Capítol set

La Sahira s’aferrava a la vida gairebé amb ràbia. El seu cos s’extingia. La seva ment no. La visitava cada dia, matí i tarda; encara que no podien comunicar-se, es parlaven igual, la petita en el seu idioma, la Sílvia en català. També solia cantar-li, perquè s’adormís. De vegades, era la millor de les medecines. Li cantava i agafava les seves manetes entre les seves, suaus i fràgils com plomes. La seva mare no devia tenir més de vint-i-cinc anys, però semblava molt més gran. No podia passar-se el dia al costat de la seva filla, perquè treballava i s’ocupava dels seus altres tres fills, tots ells més petits que la nena malalta. El seu marit era lluny i ella no tenia ningú.

Hi havia més malalts, altres nens i nenes, però, sense saber per què, la Sahira era la seva preferida.

I no se’n sentia culpable.

Es va alçar del seu costat en veure que tornava a adormir-se i llavors es va trobar amb en Leo, gairebé damunt seu.

—Quant fa que ets aquí? —es va sorprendre.

—Dos, tres minuts.

—No ho entenc…

—T’observava.

El seu rostre era diferent. Mantenia aquella serietat eterna, gran part de la desconfiança que el dominava, però també s’hi endevinaven petites esquerdes, indicis de llum, rendició, fins i tot de tendresa.

—Que et passa res? —va voler saber la Sílvia.

Li va costar dir-ho, va ser com si abans hagués d’empassar-se una bola enorme allotjada a la gola.

—Volia demanar-te perdó.

No va fingir ignorància. Es va quedar molt quieta. Va esperar que ell continués.

Però no ho va fer.

—Això és tot? —va obrir els ulls.

—No, escolta… —en Leo va fer un gest d’avorriment—. Treballes bé, hi poses el coll, no t’arronses, suportes bé tot el que et cau a sobre, no vomites quan veus sang, ni et desmaies davant d’un piló de vísceres escampades… Vull dir que…

—Que ja no et semblo una nena bufona que juga a ser cooperant.

—No era només això.

—Llavors què?

—Conec els teus pares, saps?

—Així que els coneixes i, per tant…

—Bé, ets la seva filla, no?

—I estic orgullosa de ser-ho, què passa? Que potser són uns monstres? La meva mare és una reconeguda doctora que…

—D’acord —la va interrompre—. Jo em refereixo que pertanyen a la jet, la crème de la crème. Quan vas aparèixer per aquí, no entenia res. Ara ja veig que em vaig equivocar, si més no en la teva valoració. Tens alguna cosa més que valor, saps? Tens consciència social.

—No sóc una nena pija, tonta i rica?

—Pija i rica, sí, ho sento.

Ho va dir tan seriós que va estar a punt de cridar-li un altre cop, com dies abans. Quan va captar la ironia i l’espurneig dels seus ulls, contenint el riure, es va calmar.

Estava guanyant alguna cosa més que un amic.

—Ets un cretí que va de víctima —el va acusar acceptant el repte—. No és que siguis pobre i tinguis dificultats per acabar la carrera: és que t’hi gronxes per sentir-te millor i donar la culpa de tot als altres.

—Dispares bales de plata, saps?

—Et dic el mateix.

—Jo no tinc un bitllet de tornada al paradís d’una vida còmoda i fàcil.

—Fàcil? —va estar a punt de saltar i exaltar-se—. Escolta —va sospirar, rendida, en veure que estava a punt de sortir de polleguera—, ho estaves arreglant, d’acord? És que no podem parlar un minut sense discutir? No em coneixes de res. Per què no ens donem una oportunitat?

—Per a què?

—És important per a mi, i pot ser que també ho sigui per a tu! No es pot anar pel món escopint verí i menys en un lloc com aquest, on tots ens necessitem!

Parlaven entre els malalts. Alguns els miraven amb aire crític, d’altres somreien igual que si presenciessin una baralla d’enamorats. Va ser en Leo qui se’n va adonar, li va agafar la mà i la va estirar.

—Vine, anem a fora —li va demanar.

* * *

No es van aturar fins a arribar a l’exterior, al costat de la carretera, buida de vehicles a aquella hora, encara que no de persones que anaven amunt i avall pel seu marge. Van quedar de nou davant per davant, disposats a continuar la seva batalla dialèctica molt més amigable que totes les anteriors, malgrat la passió que hi posaven.

—Hem començat amb mal peu, ho reconec —va ser el primer que va dir en Leo.

—Mal peu? Ets molt generós —la Sílvia va encreuar els braços—. Vas estar groller, antipàtic, mesquí, estúpid, fatu…

—Vols que vagi a buscar un diccionari?

—No et facis el graciós amb mi!

—Escolta, vas aparèixer en mal moment i ja està.

—I ets tan llest que en vas tenir prou de mirar-me, sabent a més qui era, per fer-te una idea exacta i precisa de mi i de les meves intencions.

—Hi ha gent que et cau malament sense saber per què!

—Jo no et vaig caure malament, vas actuar en defensa pròpia, cagadet de por!

—Por, jo?

—Una noia maca i potent —es va posar els braços a la cintura i va fingir que parlava com un home corpulent—, ui, ui, ves per on! Què deu fer per aquí? Per què no està en una platgeta de moda torrant-se al sol? Oh, Déu meu, aquest és territori de voluntaris i voluntàries de pèl al pit! On va aquesta? Qui es creu que és?

—Ho fas molt bé.

—Deixa de ficar-te amb mi i parla un minut seriosament, sense màscares de masclet ressentit ni defenses de ficapotes irònic que s’escuda en això per tapar la seva impotència!

—Mare de Déu! —es va posar una mà al cap—. No, si de parlar, parles bé.

—I també sé lluitar, senyor tai-txi!

—Per què m’escridasses?

—Perquè no és just que si ho estàs passant malament, a sobre llencis la merda damunt dels altres. Ni és just que facis les valoracions de les persones tot d’un plegat sense donar-los la més mínima oportunitat. Perquè has trigat un munt de temps a adonar-te de qui sóc i de què vaig. I perquè m’ho has fet passar malament, saps? Mira —es va calmar el just per continuar parlant sense tant de nervi—, jo sóc aquí perquè crec en tot això, perquè sempre ho he volgut fer, perquè per a mi no n’hi ha prou d’estudiar Medicina, i obrir una consulta o una clínica, perquè no vull caure a la trampa dels Prats-Olivella, i perquè sento la necessitat de… Ni tan sols sé com explicar-ho.

—Salvar el món.

—Què?

—Tu ets de les que volen salvar el món.

—I què? Això és dolent?

—Els qui volen salvar el món pot ser que, en el fons, vulguin que el món els salvi a ells.

—Això no són més que jocs de paraules.

—Sigui com sigui, no ets una persona com les altres i mai no ho seràs.

—Per què? Per ser filla dels meus pares? Renoi, no fotis!

—Ho veus? Tens tantes ganes de ser diferent i sentir-te útil que això et fa desesperada. Estàs buscant una redempció.

—Busco ser jo i que m’estimin per mi mateixa, com tothom! O és que potser tu busques una cosa diferent?

—Saps què és desitjar una cosa i no poder-ho aconseguir o tenir un somni i comprendre que no el podràs aconseguir mai?

—I tant! Tots desitgem alguna cosa i tenim somnis, i t’asseguro que ser una Prats-Olivella o tenir diners no ho fa més fàcil! T’han rebutjat la beca? Odies el món sencer? Com et penses que em sento jo quan algú com tu em mira de dalt a baix i em menysprea per ser qui sóc o s’imagina el que no és? Tota la vida que suporto aquesta merda! I l’única cosa que desitjava en arribar aquí era treballar, sentir-me lliure i tenir amics! Osti, et necessito com a amic!

—A mi?

—Que potser hi ha algú més, per aquí? —va mirar a dreta i a esquerra posant-se la mà a manera de visera—. Ets l’únic català, tret de la doctora Roca i el doctor Giner, caram! I si, damunt, no veus el més evident és que ets burro, noi!

El tenia superat, desbordat. Ni tan sols es va molestar per l’insult.

—Què és el més evident? —va preguntar, absolutament perdut.

—Que som iguals, Leo, l’un per l’altre! Tant et costa veure-ho?

* * *

La Viji es posava sempre a la seva esquerra, per compensar la coixesa de la cama dreta. La Narayan a l’altre costat. Totes dues l’agafaven de la mà i l’estrenyien amb força, com si així la posseïssin més o temessin que se’ls escapés. No calia que passegessin perquè ho fessin. N’hi havia prou d’anar d’una banda a l’altra, per curta que fos la distància. Eren la seva ombra. A la jove bòrnia i coixa no se li escapava res del que succeïa a l’RHT.

—Ja ets amiga Leo, sí?

—Almenys ja ens parlem.

—Jo sabia —va fer que sí amb el cap, amb vehemència.

—Què sabies?

—A tu agrada ell i a ell agrada tu.

—No siguis matrimoniera. Al meu país la gent és amiga i no hi ha necessitat d’embolics sentimentals.

—Què és em… bolic?

—Relacions.

—Ja, però això és Índia.

Quan volien explicar alguna cosa, tant era que fos la doctora Roca, com en Mahendra o la Viji mateixa, sempre li sortien amb aquella expressió, l’excusa perfecta, el subterfugi ideal: «Això és l’Índia».

La Narayan li va dir alguna cosa a la seva germana.

—Casament a prop —la Viji va inclinar el cap per veure millor la Sílvia amb el seu ull sa—. Vindràs?

—Jo?

—Estàs convidada, sí? Serà maco. Doctora també ve.

—Llavors…

—Bé!

—Què li puc regalar a la teva germana?

—Res, no importa regal.

—A les meves terres no es va a un casament amb les mans buides. És un costum.

—Regala roba interior maca.

—On la puc comprar?

—Teva. Tens cosa vermella preciosa —va assenyalar la seva cintura.

—Les meves calces?

—Calces, sí?

—Però estan usades, encara que les renti…

—És regal personal. Una cosa molt… —va trobar la paraula adient—: íntima.

Les seves calces vermelles. Havia començat l’any amb aquelles calces, perquè li donessin sort.

Era igual.

—Veus molt Mahendra, sí? —la Viji va canviar de tema, tot d’una, donant per conclòs l’anterior, com era també el seu costum.

—És una gran persona. Ens hem fet amics.

—Es guapo i ric. Convé.

—Primer en Leo, ara en Mahendra —li va fer un gest amb la mà en senyal de reprovació.

—Tu pots. Tant de bo algú digués matrimoni a mi.

—No siguis ximple, Viji. Millor sola que mal acompanyada. Vols casar-te amb qualsevol, desconegut, gran?

—És marit —ho va dir amb tota la seva vehemència, com si el món sencer comencés i acabés amb allò—. Narayan tindrà segur el seu primer fill abans d’un any.

Va recordar les paraules de l’Elisabet Roca tan bon punt va arribar: «Té divuit anys, ja és gran, però cap la vol per la seva coixesa i la manca d’aquest ull. Ha estat impossible concertar-li un matrimoni, encara que sigui amb el més vulgar dels candidats. I és tot cor, t’ho garanteixo. Cor i força. Està sana, és treballadora, podria engendrar fills forts… Hi ha països en què una dona no és ningú si no ha tingut dos o tres fills abans de complir els vint. Està socialment marginada».

—Tu ets important aquí —va dir a la Viji fent servir la seva convicció més gran—. Sempre tindràs una feina. Podràs aprendre a curar els malalts, no tan sols netejar. Seria molt bo per a tu.

—Tu boja —es va posar a riure la Viji.

—Confia en tu. Ets llesta.

Havien arribat a la seva destinació, els menjadors. Es van deixar anar totes dues alhora i allò va ser tot. Ni tan sols va obtenir una altra resposta de la Viji. La Narayan va ser la primera a engegar a córrer. La seva germana, fent salts, la va seguir amb tota la innocència per bandera.

La Sílvia va estar a punt de cridar-la, però es va rendir abans de fer-ho.