Capítol catorze

Al casament de la Narayan, l’única que no reia era la núvia.

La festa era maca, la cerimònia era maca, la gent era maca. Per a la Sílvia era una explosió de llum, color i so. La llum d’un dia esplèndid projectada sobre la festa. El color de les robes i les joies daurades, brillants les unes i les altres. El so de la música, místic i furiós, embolcallant fins a embriagar.

I, no obstant això, quan mirava la germana de la Viji…

La Narayan plorava, espantada. Plorava perquè, de sobte, s’adonava de la infantesa i l’adolescència que li estaven arrabassant. Tota la seva felicitat dels dies previs topava amb la realitat final. No tan sols es casava amb un desconegut, guapo i jove si més no, sinó que se n’aniria de casa seva per anar a viure en una altra banda, lluny, amb persones que no coneixia, perdria les olors, el rastre i el tacte dels seus éssers estimats. I tot allò sense oblidar que al final de la cerimònia, nena o no, almenys per a un occidental, es convertiria en dona mitjançant la seva nit de noces, lliurant-se a l’home amb el qual hauria de compartir la seva vida.

Compartir la seva vida… per sempre.

Només de veure-la plorar i pensar en el sexe de la submissió, per obediència al seu marit, la Sílvia ja s’estremia i se sentia horroritzada.

—Sisè manament: «Comprendràs la cultura local» —es va repetir en veu alta—. Setè manament: «Evitaràs el nord-centrisme en les teves anàlisis i en la teva conducta».

Ho sabia, ho valorava, ho acceptava. Però, tot i això, en tenia prou de veure la Narayan i veure aquelles llàgrimes, la infinita tristesa que destil·lava enmig de la cerimònia on tothom reia, cantava i ballava en honor dels joves esposos. Les dones de la festa havien passat pel mateix, sense excepció. I cap d’elles no semblava sentir llàstima per la nena. Totes donaven per fet que l’amor el produïa el contacte, no la passió momentània i efímera que diferenciava els occidentals. L’amor era, abans que res, respecte. El marit manava i la dona obeïa. Respecte a l’antiga, en una sola direcció.

A l’altra banda de la tarima on la Narayan i el seu marit romanien quiets, mentre la festa es movia al seu voltant, l’única persona trista, malgrat els seus esforços per estar alegre, era la Viji.

Mirava la seva germana petita amb enveja, amb gelosia.

—És guapo, oi que sí? —havia dit a la Sílvia.

El jove no devia tenir ni dinou anys. La seva mateixa edat.

La Sílvia no podia deixar de pensar en ella mateixa i en l’Artur. S’imaginava casada amb ell i… no podia. No d’aquella manera. Bé, ni d’aquella ni de cap altra manera. Encara no. Era superior a les seves forces; no perquè no l’estimés, sinó perquè la paraula «matrimoni», igual que paraules com «per sempre», «amor etern» i d’altres de semblants se li feien molt fortes. No hi estava preparada. I si ella, que feia un any que sortia amb l’Artur i l’estimava, amb prou feines acceptava el compromís, com pretenia entendre aquell casament del qual era testimoni d’excepció, per més que els manaments del cooperant li marquessin el camí?

Sentia llàstima per la Narayan, era inevitable.

Una llàstima que mastegava a poc a poc i que s’empassava com si fos una bola de ferro, mentre ella també participava de la festa, reia, ballava, cantava…

* * *

En Leo va posar el dit a la ferida:

—Et sents així en relació amb la Narayan perquè ets una dona.

—No diguis bajanades. Et casaries tu amb una completa desconeguda, i que, a més, és una criatura?

—Si fos indi, sí. I tu també si fossis índia.

—Tard o d’hora aquests costums canviaran.

—Ja ho fan, però el preu és alt —va dir en Leo—. A Nova Delhi no són pocs els estudiants universitaris que ja tenen relacions íntimes entre si, però… la que queda marcada és la dona. Sempre ella. Moltes es troben amb el rebuig posterior. Fins i tot a Anglaterra o als Estats Units, on hi ha grans comunitats índies, el problema és el mateix. Vas veure La boda del monsó?

—Sí.

—La noia que és a punt de casar-se té una aventura amb un home. Quan diu al seu futur marit la veritat, ell la rebutja tot d’una. No importa que ell hagi tingut històries. El que compta és la dona.

—Després la perdona i s’hi casa.

—Tu ho has dit: la perdona. Des de quan s’ha de «perdonar» el fet de ser lliure?

Les discussions amb en Leo, del tipus que fossin, solien ser cada cop més apassionades. Gaudia «barallant-se» amb ell. Era un bon adversari i un polemista encara millor.

L’última frase li va fer recordar el seu pare i la conversa telefònica de la qual no n’havia parlat amb ningú.

—El meu pare crec que és a punt de fer-ho —va dir.

—Hi has parlat?

—Sí.

—Ha estat traumàtic?

—No, aquest cop no, estava molt suau. Continua pensant que aquí perdo el temps, que això és una bajanada, que són uns altres els qui han de ser aquí.

—Gent com jo.

—A què et refereixes?

—Gent que no aspira al premi Nobel de Medicina, només a ser metge —va arronsar les espatlles.

—Abans no era així.

—Les persones es fan més conservadores amb l’edat.

—No és pas un egoista, té les seves idees. Una vegada em va dir que preferia actuar com en Robin Hood, treure els diners als rics que poguessin pagar la seva feina i després donar-los als pobres.

—Els dóna als pobres?

—Col·labora amb moltes organitzacions.

—Això és una manera de no sentir-se culpable. Com els cantants. Tots són de Greenpeace, d’Amnistia Internacional, graven discos benèfics, munten grans concerts en pro d’una causa o una altra…

—Però ho fan, que és el que importa.

—S’hi senten obligats.

—Per què ets tan escèptic?

—Ja hi som —va torçar els llavis fent una ganyota de suficiència—. Dic el que penso i plantejo les coses tal com són i sóc escèptic.

—Tal com són per a tu. Els músics sempre han estat el motor de moltes causes importants. El «Live Aid» del 85, els concerts per Nelson Mandela, les campanyes a favor dels damnificats per la sida… Si a tu et caiguessin mil milions d’euros també faries coses, o no? I llavors no pensaries que ho fas per no sentir-te culpable, sinó que ja que pots i tens la sort…, et toca.

—N’has parlat amb el teu amic Mahendra, d’això?

* * *

Quan en Leo parlava d’en Mahendra, la Sílvia ja tremolava, i aquest cop també ho va fer. I no va poder esquivar el tema. Hi estaven ficats de ple.

—I per què hauria de parlar-ne amb en Mahendra?

—És ric.

—Em va dir que no ho era, però que, de tota manera, canalitzava les ajudes a favor dels necessitats.

—I te’l vas creure?

—Aquestes terres són seves, no te n’oblidis.

Va començar a comprendre el motiu que en Leo hagués aconseguit posar l’amo de Pashbar a la conversa, i el fet de descobrir-ho la va inquietar.

—Et veig de princesa índia —va sospirar en Leo.

No va saber si riure, enfadar-se o no fer-li cas. No va saber què contestar-li ni en quin to.

—No diguis bajanades —ho va fer en un to molt neutre.

—Doncs series una princesa fantàstica.

—A veure, per què ho he de ser? —va acceptar el repte de discutir-ho.

—Hi vas sovint.

—Això no és cert. Ara ja fa dies que no hi vaig.

L’última vegada havia estat perquè ell li mostrés els culpables de l’assalt.

—De què parleu?

—De coses, de l’Índia, del nostre país, de la feina… Aquella casa és fascinant.

—T’agrada?

—Sembla sortida d’un conte i el mateix passa amb els jardins, el llac…

—Em referia a ell.

Era una pregunta sense resposta. Sí, li agradava com a persona i com a companyia, i no, no li agradava com a home, almenys no en el sentit que ho deia en Leo.

Va tornar la sensació d’inseguretat.

—Leo, què et passa? —va intentar col·locar la pilota a la seva teulada.

—A mi? —va ser una reacció massa ostensible—. Res, per què?

—No et cau bé en Mahendra.

—Em sembla pintoresc —va argumentar—. De tota manera, tampoc no el conec. Per a mi només és un altre anacronisme.

—Perquè viu sol en aquell palau i té cura de la tomba de la seva dona?

—Un príncep enamorat va construir el Taj Mahal en honor de la seva estimada morta. Hauria de fer un altre monument semblant.

—Jo li vaig dir el mateix —va dibuixar un somriure la Sílvia.

—Em costa de creure que no t’hagi insinuat res.

La va assaltar un accés de calor. Va recordar el que li havia dit l’Elisabet Roca sobre els possibles sentiments d’en Leo. De la calor va passar al batec del seu cor. En va tenir prou de mirar-lo de reüll, mentre ell tenia els ulls posats en el llac, dissimulant, per adonar-se que podia ser veritat.

En Leo s’estava enamorant.

Encara que hi lluités en contra. Potser no es donava la més mínima oportunitat i això li permetia mostrar la seva faceta més dura. Fos com fos, la conversa vorejava marges perillosos.

Malgrat tot, què hi havia d’estrany?

Estaven sols, els dos únics cooperants espanyols, eren joves i el món era tan lluny d’allà. Tant.

* * *

Va provar que la seva veu sonés sincera.

—En Mahendra viurà eternament enamorat de la seva dona.

—D’això, n’estic segur —va dir en Leo—. Però tu no ets una persona que passi indiferent. Mai no ho seràs. Aquella casa ha rebut la teva llum i això ell ho sap, no és pas cec ni insensible.

—Leo, si us plau… —es va sentir derrotada.

En va tenir prou de veure-li els ulls, el rictus de tristesa i dolor. El rostre d’en Leo va canviar tot d’una.

—Perdona.

—Saps el que arribo a odiar haver d’escoltar sempre el mateix?

—Pensava que hi estaves acostumada.

—Allà potser, però aquí… Des que era petita que m’han dit que pel fet de ser atractiva ja ho tenia tot fet; que aconseguiria els nois que em proposés només fent petar els dits; que la vida em resultaria molt fàcil tant si estudiava com si no, perquè amb el meu encant…, els cops que he volgut ser lletja o he menjat per engreixar-me o… Jo què sé. No em vinguis ara tu també amb aquestes històries, perquè llavors sí que ja puc llençar la tovallola.

—Així que jo sóc diferent?

—Doncs sí.

—D’acord, on em situa això?

—Ets la primera persona en la qual he confiat en molt de temps. L’amic que mai no havia tingut.

—Però tornaràs amb el teu Artur.

Va tornar a encaixar el cop.

—Et puc preguntar una cosa?

—Endavant.

—Tant de mal et va fer ella?

En Leo va meditar la resposta o, més ben dit, li va aguantar la mirada. Se li va escapar un rictus de dolorosa ironia per la comissura dels llavis.

—I ella, què hi té a veure?

—Molt.

—No va sortir bé, això és tot —va arronsar les espatlles.

—Què va passar? —va repetir la pregunta.

—Sílvia…

—Tu has insinuat coses de mi, t’has ficat amb en Mahendra i t’acabo de dir que ets el meu amic. No em penses respondre?

—Em va deixar, et sembla poc?

—Ha d’haver-hi alguna cosa més o no estaries com estàs.

—I com estic?

—Rabiós. Recorda els nostres primers dies.

En Leo es va aturar davant de la porta del seu bungalou. La passejada s’havia acabat. El que va fer va ser inesperat per a la Sílvia. Tant, que la va desconcertar i desarmar completament. S’hi va acostar, la va agafar per les espatlles, va apropar la seva cara a la d’ella, li va fer un petó al front i després la va deixar anar.

—Se’n va anar al llit amb el meu millor amic com a represàlia —va dir amarant cada paraula amb un somriure sense ànima—. Ho va fer per fastiguejar-me, dolguda, culpant-me de tot. Així va saber que em faria el pitjor dels mals, perquè la perdia a ella i el perdia a ell.

No hi havia res més a dir i en Leo en va ser conscient.

—Bona nit, Sílvia —li va desitjar tot entrant al seu bungalou.

* * *

Una vegada va llegir una frase que la va impactar. Deia: «La bellesa és un do, però pot ser una maledicció si no se sap utilitzar».

Estava condemnada?

D’una infantesa insegura, entre burles i bajanades, passant per una adolescència amb molt més de trauma que de felicitat, a una joventut en la qual continuava sent una cara bonica per a la majoria. Un camí difícil. Molts nois no se li apropaven perquè creien que ella mai no els faria cas. D’altres se li acostaven just per tot el contrari, sobrats, sabent-se atractius com si allò fos el més bàsic perquè ella s’hi fixés.

Ara, allà, a l’altra banda del món, en Leo flaquejava en la seva resistència i en Mahendra li havia demanat que l’acompanyés a «descobrir la vida». Increïble.

—Artur, on ets? —va murmurar en veu baixa.

Va pensar en el seu pare, el millor cirurgià plàstic de Barcelona. Les persones confiaven en ell perquè els tornés la joventut, perquè les fes belles i guapes. El culte a estar prim i a la bellesa. El tenia just a casa seva.

I com més ensopegava amb la mateixa pedra, més ràbia sentia.

Tots donaven per fet que ella enamorava i tornava bojos els homes. Això creava ressentiments, inseguretats, frustracions. Alguns l’adoraven encara més, imaginant-la impossible, i d’altres la menyspreaven. Aquesta era la veritat.

L’única cosa que ella volia ser era ser metgessa, viure, estimar i ser estimada pel que era ella, com qualsevol altra dona.

—És una maledicció, sí —sospirà.

Es va ficar al llit amb el cap ple de tots ells, de l’Artur que l’esperava a casa, d’en Mahendra i el seu encís oriental, d’en Leo i el seu realisme crític.

Va somniar que la casaven a la força, a l’Índia, amb un home gran, gras, vidu, i que plorava com havia plorat la Narayan el dia del seu casament.