Capítol dos

La mà que la sacsejava suaument es va aturar quan va veure que ella obria els ulls.

—Bon dia, sí?

Era una noia índia, una adolescent, setze o disset anys, encara que ella no era gaire bona calculant edats. Vestia una camisa de flors gastada que havia perdut la seva brillantor ja feia molt de temps i una faldilla fins als turmells que li havia quedat curta almenys un any abans. El seu somriure era diàfan, de dents blanques, però li faltava un ull i això espatllava completament el que, malgrat tot, era un rostre bell. Portava un piercing a la part dreta del nas. Un petit punt brillant.

—Bon dia.

—Dic Viji —es va presentar—. Jo ajudo aquí. Tu, nova. Sí?

Parlava un català prou correcte dins del que es podia esperar. Tan o més correcte com podia ser el seu anglès acadèmic i sempre mancat de pràctica. Un anglès que amb prou feines li havia servit des que va posar un peu a Bombai, per la manera com l’utilitzaven ells. Per la finestra va veure la primera albor del matí despuntant més enllà dels arbres.

—Jo sóc la Sílvia, Viji.

—Sílvia —ho va pronunciar fent lliscar la essa.

Va saltar del llit animada i es va acostar a la finestra. El llac era, un altre cop, un mirall. La fascinava. Podia passar-se hores contemplant-lo. De reüll va veure com la Viji ja li feia el llit.

I una cosa més.

No era només la manca d’un ull. També coixejava.

—Deixa, ja ho faig jo.

—Si fas tu, jo res —va argumentar, categòrica.

Al damunt portava una samarreta blanca i uns pantalons curts de color groc. La Viji va refusar mirar-la directament. La Sílvia no sabia si podia molestar-la la seva aparent nuesa, que al cap i a la fi no ho era, però no s’havia emportat cap bata ni res de semblant.

I havia d’anar al lavabo amb urgència.

Va agafar el seu necesser i la tovallola i es va disposar a sortir a l’exterior. Tan bon punt ho va fer es va trobar amb una figura masculina, a uns deu metres, davant dels bungalous, practicant un exercici de tai-txi. Estava d’esquena.

Va apreciar el seu cos, despullat de cintura en amunt, bellament modelat tant per la disciplina i el treball com per la seva joventut.

I no era indi, sinó occidental, com ella.

Vacil·là un segon i amb això n’hi va haver prou. El jove es va girar i els seus ulls es van trobar per primera vegada. Li va calcular uns vint-i-poquets, atractiu, de cabells negres i abundants, amb una barba incipient que enfosquia les seves mandíbules tot i que li faltava molt per tenir-les ben poblades.

La Sílvia es va oblidar de la seva urgència.

Fins i tot que anava en pijama.

Una samarreta i uns pantalons curts eren tan dignes i decents com qualsevol altra cosa.

L’aparegut es va quedar rígid, un segon, dos, mantenint la seva postura amb un braç estès i l’altre per damunt del cap, amb les cames arquejades i el cos inclinat cap a l’esquerra.

—Hola, Leo —el va saludar la Viji per darrere la Sílvia.

* * *

Gairebé no hauria sabut què fer si no s’hagués presentat l’Elisabet Roca en aquell moment.

—Bé —va dir amb un cert entusiasme—, veig que ja us heu conegut.

—En realitat no —va manifestar la Sílvia—. Acabo de sortir de…

El desconegut anomenat Leo va caminar fins on era ella. Tenia el tors tot suat per l’esforç, malgrat que era aviat. Va estendre la seva mà dreta i res més.

Els seus ulls eren freds, fins i tot durs. Els seus llavis formaven un rictus horitzontal que no mostrava ni alegria ni curiositat, només una marcada indiferència.

—Leo.

—Sílvia.

Es van donar la mà i les van estrènyer amb força. No va refusar el lleu pugilat i va aguantar la pressió del seu company. L’Elisabet Roca es va aturar al seu costat i els va abastar amb un somriure d’orgull que ells no van captar perquè continuaven mirant-se als ulls, desafiant-se.

Tot molt ràpid i intens.

—Vas arribar molt tard? —li va preguntar la doctora.

—A mitjanit.

—Tot bé?

—Sí, després passaré a veure-la per informar-la.

—Com et vaig dir, la Sílvia em donarà un cop de mà personalment —va col·locar la seva mà sobre l’espatlla de la noia—. Però ja saps que aquí tots servim per al que faci falta. Espero que sigueu bons amics.

—És clar —va assegurar ell.

El to era sec, metàl·lic.

—Adéu, Leo. Bon dia —la Viji va passar molt a prop, mig coqueta, mig vergonyosa, fixant en el noi el seu únic ull mentre el seu cos caminava seguint el ritual imposat per la seva coixesa—. Bon dia, doctora Roca. Bon dia, Sílvia.

—Jo… anava al bany —va recuperar la seva oblidada urgència.

—Esmorzarem d’aquí a cinc minuts —la va apressar l’Elisabet Roca.

L’escena es va fragmentar. La Viji caminava cap a l’hospital, la doctora es va girar per dirigir-se als menjadors, la Sílvia va fer el mateix cap al lavabo. L’únic que va romandre immòbil va ser en Leo.

Va sentir els seus ulls durs, més i més freds, pas a pas, fins que va entrar als lavabos adossats als bungalous.

Quan hi va haver arribat, l’estranya animadversió que sentia per en Leo va fer que es demanés si era una reacció natural davant l’hostilitat que havia percebut en ell o si es tractava d’una mera qüestió de pell.

Tant una raó com l’altra la van desconcertar, perquè mai no li havia succeït res de semblant. Ni tan intens.

* * *

Allà, el temps sempre apressava, així que no el va perdre amb embuts.

—Qui és aquest Leo?

—Un cooperant, com tu, però és realment bo en el seu camp, l’oftalmologia. Aquí importen poc els títols acadèmics, tot i que al cap i a la fi són necessaris. En molts països del Tercer Món la qüestió ocular és prioritària.

—Per què?

—Vols una lliçó ràpida? —es va disposar a donar-la-hi sense esperar la seva resposta—. Mira, els principals problemes oftalmològics en els països considerats del Tercer Món es deriven de la manca de recursos, de l’escassa higiene o dels mals endèmics que assolen les seves gents. El tracoma és un dels més estesos. Es tracta d’una conjuntivitis causada per un germen de la família de les clamídies i transmesa per les mosques. Els nadons de poques setmanes s’infecten ràpidament a partir dels seus germans. La conjuntivitis s’inflama i apareixen les lleganyes. Quan els petits es toquen, els ulls se sobreinfecten amb altres gèrmens. Així s’inicia el procés cap a la ceguesa. Les infeccions sostingudes al llarg de la infància i la joventut deriven en problemes quan són adults, amb la conjuntiva plena de cicatrius, la qual cosa fa que les parpelles es contreguin cap a l’ull i les pestanyes ratllin la còrnia. Al final, la còrnia es torna opaca i es perd la visió. Per eradicar el tracoma només es necessita aigua, higiene, rentar la cara i les mans dels nens, però en moltes cases rentar-se és un luxe, no hi ha sabó, ni tradició de fer-ho —va donar per conclosa la seva lliçó—. I això només és un exemple.

—Llavors en Leo ja és metge.

—No, encara no. Té vint-i-tres anys i és la seva quarta visita.

—Ja fa quatre anys que ve aquí?

—Sí, i és probable que s’hi quedi.

—I quan acabi la carrera?

—Aquest és el problema —va admetre l’Elisabet Roca—. Té dificultats perquè li renovin la beca, i sense la beca…

—Per què té dificultats?

—Perquè és d’aquelles persones que no sap callar —la doctora va somriure amb una mica de pena—. L’admiro per això, però el fet de no tenir mà esquerra sempre comporta dificultats.

—Hi ha gent que es baralla amb tothom, tingui o no tingui raó —va dir la Sílvia pensant en la fredor del seu encontre.

—En Leo és una persona honrada, diu el que pensa, i això molts no ho admeten. Mai no farà la gara-gara a ningú ni per aconseguir allò que més desitja. Aquest últim curs ho ha passat malament a la facultat, i ara en pot pagar les conseqüències. De tota manera et diré una cosa: el prefereixo a ell sense haver acabat la carrera que a un altre amb molts títols. És a dir, preferiré sempre el cor al cap, encara que hàgim d’utilitzar aquest últim per governar el primer.

—Llavors, es quedarà aquí passi el que passi?

—Em penso que sí, encara que és dels que creu que el món és massa petit per a la seva ansietat —es va prendre tot un segon per aprofundir una mica més en allò que estava dient—. Que no t’enganyi la seva edat, Sílvia. Està avesat a les dificultats. Ha viatjat per les zones més dures d’Àfrica, per Àsia, va passar dos mesos al Tibet quan tenia només disset anys… És una ànima lliure que no admet els mals de la civilització occidental.

—El clàssic inconformista, en guerra amb tothom.

Va topar amb una mirada ferma.

—Jo no diria tant —va respondre a poc a poc la dona—. Ahir a la nit em vas dir que quan eres una nena, asseguda davant de la tele, sempre volies salvar el món. En Leo no pretén salvar ningú, solament fer que les persones s’enfrontin als problemes, a si mateixes i lluitin per aconseguir-ho. Aquesta és la seva filosofia, d’altra banda tan respectable com qualsevol altra. I, per descomptat, pots confiar en ell.

—Confia ell en els altres?

—Per què m’ho preguntes?

—La seva mirada m’ha travessat.

—Potser perquè representes part d’allò que ell menysprea. Quan li vaig parlar de tu, es va quedar molt callat i no em va fer cap comentari.

—Però si sóc aquí fent el mateix que fa ell!

—Amb la diferència que en Leo és un desconegut, fill de ningú, assetjat i, no obstant això, és capaç de donar-ho tot, generosament, pels seus ideals. Tu ets bonica, tens uns pares famosos…

—No és just.

—Dóna-li temps perquè et conegui.

—Ell a mi? I jo què?

L’Elisabet Roca va arronsar les espatlles i va moure les comissures dels llavis cap amunt.

—Volies parlar d’en Leo i això és el que hem fet. I ara, què et sembla si comencem a treballar?

* * *

El vertigen, el remolí va començar tan bon punt es va obrir l’hospital.

D’una banda, els pacients que ja eren a dins, curant-se i responent als tractaments. De l’altra, els qui formaven la llarga cua del dia, amb els seus problemes i les seves urgències. Hi havia una altra cua a la finestreta dels medicaments, on hi havia un llistat amb els noms i es donaven els medicaments als malalts crònics. Les anades i vingudes dels uns i dels altres es van fer exhaustives ja des dels primers minuts. I, de cop i volta, era com si la meitat de l’Índia fos allà. Ferides infectades; minusvalideses que s’havien de tractar; parteres amb els primers símptomes que anaven directament al paritori on les infermeres portaven un sari blau distintiu; malformacions doloroses; inflors; picades; problemes oculars, i tot allò multiplicat per la pobresa, la manca d’aliments nutricionals, d’aigua o de sanitat. El menjar consistia en un ou, plàtans i galetes. Tots els plats anaven tapats amb una xarxa per evitar que les mosques els assaltessin. Sempre les mosques. Les dones amb nens que no podien deixar sols els tenien en un improvisat bressol fet amb el plec del llençol, en un costat del llit o de la llitera. Res a veure amb un hospital convencional. Pura imaginació i utilització màxima dels escassos recursos existents.

No van parlar gaire durant el matí.

No va haver-hi temps.

Però n’hi havia prou de ser allà per iniciar-se ràpidament i aprendre a una gran velocitat. Veure i escoltar. L’Elisabet Roca es movia lleugera, prenia decisions immediates, valorava amb prestesa de seguida, sabent que no hi havia temps per a consultes mèdiques, parlava amb dolçor a qui ho necessitava i es mostrava inflexible i categòrica amb qui tractava de fer-li perdre el temps. Els malalts la respectaven i la temien, assentien amb el cap, s’empassaven el dolor i la miraven com si fos una deessa capaç de fer miracles. Quan va arribar el torn de les operacions del dia, la Sílvia va entrar en l’última dimensió d’aquella nova realitat.

L’Elisabet Roca no tenia un equip format per mitja dotzena de professionals. Estava sola. L’ajudaven infermeres índies, qualificades o, si més no, expertes en situacions límit, alguns cooperants de diversos països i ara ella. Obria un cos, operava sense dilació, tancava i cosia, es treia els guants, que no anaven a la galleda de la brossa, sinó a un recipient per ser rentats i reutilitzats i passava al pacient següent. Economia de mitjans. Economia de temps. Però la millor atenció.

Instint per damunt de qualsevol cosa.

—Sabia que no era una apendicitis —parlava tota sola, dirigint-se al centre del seu interès.

La Sílvia procurava fixar-s’hi.

—Llavors…

—Tenia els símptomes, però el quadre no estava complet. Fixa-t’hi: una necrosi intestinal.

La Sílvia va veure el petit plec, una mena d’aleta doblegada sobre ella mateixa, col·lapsada.

—Ja que hi som, li trauré l’apèndix i un problema menys.

El matí va passar en un tancar i obrir d’ulls. Tan de pressa que no es va adonar del seu cansament, perquè se l’havia passat dreta, fins que la seva superiora va donar per acabada la llarga i maratoniana sessió d’intervencions. Només llavors es van asseure uns minuts en un dels bancs exteriors, en aquell moment lliures de visitants que esperaven el seu torn. La Viji, atenta, els va portar dos gots d’aigua fresca.

—Aquesta noia és una meravella —va dir la doctora mentre la Viji se n’anava—. Llàstima que aquí els homes vulguin alguna cosa més que una companya.

—No ho entenc.

—Té divuit anys, ja és gran, però ningú no la vol perquè és coixa i li falta un ull. Ha estat impossible concertar-li un matrimoni, encara que sigui amb el més vulgar dels candidats. I és tot cor, t’ho garanteixo. Cor i força. Està sana, és treballadora, podria engendrar fills forts… Hi ha països en els quals una dona no és ningú si no ha tingut dos o tres fills abans de fer els vint anys. Està socialment marginada. Però aquí almenys se sent útil ajudant. Els indis volen aprendre, saps? És el millor de la nostra relació, la seva necessitat d’aprendre.

No havia vist en Leo en tot el matí. Ara el va veure que es dirigia cap als menjadors. Es va sentir irritada fins al punt de no voler continuar parlant de la desigualtat de la dona en cap part del món.

No havia volat fins allà per barallar-se amb ningú, ni per defensar-se per ser qui era.

—Demà coneixeràs el doctor Giner —li va anunciar l’Elisabet Roca.

—N’he sentit a parlar molt.

—I qui no? No li agrada que li ho diguin, però…, és una eminència, saps? Per aquí ve poquet, perquè s’estima més anar als nostres altres centres, escampats per tota la zona. Té cinquanta-set anys físics però afortunadament només vint o trenta de mentals. T’agradarà.

—Espero que jo li agradi a ell.

—Fas broma? —es va posar a riure—. Tan bon punt et vegi es comportarà com tots els homes grans davant d’una cara bonica! Em jugo el que vulguis que coqueteja amb tu i fa el fatxenda com un gall a la primera oportunitat!

La Sílvia es va posar vermella com un tomàquet.

* * *

A la nit estava esgotada en tots els sentits.

I molt més mentalment que físicament.

Havia estat en hospitals, havia començat a fer alguna pràctica, era una estudiant compromesa que no refusava donar la cara en cap moment i, fins i tot, havia estat en operacions amb la seva mare i el seu pare, per aprendre’n. Però res no es podia comparar amb allò, en cap sentit. Un metge s’adapta a les urgències, el dolor i la mort a l’hospital. Forma part del seu procés i de la seva pròpia immunitat. Les sensacions opressives, el desànim, les frustracions, se superen. A l’altra banda de cada porta hi ha la civilització, el que equival a dir l’escut protector. Allà no. A l’altra banda de la porta inexistent hi havia més pacients, els mateixos mitjans escassos, els mateixos ulls de l’esperança dipositats en ells.

Un dia era molt més que un lapse de temps atrapat en 24 hores. Representava una eternitat.

Es va estirar al llit sense desvestir-se, només es va treure les sabates. El canvi d’horari també li passava factura obligada i el seu còlic s’havia convertit en un flux incessant malgrat les pastilles per reequilibrar el seu organisme.

Tantes sensacions…

S’havia promès escriure un diari, cada nit, sens falta, per poder-ho recordar tot quan tornés per tal de provar, algun dia, de recuperar tantes emocions juntes. Però va ser incapaç de tornar-se a aixecar i, encara menys, de trobar les forces per ordenar tants esdeveniments amb el rigor necessari.

Va tancar els ulls. Res més.