Capítol setze

Anar a Mysore a buscar una càrrega de subministraments i deambular breument per la ciutat amb l’Ari i tornar immediatament abans que es fes fosc, no tenia res a veure amb allò. Ni el viatge, ni la companyia, ni les circumstàncies.

En Pankaj conduïa un cotxe impressionant, antic però impecable, un Packard dels anys cinquanta amb tots els afegits originals, fustes nobles a l’interior, cromats brunyits com si acabessin de sortir de fàbrica, llantes amb els cèrcols interiors blancs. Rodar amb aquell cotxe per aquelles carreteres havia estat tan anacrònic com provar de fer el camí en elefant. Senzillament era una pàgina arrencada del llibre de la història, el miracle d’aconseguir veure el temps aturat en un moment màgic.

Però si el viatge havia estat perfecte, Mysore, al costat d’en Mahendra, va ser capaç de mostrar-li el seu vessant més revelador. Van visitar el Palau del Maharajà; el temple de Somnathpur, del segle XII, dedicat a Vishnu; i el turó Chamundi, per veure el temple de Chamundeshwari. Tot com simples turistes, encara que en el cas d’en Mahendra no ho era.

Moltes persones el reconeixien, com si fos realment un maharajà, un príncep de prínceps. Els primers caps que es van inclinar la van sorprendre. Després, s’hi va habituar. No importava que fossin brahamins o intocables, gentilhomes o plebeus, comerciants o captaires, homes o dones. La Sílvia va veure respecte, devoció, la sinceritat càlida d’un afecte que es manifestava en els seus somriures o en les seves salutacions, amb les dues mans unides o amb una de sola, agitada al vent. I en Mahendra es comportava com si fos aquell príncep de prínceps, el maharajà del passat que perdurava en la memòria col·lectiva de la gent. Corresponia a les inclinacions o somreia amb tendresa.

Tornava, breument, a la vida comuna.

—Com és possible que es recordin de tu, si fa cinc anys que no surts de Pashbar? —li va preguntar ella.

—Tens familiars morts, Sílvia?

—Sí.

—Els recordes?

—És clar, però…

—No és diferent. El meu pare va ser un gran home. I abans que ell ho va ser el meu avi. La nostra és una família de molta tradició.

També la miraven a ella.

L’estrangera.

Però no hi havia acritud, només curiositat i, potser, una mica de sorpresa.

Van arribar a un edifici modern, d’unes cinc plantes, diferent de la resta. En Pankaj va aturar el vehicle al carrer. No va fer el gest de baixar. En Mahendra va fer que ella se’l mirés.

—Les meves oficines —les va presentar amb tanta estimació com si en comptes de ser una casa fos una persona.

—A què et dediques?

—A moltes coses —va fer un gest ambigu—. Ara mira allà.

Era un banc, no gaire gran. No va entendre el nom que hi havia en el rètol. No va esperar que ell la informés.

—És teu?

—Sí.

—Ets banquer? —va al·lucinar.

—Exactament no, encara que si tinc un banc, doncs ho dec ser —li va dir amb molta senzillesa.

—Vas dir que no eres ric.

—I no ho sóc. Has sentit parlar dels microcrèdits, Sílvia?

—Sí.

—Saps com funcionen?

—Sé que els bancs no deixen diners a la gent que no té béns com a garantia i, sense aquests diners, no poden prosperar. És el peix que es mossega la cua. I sé que hi ha un tipus de banc que deixa els diners en quantitats molt petites, sense necessitat de garanties o d’avals, només amb la paraula donada per la persona que els demana. Gràcies a això l’economia dels països pobres està ressorgint.

—Els microcrèdits han estat l’aportació més gran per a la prosperitat de les persones d’això que en dieu vosaltres el Tercer Món —va assentir en Mahendra—. Els va impulsar un home que es diu Muhammad Yunus, «el banquer dels pobres», en fundar el 1976 el Grameen Bank, que traduït significa més o menys, Banc Rural o Banc de l’Aldea. Saps que el 94% de les persones que els demanen són dones? A l’Índia és més difícil, pel fet que estan sotmeses als seus marits, a les seves famílies… Però, a poc a poc, tot això va canviant. Les mares de família són les més necessitades, les que mostren una millor predisposició per al treball i l’administració dels béns. A qui demanarien cinquanta dòlars per comprar una màquina de cosir o cent per a eines per llaurar la terra o el necessari per obrir un pou i aconseguir aigua a prop en comptes d’haver de caminar molts quilòmetres per anar-la a buscar? Amb aquests diners poden treballar i alimentar-se, aconseguir estabilitat i seguretat, enviar els seus fills a l’escola, perquè saben que l’educació és, a més, la clau de la seva supervivència. I totes tornen la quantitat que se’ls ha prestat. Totes, tot i que si algú falla… Quin banc s’arruïna per perdre cinquanta dòlars? Per això es diuen microcrèdits i se n’han demanat molts milions en aquests anys, en els seixanta-cinc països en els quals s’han implantat fins ara.

—I el teu banc…?

—Els meus fills no han pogut créixer, em van ser arrabassats, però els d’altres persones sí que ho fan, tenen futur i jo hi crec —en Mahendra va mostrar molt d’orgull a dir-ho—. El meu banc està associat al Grameen Bank.

—Així que per aquesta raó et vas enfadar tant quan algú ens va voler robar.

—Ells ja han demanat un microcrèdit —va somriure—. Continuem?

* * *

La parada següent la van fer en una zona residencial de Mysore. Avingudes amples, edificis luxosos, un ambient diferent del dels barris més populosos, els mercats o les rodalies dels temples… En Pankaj va aturar l’automòbil amb el morro apuntant cap a una casa molt senyorial. Va baixar del cotxe i va obrir el barri de portes dobles. Va tornar al cotxe i el va conduir fins a l’entrada. Es tractava d’una mansió victoriana, amb columnes i guarniments de l’època. S’hi apreciava una certa sensació d’abandonament que es va fer més acusada quan, després de tancar el barri, en Pankaj va obrir la porta principal.

Allà no hi vivia ningú.

I, tanmateix, el ressò del passat no semblava enterbolir el present. No hi havia ni pols, ni teranyines, només aquell silenci tan sepulcral que va fer que les seves passes ressonessin en els marbres del terra.

—Què és aquest lloc? —finalment va preguntar la Sílvia.

—La meva casa de Mysore.

—Quantes cases més tens?

—Sols una més, a Goa.

El paradís hippy dels anys seixanta i també dels setanta, perllongant la seva llegenda fins al present.

Era absurd preguntar per què no vivia a la mansió en què es trobaven o per què no passava èpoques de l’any a Goa. Allà no hi hauria estat feliç. Lluny d’aquell llac no existia res per a ell.

—Si no vius aquí, ni utilitzes aquesta casa, per què no la vens?

—Perquè és la casa dels meus pares, dels meus avis, dels meus besavis. Ells la van construir fa dos-cents anys. No podria vendre-la.

Va estar a punt de dir-li que, tard o d’hora, es perdria. Tret que ell es casés una altra vegada i tingués els fills que poguessin perpetuar el seu nom.

Va preferir callar.

Començava a sentir una vaga sospita de per què era allà.

—Per què em mostres tot això? —es va estremir.

—Volia que em coneguessis una mica més.

Es va estremir encara més. Conèixer-lo. Era com si li mostrés tot el que li podia oferir, com si li mostrés tot el parament més impressionant, el dot que rebria qui l’acceptés.

La Sílvia se’l va mirar. Va veure en ell, de nou, aquella imatge del principi, la del príncep perdut, la de l’home solitari, la del nen espantat. Per damunt dels negocis i del que estava fent de bo per la seva gent, per damunt dels estudis a Anglaterra, de la cultura i del llegat impressionant, en Mahendra continuava sent el jove casat als tretze anys, el jove enamorat d’una dona perfecta, el jove que la trobava a faltar i, més que caminar, flotava per la vida. Era el personatge central del seu propi conte de fades i no se n’adonava. En un passat remot hauria estat una divinitat, un nen-déu al qual haurien adorat els homes que poblaven les seves terres. En ple segle XXI, en canvi, cada cop més es convertia en el residu d’un temps passat.

I no era ella qui podia rescatar-lo.

—Mahendra, es fa tard i no vull viatjar de nit.

—És clar.

La visita a la mansió es va donar per acabada. Salons de ball, biblioteques, estances egrègies. No havia vist retrats de la Pushpa o dels seus fills en cap cambra. Res. La casa del llac, Pashbar, sí que havia estat la seva llar. Aquella no.

Van tornar al cotxe, en Pankaj va tancar les portes d’aquell palau i després les reixes del barri. Van iniciar el camí de tornada cap a l’RHT en silenci.

En Mahendra somreia, aliè, com si tot allò no tingués res a veure amb ell. La seva bellesa índia era com una màscara perfecta extreta d’un temple daurat.

El viatge de tornada va ser molt més silenciós que el de l’anada. Quan van arribar, ja era de nit.

* * *

No tenia cap correu electrònic. Cap resposta per part de l’Artur. Podia significar moltes coses, bones i dolentes, que estigués passant uns dies fora, desconnectat, apurant el final de l’estiu; que ho hagués llegit i que no volgués ser tan groller per tallar per carta, incapaç de continuar amb ella després de la seva sentimental sinceritat; que l’hagués llegit i estigués meditant amb temps què volia fer…

Li havia de dir que era hora de prendre decisions.

Ella havia fet el primer pas, però li tocava a ell tancar el cercle, fer el següent. No quedaven més jocs per celebrar.

Potser acabaria com en Leo. Lliurada a una causa en la qual creia, però sola, pensant sempre si havia fet bé, si valia la pena.

Estranya circumstància, la solitud.

Li va venir al cap una frase d’aquelles que llegia, que se li quedaven gravades a foc en la ment i llavors ni es recordava d’on l’havia tret. Deia: «No estem fets del que som, sinó d’allò que ens falta per completar-nos, d’allò a què aspirem».

Si no estava feta del que era, si li mancava alguna cosa per sentir-se completa, es referia a l’amor?

Es preguntava què faria si arribava el dia de la partida imminent i encara no havia rebut notícies de l’Artur. Es va imaginar el viatge de tornada a casa amb el gran interrogant penjant de la seva ànima. Li quedava l’opció de trucar-lo per telèfon, com a última instància.

Però això potser seria doblegar-se.

I si de tota manera havia arribat el moment de renunciar a una de les seves dues meitats?

* * *

La Lakshmi tenia l’ull embenat i protegit, però la febre encara era molt alta. Li quedaven un mínim de quaranta-vuit hores d’esperances. Després ja no hi hauria manera de fer-se enrere i, si no recuperava les forces, l’afany de viure, moriria de forma anònima i fosca.

Una més.

Quan la Sílvia es va asseure al seu costat, el rostre de la nena es va il·luminar igual que si hagués rebut una descàrrega d’energia. El primer que va fer va ser buscar-li la mà per agafar-se a ella i no deixar-la anar.

—Sílvia —va pronunciar el seu nom, convertint la essa en una mena de serp que fluïa dels seus llavis i la a final en un cant obert i joiós.

—Hola, Lakshmi —li va acariciar la galta amb l’altra mà.

—Ho-la —va repetir ella.

Era estrany, alguna cosa molt indefinible l’havia unit a la Sahira, com si existís un nexe comú, com si es veiés a si mateixa, d’alguna manera i per estrany que semblés, reflectida en un mirall. No tenien res en comú, ni físic, ni anímic, però hauria estat capaç d’endur-se-la a Barcelona, seguint aquest impuls.

Aquest impuls era el mateix amb el qual la Lakshmi l’havia «adoptat» a ella.

No parlava amb ningú més, no somreia a cap altra persona, ni metge ni infermera. El seu rostre tan sols s’il·luminava, escampant aquell somriure rendit, quan apareixia la Sílvia.

—De segur que li recordes alguna estrella de cinema —va suggerir en Leo després d’obligar-la a tornar el primer dia, després de la seva escapada—. O potser li sembles una deessa. Dubto que hagi vist alguna cosa més bonica en la seva vida.

La Sílvia s’havia posat vermella, per primera vegada, per les paraules del seu company.

—Com et trobes avui? —li va dir fluixet a la nena.

—Sílvia, ho-la —va repetir amb la veu tan dèbil com ho estava el seu cos lleuger, sacsejat per la febre.

—Et posaràs bona, oi que sí? No li faràs això a la teva amiga, d’acord?

Va intentar que la menuda no veiés l’emoció que l’aclaparava, les ganes de tornar a plorar. Posar-se bé, per a què? La Lakshmi no tenia ningú, estava sola. Si li curaven el problema ocular tornaria a l’esclavitud del taller d’estores o potser a la prostitució, per un simple instint de supervivència. Seria una deixalla humana prematura. I, en aquest cas…, no era millor morir ja?

Va sentir una ràbia extrema davant d’aquest pensament.

Un «no!» interior que la va sacsejar de dalt a baix.

La Lakshmi va deixar d’estrènyer-li la mà amb les seves mans. La va alçar i la va mirar. Ja no era la mateixa mà del començament, suau i cuidada, però encara era molt diferent de les de les dones que treballaven la terra o envellien en pocs anys. Amb el seu minúscul dit, va resseguir el perfil de les ungles, ara tallades arran. Després la va olorar. Va dir alguna cosa, una paraula incomprensible. Li va acariciar el dors fins al canell, primer, i el braç després. Per últim va fer el mateix que li estava fent ella, acariciar-li la galta.

Una altra paraula, un somriure.

La Sílvia li va mullar els llavis amb una esponja humida.

Qui podia esclavitzar una nena així? Qui podia abusar de la seva innocència?

I, tanmateix, eren milions els nens explotats i convertits en morts prematurs, sense cap futur, arreu del món.

Va haver de girar la cara.

Fins que es va sobreposar amb un esforç de voluntat titànic, dominant les llàgrimes i el dolor, i va començar a cantar-li una cançó, tan simple com Paraules d’amor.

* * *

Havien sopat tots junts com si fos una festa, per celebrar el comiat dels dos cooperants alemanys i una noia suïssa que només feia tres setmanes que era amb ells. El flux constant de l’estiu ja s’acabava, sobretot perquè a la majoria de països europeus les vacances estivals eren més curtes. La Sílvia seria la penúltima a anar-se’n. En Leo disposava gairebé de dues setmanes més. Però la tasca humanitària no s’acabava amb allò. Simplement canviava.

Als malalts tant els eren els cicles de les estacions sota els quals regien les seves vides occidentals, fora de la seva supervivència segons si a l’Índia era l’època dels monsons o no.

Durant el sopar, la Sílvia va seguir en més d’una ocasió els ulls d’en Llorenç Giner, dirigits sempre a l’Elisabet Roca.

Mentre ella explicava anècdotes, cridava, menjava, reia i mostrava la seva felicitat, ell amb prou feines obria la boca.

Quan va acabar el sopar, després de l’últim brindis, va veure que s’allunyava cap a la carretera i un cop allà, repenjat a la tanca i sota els estels, es va fumar ni més ni menys que un cigar. Va ser el moment que va triar ella per acostar-s’hi.

—Penso que no li agradarà que fumi aquestes coses.

—Ah, hola, Sílvia —es va sobresaltar, arrencat dels seus pensaments—. A qui et refereixes?

—A l’Elisabet, és clar.

—L’Elisabet?

Vacil·là un instant, però va recordar la valentia d’aquella altra vegada, d’allò ja feia unes quantes setmanes, quan li va parlar dels seus sentiments amb relació a la doctora i el va agafar desprevingut. Ara semblava que feia molts mesos, d’allò.

—Haurà de deixar de fumar.

—Per què?

—Qui una cosa vol, alguna cosa li costa, o això diuen.

—Ves per on! —va moure el cap amb pesar, en comprendre de què anava la cosa—. Ja veig que no te’n vols anar sense remoure una mica més les nostres consciències, la senyora tafanera setciències.

—Ja me’n vaig —va fer el gest de fer mitja volta.

—No, espera —la va aturar.

Es va quedar quieta, al seu costat, recolzada també a la tanca mentre l’observava de fit a fit. En Llorenç Giner va fer una pipada imponent al cigar i després va expulsar el fum a poc a poc, permetent que li fluís pels llavis entreoberts. En acabar el ritual, es va enfrontar als seus ulls inquisidors.

—Has parlat molt amb l’Elisabet, oi?

—Una mica —va admetre.

—Sobre mi?

—Sí.

—I?

—No m’ha dit res, però crec que no li toca a ella, sinó a vostè.

—Ja li ho…

—Sí, ja ho sé —el va interrompre—. Però això va ser fa molt de temps. S’hi haurà de llançar de nou.

—Així de fàcil?

—Molt més senzill que operar aquí, es pot dir que a cor obert, i això vostè ho fa amb els ulls tancats.

—Joveneta… —el metge no es va tallar ni un pèl—, si tingués trenta anys menys, a qui em declararia seria a tu.

—Amb vint anys menys jo li diria que sí.

—Llàstima, doncs… —va rondinar fent veure que se sentia ferit.

—Escolti, doctor Giner —la Sílvia es va posar seriosa—. Per si no tinc temps de dir-li-ho abans que me’n vagi, perquè sempre té molta feina o anem molt atrafegats…, vull que sàpiga que aquestes setmanes han estat fonamentals per a mi i que el que vostè i la doctora Roca estan fent… Bé… em sento molt honrada d’haver-los ajudat —es va emocionar, però va acabar de deixar-ho anar—, i també vull que sàpiguen que han estat com uns pares, d’acord?

L’home va llençar les restes del cigar a un costat.

—Vine aquí —li va dir.

La Sílvia no va refusar la seva abraçada. Es va refugiar en el cossàs del metge i tots dos es van estrènyer amb molta força, mútuament. Per una vegada, a ella no li va molestar la pudor que solien fer els fumadors, i més els de cigars.

—Ara, i encara que em dolgui, perquè potser mai no podré tornar a abraçar ningú tan meravellós com tu, serà millor que t’apartis, perquè si em veu l’Elisabet sí que ho tindré cru, no creus? —va acabar el seu afecte amb sornegueria fent-li un petó al front.