia, però sí qui era.

—Parles anglès?

—Sí?

—Com et dius?

—Sílvia.

—Sílvia, va repetir ell.

—No era la meva intenció…

—La Viji i la Narayan Lakthi són bones noies però impertinents, per l’edat —va somriure amb una certa melangia—. De quin país ets?

—D’Espanya.

—No parlo bé l’espanyol —va dir en castellà abans de continuar en anglès—. I la doctora Roca no té temps d’ensenyar-me’n.

—De quina part d’Espanya véns?

—Barcelona.

—Jocs Olímpics —va somriure una mica més i va mostrar la perfecció de les seves dents blanques—. Jo era molt jovenet.

No va saber què més fer o dir. Continuava quieta com un estaquirot, mentre ell l’observava amb minuciosa atenció des de dalt de l’escalinata formada per tres esglaons. La vergonya es va apoderar una mica més del seu ànim.

—Perdoni —es va excusar una altra vegada—. Ja me’n vaig.

—No, espera —la va aturar abans que pogués fer un pas—. Vine.

No va entendre la proposta.

—Puja —va repetir en Mahendra.

No semblava un home habituat a ser desobeït. De tota manera, podia ser l’ordre, el gest amb la mà, però també el renovat somriure o la invitació més explícita, la dels seus ulls. Es va sentir atrapada.

—No voldria molestar.

—I jo no vull ser un mal amfitrió. Invitada o no, ets aquí. Una llimonada freda?

La paraula llimonada li va fer sentir una set sobtada. Quant feia que no se’n prenia una?

—Puc tornar un altre dia —es va resistir per última vegada.

—Un altre dia és molt de temps —parlava un anglès refinat, britànic, potser après a Oxford o a Cambridge—. No siguis beneita, Sílvia de Barcelona. La jornada ha acabat i és aviat per sopar, oi que sí?

Va pujar els tres esglaons. En Mahendra l’esperava al capdamunt. Quan es va aturar davant seu, ell va unir les mans i va inclinar el cap. La Sílvia va fer el mateix. Tots dos van pronunciar l’expressió ritual: «Namaste». De prop encara era més singular. El seu atractiu era especial, dolç, i el seu rostre transmetia pau, una relaxació absoluta. Ella era una mica més alta que ell, un parell de centímetres potser.

—Benvinguda a Pashbar —la va convidar a creuar el llindar de la casa.

* * *

Van caminar pel passat, perquè, sens dubte, l’interior del palau pertanyia al passat, no al present i encara molt menys al futur. Amb prou feines hi havia mobles i els seus passos van ressonar per les sales buides com si arrenquessin vells ressons adormits de les seves parets, amb les finestres tancades, i la sensació d’oblit es feia molt més gran. La penombra conferia a cada ombra una dimensió pròpia. I malgrat tot, allà no es palpava el dolor. Només la nostàlgia. N’hi havia prou d’imaginar l’esplendor d’altres temps per recuperar la seva vida.

No es va aturar fins a arribar a una habitació diferent de la resta, una biblioteca o sala de lectura. Allà hi havia dues butaques i una taula; tres de les quatre parets estaven plenes de llibres. A la quarta hi regnava una finestra oberta per la qual l’aire circulava lliurement.

—Espera’t aquí, Sílvia —la va fer passar ell—. Vaig a buscar la llimonada.

—Gràcies.

—Suposo que ja saps com em dic.

—Sí, senyor Mahendra.

Va somriure burleta i els ulls li van espurnejar amb una viva alegria.

—Senyor?

—Mahendra.

—Això m’agrada més —va assentir—. Sí, molt millor. Bé.

La va deixar sola i va aprofitar per asserenar-se. Era una intrusa, estava boja, es dedicava a irrompre en mansions alienes seguint adolescents índies encara més boges que ella, però l’amo de la casa ni semblava un vidu angoixat ni un home ferotge disposat a tenir cura de la seva intimitat amb el màxim de zel.

I sentia aquella curiositat…

La fascinació que sentia qualsevol occidental davant dels misteris d’Orient.

Va mirar els llibres. No eren vells, heretats d’un o dos segles abans. Allà hi havia algunes de les millors obres de la història, passada i recent. Stendhal, Faulkner, Steinbeck, Tagore, Kafka, Tolstoi o Hemingway juntament amb Toni Morrison, Paul Auster, García Márquez o Neruda. Va agafar el Canto general de Neruda i el va obrir. Era una versió en anglès. La primera sorpresa va ser veure la signatura del poeta a la primera pàgina.

—És un dels meus preferits —va escoltar la veu del seu amfitrió.

—Però és molt millor en castellà —va respondre ella—. L’hauries d’aprendre, encara que fos només per llegir això.

Va deixar el llibre al seu lloc. Sobre la taula l’esperaven una gerra de llimonada i dos gots. En Mahendra els va omplir i li’n va donar un a ella. Després va esperar el brindis.

—Benvinguda.

—Gràcies.

En van beure un glop. Estava fresca, gelada, però sobretot era boníssima. La millor llimonada que havia pres en molt de temps. En va fer un segon i un tercer, de glops. El líquid va baixar pel seu cos, vivificant-lo. Va sentir els ulls d’en Mahendra clavats en ella sense cap mena de dissimulació.

—Puc preguntar alguna cosa en compensació per la violació de domicili? —va fer broma.

—Sí, és clar —el va acompanyar en el seu somriure amb timidesa.

—Què t’han explicat de mi?

—Doncs…

—La veritat —la va apuntar amb un dit—. No hauries vingut a veure Pashbar si no tinguessis curiositat.

—Em van dir que vius sol, amb un criat, que les terres on hi ha l’hospital i el llac són teves, que fa anys que estàs reclòs gairebé sense sortir.

—Cert —va admetre.

—No t’avorreixes?

—Tinc negocis, però els dirigeixo des d’aquí —va assenyalar amb un dit el pis superior—. Som a l’era d’Internet i del correu electrònic.

—És clar —va acabar-se la llimonada amb un parell més de glops llargs.

—Ets infermera?

—Estudio Medicina.

—Cooperant?

—Sí.

—T’han parlat també de la Pushpa i dels meus fills.

—Sí —va reaparèixer la sensació d’intrusa.

—Vine, Sílvia de Barcelona.

Va deixar el got damunt la taula i va fer que ella deixés el seu. La va agafar pel braç només per guiar-la fora de l’habitació. Després, la va precedir per una altra sala fins al que devia ser l’entrada pel costat de la tanca exterior. Allà naixia una escalinata doble que conduïa al pis superior. La Sílvia no va fer preguntes, el va seguir i prou. Un cop a dalt va veure un passadís amb mitja dotzena de portes a cada costat. En Mahendra va entrar per la primera de l’esquerra.

Una altra gran sala.

I, en aquesta gran sala, buida tret d’una butaca que ocupava el seu centre, quatre retrats, tres de corresponents als dos fills i la filla de l’amo de la casa.

El quart…

—Pushpa —es va limitar a dir en Mahendra.

La Sílvia va obrir la boca, la seva ment i la seva ànima.

No es tractava només de la seva bellesa, de la seva màgia, d’allò que havia captat el pintor, amb tanta força que era com si el retrat fos real, de carn i ossos. Era molt més.

Perquè allà, i salvant les distàncies, es trobava ella mateixa.

Una semblança tan sorprenent que tallava l’alè.

—L’hi van fer quan tenia dinou anys —va dir en Mahendra.

La seva mateixa edat.

* * *

Tenia tantes ganes de parlar amb ella que amb prou feines va poder esperar el moment adient.

—He estat a Pashbar.

L’Elisabet Roca la va mirar amb sorpresa.

—Què vols dir…?

—Ha estat casual, però sí, amb ell.

—Caram.

—És tot el que se t’acudeix dir? Per què no me n’havies parlat, d’en Mahendra? —no va reprimir la seva excitació.

—No se’m va acudir.

—Vivim a les seves terres, tot això és gràcies a la seva generositat! —va assenyalar l’hospital.

—La del seu difunt pare.

—Continuen sent les seves terres!

—Sembla que t’ha impressionat —va calcular, mirant-la de reüll.

—Déu meu, és…! —no va trobar les paraules escaients—. Aquest home va perdre la seva dona i els seus fills, viu allà tancat, és intel·ligent, encantador…

—Fascinant —va posar-hi l’expressió adequada.

—Sí, fascinant! Sabies que m’assemblo a la seva dona d’una manera que fa posar els pèls de punta?

—No, això no ho sabia.

—No m’ho podia creure. Era allà, davant del seu retrat, mentre ell em parlava de la seva dolçor, que era meravellosa, que van ser molt feliços… I ho feia amb naturalitat, parlant amb la tendresa de qui ha viscut l’amor vertader.

L’Elisabet Roca no va dir res. Es va asseure en una cadira, com si intuís que allò anava per llarg.

—Perdona —es va recuperar una mica la Sílvia—. És que creia que aquestes històries només passaven a les pel·lícules.

—No és una història de pel·lícula —va respondre la doctora—. Per descomptat que Mahendra Pravsh és un home singular, pel seu llinatge, per la seva cultura, per haver-se casat amb una autèntica princesa índia, per la seva tragèdia…

—És cert que és ric?

—No del tot. El fet de tenir unes terres o viure en aquell casalot no equival a ser ric, si més no com ho imaginaríem al nostre país, folrat de milions. Diguem que la seva és una d’aquelles famílies vingudes a menys. Però tampoc és pobre. El que és bo és que fa molt per la gent, ajuda de veritat, la seva educació occidental li ha fet veure els problemes del seu país des de fora. Però arran de la mort de la seva dona i dels seus fills es va tancar a Pashbar i va llençar la clau de la porta, del món sencer. Adorava la seva esposa i els seus fills. Costa de creure que no es tornés boig quan els va perdre tots quatre de cop. En cinc anys només he parlat amb ell dos cops. En canvi, abans…

—La casa devia estar plena de vida, oi?

—Era més que vida, Sílvia. Era pura llum.

—M’ha demanat que el vagi a veure —va serrar els llavis assetjada pels dubtes—. Creus que ho he de fer?

—Per què no?

—M’assemblo a la seva dona!

—Creus que viuràs una novel·la romàntica?

Era una bajanada. En Mahendra havia estat encantador i només això. Per a ell també devia ser una novetat. Una dona jove i guapa amb la qual parlar. Una companyia inesperada. La primera en cinc anys.

—És que tot ha estat tan…

—Fascinant, recordes? —va recuperar la seva primera expressió—. Les mil cares de l’Índia.

—Sembla que t’ho agafis de broma.

—No, en absolut —va dir amb pacient serenitat—. Però en tinc prou de veure’t per saber que alguna cosa t’ha sacsejat les entranyes. I als meus anys no deixa de sorprendre’m la naturalesa humana. En Mahendra, el que representa, el seu gran amor, la seva història… Tot forma un còctel prou explosiu perquè se t’hagi despertat la imaginació i el que és més fort: la curiositat. L’única cosa dolenta pot ser que t’hi impliquis massa, perquè tu ets de les que es llancen a la piscina sense veure si hi ha aigua, estimada.

—Tampoc no és això.

—Llavors… —l’Elisabet Roca es va posar dreta—. Per si de cas, vés amb compte —li va dirigir una mirada final plena de dubtes—. No tractis de penetrar en la seva ment, perquè no podràs. És l’únic que puc dir-te.

—Per què?

Ja estava caminant. Ni va girar el cap quan li va dir:

—No s’entenen deu mil anys de tradició i d’història en deu setmanes, reina.

* * *

La nena havia ingressat la tarda anterior, però ella era la primera vegada que la veia. Era menuda, d’uns set o vuit anys, tal vegada nou, i molt maca, amb la seva cara de nina, llavis delicats, cabells arrissats. En aturar-se al seu costat i trobar-se els seus ulls, els de la pacient es van obrir com taronges. La Sílvia va pensar que potser era la primera blanca que coneixia, a banda de la doctora Roca, o que potser li sorprenien els seus cabells, el color dels seus ulls.

—Hola —li va somriure.

No va entendre el que li deia, però es va quedar quieta quan la nena va alçar una mà vacil·lant i li va acariciar la cara, com si volgués comprovar que fos autèntica.

—Com et dius? —li va tornar la carícia.

—Sahira —va sentir una veu al seu darrere.

Va girar el cap i es va trobar amb en Leo.

No va saber què dir-li. Expressions com «et veig poc» o «com estàs?» li semblaven obsoletes. L’aparegut no la mirava a ella, sinó a la nena. El seu rostre tenia aquella estranya serietat tintada d’amargura.

La petita li somreia.

En Leo li va dir una cosa en la seva llengua. La nena va somriure encara més. Els seus ulls van passar d’ell a la Sílvia. Va mussitar una altra paraula incomprensible i l’oftalmòleg va assentir.

—Què ha dit?

—Que ets molt guapa.

—Ella també.

En Leo la va mirar fixament. Es va sentir com si la travessés de banda a banda.

—És a punt de morir —va ser concís.

S’esperava qualsevol altra cosa. No allò. Ho va considerar com un tret a la seva consciència, amb ànim de fer-li mal. No era una informació, si més no tal com ell li ho havia dit. Era com si la culpés d’alguna cosa, fins i tot d’aquella tragèdia.

—Escolta…

—No puc —es va apartar del seu costat—. Tinc feina. Però queda’t amb ella una estona. Sembla que li agrades.

Tota la ira quedà al centre de la seva ment, formant un núvol compacte. No obstant això, es va esvair quan la Sahira la va tornar a tocar i li va agafar la mà.