PRÒLEG

(Frase de l’embolcall d’un caramel,
Medellín, Colòmbia)

Li havien dit que, fins i tot abans d’aterrar, començaria a aprendre. I així va ser.

Abocada a la finestreta de l’avió, amb la sorpresa de qualsevol iniciada, va contemplar l’extensió de Bombai i els seus contrastos, reflectits de manera directa i contundent ja d’entrada. Contrastos com el del camp de golf que es veia des de l’avió a causa de la poca alçada a la qual volava en la seva maniobra d’aproximació a la pista, en què només una tanca separava l’abisme de dos mons. En una banda homes elegants, vestits adequadament per a l’ocasió, jugaven amb els seus somriures perfectes i els seus ulls clars. La verdor de la gespa era pura en aquell espai obert i cuidat. A l’altra banda de l’alt mur vegetal, en canvi, s’arraïmava la misèria en forma d’habitatges petits, diminuts, si és que l’ús d’aquest terme no resultava massa eufemístic, perquè es tractava simplement de refugis adossats a la tanca, formats per cartons i restes d’altres matèries apilonades en un caos simètric. Només servien per guarir-se i romandre estirats al seu interior, sense cap altra possibilitat; tanmateix, desenes de persones es movien al voltant del seu entorn ple de vida o treien el cap ara pels forats que hi havia al davant per veure la proximitat de l’enorme jumbo que procedia d’un món desconegut i irreal per a ells. Un món tan llunyà com la Lluna ho és de la Terra.

Tot va ser molt ràpid.

Amb aquest cop a la retina, després que l’aparell aterrés, va baixar i es va enfrontar al segon cop, l’esperat.

Les olors.

—Allà tot és diferent, però sobretot ho són els colors i les olors —li havien dit.

Va omplir els pulmons d’aire i va fer els primers passos per l’Índia.

El trajecte fins a l’hotel va ser una prolongació del seu atordiment inicial. La son pel canvi d’horari, la commoció, l’adrenalina disparada a les venes i a la ment, despertar i la primera immersió en aquella cultura del bigarrament. Va veure els cartells de les noves pel·lícules produïdes per Bollywood, amb actors i actrius somrients que cantaven en silenci des de les altures. Va contemplar les primeres vaques instal·lades impunement al bell mig d’alguns carrers, malgrat que es tractava d’una gran capital. Es va sorprendre amb la barreja d’éssers humans mesurats per un mateix patró comú, però que oferien una mostra de l’extrema versatilitat ambiental del país.

—First visit to India? —li va preguntar el taxista, xampurrejant anglès.

—Sí…, yes.

El seu primer indi d’ulls brillants, bigoti bru, somriure obert.

El Taj era impressionant. L’hotel més gran i més luxós en el qual mai no havia estat. La seva última concessió a la comoditat abans de partir l’endemà cap a la seva destinació, primerament en avió, després en cotxe. Davant de l’hotel, la Porta de l’Índia, amb la seva monumentalitat, la va saludar de la mateixa manera que saludava els visitants que, antigament, arribaven per mar a la ciutat.

Va ser l’última sotragada.

En el moment de tancar la porta de la seva habitació i quedar-se sola, va recordar Bill Murray en la pel·lícula Lost in translation. Aquella imatge inicial, en la qual l’actor, assegut al llit, mirava el buit, en sentir-se tan perdut a Tòquio com ella se sentia allà.

En la pel·lícula només era un pla, durava amb prou feines uns segons.

Ella s’enfrontava a tota una nit.

I allò no era res més que el començament de la seva aventura.

Així que es va posar a plorar, plena de por, d’incerteses, de solitud, tot demanant-se un cop més si, lluny de fer el que havia de fer, allò que sentia, no feia altra cosa que fugir de tot.

Fins i tot de si mateixa.