Capítol tretze

Els 14 manaments del bon cooperant formaven una cosa així com una declaració de principis. No eren un dogma de fe, però gairebé. Els va trobar navegant per Internet a Barcelona i els va fotocopiar juntament amb la història de la cooperació internacional. La paraula emprada inicialment havia estat «internacionalista», arran del conflicte de Nicaragua en els anys 80. Després es va acceptar el terme definitiu.

L’incident de la carretera la va obligar a llegir aquells manaments un altre cop. A fer-los seus.

Sobretot aquella primera nit, quan es va despertar amarada de suor, víctima d’un malson, i va saber que l’Elisabet Roca tenia raó: l’ensurt encara era dins seu i necessitava alliberar-lo.

El primer era: «Deixaràs la contrapart local protagonitzar el projecte». Equivalia a dir que l’única cosa que havia d’assumir la cooperació era el que les entitats i les persones del lloc on eren no podien dur a terme i que el cooperant havia d’assessorar, suggerir i proposar, mai decidir. El segon proclamava: «Estimularàs l’autoestima en la contrapart local», perquè un cooperant havia de valorar el que ja existia i fer que els ajudats se sentissin importants i necessaris, no pobres i estúpids. El tercer tenia aires de màxima: «No ajudaràs qui no s’ajudi a ell mateix». La cooperació havia de ser una trobada d’esforços i una suma de voluntats. El quart basava en la seva simplicitat la seva gran importància: «Cooperaràs, no faràs donacions». El cinquè manifestava: «Atendràs el procés: és el fonamental», per estudiar així la disposició i la capacitat de la comunitat ajudada per aconseguir nous objectius. El sisè era el seu preferit: «Comprendràs la cultura local». El setè advertia: «Evitaràs el nord-centrisme en les teves anàlisis i en la teva conducta». El vuitè era taxatiu: «No imposaràs, però tampoc no ho acceptaràs tot». En el novè es recordava: «No t’enganyis: el poder està repartit desigualment». El desè deia: «Seràs pont: traduiràs les dues lògiques». L’onzè insistia: «Coordinaràs el teu projecte amb el d’altres», perquè la necessitat era compartir, no competir. El dotzè era sens dubte el més difícil per a molts: «Acceptaràs que la meta no és ser estimat pels pobres». El tretzè, en canvi, suavitzava l’anterior: «Descobriràs que cooperar és aprendre», perquè en la cooperació també hi havia molt d’intercanvi i es podia rebre més del que un donava si es tenien els porus oberts, la ment clara i el cor descontaminat. L’últim manament tancava aquella gran lliçó d’humanitat: «Et convenceràs que la finalitat de la cooperació és desaparèixer».

No eren fàcils de seguir al peu de la lletra.

I el resum de tots plegats gairebé podia ser aquella frase paradigmàtica: «El que és important no és el que es dóna, sinó com es dóna».

Va tenir un dia de feina normal, va ajudar la doctora Roca en la recepció de nous pacients, va passar visita als internats, va trobar a faltar en Llorenç Giner, que ja feia molts dies que era als altres centres mèdics i no apareixia per l’RHT, i s’hauria oblidat de l’incident si no hagués estat perquè l’Ari ja havia explicat a tothom el que havien passat, amb la qual cosa la majoria la mirava amb expectació i xiuxiuejaven quan ella passava. L’Elisabet Roca no va voler denunciar res a la policia local. Ells ja tenien noció dels fets pel boca-orella i, a més, eren massa lluny.

Va ser a la tarda quan la Sílvia va descobrir en Pankaj a la porta de l’hospital i va saber que la buscava.

El criat d’en Mahendra no es va estendre gaire.

—El meu senyor vol que vagi a Pashbar al vespre, si us plau.

No li’n va preguntar el motiu. Estava segura que si el sabia, tampoc no li ho diria.

* * *

Va sortir de l’hospital una mica més tard del que acostumava, perquè va haver-hi una complicació d’última hora. Generalment, quan li venia de gust, anava a Pashbar tot passejant. En aquesta ocasió, i atesa l’hora, va utilitzar la vella bicicleta que de vegades feien servir per anar d’una banda a l’altra. En arribar al vell palau, en Pankaj era a la porta. Esperant-la.

—Que passa res? —es va estranyar la Sílvia.

—Ell li ho dirà —es va limitar a respondre el circumspecte assistent.

Va deixar la bicicleta a l’entrada i el va seguir. També era el primer cop que en Pankaj la precedia i la guiava. Van penetrar a la casa i no es van aturar fins que van arribar a una de les sales de la planta baixa. Un cop a la porta, el criat es va aturar i va inclinar el cap per deixar-la passar.

La Sílvia va traspassar aquell llindar tota sola.

El que va trobar a l’altre costat la va esglaiar i desconcertar d’una manera fulminant, perquè era el que menys s’esperava.

Cinc dels homes de l’assalt al seu tot terreny el dia abans, entre ells el cap del grup i el que havia actuat d’improvisat traductor.

Es va quedar glaçada.

—Passa, Sílvia —li va demanar en Mahendra.

L’amo de la casa estava assegut. Els cinc homes estaven drets, molt junts, com si els manqués l’espai. L’escena tenia alguna cosa d’irreal, un punt de ranci, reminiscència d’un passat que ella només coneixia de les pel·lícules que havia vist en la seva infantesa a la televisió. En Mahendra vestia amb una dignitat i elegància superior a altres vegades, i això que sempre es mostrava impecable. El seu aspecte era el d’un jove maharajà, incloent-hi un aparatós collaret amb un gran fermall pectoral.

No va fer més de dues passes i es va aturar més a prop d’en Mahendra que d’ells. Va començar a adonar-se de les circumstàncies quan es va fixar en el detall que els lladres del dia anterior refusaven mirar-la. Fins i tot el cap tenia els ulls clavats al terra, encara que, de tant en tant, els desviava furtivament en direcció a qui presidia aquella estranya reunió.

—Què hi estic fent, aquí? —va preguntar a en Mahendra.

El seu amfitrió va moure una mà cap al grup.

—Són ells? —es va limitar a preguntar.

La Sílvia els va abastar amb la seva mirada. Podia captar la seva por. Formava una segona capa de pell, una energia que s’expandia fins a on era ella.

—Per què ho vols saber?

—Tu digues-m’ho —va insistir en Mahendra en el seu anglès pausat, sense ni una engruna de cap altra cosa que no fos calma en la seva veu—. Els reconeixes?

—Què els faràs, si són ells? —va voler saber.

Per a en Mahendra la pregunta era obsoleta. Va alçar una cella sorprès.

—I tu m’ho preguntes?

—Sí.

—Et van assaltar.

—Digues-me què els faràs si són ells.

—Castigar-los.

—Pots? —va arrugar el front.

—Sí.

Es va sentir com si li haguessin donat un parell de bufetades, no fortes, només reveladores. Un despertar sobtat a la realitat de la qual mai no aconseguia escapar encara que, de vegades, sí que se’n sentia al marge.

—Llavors no, no ho són —va dir amb fermesa.

L’únic dels cinc homes que sabia alguna cosa d’anglès, el traductor, va alçar el cap per mirar-la. Va xiuxiuejar alguna cosa al cap del grup i aquest el va imitar. Els altres tres encara estaven espantats.

—No t’entenc —va mostrar la seva sorpresa en Mahendra.

—Tu no ets la llei.

—Però puc…

—Això és l’Índia, ja ho sé —la Sílvia va fer un gest de cansament i va recordar els 14 manaments sense saber massa bé on encaixava allò—. Però la meva justícia no és la teva justícia, per la qual cosa és la meva paraula i l’has de creure: no són ells.

Sabia que no la creia. Però tenia el seu honor, el seu codi. En Mahendra va mirar els cinc homes amb menyspreu i després amb tristesa. Un canvi que només va apreciar ella. La reacció final no es va prolongar gaire més.

—Pankaj! —va cridar.

El criat devia estar-se a l’altra banda de la porta i va entrar a l’estança per rebre aquella ordre.

—Emporta-te’ls —va dir en Mahendra—. Que se’n vagin!

Els cinc homes van abandonar la sala tan junts com havien assistit al seu judici ràpid, inclinant els caps en passar per davant del seu jutge mentre ajuntaven les mans en senyal de respecte. El cap i el traductor van ser els únics que es van atrevir a mirar la Sílvia per última vegada. Quan van desaparèixer de la seva vista, ella va fer el gest de seguir-los.

En Mahendra li ho va impedir.

No va ser una ordre com l’anterior, el to era molt més implorant que peremptori i tenia un deix de necessitat que es va fer, més que palès, obsessiu. No obstant això, la paraula va quedar revestida de matisos contradictoris en sonar amb emotiva força en aquella estança:

—Queda’t.

* * *

En Mahendra es va aixecar i va caminar envers ella. Estava impressionant, però de cop ja no era l’home jove i atractiu que aconseguia impressionar-la per la seva cultura, per la seva forma de parlar, la llegenda o el seu dolor d’amant vidu solitari. De sobte era el príncep ocult, l’home que superava la fascinació en nom del poder, la persona que havia estat a punt de convertir-se en jutge de la seva causa.

Un estrany.

Es va abocar a aquells ulls cristal·lins, sempre vermellosos i brillants. Hi va veure l’esclat de tantes coses que no va saber amb quina quedar-se. En Mahendra també va llegir els seus sentiments i els va traduir en paraules.

—No t’entenc —li va dir.

—Ni jo a tu.

—Van estar a punt de robar-te; potser de fer-te mal, fins i tot.

—No t’has aturat a pensar que, si un grup d’homes intenta robar, és perquè tenen necessitat de fer-ho?

—Robar no és la solució.

—I passar gana? Quants diners tens, Mahendra?

—No sóc ric.

—Però tens diners, més dels que aquesta gent tindrà en la seva vida, de segur.

—Vols que sigui un bon home i els reparteixi entre els pobres? I després què? Sempre hi haurà més pobres. El que és important és crear treball i donar-los mitjans.

—Els en dónes?

—Sí.

Va aguantar la seva mirada. No sabia si creure’l, o com fer-ho.

—Tu no em coneixes —va dir en Mahendra—. I m’agradaria que ho fessis.

—Com més gran és la desigualtat entre les persones, més creix la indiferència en el cor d’uns i la ràbia i la desesperació en el dels altres. En molts països han esclatat guerres i revolucions per això, no ho oblidis.

—Aquí no.

—Això és l’Índia, ja ho sé —va fer un gest de cansament—. Aquí teniu castes i això us protegeix els uns dels altres. El ric pot caminar pel carrer al costat del pobre i no passa res. Però de tant en tant algú no pot més, saps? D’on són, aquests homes?

—D’un poble proper, Pergabar.

—I què succeeix a Pergabar?

—S’hi ha construït una carretera i també una petita presa. El seu ecosistema s’ha desequilibrat.

—Déu meu… —va sospirar la Sílvia—. L’eterna història.

—Estem estudiant alternatives.

—Qui?

—Les meves empreses.

Es va sentir esgotada. «Les mil i una nits» es convertien en una sola realitat.

—Mahendra, aquí, a l’exterior, hi ha tot un món —manifestà a poc a poc—. Un món que no coneixes, tret dels diaris o d’Internet, i que no arreglaràs a través de les teves empreses si no el veus amb els teus ulls, per molt que en sàpigues. Què penses que hi faig jo, aquí? Hauries de sortir d’aquesta casa i dels seus records. Sortir i viatjar, viure.

—Vindries amb mi?

—Què dius? —va acusar l’impacte.

—Ets la meva amiga. Porta-m’hi. Anem-nos-en junts.

—Oh, Déu! —es va fregar la cara amb una mà—. De què estàs parlant? Penses que és així de senzill? No puc!

—Per què no?

—No ho entens, oi? Jo tinc la meva feina aquí i després els meus estudis al meu país i la meva pròpia vida.

—Llavors no m’interessa aquest món.

—Mahendra!

Es va trobar davant d’un nen. De cop. Un nen gran, potser espantat, potser tan allunyat de la realitat que ja li era impossible tornar-hi. Un nen que vivia tan presoner de Pashbar com l’últim emperador de la Xina havia viscut presoner de la seva Ciutat Prohibida sense saber què succeïa a l’altra banda dels seus murs.

I parlava seriosament. Li proposava… viure la seva fantasia.

—Me n’he d’anar —es va rendir la Sílvia.

—Queda’t, estem parlant.

—Avui no puc parlar, ho sento. El meu cap no dóna per més.

—Li diré a Pankaj que t’acompanyi a l’hospital.

—Per què? Puc anar-hi sola.

—Digues-me almenys si eren ells. Et prometo que no els faré res.

No li va respondre. Va ser una última mirada de resignació, esgotada. Va fer mitja volta i es va encaminar cap a la porta, deixant-lo allà, sol, omnipresent, al bell mig de la sala.

De tot Pashbar.

* * *

Aquella nit li va fer la pregunta que tant li cremava a l’ànima.

—Per què fa tants dies que no ve el doctor Giner?

L’Elisabet Roca gairebé va deixar de mastegar.

—Deu tenir feina. Sempre va d’una banda a l’altra.

—Doncs jo més aviat penso que no vol venir.

—Sílvia…

—És veritat! D’allò que els ulls no veuen, el cor no se’n dol.

—El que faltava —el sospir de la doctora va ser profund i prolongat—. T’has pres tan seriosament això de ser cooperant que ja estàs disposada a arreglar-ho tot, fins i tot la vida dels altres.

—Però si sou l’un per l’altre.

—I això què significa?

—Que també sents alguna cosa per ell, però que li dónes allargs perquè tens por.

—Tots tenim por davant de l’amor —va canviar el to i va reaccionar alterada—. I què vol dir, això que jo també sento alguna cosa per ell? L’estimo molt, per descomptat, és un gran home! Però no per això ja m’he de tornar boja com una adolescent! A tu, això et deu semblar molt romàntic —va abastar l’RHT amb els braços oberts—, però nosaltres ens quedarem quan te’n vagis, i és molt diferent.

—L’únic que sé és que l’amor es nota quan existeix.

—El noten els altres. De vegades un, o una, està cec.

—Així que ho admets.

—Jo no admeto res —li va dirigir una mirada d’acer—. Que potser em fico jo amb tu, bonica?

—Pots ficar-te amb mi, si vols.

—Ah, sí? Mira…, és millor que no em provoquis.

—Però si jo estic aquí tan tranquil·la.

—Tranquil·la? —va esbufegar de sobte, combativa—. T’acabo de dir això de la ceguesa i ni te n’has adonat.

—Jo? De què m’he d’adonar?

—En Leo.

Se li’n va anar el color de les galtes i va reaparèixer convertit en una intensa màscara vermella. Tot en menys d’un segon.

—En Leo? —va al·lucinar—. Però si som amics!

—Oh, sí, com en Llorenç Giner i jo.

—Això no és cert. El doctor Giner està enamorat.

—I tu com saps que en Leo no s’ha enamorat de tu?

—Perquè una noia s’adona d’aquestes coses.

—I si ell és molt bo i sap com no trair-se?

Ara es va quedar un moment sense parla. Per la ment li van passar imatges, escenes, les últimes xerrades amb en Leo, les seves últimes discussions o rialles, cada mirada, cada frec. I va recordar aquell dia en el qual ell li va dir que no s’enamorarien, que serien amics.

—Oh, no! —es va espantar de debò.

—Oi que això sí que fa por?

—No és el mateix.

—Per què? Perquè en Llorenç i jo ens quedem aquí, i vosaltres us n’aneu?

—Sí, no… No ho sé.

—Doncs ja ho veus —l’Elisabet Roca va continuar menjant—. Per si de cas no li facis mal, d’acord, trencacors?

—Això no és just —va protestar encara, parada.

La dona li va fer l’ullet. Cada vegada semblaven més mare i filla. En tots els sentits.

—Si la vida fos justa, no faríem falta —manifestà fent un gest de resignació.

* * *

La Viji va aparèixer tota suada per l’esforç, després de córrer per anar-la a buscar. Va ser el primer que li va dir:

—On et fiques? No trobava.

—Què passa?

—Algú vol veure’t.

—Qui?

—No sé. Algú. Home.

No va tornar a preguntar. Va deixar l’estetoscopi amb el qual examinava el pols i es va passar un drap pel front per eixugar la suor enganxosa que produïa la calor de la jornada. La Viji caminava a bon ritme, movent-se amb aquella estranya desimboltura que la feia anar d’una banda a l’altra pels problemes de la seva coixesa. No van tornar a parlar fins a sortir de l’hospital.

La seva visita s’esperava sota un arbre, prop de la carretera.

—Ell —senyalà la noia.

La Sílvia el va reconèixer a l’instant. Portava la mateixa roba que les dues vegades anteriors, la de l’assalt al tot terreny i la de la seva trobada a casa d’en Mahendra.

Era el cap d’aquella colla que li va voler robar.

Va vacil·lar un moment, sense saber què fer. Llavors va comprendre que era una bajanada témer alguna cosa, a plena llum del dia, tan a prop del centre mèdic. A més, l’home la va veure i va abaixar el cap, mostrant un clar senyal de respecte. Portava alguna cosa subjectada a la cintura, introduïda entre la roba i la carn.

—Vine amb mi —va demanar a la Viji.

Va caminar fins a l’home. Quan va ser prou a prop, ell va unir les seves mans i la va saludar amb rigor. La Sílvia no va correspondre al seu gest. Continuava sense entendre res.

No va fer falta que digués a la Viji que li preguntés el motiu de la seva visita.

Després de la salutació, l’home es va agenollar i va extreure l’objecte que portava a la cintura: la llanterna.

Amb el cap cot, de genolls, va alçar les mans per tornar-la-hi. La Sílvia es va empassar saliva.

Va agafar la llanterna de les mans de l’home. Era l’única cosa que podia fer. Quan aquest se’n va haver alliberat, va introduir la seva mà dreta en un altre dels plecs de la seva faldilla-pantalons.

El que li va donar tot seguit van ser els diners que havia robat en l’assalt, o més ben dit, els que ella mateixa li va donar per evitar que s’emportessin els medicaments.

Va pronunciar una sola paraula.

—Diu gràcies —la va traduir la Viji.

Ara l’escena estava congelada.

—Digues-li que es quedi els diners, per a la seva gent.

La Viji va arrugar el front. Li devia semblar molt, massa.

—Digues-li-ho.

Va obeir. L’home va alçar el cap amb la cara travessada pel dubte. Després va moure el cap fent que no.

—Diu no.

—Digues-li que no robi mai més. Que vingui aquí, a les oficines de la Fundació, i demani el que necessitin, un microcrèdit, el que sigui. Però que no tornin a robar.

No va esperar que la Viji acabés de dir-li tot allò, ni tampoc la resposta del seu visitant. Amb la llanterna a la mà, sense saber si havia fet bé o no a renunciar a aquells diners, sense saber si havia interpretat correctament els manaments del cooperant, ni tampoc si li havia donat una lliçó o si s’havia comportat com una ingènua, va girar cua i va tornar a l’hospital.

* * *

L’Índia era massa forta per assimilar-la en un estiu. Però cada dia que passava en sabia alguna cosa més. I el que era més fonamental: que ja la portava molt endins.

Tant com per tornar l’estiu vinent, i l’altre, i l’altre, i…

—Papa?

—Sílvia?

Estava tremolant, però aquell era el moment. Si d’alguna cosa es fiava, era de la seva intuïció, del seu sisè sentit. Li quedava menys d’un terç del seu temps abans de tornar. Un vèrtex.

Així que no podia fer com els estruços, amagar el cap sota terra. Amb l’Artur era diferent, perquè el que estava en joc era el seu futur, la seva felicitat en comú. Però no amb el seu pare.

Sempre ho seria.

—Com va tot? —li va preguntar exactament el mateix que si s’estigués a la Costa Brava i li truqués avorrida perquè no sabia què fer.

—Fas broma? Diràs com et va a tu!

—Si et dic la veritat, pensaràs que sóc en un balneari o una cosa així.

—Digues-me la veritat.

—Això és el que esperava, papa —va reunir el valor per dir-li-ho—. I també el que necessitava.

—Tan important és el que fas?

—Ja parlarem quan torni, amb calma, ara no sabria explicar-t’ho. Mira…, no dic que no hi hagi metges de debó a qualsevol lloc, però aquí és diferent. Aquí et sents metge d’una altra manera. I t’ho dic jo, que com qui diu acabo de començar la carrera i encara em queda molt.

—Quan eres petita, quan t’obsessionaves amb alguna cosa, per dolent que després resultés tu t’entestaves a defensar-ho.

—Això és diferent —es movia per una línia molt fina als costats de la qual s’obria un abisme. Aquella era una trucada important. Una treva. No volia espatllar-la, ni barallar-se amb ell a milers de quilòmetres de distància—. Papa, no es tracta de defensar res. Sabia on em ficava i, el més fonamental, per què m’hi ficava, i ara em sento nova.

—Ets una somniadora i ho saps, estimada.

—Estic aprenent a viure —va fer servir la seva vehemència més ferma per manifestar-li-ho—, i això és el més important que pugui fer, a més de ser metgessa. T’asseguro que, malgrat els problemes, la diferència cultural, tantes coses com ens succeeixen aquí, dia a dia, em sento feliç d’haver fet aquest pas, i l’únic que lamento és haver-te fallat.

—Sílvia, sàpigues una cosa: tu mai no em fallaràs, perquè ets la meva filla i t’estimo. En qualsevol cas, et fallaràs a tu mateixa.

—Doncs llavors tranquil —va respondre plena d’una calma plàcida—. No sóc de les que es lamenten dels errors, perquè sé que tot ajuda a créixer i a viure. Crec que trobar el camí, el que una persona vol, és el més important de la vida. El meu és aquest i encara que no sé cap a on porta, perquè aquesta és una altra història, el seguiré fins al final.

—No sé si et conec —mussità el seu pare a l’altre costat del fil telefònic.

El notava diferent, menys categòric, menys inflexible i implacable, com si aquelles setmanes de reflexió l’haguessin suavitzat. Va recordar el que li havia dit el seu germà Jordi: el seu pare havia plorat. No s’ho treia del cap. El seu pare havia plorat.

—Em coneixes millor del que et penses, papa —es va adonar que ja no tremolava—. Només t’has de mirar al mirall per veure’m a mi.

—Déu meu… —va sentir que murmurava—. Quan t’has fet una dona, així, tan de cop?