Capítol dotze

Se’n van anar de l’RHT abans que sortís el sol, per aprofitar el dia al màxim. El trajecte fins a Mysore durava un mínim de cinc hores, depenent sempre del que es poguessin trobar al camí, una carretera tallada, un accident que els tingués aturats un temps per a ells preciós, qualsevol contratemps inesperat… A l’Índia no hi havia distàncies en quilòmetres sinó en hores. Recollir els materials que esperaven a l’aeroport tampoc no depenia d’ella mateixa, sinó de la burocràcia pertinent. Finalment, la tornada, sempre que encara aconseguissin fer-ho de dia, representava cinc hores més. I no es tractava d’una passejada.

Va ser un trajecte molt maco, diferent de la primera vegada. Va poder apreciar-ne millor tots els detalls embriagadors, quilòmetre a quilòmetre, travessant terres ermes i terres exuberants, camps de plantes de cacauets d’un verd tendre i canyella sota un cel blau acabat de rentar. Homes i dones, nens i nenes treballaven en els camps a la gatzoneta, en una posició impossible per a un occidental però còmoda per a ells, després d’haver-la utilitzat durant anys. Hi havia gent endormiscada a qualsevol hora sota les sostrades de les branques, als improvisats «hotels» del camí, que no eren altra cosa que simples barraques, i en qualsevol part elevada: la barana d’un pont o un jaç allunyat del sol. En passar per damunt del riu va arribar a veure el que va pensar que era un sari surant damunt les aigües abans de comprendre que es tractava d’un cadàver, algú la família del qual no havia pogut pagar la cremació a causa del preu de la fusta. Confiaven el cos al riu perquè ell el beneís, el santifiqués i el portés fins al mar. A les vores del riu, el ritual del bany purificador era un espectacle sobre les aigües marronoses. Cada persona se submergia diverses vegades, resava, es rentava amb sabó… De vegades, suraven petites làmpades testimonials.

Mysore era una altra gran ciutat, ho va poder constatar el dia de la seva arribada procedent de Bombai, tot i que, llavors, amb prou feines va poder veure res per la manca de temps, però distava molt de posseir el bigarrament i la densitat humana de la gran porta de l’Índia. Es tractava d’una urbs molt menys gegantina, amb un punt d’humanitat, jardins, avingudes, color i calor. La presència de les vaques al mig dels carrers es feia molt més evident. Però no era aquest el detall més singular. Per primera vegada, va al·lucinar en veure un jainista. Caminava despullat de cap a peus, fent oscil·lar tot el cos i els seus llargs cabells blancs mentre movia davant del seu sexe un plomeret per espantar les mosques. No podien ni tan sols fer mal a una mosca. En un altre carrer, va veure un home víctima d’elefantiasi. El seu peu dret semblava el tronc d’un arbre. Dones amb saris preciosos i ornaments d’or als braços i al cos es confonien amb d’altres menys agraciades per la fortuna. I el mateix succeïa en el cas dels homes. La barreja era heterogènia. El que la va seduir més van ser els mercats, on es venia de tot, sempre amb mitja dotzena de nens trotant al seu voltant a l’espera de dolços o diners. La fruita era exuberant. Les parades de tintures esclataven de colors. Els carrerons vessaven d’activitat amb els venedors de plàtans i gessamins, els pelegrins, els terrissaires, els brahamins o els captaires cohabitant sense problemes. Els de les teles van acabar sent un reclam. Es va comprar el seu primer sari, radiant com una nena.

La dependenta li va ensenyar com se l’havia de posar. En va tenir prou de mirar-se al mirall per sentir-se una altra dona, diferent, plena d’essències índies. Estava preciosa.

L’Ari, el seu xofer i acompanyant, reia.

—Good, beautiful, pretty —repetia en el seu anglès pèssim, assentint amb el cap.

La Sílvia va sentir parlar castellà. Va girar el cap i va veure el clàssic grup encapçalat per una guia amb la bandereta enlaire. Va estar a punt d’aturar-se per fer de turista novell i dir-los que ella també era espanyola. Es va abstenir a temps. Com bons espècimens patris, enraonaven cridant.

—Quina misèria! No em diguis!

—I tot tan brut!

—No sé com poden viure d’aquesta manera!

—Jo, és que no m’atreveixo a tocar res, no fos cas que m’agafi alguna cosa!

—Quan anirem a comprar?

Es va sentir furiosa. Encara més: rabiosa. I doncs, què esperaven de l’Índia? Com és que viatjaven sense saber on anaven? Per sort no tots els del grup eren ignorants i estúpids. Una companya els va fer notar a les escandaloses una antena parabòlica gegantina situada al sostre d’una de les cases que, segons elles, era miserable.

—No és que siguin pobres. Almenys no aquí ni aquesta gent. És que viuen així. Aquesta antena val milions. Com podem criticar la seva forma de vida? Només perquè és diferent de la nostra i no l’entenem?

Les cridaneres no van quedar gaire convençudes. Poc els importava la cultura, saber, aprendre, conèixer. Estaven de vacances i volien anar de botigues. Aquest era el sentit del seu viatge a milers de quilòmetres de casa seva. Es van allunyar carrer avall embotides en les seves indumentàries turístiques horribles mirant-ho tot amb el seu ull crític expert.

La Sílvia no va perdre gaire temps més.

Els tràmits a l’aeroport van ser sorprenentment ràpids.

—Encara podrem tornar de dia —va dir a l’Ari.

El xofer li somreia exageradament cada vegada que ella s’hi dirigia.

—Molt bé, somriures, anem —li va donar un copet a l’espatlla amb el palmell de la mà, mentre sospirava feliç.

* * *

Feia una bona estona que estava endormiscada, malgrat la seva intenció de resistir i no deixar-se dominar per la somnolència, perquè el paisatge sempre canviant que li mostrava la carretera l’amarés, quan l’Ari la va cridar.

—Lady, lady… Oh, lady!

Va obrir els ulls sota la pressió de l’alarma. Feia molt que havien sortit de la ruta principal i el terreny li resultava familiar, per la qual cosa va deduir que la distància que els separava de la seva destinació devia ser mínima. No quedava gaire més que una hora de claror de dia.

El grup que interrompia el camí estava format per quasi una dotzena d’homes. I no eren amigables.

Es va despertar de cop. Una mà invisible li va colpir la consciència. Portaven una càrrega preciosa i preuada, medecines, material mèdic, estris que, potser, en el mercat negre podien valer molts diners. Ningú no li havia parlat d’assaltadors. Allò constituïa tota una sorpresa. Però ara ja no importava.

—No t’aturis, Ari —se li va acudir dir.

El xofer ja reduïa la velocitat.

—Don’t stop —li va demanar.

Es va trobar amb els ulls suplicants del seu conductor. No era un heroi i ella tampoc no era una heroïna. Els homes apostats al davant no es movien. A mesura que el tot terreny amb la part posterior convertida en camioneta per a la càrrega va minvar la velocitat, altres homes van sorgir a banda i banda de l’arbreda i van pujar als costats.

La Sílvia es va aixafar contra el seient.

El lloc era perfecte, un revolt del camí, des del qual es veien les dues rectes, l’anterior i la posterior. No hi transitava cap més vehicle en aquell moment. I tampoc no hi havia ningú a prop. Potser els mateixos assaltadors havien decantat la gent o potser no, però ara tant era.

L’Ari va aturar el cotxe.

Tenia els ulls tan desorbitats que semblava que les pupil·les li havien de saltar de les òrbites.

—Tranquil —li va dir.

Tenia dinou anys, era una dona i estrangera i se li acudia dir-li, a ell, que estigués tranquil.

Un dels homes va ficar el cap per la finestreta del costat del conductor. Va parlar amb l’Ari prescindint d’ella. Li va assenyalar un desviament, a menys de deu metres, a l’esquerra, abans d’arribar a la barrera humana del camí.

L’Ari va dirigir una mirada suplicant a la Sílvia.

—D’acord —va assentir—. C’mon.

A velocitat reduïda, el vehicle va sortir de la seva ruta i va sotraguejar per un caminoi irregular i estret. La meitat dels homes anaven davant i l’altra meitat darrere. De tota manera no van rodar gaire per allà. A menys de vint metres, ara a resguard de qualsevol mirada tafanera des de la carretera, van fer que l’Ari parés el motor.

Es va fer un silenci espantós.

No volia morir allà. No li volia donar la raó al seu pare. No volia que trobessin el seu cos, dies i dies després, destrossat a cops de matxet i menjat per les bestioles, perquè després l’enviessin en una caixa a Espanya. No volia que els diaris parlessin que una cooperant havia estat assassinada impunement per uns desesperats.

Tot això la va fer sentir furiosa.

Perquè tampoc no volia que li robessin allò que l’hospital necessitava tant.

Un dels homes, el que semblava el cap, va obrir la porta del seu costat.

—Down! —li va cridar.

No li va quedar més remei que obeir-lo i baixar.

* * *

L’Ari es va situar davant del cotxe, amb les mans enlaire, com si l’apuntessin amb una pistola. Les úniques armes visibles eren ganivets molt grans, matxets. Els seus ulls encara estaven desorbitats. Rebotaven en la impassibilitat dels assaltadors. La Sílvia no es va situar al seu costat, va anar a la part del darrere. L’escena, de sobte, semblava congelada. Els intrusos no saquejaven la càrrega. Esperaven.

Quan els dos primers van pujar, va exclamar el crit.

—No!

Els dos homes es van aturar. Van mirar el cap de la partida. Potser aquella paraula, després d’anys i anys de servitud, encara obraria en ells algun efecte. La Sílvia la va repetir.

—No!

Va allargar tots dos braços, els va recolzar a la part posterior del tot terreny, l’abatible que servia per pujar i baixar la càrrega.

Llavors un d’ells es va posar a riure.

I els altres, sortint de la seva catarsi, van imitar les seves rialles.

—Això és necessari a l’hospital —ho va repetir en anglès, emfasitzant la paraula «hospital».

Es va produir algun comentari entre ells, però res més. Els que estaven enfilats al cotxe van agafar la primera de les caixes.

—És que no ho enteneu? És per curar-vos, a vosaltres, a les vostres dones i als vostres fills. No us ho podeu emportar!

Es va dirigir al presumpte cap. Era un home d’alçada mitjana, prim, amb els pòmuls sortits i els cabells de punxa. Les seves cames estaven lleugerament arquejades i tenia els peus molt grans, gairebé desproporcionats amb relació al cos. Probablement mai no havia portat sabates. Vestia una faldilla agafada amb un nus pel darrere, convertida en pantalons, i portava una vella armilla pel damunt.

La va voler apartar.

Va ser llavors que es va escoltar aquella veu, que parlava un anglès pèssim.

—La dona diu que això medecines.

Tots van mirar cap a qui havia parlat. Destacava de la resta per la seva obesitat, evident en relació amb els altres. Va fer un parell de passes per dirigir-se al qui portava la iniciativa.

Es va iniciar una discussió, en la seva llengua.

La Sílvia no va perdre el temps. Gairebé ni respirava veient aquella inesperada oportunitat.

—Digues-li que això és important per a l’hospital, si us plau. Són medicaments per salvar nens.

La discussió es va mantenir uns segons més. El cap del grup parlava amb veu seca. L’altre, més relaxat. Van tornar a centrar la seva atenció en ella.

—Diu tu americana, sempre a tot arreu, mala persona.

—Sóc espanyola! —va cridar—. Espanya! Spain! —i va continuar en anglès—: He vingut a curar nens indis! Déu meu! És que esteu bojos?

La resta va succeir molt ràpid.

El cap del grup va donar una ordre als dos que estaven enfilats. Van tornar a agafar la primera caixa i els seus companys van envoltar el vehicle per ajudar-los a descarregar. La Sílvia va saber que s’acabava de tornar boja, que només era una noia acabada de sortir de l’adolescència enfrontant-se a un grapat de desconeguts al bell mig d’enlloc.

Però, tot i així, ho va fer.

Va tornar a cridar i es va posar davant d’ells amb els braços oberts, tan rabiosa com quan de petita algú li prenia una joguina i es barallava per aconseguir-la.

—No!

Quan l’home que dirigia la partida va fer un pas cap a ella i va alçar el matxet, ella va tancar els ulls i es va orinar al damunt.

* * *

Esperava el cop. Però no va arribar.

En comptes d’això, va escoltar una altra vegada les rialles, encara més fortes, més escandaloses. Ho va comprendre tot en obrir altra vegada els ulls i veure l’escena. Fins i tot el cap es reia dels seus pantalons tacats de pipí.

Però no va sentir vergonya.

Només va aprofitar la seva última oportunitat.

—Això és per a l’RHT, si us plau, digues-li-ho —va demanar a l’improvisat traductor.

No va fer falta gaire cosa més. La paraula clau va ser aquella: RHT. Rural Hospital Trust.

El cap va alçar una mà i va frenar l’acció de la resta.

—RHT? —va preguntar amb un anglès gutural.

Una escletxa.

—RHT! Yes! Hospital! You know? —va buscar la complicitat de l’únic que l’entenia una mica i va continuar en anglès, més a poc a poc encara que igualment ferma—: Deveu conèixer la doctora Roca, Elisabet Roca! I el doctor Llorenç Giner! Són els metges! Ells us curen! RHT! RHT!

La discussió entre ells va ser la més llarga de totes. La Sílvia se sentia incòmoda, mullada, però no s’atrevia a moure’s. L’Ari continuava amb els braços enlaire, per la part del davant, sense que ningú li fes el més mínim cas. La mirava amb cara de mal de panxa, tot pensant que s’havia tornat boja.

Ho devia estar, però ja era tard per fer-se enrere.

Va intentar desxifrar per on anava la conversa pel to i les paraules, però li va ser del tot impossible.

Llavors va treure tots els diners que portava a la butxaca.

—Agafeu això —va dir.

El cap del grup va acabar la disputa. L’altre home i ell es van col·locar davant la Sílvia. Cap dels dos va tocar de moment els diners, encara que se’ls van mirar.

La nova pregunta la va desconcertar.

—Coneixes germana Sílvia?

Va parpellejar un parell de cops, sense entendre res.

—Sílvia —va dir—. Jo em dic Sílvia.

—Germana Sílvia, de l’RHT.

No va comprendre allò de «germana» però la paraula no admetia dubtes tot i el seu anglès pèssim: «sister».

—Sóc… jo.

—Tu ets germana Sílvia que paga fusta per a Chandaben?

La mare de la Sahira!

La sang es va disparar a les seves venes. Va sentir un brunzit a les temples.

—Sí —va assentir.

El traductor i el capitost es van mirar per última vegada. No se’n va parlar més. El cap del grup va allargar la mà i li va agafar els diners que encara sostenia. Va alçar la veu per donar una ordre i els homes van saltar de la part del darrere del tot terreny. Quan l’abundant vegetació els va començar a engolir, ell va fer la salutació índia per excel·lència, inclinant el cap sobre les seves mans unides pels palmells.

La seva última paraula va ser traduïda per l’home que l’havia ajudat.

—Diu sento.

La Sílvia no es va atrevir a badar la boca.

L’últim que va fer l’home, abans que desapareguessin tots, va ser emportar-se la llanterna, visible a la guantera de la porta del vehicle, encara oberta de bat a bat.

* * *

L’Elisabet Roca havia insistit a revisar-la de dalt a baix, començant pel pols.

—Estic bé, de veritat. No ha passat res.

—Perquè encara no t’ha sortit l’ensurt —la va prevenir—. A mitjanit potser et despertaràs amb el cor accelerat i cridant. Que vols que et passi això?

—L’Ari ha exagerat.

—L’Ari exagera sempre, però el que t’ha passat ha estat real. Per una vegada…

Havien arribat a l’hospital a cent per hora, com si els perseguissin les hordes de la matança d’Amritsar. La Sílvia no va poder impedir que l’Ari trepitgés gas a fons, ni tan sols quan ja arribaven a l’RHT. Segons el conductor, un «exèrcit» de bandolers havien intentat robar-los, però ella, «barallant-se contra tots», ho havia impedit.

O sigui que, malgrat tot, sí que era una heroïna.

L’Elisabet Roca tremolava.

—Calma’t —li va demanar la Sílvia.

La doctora es va aturar un moment. Va omplir els pulmons d’aire i mentre l’expulsava ella es va aixecar i la va abraçar amb tota la seva estimació. La dona va correspondre a aquell gest inesperat. Totes dues van quedar atrapades en aquella calma compartida.

—Si t’hagués passat alguna cosa… —va murmurar l’Elisabet Roca.

—Això no és un creuer de plaer pel Mediterrani.

—Ja, però…

No la tractava com a una cooperant més, sinó com a una filla. La filla que mai no havia tingut. La Sílvia ho va comprendre de sobte i, llavors, la va abraçar encara més. Va témer que es posés a plorar, víctima dels nervis que la traïen, però, finalment, no ho va fer i es va dominar. En separar-se, els seus ulls es van trobar d’una manera diferent.

—Ho sento —va dir la doctora.

—Què és un viatge sense experiències per explicar? —va voler fer broma ella.

—Són bona gent, el que ha passat és molt estrany. Que algú robi…, però que ho faci un grup d’homes sols pot significar que les coses van malament. I això també em preocupa. Probablement, algú t’ha vist amb la càrrega i ha avisat que una occidental passaria per aquesta zona. No sabien que era material per a l’hospital. El que és extraordinari és que en assabentar-se’n s’hagin fet enrere i, encara més, que el gest que vas tenir amb aquella nena ja sigui conegut.

—Em va dir germana Sílvia.

—Molts creuen que som religiosos.

—Monges?

—Sí.

—Bé, ja ha passat. El que necessito ara és dormir vuit hores, però no pel trasbals, sinó pel trajecte d’anada i tornada.

—D’acord —l’Elisabet Roca li va acaronar el rostre—. Au va, vés.

La Sílvia se li va acostar i li va fer un petó a la galta.

—Gràcies —li va dir fluixet a l’orella.

Va ser suficient.

* * *

En Leo l’esperava al costat de la porta del bungalou. Estava assegut a l’esglaó, aparentment tranquil. La Sílvia es va adonar que fingia una despreocupació que els seus ulls traïen. Es va asseure al seu costat esperant que fos ell qui trenqués el gel.

Va trigar a fer-ho.

—Un mal trago, eh?

—Envejós —va fer broma ella—. Per una cosa que passa per aquí i no et passa a tu.

—A mi m’haurien tallat en rodanxes.

—I per què creus que no m’ho han fet a mi?

—Ningú no trenca una cosa bonica.

—Gràcies.

—De res.

Havien trencat el primer gel o la primera tensió. La Sílvia es va trobar amb els ulls del seu company, que escrutaven el seu interior.

—Ara de debò, com estàs? —es va rendir ell.

—Bé, no va passar res.

—Això no és el que explica l’Ari.

—Mira quin un. Estarà explicant la història a tothom i cada vegada hi anirà afegint alguns detalls extres, què t’hi jugues? D’aquí a un mes resultarà que jo soleta vaig lluitar contra cent homes a l’estil de l’Uma Thurman a Kill Bill.

—Hi havia d’haver anat jo, a buscar aquella càrrega.

—La doctora Roca va pensar que m’aniria bé sortir un dia.

—Ja ho sé.

—Ara no et trenquis tu el cap, d’acord? Prou nerviosa que està ella.

—Home, n’hi ha per estar-ne. Saps que en molts llocs la dona no val res.

—Va, Leo…

Va estar a punt d’abraçar-lo també a ell, com ho havia fet abans amb l’Elisabet Roca. Es va contenir. Es van tornar a mirar i llavors ella va tornar a sentir aquell rampell de pànic, un esclat emocional que la va obligar a posar-se dreta.

—Estic cansada —va dir amb mandra—. Promet-me que demà no tornarem a parlar d’això, d’acord?

—Descansa —va assentir en Leo.

Quan ella va entrar al seu bungalou, ell continuava assegut a l’esglaó, com si volgués passar tota la nit allà.