Capítol quinze

L’últim cop que havia estat allà van discutir. Va ser la nit que en Mahendra va fer que identifiqués els responsables de l’assalt, la nit que li va demanar que l’acompanyés en un llarg viatge de tornada al món dels vius, la nit que l’amo de Pashbar va deixar de ser un príncep encantat per convertir-se en una persona de carn i ossos, amb els seus dubtes, les seves limitacions, la seva concepció ancestral de la vida i la seva sobtada immaduresa, transformant-se davant d’ella en un nen gran atrapat en les seves contradiccions.

L’amant que cuidava la immensa tomba líquida de la seva esposa.

No sonava música índia. Per primera vegada, ell li mostrava les seves altres tendències, encara que fossin mínimes. Bob Dylan cantava Trucant a les portes del cel.

—No sabia que t’agradés en Dylan —va dir la Sílvia.

—La seva veu no m’agrada, però sí el que diu —va ser sincer—, fa pensar.

—Què et suggereix aquesta?

—Que tots ens passem la vida trucant a les portes del cel, un cop i un altre, siguem creients o no, perquè volem escapar dels inferns que ens sotgen.

—La meva preferida és Like a rollin’ stone. És més, la lletra s’hi escau, a la meva situació actual —i va recitar—: «Què se sent? Què se sent valent-te sola, sense una llar, com una completa desconeguda, com una pedra que rodola?».

—Tu no ets una desconeguda, ni una pedra que rodola.

—Ara sí, t’ho garanteixo. I m’agrada —no volia parlar de casa seva, ni que ell li preguntés res dels seus pares. No volia haver de tornar a realitzar un nou viatge d’introspecció personal, així que va ser ràpida per canviar de tema—: A quina edat et vas casar?

—Als tretze anys.

Era superior a les seves forces. No podia posar el sisè manament del cooperant davant de les seves conviccions personals. La seva reacció va ser la d’una dona occidental.

—De debò?

—La Pushpa en tenia deu.

—Mare meva! —va cridar—. I quan…? No, oblida-ho.

En Mahendra va somriure entenent l’abast de la pregunta que ella mateixa havia avortat. No la va voler torbar més. Es va inclinar sobre la taula i li va omplir el got de llimonada. Tornava a haver-hi l’encís anterior a aquella nit. I no es tractava d’una treva, ni d’una pau signada després de la tempesta. Tots dos sabien que s’acostava el dia del comiat, per la qual cosa el que buscaven era perllongar tot allò que els havia unit al començament, la innocència dels primers dies.

—Aquest amic teu de l’hospital…

—En Leo?

—L’espanyol, com tu, sí?

—Què passa amb ell?

—T’agrada?

—No! Bé, sí… Els amics s’agraden mútuament, per això són amics.

—Bé.

Allò va ser tot. Un comentari i res més. De vegades els silencis eren estranys. En Mahendra la mirava i somreia. Ella fixava la seva atenció en el jardí o el llac o la sala en què s’estaven. A l’exterior plovia, així que parlaven a la biblioteca plena de llibres. Ara hi havia llibres de poesia i diccionaris de castellà.

—Vine —en Mahendra es va aixecar de la seva butaca—. Et vull ensenyar una cosa.

* * *

Van pujar al pis de dalt i van caminar per aquell passadís que conduïa a les habitacions privades de l’amo de la casa. La Sílvia va trigar una mica a comprendre les intencions d’en Mahendra. Les va endevinar quan es van aturar davant d’una porta bonica, finament tallada. Per la situació del palau va deduir la resta. Llavors se li va encongir el cor i va sentir un primer rampell de por.

Es va sentir una intrusa.

No va poder evitar que en Mahendra l’obrís, tot i que va estar temptada d’impedir-li-ho. Allà hi havia l’habitació, el llum etern que es veia des del seu bungalou a l’hospital, el reducte que, en un altre temps, cinc anys enrere, constituïa el centre de la vida a Pashbar. L’ànima de la Pushpa.

—Entra —la va convidar.

No es va moure d’on era.

—Què et passa?

—No… puc —va dir gairebé sense veu.

—No és un temple.

A ella li feia la sensació d’un mausoleu, més impressionant encara que el Taj Mahal. La terrassa era molt gran i estava completament oberta, perquè la llum del sol i el vent penetressin a l’estança i omplissin de vida les seves parets mortes. Tot el luxe que havia desaparegut del palau es manifestava allà amb una saturació generosa. Tapissos, mobles, retrats, el llit.

—Va, Sílvia, no siguis nena petita.

Va mirar la mà que li estenia en Mahendra i, més que acceptar, el que va fer va ser aferrar-s’hi. Quan va creuar el llindar, amb prou feines es va atrevir a respirar. Tots dos es van aturar al centre d’aquell món ancorat en el passat que, no obstant això, lluïa amb la intensitat del present, igual que si la seva mestressa continués entre ells. Va veure la roba de la Pushpa, infinitat de saris de tots els colors, i les seves joies disposades com si fossin una exposició al tocador. Allà hi havia el mirall en el qual veia reflectit el seu rostre i el raspall amb el qual acariciava els seus cabells, el vestidor, les sabates, els guarniments. El llum que veia des de l’hospital era al centre d’un altar situat davant la terrassa i el llac: un far.

El far de la tomba natural mai imaginada!

—Jo no hauria de ser aquí! —va dir.

—A la Pushpa li hauries agradat. Seríeu amigues.

En Mahendra parlava amb orgull. No s’hi intuïa cap sentiment de tristesa o de dolor. D’alguna manera li estava mostrant el seu cor i ho feia amb generositat, amb els palmells de les mans oberts.

L’habitació comunicava amb una altra que estava situada a l’esquerra. Probablement la dels seus fills.

—Anem-nos-en, si us plau —li va suplicar.

En Mahendra va fer que sí amb el cap. Va retrocedir amb ella i va tancar la porta. La Sílvia va ser la primera a dirigir-se a l’escalinata per tornar a la planta baixa. Ja no plovia. Com altres vegades, la cortina d’aigua havia parat de cop.

Va beure la llimonada amb avidesa, com si acabés de travessar un desert.

—Quan tens un dia lliure? —la veu de l’amo de Pashbar va reaparèixer al seu costat.

—Per què?

—Et vull ensenyar una cosa, a Mysore, vols?

* * *

Ajudar en Leo li produïa sempre una sensació d’impotència encara més gran, perquè el fet de mirar persones amb els ulls en blanc, tumoracions o defectes oculars molt importants li feia saltar les llàgrimes, per un simple efecte simpàtic. D’una manera covarda, evitava acostar-se a la zona on operaven els malalts i se’n tenia cura. Era l’única zona que era superior a les seves forces, de moment. Les dificultats en el diagnòstic i els problemes perquè nens i adults recuperessin encara que fos una part de la seva visió feien del treball d’en Leo una cosa molt dura. L’Elisabet Roca insistia que valia més el seu company sense haver acabat la carrera que molts altres que havia conegut. Tenia un do.

Com ja li havia dit al començament, allà importaven poc els títols acadèmics, encara que al final fossin necessaris.

Aquell matí li va anar a dir que en Mahendra l’havia convidat a anar a visitar Mysore amb ell, d’una altra manera a com ho havia fet ella en solitari, com si es tractés d’un guia qualificat. I que havia acceptat. Sempre calia coordinar-se d’alguna manera i discutir quin era el millor dia, ja que allà els festius no comptaven. Finalment, es parlava amb la doctora Roca perquè estigués al cas.

No va veure en Leo, però sí la nena.

O, més ben dit, la nena la va veure a ella.

Perquè, de sobte, en passar la Sílvia pel seu costat, la nena va allargar la mà i la va agafar retenint-la al seu costat.

Devia tenir més o menys l’edat de la Sahira, entre vuit i nou anys, i era molt menuda, massa, amb prou feines un sospir humà atrapat en un cos extremament prim, i una carona d’àngel trencat. El seu ull dret era un infern, perquè no tan sols hi tenia mosques ballant al seu voltant, sinó també en el seu interior. I ella, habituada a la seva presència, ni tan sols es molestava a espantar-les.

Tan bon punt la va veure, la Sílvia es va sentir defallir.

La nena li va dir alguna cosa inintel·ligible. Li va estrènyer la mà i li va somriure.

La reacció de la Sílvia va ser inesperada. Primerament, va retrocedir espantada. Després, va notar la temperatura a la mà de la nena, que estava bullint per la febre. I, finalment, l’últim i més dur va ser recordar la Sahira, l’empremta de la qual continuava indeleble en el seu cor.

En aquell moment ja no era una cooperant, sinó algú covard i inútil.

—No…, no, ho sento…

Va deixar anar la mà, la va decantar.

I es va posar a córrer com un gos apallissat, entre els llits, buscant una mica d’aire que sabia amb certesa que no trobaria a l’exterior tòrrid.

* * *

No la va aturar la veu d’en Leo quan la va cridar.

—Sílvia!

Ni tampoc el seu crit, aquella ordre imperiosa.

—Sílvia, atura’t!

No era ella, era una projecció, una doble que de cop acabava d’ocupar el seu cos o el que era pitjor encara: la seva ànima. Ni tan sols entenia la seva reacció, o potser sí, no n’estava segura. El dolor dels altres mai no l’havia afectat. Volia ser metgessa precisament per combatre’l. Resistia escenes dantesques de sang i d’horror.

Però de vegades n’hi havia prou amb una petita empenta per…

—Sílvia!

En Leo era al seu costat, com aparegut del no res. L’havia aturat després d’una breu persecució. L’havia agafat pels dos braços i la mirava amb el rostre greu.

—Però, què has fet?

—Jo… —va vacil·lar, atordida.

—Està plorant! És que no te n’adones? L’has espantat! Què caram et passa?

La nena, parlava d’aquella nena…

—Sahira…

Els ulls d’en Leo li van tornar el seu atordiment convertit en sorpresa.

—Sílvia, et trobes bé?

No li va respondre. De fet no era allà, ni ell era en Leo. O si més no, no tan sols en Leo. També podia ser l’Artur, o en Mahendra, o tots tres.

—No és la Sahira —va dir el noi a poc a poc—. Es diu Lakshmi.

—Lakshmi?

—Sílvia, tranquil·la. Vine.

La va agafar per les espatlles fins a una zona on hi havia ombra, per evitar el càstig implacable del sol. Un cop hi van arribar es va tornar a posar davant d’ella i la va obligar a mirar-lo. La Sílvia va tancar els ulls.

—Estàs esgotada, oi?

—No —va moure el cap d’una banda a l’altra.

—Per què ho has fet?

—La Sahira va morir.

—I la Lakshmi potser es morirà d’aquí a dos o tres dies, sí. No és només l’ull, té una infecció. Però d’això es tracta: és aquí perquè l’ajudem a viure o morir dignament.

—No… —va murmurar.

—Sílvia, mira’m.

Veia les mosques dins l’ull, sentia la calor d’aquella mà bullint.

—No puc —va sospirar.

—Sí que pots —la pressió dels dits d’en Leo als seus braços li va fer mal—. És el teu deure, per això vas venir. Li fas més falta a aquesta nena si és que s’ha de morir que no pas si viu.

—No vull que es mori —va murmurar per segona vegada.

—Llavors, dóna-li el que t’ha demanat. Dóna-li amor! La Lakshmi no té ningú, la van vendre quan tenia cinc anys, ha fet estores, potser l’han prostituït i ara que està malalta l’han llençat al carrer com un gos! És possible que mai ningú no l’hagi acariciat…, i era el que et demanava, una carícia!

La Sílvia es va posar a plorar.

En Leo la va abraçar, la va envoltar amb els seus braços fins a fer-la desaparèixer en el seu cos. Van ser uns segons llargs, un minut tal vegada, o potser més, mentre ella es buidava fins a quedar neta, fins a reaccionar i adonar-se de la seva davallada, un enfonsament inesperat i desconcertant.

—Ara hi tornaràs —va dir ell—. I ho faràs per la Sahira, per tu, però ho faràs. Ha estat la primera mostra de vida que ha manifestat la Lakshmi en dos dies, que no ho entens? Ja s’estava deixant portar, probablement volia morir, sense importar-li ja res, però t’ha agafat la mà en veure’t passar, a tu! Saps què significa, això? És una oportunitat, una esperança! Tu només parla-li, acarona-la… Au va, Sílvia, vés a veure-la. No et fallis a tu mateixa, ara.

* * *

De cop, ja no volia esperar la seva tornada.

De cop, volia saber què pensava l’Artur, en aquell mateix moment, fer-se a la idea del que l’esperava, de quin seria el seu futur més immediat.

De cop, era com si la vida l’empenyés.

«Estimat Artur, aquí les coses succeeixen de vegades d’una manera molt ràpida i de vegades ens resulten inexplicables. Creus que ets forta i, un dia, sense més ni més, t’enfonses. Creus que ets dèbil i, l’endemà, també, sense més ni més, treus forces d’on no n’hi ha o et trobes obligada a superar els teus límits. Per sorpresa teva, acabes descobrint que no existeixen aquests límits, que tot és a les teves mans i a la teva capacitat de doblegar l’adversitat. Rius i plores; cantes i pateixes. Precisament perquè valoro cada dia més la vida i el que hi faig, avui necessitaria la teva mà i el teu alè, la teva estimació i el teu amor. La gran pregunta és: ho tinc?

És hora de prendre decisions.

Explica’m com estàs, què penses, si encara m’estimes.

Explica’m de quin color és el nostre cel, perquè la terra no sempre és sòlida sota els nostres peus. I si perdem el cel…, què ens queda?

Trucar?

Teva, Sílvia».

Va enviar el correu electrònic sense pensar-s’ho dues vegades i es va quedar una bona estona davant l’ordinador, tan cansada com si fes tres dies que no dormís, incapaç d’aixecar-se per caminar fins al seu bungalou a la recerca del son que tant necessitava.