Capítol onze

A mesura que s’acostava el casament de la Narayan, va observar en les dues germanes un canvi d’humor. La Viji molestava més la seva germana, la tractava pitjor, l’empipava d’una manera de vegades rabiosa. Eren els seus últims dies juntes. Quan la més petita es convertís en una esposa, perdrien el contacte, deixarien enrere els somnis, els anys en què l’una era la gran i l’altra la seguia com un gosset. Però, alhora, la Sílvia va apreciar la seriositat gradual que anava envoltant la Narayan. Feia menys preguntes, gairebé no parlava i se submergia en silencis plens d’una càrrega emocional interior soterrada. Passava d’estats d’alegria i excitació absoluta, tenint en compte que seria la gran protagonista de la cerimònia i que allò significava fer el pas definitiu cap a la maduresa, a moments d’una tristesa infinita i recolliment. Mirava el paisatge amb el dolor de qui sap que està a punt de perdre’l. Provava d’absorbir-ho tot amb l’ansietat de l’últim minut, quan comprenem que ja és massa tard i que, fem el que fem, el que ve tot seguit ja no té remei.

—Hauries d’ajudar la Narayan —va dir a la Viji.

—Per què?

—És una nena.

—Es convertirà en l’esposa d’en Raman Singh, serà feliç, tindrà coses, tot el que desitgi. Es farà la clenxa al mig i es vestirà de vermell, com una dona casada.

—No deixa de ser una nena i potser està espantada.

—Ja voldria jo estar espantada —la Viji li ho va dir amb la naturalitat més gran, enfonsant en ella aquell únic ull tan expressiu—. Raman és molt bona família. Encara que sogra pegui al començament, perquè aprengui, Narayan serà molt i molt feliç i farà feliç a Raman perquè és guapa i forta.

—Per què dius que la seva sogra la pegarà?

—La meva mare pega dona de germà Naresh.

—Ai, Déu meu! —va sospirar, atrapada pels convencionalismes occidentals.

—A Barcelona no es pega esposa de fill?

—No!

Va semblar que no la creia. Va somriure divertida. La Sílvia no va saber si parlar-li dels Drets Humans o de la convivència, del respecte o de la llibertat. Va recordar el tema de les esposes cremades i va acabar per convèncer-se que era absurd lluitar contra el vent i més amb les mans nues. Oblidava que la Narayan es casava amb un desconegut total per acord familiar. Partint d’una premissa com aquella, tota la resta era possible.

—Per què a Occident l’amor és tan important? —va preguntar la Viji amb una gran innocència.

* * *

El llit de la Sahira era buit.

Va ser tan inesperat, tan contundent, es va quedar tan commoguda, que l’impacte va ser igual que si acabés de rebre un cop de puny al plexe solar capaç de deixar-la sense alè. Se li van doblegar les cames i vacil·là un llarg instant, una eternitat en la qual es va sentir de sobte gelada, amb la ment en blanc.

El crit va créixer ofegat en el seu pit.

—No, no… No!

No va veure ningú del personal de l’hospital. Era un d’aquells matins en què alguna cosa li havia llevat el son abans d’hora i llavors ja no hi havia motiu per quedar-se al llit. Devia ser la primera a matinar. La dona que era més a prop, al llit del costat, la mirava amb uns ulls revestits d’absència.

—I la nena que era aquí? On ha anat?

No la va entendre. Li ho va explicar per senyals i va ser inútil. La dona li va respondre alguna cosa que no va poder desxifrar. Els ulls li van brillar amb intensitat en assenyalar el llit de la nena malalta, però la Sílvia no va voler cedir a l’impuls de creure el pitjor. Els ulls de la majoria brillaven i no per allò semblava que anessin a plorar.

—Sahira… —va gemegar.

Va buscar una de les noies que ajudaven a l’hospital, perquè la resta de cooperants encara no era per allà. Abans de creuar aquella porta es va topar amb la Uruashi, una de les infermeres.

—Sahira —va ser la seva única paraula.

El rostre de la Uruashi es va trasmudar. De l’alegria inicial i el «bon dia» avortat en els seus llavis a la tristesa. A ningú no li havia passat per alt l’estimació que sentia la Sílvia per aquella nena. La realitat es convertia en un tret sec.

No va saber com dir-li-ho, encara que, en aquell instant, la veritat imposés la seva lògica.

—No… No! —va començar a plorar.

La Uruashi va provar de retenir-la, però no va poder. La Sílvia se li va escapar igual que un peix. Es va posar a córrer, buscant una alenada d’aire fresc que no va trobar ni tan sols a l’exterior del centre mèdic. Llavors va continuar corrent, mig ofegada, mig espantada. Quan la por es va imposar al dolor, les llàgrimes ja sorgien imparables per les preses obertes dels seus ulls i ni tan sols entenia per què.

Per què la Sahira i no una altra de les persones que havia vist morir allà?

Una vegada, quan era petita, havia plorat molt davant d’un gos ferit al qual mai no havia vist. Només perquè l’animal, atropellat per un cotxe, la va mirar gemegant amb uns ullets increïblement espantats…

Els ulls de qui no entén per què s’està morint.

Com la Sahira.

I ni tan sols havia estat al seu costat. Havia mort de nit, sola, sense una mà amiga que la consolés i la sostingués en el trànsit final. Morta per haver nascut pobra i condemnada gairebé per endavant en un país que exigia força on no n’hi havia i resistència enmig de la precarietat del dia a dia. La fi dels innocents.

O de la innocència.

La seva innocència.

No va saber com havia arribat en Leo al seu costat, ni d’on havia sortit, però se li va materialitzar gairebé al damunt, agafant-la, impedint que continués corrent sense rumb. Llavors va arribar l’al·lucinació final, el desesper, mentre vorejava la fina línia que separava la histèria de la calma.

—No, no… —va sentir que li deia el seu company—. Au va, Sílvia, calma’t… Au va, no, xsst… Respira, d’acord? Calma, calma, estimada…

Primerament va voler apartar-lo. No ho va aconseguir. Després el va voler bufetejar i ell no va permetre que tragués les mans de l’interior d’aquella abraçada plena de fermesa. Un segon abans de rendir-se el va mirar amb ràbia, amb odi, el sentit més inhumà de la frustració. Va ser en cedir, completament, en cos i ànima, quan es va posar a plorar una altra vegada i es va lliurar als seus braços.

En Leo la va abraçar encara més, amb força.

—Venia a veure’t per dir-t’ho —li va xiuxiuejar a l’orella—. Ho sento. Ho sento molt. Sabíem que s’havia de morir, d’acord? Ho sabíem, i tot i això…, au va, plora si vols, treu-ho tot, però recorda que això ens ha passat a tots, que ningú no es lliura de la gran depressió, que tard o d’hora toquem fons i és llavors quan millor comprenem què fem i per què som aquí, i això ens permet emergir i treballar més i millor.

—De què… parles? —va cridar.

—Que tu encara jugaves als metges.

La Sílvia va aixecar el cap. Entre les seves llàgrimes i la revifalla de la seva ràbia va veure el rostre serè d’en Leo.

—I de què…, serveix…? Es moren igual!

—Sí que serveix. Sense això i sense nosaltres en moririen més. I és pels que salvem pel que som aquí. Per ells, Sílvia!

—La Sahira…

—Sigues forta —la va estrènyer contra el seu cos—. Precisament per ella ho seràs més, d’acord? La Sahira t’ha donat just el que necessitaves.

Ja no li va preguntar què era.

Per fi ho sabia.

* * *

La seva mà ja no vacil·là quan va començar a escriure el correu electrònic.

«Estimat Artur, aquí la vida i la mort es barregen. La vida és una exaltació i la mort un cant. Bé, potser sigui a l’inrevés. No estic ja gaire segura de segons què. Però sigui com sigui, et diré que és la mort el que ens empeny més i més cap a la vida i que jo mai no m’havia sentit més viva del que em sento avui. És difícil explicar les coses, perquè les paraules, de vegades, no reflecteixen la immensitat dels fets. Les paraules són escasses i sorgeixen despullades, així que cadascú acaba vestint-les a la seva manera, interpretant-les com vol o com les sent en la seva ànima. Si poguessis veure amb els meus ulls i percebre la resta amb els meus altres sentits, entendries de què t’estic parlant. No et pretenc convèncer de res. Tampoc intento exaltar el que vaig fer ni menyscabar els teus arguments. Ara veig que vaig fer el que era normal, el natural segons les meves creences i la meva manera de ser i que no mereixo ni el cel ni l’infern per això. No sóc cap heroïna. Tampoc una cercadora de somnis. Em sento la dona que sabia que existia dins meu i és suficient.

Perdona que t’hagi escrit poc i malament. Perdona que continuï escudada darrere de la meva rancúnia com si aquell “Miss ONG” fos una roca que m’impedís veure el sol, els arbres i la vida. Perdona que volgués deixar passar aquest estiu com si no existissis. És absurd i ara me n’adono. Sé que aquesta separació ens farà bé. La necessitàvem per adonar-nos dels nostres sentiments. De vegades, amb el fet d’estimar no n’hi ha prou. I nosaltres ens estimem. Així que ara descobrirem quina classe d’amor és el nostre i en quina direcció es mou. Algun dia seràs un economista brillant, ministre d’Hisenda fins i tot, i jo una reputada cirurgiana. Són dos camins, però si existeix un nexe comú que els uneixi, el nostre deure és trobar-lo.

M’és difícil estar en contacte amb tu. I no vull de tu correus convencionals i buits, ni tampoc cartes doloroses. No és el moment. Tenim una cita a la meva tornada. Potser llavors, només de mirar-nos, en tindrem prou per saber totes les respostes a les preguntes que ara ens fan mal.

Passa-t’ho bé. Cuida’t molt. T’estimo, sincerament.

Sílvia».

Va deixar de teclejar i va tornar a llegir el que havia escrit. Va estar a punt de suprimir allò de «ministre d’Hisenda», però ho va deixar perquè era una broma que solien fer-se i era una pinzellada de distensió enmig d’aquell crit de sinceritat.

Quan va portar el cursor fins al rectangle senyalitzat amb la paraula «Send», ja no va dubtar i va prémer el ratolí.

* * *

L’Elisabet Roca va ficar el cap pel forat de la porta, que estava mig oberta, mentre tustava la fusta fluixet.

—Puc passar?

—És clar —la Sílvia es va incorporar del llit i s’hi va quedar asseguda.

—No sabia si dormies.

—No, no dormia.

La dona es va aturar al mig del bungalou. No va fer el gest d’acompanyar-la i ocupar l’espai que quedava lliure en el jaç. La va mirar amb aspecte maternal, amb les mans juntes davant seu. Els seus ulls destil·laven una dolorosa tendresa.

—Estàs bé?

—Sí.

—Ho dius de veritat?

—De veritat que sí. No sé pas què m’ha passat.

—Jo t’ho diré: has tingut un atac de pànic.

—No crec que…

—És com un peatge. Tard o d’hora explotem. En el teu cas ha estat per aquesta nena i en el dels altres… Bé, cadascú ho fa a la seva manera, de vegades per una bajanada. L’inconvenient és que ens sol agafar amb el peu canviat i ens desconcerta.

—La Sahira era especial.

—Ho era per a tu, per alguna raó. Per a un altre cooperant l’ésser especial serà un vellet que li recordarà el seu pare o una dona que sense saber per què li sacsejarà la consciència. Però ningú resta immune. Som humans.

—És el que m’ha dit en Leo.

—I sap de què parla.

—A ell…?

—La primera vegada, feia poc que havia arribat —va dir l’Elisabet Roca—. Va veure morir una noia d’uns disset o divuit anys, no sé si s’assemblava a la promesa que havia tingut o no. El cert és que es va enfonsar, va treure totes les llàgrimes que no havia vessat en deixar-lo ella. Va ser el seu catalitzador, i tots tenim el nostre.

—Tu també el vas tenir?

L’Elisabet Roca va cobrir la distància que la separava del seu costat i, ara sí, es va asseure al llit. Li va agafar una mà entre les seves. Un crepuscle grisós inundava les seves pupil·les.

—Ja et vaig dir que vaig arribar aquí amb més o menys la teva edat, fa trenta anys —va manifestar a poc a poc—. I et vaig dir que no em vaig quedar de seguida, que després vaig acabar els estudis, em vaig casar, vaig enviduar…, te’n recordes?

—Sí.

—Quan va morir el meu marit, tan jove, tan ple d’energia, em va semblar la cosa més injusta del món. Confesso que vaig tornar aquí per tancar-me en vida, per fugir del món i escapar de la realitat i també sentint-me culpable, com si hagués de pagar un preu pel dret de continuar respirant mentre que ell ja no era en aquest món. Durant uns mesos em vaig moure com un autòmat, somnàmbula perduda. No sé com no em vaig tornar boja. Creia que ell era a Barcelona, que es reuniria amb mi al cap d’uns dies. La realitat era un cop terrible cada matí, en despertar i comprovar que tot era cert. Per aquesta raó, curar els malalts era una arma de doble tall. Els curava perquè no havia pogut curar el meu marit. I no em complaïa salvar-los perquè no l’havia pogut salvar a ell. Te n’adones? Era una espiral sense sentit.

—I què va passar?

—Un dia vaig salvar la vida a un home. Tenia unes possibilitats de sobreviure tan minses que… Bé, encara no sé si va ser un miracle, si Déu va guiar la meva mà o si simplement vaig estar genial. El cert és que ho vaig aconseguir. Quan vaig sortir del quiròfan em vaig trobar amb la seva dona, una índia molt guapa, ja amb tres fills. Se’m va llançar als peus, plorant, em va abraçar, em va fer petons i em va explicar que sense el seu marit hauria embogit de dolor i s’hauria matat juntament amb els seus fills.

—Ho hauria fet?

—No ho sé —va dir la doctora Roca—. El més probable és que no, però… Com podia saber-ho? Sense el seu marit, ells estaven abocats a la pobresa. Aquella dona, pel que es veu, no tenia ningú. Potser per a ella la mort hauria estat una escapatòria. Però no és d’això del que t’estic parlant.

—Va ser el teu catalitzador?

—Sí —li va estrènyer les mans entre les seves—. Res no podia tornar-me el meu marit, però jo li havia tornat el seu a una altra dona. La cadena no s’havia trencat, ho entens? Si jo m’hagués rendit, aquell home no hauria sobreviscut. Si no m’hagués donat… —va fer una pausa breu i reflexiva abans d’afegir—: Aquella nit me la vaig passar plorant. I tot i que he plorat altres vegades, moltes, l’endemà vaig començar a viure realment, a lluitar. Va ser un despertar absolut, el meu autèntic gènesi. En Leo va tenir el seu i ara aquest és el teu. Cada vegada que et sentis fràgil, recordaràs la Sahira i, en comptes d’ensorrar-te, tindràs més forces per no rendir-te.

La Sílvia va deixar que el contacte amb l’Elisabet Roca l’omplís i li transmetés la calma plàcida d’aquell bàlsam reparador. Es va estremir.

Llavors…

La dona no la va deixar continuar dins d’aquell cercle viciós.

—D’aquí a tres dies aniràs a Mysore per fer-te càrrec d’un enviament de material —li va dir incorporant-se i deixant-li anar la mà—. T’anirà bé sortir d’aquí durant unes hores i fer una passejada.

* * *

El cos de la Sahira amb prou feines ocupava un mínim espai dalt de la pira funerària. Embolcallat en gasses blanques, el seu volum era ínfim, una poncella que la naturalesa feia la impressió que hagués deixat caure de forma capriciosa sobre les fustes apilades del crematori.

Quan les flames van començar a devorar els troncs, trepant per ells fins a dalt de tot, va ser com si l’embolcallessin amb el seu amor, donant-li la calor que la mort li havia pres. Unes flames vermelles, mòbils i embogides, que dansaven seguint una música pròpia i singular.

Les escasses persones que hi eren presents semblaven hipnotitzades davant les flames.

La Sílvia va mirar la mare de la nena. El seu rostre mostrava finalment la pau que l’embargava i la seva expressió, malgrat tot, era dolça. La cremació omplia qualsevol anhel possible un cop consumada la tragèdia. Tenia els seus altres tres fills i això li donava forces. Era el seu compromís. Tres fills i un quart en camí, perquè quan li va donar els diners perquè pogués comprar aquella fusta, es va tocar el ventre i li ho va fer saber.

La vida continuava.

—Sahira —li va dir la dona.

—I si no és una nena? —va preguntar sabent que ella no l’entenia.

—Sahira —va repetir plena de dolç convenciment.

La va creure. Aquella era la seva força. I la força d’un ésser humà és el més poderós de l’infinit. Una força tal vegada superior, en el seu cas, perquè el seu marit era lluny, treballant, i ella suportava el calvari de perdre una filla sense ningú que l’ajudés. Quan el seu marit tornés, sabria que la seva filla gran havia mort i que n’hi havia una altra en camí.

Extraordinari.

El cos de la Sahira ja cremava damunt de la pira.

Un huracà bramador els eixordava ara a tots. La fusta gemegava i es convertia en brasa. La millor fusta que havia pogut comprar. Una fusta digna de prohoms, molt cara per a una mare sense recursos. Barata per a una occidental sense problemes. Gairebé tots els presents es miraven la mare de la morta, preguntant-se com l’havia pogut aconseguir. I ella, quan no mirava la seva filla, mirava la Sílvia.

Còmplices.

La cerimònia va continuar al ritme del seu protagonista: el foc.

Fins que no quedés ni rastre del cadàver, la mare no es mouria d’allà; després li lliurarien les cendres, que el riu s’encarregaria de portar lluny, molt lluny.