Capítol disset

S’acostava el dia de la partida i allò sí que era una realitat. En va ser conscient mentre li ho deia a en Llorenç Giner.

Es va mirar al mirall i va provar de recordar la Sílvia Prats Olivella que havia arribat a l’hospital feia algunes setmanes. Era la mateixa, però en ella havia canviat alguna cosa més que l’aspecte físic. I potser els canvis més evidents eren precisament els que no es veien, els anímics, els emotius, els que feien referència a la ment i al cor, els sentiments i les sensacions. Per fora sí, estava més prima, moltíssim, massa, fregant el seny. Tenia els pòmuls molt marcats, el mateix que els arcs situats damunt i sota els ulls, que alhora també estaven una mica més enfonsats a les conques, el mentó més esmolat, les mandíbules més sortides, els cabells hirsuts. N’hi havia prou de veure-li les mans aspres, amb algunes cicatrius, o la reducció del pit i el pronunciament dels ossos de la pelvis, els peus amb alguna durícia…

Per primera vegada no estava per guanyar cap concurs de bellesa.

L’Artur s’emportaria una bona sorpresa.

Es va posar el pijama, com cada nit, en silenci, i també, com cada nit, va treure el cap per la finestra per veure el llum del mausoleu de la Pushpa, l’altar creat en aquella habitació que ara coneixia.

—Si una dona es mereix que se la recordi tant, és per alguna cosa —va expressar el que sentia en veu alta.

Va comprendre que volia tornar, amb l’Artur, a casa, als estudis, perquè ja era hora de fer-ho i tot tenia un temps en la vida. Però en la mateixa mesura va sentir l’urpada de la nostàlgia travessant-la des d’aquell mateix instant, quan encara li quedaven alguns dies d’estada a l’RHT. Per això no li va quedar ni un dubte que l’estiu vinent tornaria.

Hi hauria una altra guerra a casa, però tornaria.

I pel que fa a l’Artur…

Va provar d’imaginar-se a si mateixa un any després i no va poder. Mai no havia jugat a veure el futur. No servia de res. Va intentar visualitzar també el doctor Giner i la doctora Roca, en Leo, en Mahendra…

Va fracassar.

Les úniques coses que segurament continuarien igual serien l’hospital, el llac, Pashbar, l’Índia mateixa.

Però ells…

I si, al cap i a la fi, també continuaven igual?

No, igual impossible. En Mahendra havia canviat en el transcurs de l’estiu i se sabia responsable d’allò; en Leo s’enfrontava a la no-renovació de la seva beca i a la seva incertesa; la Narayan tindria un fill, i la Viji potser hauria acceptat de casar-se amb qui fos per no sentir-se marginada.

Hi hauria més Sahiras i més Lakshmis.

El destí.

Va sentir aquella peculiar impotència quan es va ficar al llit. La frustració de qui veu que tot se li escapa de les mans sense poder-ho evitar.

No era res més que una somniadora de dinou anys.

Què podia fer ella?

Què?

* * *

La calor colpejava el terra com si fos una enclusa. Podia escoltar les seves baldades, el seu ritme persistent i infernal. O era el del seu cor, intentant enviar la sang calenta per tot el seu cos a través de les ardents autopistes que formaven les seves venes i artèries?

La Sílvia es va aturar un moment.

Va sentir el mareig, incipient, i el cos lleuger com una ploma. Es va posar una mà al front i es va eixugar la suor que l’omplia, clapejant-la de milions de gotetes que s’unien entre si, fins a formar aquells rius que descendien per les seves galtes. Tot el matí havia estat bevent aigua i encara tenia més set. Com si s’estigués deshidratant a poc a poc.

—Ara torno —va dir a la seva companya.

Va anar cap a les cuines. Necessitava alguna cosa que li calmés la set, no tan sols aigua freda. Estava segura de no tenir febre, però, tot i això, notava que li cremava el cos. El que menys volia era flaquejar a última hora. No s’ho perdonaria.

Va lluitar contra el mareig en el seu segon accés.

Es va haver de recolzar en el marc de la porta. El que sentia no era una arcada, era alguna cosa més. Una ment poderosa l’estava hipnotitzant per dins, li feia perdre el control, li provocava una nàusea darrere la qual era com si el món perdés la seva estabilitat.

Sí, exacte, el món… ja no era pla.

Es movia.

Ni tan sols va ser conscient que es desplomava. Va perdre el coneixement i es va desmaiar molt abans de caure al terra. Per sort no es va donar cap cop al cap contra res que li pogués causar més mal. La seva companya índia es va adonar de l’incident i el seu crit els va alertar a tots, en peu de guerra. La primera a arribar al seu costat va ser l’Elisabet Roca, però qui la va agafar a coll va ser en Leo. La va portar cap al bungalou i allà la van refrescar i la van fer reaccionar. Quan va entreobrir els ulls, les retines van aconseguir concretar amb prou feines la doctora i el seu company cooperant.

—Només ha estat la calor, tranquil·la —la va alleujar ella.

—M’he desmaiat?

—Com si estiguessis embarassada, reina.

La Sílvia es va posar vermella i en Leo va deixar anar una riallada.

—Per escoltar bajanades i que us rieu de mi, serà millor que em torni a desmaiar —va sospirar.

I va tancar els ulls.

* * *

En Leo li va portar el sopar, en una safata petita.

—Hola, dormilega —va treure el cap per la porta després de trucar molt suaument.

—No dormia.

—Quins romanços que tens, tu. I molt de morro —va tancar amb el cul i va deixar la safata a la cadira, al costat del llit. Amb la mosquitera abaixada, la Sílvia tenia tota l’aparença d’una princesa embalsamada—. Espera, que et trauré aquest sudari.

La Sílvia es va incorporar amb dificultat.

—T’ajudo.

—No, ja puc tota sola.

—Havia pensat a donar-te la sopa.

—Au, va.

—Va, dona, deixa’m —va fingir implorar-li.

—Abans no eres tan pallasso.

—I em preferies més dur?

—No, que eres molt bord.

—Doncs si ni de bord ni d’amorós tendre…

—Va, seu aquí i explica’m què ha passat avui.

Li va posar la safata a la falda. Per sorpresa seva, va descobrir que tenia gana. Però primer de tot va beure la solució que li havia preparat l’Elisabet Roca.

—Què vols que hagi passat? Res. Ah, bé, sí —va fingir que feia memòria—: s’ha desmaiat una de les cooperants, una noia maquíssima però una mica esquelètica. Segons es veu, treballava molt i s’oblidava de menjar, encara que jo crec que era una d’aquestes que ha vingut aquí per perdre pes, ja saps.

Li va fer un llengot.

Després va començar a sopar amb gana, davant l’atenta mirada d’en Leo.

—Que et penses quedar aquí palplantat com un estaquirot? —li va deixar anar sense deixar de mastegar, oblidant les bones maneres.

—Ets la cosa més maca que hi ha ara mateix per aquí.

—Leo, si us plau! —es va sentir derrotada ella.

No sabia si la molestava més el canvi del seu company, i més després del desmai, o si era pel que considerava una mentida pietosa.

Sabia que devia semblar un espantall.

—D’acord, ara seriosament —el to d’en Leo es va fer natural—. Ens has espantat.

—No sé què m’ha passat.

—Jo sí: t’has abocat en això, en cos i ànima, i t’has oblidat de la primera norma de la supervivència: que comença amb un mateix. Si no et cuides, ja em diràs quin favor els faràs als altres que pretens ajudar. Quant peses?

—Ni idea.

—Bé, a mi m’agraden seques.

—I a mi els que saben callar a temps.

Va arronsar les espatlles com si ho considerés una guerra perduda. D’una manera aparentment maquinal, li va apartar un floc de cabells que la molestava, perquè amb una mà ella aguantava el plat i amb l’altra la cullera. Però, més enllà del gest, l’acte desbordava estimació i atenció. La Sílvia es va sentir inundada de tendresa.

Eren els gestos que ella sempre agraïa, els petits detalls, la subtilesa de la dolçor.

Sempre s’havia desfet davant d’ells.

—Com està la Lakshmi? —va preguntar de cop, igual que si s’agafés a una taula de salvació.

—Resisteix.

—Han passat quaranta-vuit hores.

—Potser en necessiti unes vint-i-quatre més.

—Però la infecció ja…

—Sílvia —la va aturar.

Vint-i-quatre hores més. Va continuar sopant, amb en Leo al seu costat, assegut al llit, observant-la en silenci, sense atrevir-se a dir res més.

No calia.

* * *

La Lakshmi mantenia el suspens. La febre no minvava però tampoc pujava. El seu cos responia bé a la medicació, però no donava cap mostra d’iniciar el retrocés que la tornés a la vida. Un misteri, o potser que tot allà era diferent, fins i tot la lluita entre la vida i la mort. Tots dos extrems s’agafaven el seu temps. Havia passat gairebé mitja hora amb ella al matí i més d’una hora a la tarda. Parlaven totes dues, sense entendre’s, però tant hi feia. El que els importava era escoltar el so de les seves veus, dèbil la de la menuda, plena d’harmonia i d’energia la de la Sílvia. Li cantava, l’acariciava, i tota l’estona la Lakshmi no deixava d’agafar-li la mà, el seu punt de contacte amb la realitat, amb l’espai, el temps i la supervivència.

Sabia que la veia com la mare que no recordava haver tingut mai o la germana gran que hauria necessitat tant. I també com la deessa blanca capaç de fer el miracle final.

Això era el que més li pesava a la Sílvia.

Si la Lakshmi es moria, com s’havia mort la Sahira, el seu últim segon, sola, perduda i vençuda, potser seria el més trist de l’univers, preguntant-se: per què?

El pitjor dolor.

La Sílvia va tancar els ulls i va compassar la respiració. Aquella era una màxima essencial en alguns treballs i més en la medicina: no emportar-se els malalts a casa. No arreglaria res torturant-se. Que aparqués l’angoixa unes hores no significava que l’oblidés. La nit tenia tot l’aire de ser especial. Fascinant. Una nit de conte de fades a la recta final de la seva estada allà.

—Pankaj, digues-me la veritat, semblo…?

L’home que cuidava en Mahendra li va dirigir el primer somriure de la seva relació. I va ser molt tendre.

—Està preciosa, senyoreta.

S’havia posat el sari que havia comprat a Mysore.

Els dubtes van ser molts, no n’estava segura, de si feia bé o malament, però després d’emprovar-se’l… Li va ser impossible treure-se’l. Necessitava tornar a sentir-se ella mateixa, superar el dia al llit, el desmai, la certesa del seu esgotament. Necessitava, per primera vegada en la seva vida, recuperar la seva autoestima com a dona. I aquell sari era perfecte. Sota seu se sentia lliure, autènticament índia.

La invitació d’en Mahendra també era especial: «Aquesta nit, gran sopar a Pashbar. Es prega etiqueta».

Per què no?

Per què escapar, donar l’esquena a la penúltima fantasia oriental del seu viatge a l’Índia, privar-se de tota la màgia de què fos capaç?

Va aconseguir el seu objectiu: que ningú no la veiés, és a dir, ni l’Elisabet Roca ni en Leo. No hauria sabut on ficar-se, morta de vergonya. Va pujar al Packard amb el qual van viatjar fins a la ciutat i es va deixar conduir fins al vell palau, amb prou feines un trajecte de tres minuts en el cotxe guiat amb parsimònia per en Pankaj. Quan en va baixar, no va trobar en Mahendra esperant-la al peu de les escales. Les portes de Pashbar eren obertes i el terra cobert d’espelmetes indicant un camí. L’aroma de l’encens era molt intens, dolç.

El camí de foc la va conduir al gran saló.

Fins a la taula exquisidament engalanada.

I fins a un Mahendra senyorial, egregi, sublim, amb tota la seva parafernàlia oriental i encara més radiant que el dia del judici als lladres, que va aparèixer en silenci procedent de la terrassa i va acudir al seu costat amb un somriure als llavis.

* * *

La Sílvia es va deixar admirar.

—Estàs sublim.

—M’ho dius de debò?

En va tenir prou de veure-li l’expressió de la cara. En Mahendra li va agafar la mà i l’hi va besar, a l’antiga. El salt enrere cap al passat va ser immediat. Es va sentir transportada.

Només llavors, i per un moment fugaç que va provar de treure’s de la ment, es va adonar que, amb aquella roba, la semblança amb la Pushpa potser era més que casual.

Tot i que en Mahendra semblava que no ho havia advertit.

Els seus ulls eren un cant de vida.

—No sabia que tinguessis un sari.

—No sabia que me’l posaria.

—Vine.

—Què celebrem?

En Mahendra es va aturar.

—Que te’n vas aviat, la teva tornada futura, que jo torno al món, aquesta nit tan maca… Hi ha tantes coses per les quals celebrar alguna cosa que totes serveixen, no et sembla? El que importa és tenir un motiu.

—Estàs desconegut.

—Ho dius per la roba?

—Ho dic per tu.

—Sílvia de Barcelona: gràcies.

No li va preguntar per què, ni es va fer la sorpresa. Tampoc no era el moment d’allargar aquell pròleg celestial. Conduïda de la mà pel seu amfitrió, van sortir a la terrassa. Darrere seu va aparèixer en Pankaj, sol·lícit. Es va encarregar de posar música índia, una embolcallant raga interpretada pel sitar, la taula, la tamboura, el sarod, el mridagam, la khangira i la resta dels màgics instruments de la música del país. Després, ell mateix va omplir la taula de menjar que segurament també havia preparat. Eren dos i n’hi havia prou per a una dotzena. Va tenir consciència exacta del que per a molts podia ser el luxe oriental, encara que gairebé sempre, dins d’aquesta denominació, s’imaginava l’orient vertader, la Xina, el Japó…

—Mahendra, això és massa.

—No per a tu.

—Va, no siguis ximple.

—Ho sóc?

—Ja saps que no m’agraden aquestes coses, els afalacs em fan sentir incòmoda.

—Això és l’Índia.

—Si tornes a dir això un cop més, et mato.

—Però…

—Mahendra!

Va fer un bot i va alçar les celles. Un altre rècord: la Sílvia va apostar que era la primera persona, home o dona, que li alçava la veu i a casa seva mateix.

—Au va, ensenya’m a ballar la vostra música —li va demanar canviant d’expressió i de to—. A les pel·lícules sempre balleu d’una manera… Com es fa? Va, una mica abans de sopar.

* * *

Si estava prima, si havia perdut pes, després d’aquell sopar estava segura d’haver recuperat almenys un parell de quilos. No podia més. Tots els plats eren exquisits, dignes de la millor i més alta cuina. En Pankaj havia tingut la delicadesa de no fer-los picants i si algun excedia el mínim aconsellable per a un estómac occidental, li ho va advertir abans perquè estigués avisada. Els va tastar tots, fins i tot el devessall de postres. D’una banda, lamentava que estiguessin sols, que en Mahendra no hagués convidat ningú més. De l’altra, apreciava la deferència, el plaer egocèntric que li produïa saber-se l’objecte de tota aquella atenció.

Mai no n’havia tastat, però de cop se sentia igual que si s’hagués col·locat amb un porro. Estava excitada.

La ment li corria més que el cos. O era al revés?

—Gràcies per una nit perfecta —va mirar el llac i li van venir ganes d’arrencar a córrer cap allà i tirar-se de cap a l’aigua.

Per què continuava allà sota el cadàver de la Pushpa? Per què el llac se l’havia quedat per a ell, gelosament? També era perquè aquelles coses passaven allà i no en cap altra banda?

—Gràcies a tu per un estiu perfecte.

—Crec que he begut massa.

—Et pots quedar a dormir aquí, si ho vols. En Pankaj et prepararia una habitació.

—Saps que no puc.

Tampoc no hauria pogut agafar el son.

—Llavors no et preocupis. Et tornarà al teu bungalou.

—Si la meva mare el conegués, te’l robaria.

—Potser, si jo conegués la teva mare, la robaria a ella.

—Déu meu… —es va posar a riure—. El meu pare hauria de dir alguna cosa sobre això, no creus?

—Què esperes de la vida, ara, Sílvia?

—Doncs…, a curt termini el més natural: continuaré estudiant, lluitant contra mig món, aferrada a les meves conviccions…

—Tornaràs?

—Així ho desitjo —va abaixar els ulls—. Crec que sí.

—Com a metgessa?

—I com a persona. Això t’obre els sentits.

—T’esperaré.

Va sentir un primer rampell de por.

—No, no ho facis. No esperis mai ningú, i menys tant de temps. Un any, mare de Déu!

—Fa cinc anys que espero —en Mahendra va dirigir els seus ulls al llac.

La Sílvia no va saber què dir.

—Què ha significat per a tu aquest estiu? —va tornar a preguntar-li ell.

Cap opció a la nostàlgia. No aquella nit.

—Un punt d’inflexió, això sí que ho tinc clar —va dir ella—. Hi haurà un abans i un després en la meva vida. Per primera vegada he estat sola, m’he espavilat sola i he fet el que realment desitjava; m’he sentit útil, valuosa.

—Són moltes coses per a un sol estiu.

—No, t’equivoques: és una sola cosa.

Sabia que quan fos a Barcelona i, encara més, quan estigués en ple hivern, trobaria a faltar tot allò. Els seus amics i les seves amigues no tenien res a veure amb en Mahendra o amb en Leo. Ni tan sols amb l’Elisabet Roca. Es va imaginar que el sari la feia sentir diferent, com una autèntica índia. Era capaç de notar la seva integració plena.

S’estava fent tard i no volia mirar el rellotge.

—Et puc demanar una cosa? —va preguntar l’amo de Pashbar.

—És clar.

—Et puc besar?

L’esgarrifança la va travessar de dalt a baix. Va ser una descàrrega tancada, tensa, que no tan sols la va posar en guàrdia, sinó que tota la pau de la seva ment es va convertir en guerra. El sopar se li va regirar a l’estómac.

Havia comès un error en posar-se el sari. De cop ho veia clar.

Encara que ell només li demanés un petó.

—No, Mahendra, no…, si us plau.

—Un petó, un record teu.

—Saps que és més que això —va pensar en l’Artur—. Seria…

—Una clau? —va somriure ell amb aquella candidesa especial.

—No ho sé, però no puc deixar que ho facis. No seria just.

—Per a qui?

Continuava pensant en l’Artur.

—Per a tu…, per a mi…

—Sílvia, has parlat que la teva vida té un sentit, ara. Podries ajudar-me a donar un sentit a la meva vida.

—El sentit de la teva vida és enterrar el passat, sortir d’aquí.

—És el que provo de fer.

—Però ho has de fer sol, enfrontar-te primer tu a tot.

La nit havia perdut la seva màgia. Se sentia culpable, com si li hagués fallat. En Mahendra, no obstant això, somreia, amb enteresa, amb valor. La mirava amb els seus ulls cristal·lins i es va sentir despullada davant d’ells.

El somni havia arribat a l’última frontera, la més perillosa.

—Me n’hauria d’anar —va murmurar.

Sota la nit immòbil, sobtadament quieta, en Mahendra va posar una mà sobre la seva. Només això. La va estrènyer un altre cop, de manera afectuosa, i després la va retirar per allunyar-se del seu costat i anar a buscar en Pankaj.

* * *

El cotxe es va aturar a la carretera. La Sílvia no va voler que entrés al recinte de l’hospital perquè el soroll del motor no despertés els qui ja dormien. En Pankaj va estar a punt de baixar per obrir-li la porta, però ella li ho va impedir baixant abans. Li va desitjar bona nit i el criat d’en Mahendra va inclinar el cap i això va ser tot. O gairebé tot.

—Gràcies per tornar-li el somriure —va dir l’home.

La Sílvia se’l va quedar mirant uns segons. No era un criat, era molt més, una mena d’àngel de la guarda, de pare secret. No es va sentir violenta per aquella sinceritat. Va somriure i en ella va renéixer una mica de la pau que acabava de perdre.

—Tingui cura d’ell —va sospirar amb afecte.

Va continuar quieta mentre l’elegant Packard s’allunyava de tornada a la casa i no va reaccionar fins que els llums del darrere van desaparèixer en la foscor.

La nit era molt bonica, com sempre, i l’aire era ple de flaires i promeses.

No tenia son. L’intent d’en Mahendra i la seva negativa formaven una bola al seu cap. Li pesava. I també hi havia les veus. Les unes li cridaven que no era res més que un petó, una deferència i un regal, unes altres li deien que no, que era un pas massa important i decisiu, sobretot per a ell. Les veus no es posaven d’acord.

Va caminar sense pressa per l’esplanada interior de l’RHT en direcció als bungalous però, quan hi va arribar, no es va dirigir al seu; al contrari, es va desviar de manera intencionada, vorejant-los, per caminar fins al llac. Des de la vora, l’aigua era un mirall en el qual es reflectien dues llums, la de la lluna i la de l’habitació de la Pushpa al palau. L’únic so procedia de les granotes.

No va arribar a la seva destinació.

Es va aturar, de sobte, en veure dos cossos abraçats. Besant-se.

Hi havia prou llum, perquè la lluna era gairebé plena, així que va poder reconèixer sense dificultat els protagonistes d’aquella escena insòlita. Els trets eren inconfusibles, la roba, els cabells, l’envergadura de l’home, les formes de la dona…

L’Elisabet Roca i en Llorenç Giner.

La Sílvia es va quedar sense paraules, amb el cor bategant-li a mil per hora.

El petó era llarg, dolç, ple de totes les promeses d’un futur. Va retrocedir a poc a poc, sense fer soroll, apartant-se dels dos protagonistes, i, llavors sí, va tornar al seu bungalou per anar-se’n al llit amb el cap ple de somnis.