VIII

Milord,

Aquesta és la primera carta, i potser que sigui la darrera, que rebeu després del meu confinament a Mallorca, on, com l’espiritual i digne Jovellanos, estic empresonada al castell de Bellver. M’ha dit el carceller que ocupo la mateixa cambra que li fou destinada al ministre de Carles IV i, en aquest cas, no puc queixar-me, car l’habitacle consta de sala i alcova ben moblades, disposant àdhuc d’una petita llibreria plena, això sí, de llibres religiosos. La sala, la utilitzo com a gabinet de lectura, i és aquí on rebo les poques visites que em són permeses. Tinc una taula per escriure, tres cadires, un sofà, el canterano-biblioteca a què abans m’he referit i un braser que encara no he fet servir, car fa una temperatura ideal. L’habitació està decorada amb una pintura, d’autor desconegut, que representa una santa molt venerada a l’illa de Mallorca, és a dir, santa Caterina de Siena, abillada amb hàbit de religiosa, corona d’espines i voltada de núvols cotonosos. A sota, més enllà del seus peus, hi ha una llegenda que diu «Advocada de la Contrició». A la dreta, en un requadre, amb lletres d’impremta, hom pot llegir aquesta advertència o recomanació pietosa de la santa: «Per assegurar la netedat de la consciència, guardeu-vos, com de mortal metzina, de menysprear, ni jutjar el proïsme, encara que el vegeu caure en les més grans misèries; per contra, en aquest cas, cal pregar per ell, i donar gràcies al Senyor, que no ha permès que caigui sobre vosaltres aquesta taca».

L’alcova és íntima i confortable, i es veu, gairebé totalment ocupada, per un llit amb baldaquí i cortines de domàs d’obscura púrpura. A les parets, cobertes d’un paper llistat d’or i blau, hom veu fixat un gran crucifix amb reclinatori i dues litografies acolorides amb escenes de la vida de la santa de Siena. No us dic res més de les altres dependències i configuració del castell, car ho podeu llegir en la magnífica memòria que en féu Jovellanos quan visqué aquí.

Els dies passen. Contemplo la meva vida com si llegís una novel·la del nostre admirat Fielding. Sento un total deseiximent per les coses, i només la imatge del qui vaig escollir des d’un fons cec de fatalitat i d’impossibilitat, resta prop del meu cor. Per què les coses han esdevingut d’aquesta manera i no d’una altra? Ningú no ho podria dir. Les coses, però, estan fetes de petites trames, i les accions humanes, també; de tal forma que el que avui sembla succeir lliurement, ho determina, però, mil i una petitíssimes accions anteriors, concatenades i planejades solament en la immutable meditació de Déu. Si s’abolís una d’aquestes accions, s’aboliria també el destí. Em temo que seria considerat com una catàstrofe, l’esdeveniment del caos. Però no ho és. El destí es incommovible en el pensament de Déu.

Entre els llibres de la biblioteca hi ha el Tractat de l’amor de Déu, de sant Francesc de Sales. És un gran llibre. En ell es troben unes pàgines que m’han colpit fortament: «La résignation préfere la volonté de Dieu à toutes choses; mais elle ne laisse pas d’aimer beaucoup d’autres choses outre la volonté de Dieu. Or, l’indifférence est au-dessus de la résignation: car elle n’aime rien, sinon pour l’amour de la volonté de Dieu. Certes, le coeur le plus indifférent du monde peut être touché de quelque affection, tandis qu’il ne savoit encore pas oú est la volonté de Dieu».

He fullejat, a l’atzar, el llibre. Unes pàgines abans he trobat això: «Dieu attire les esprits à soi par sa souveraine beauté et incompréhensible bonté: excellences qui toutes deux ne sont néanmoins qu’une suprême divinité tresuniquement belle et bonne ensemble. Tout se fait pour le bon et pour le beau: toutes choses regardent vers lui, sont mues et contenues per lui, et pour l’amour de lui. Le bon et le beau est désirable, aimable et chérissable a tous; pour lui toutes choses font et veulent tout ce qu’elles opérent et veulent. Et quant au beau, parce qu’il attire et rapelle à soi toutes choses, les grecs l’appellent d’un nom qui est tiré d’una parole qui veut dire appeler».

El pare Strauch me n’ha fet uns comentaris molt elogiosos i m’ha revelat la infinita elegància i la delicadesa de sant Francesc de Sales, home culte. El llegeixo en una edició recent feta l’any passat a París, a cura de l’abbé Bonvallet des Brosses, de l’Académie Royale de Belles-Lettres de La Rochelle.

El franciscà Raimon Strauch és un sant. Ha intentat fer-me comprendre l’abominable de la meva vida, i la frivolitat satànica del meu comportament. Dirigeix a Palma el «Setmanari Cristià Polític de Mallorca», i ha influït molt per alleugerir el meu procés, que, d’una manera velada, gairebé secreta, fou instruït a instàncies de la Comissió per a la substanciació de les causes d’Estat, que presideix Josep d’Arteaga, governador militar i polític de Madrid. Ho fou després del meu confinament a Mallorca i per una multitud de denúncies i delacions que es cursaren després de la meva dissortada i última anada a la capital d’Espanya. Sé que heu fet el que heu pogut des de Londres, i també sé que aquesta mena de tractament amb guant blanc de què sóc objecte, tant com a vós és degut així mateix a la diligència de lord Wellington, que intentà, de totes passades, aturar les negres conseqüències del procés. Sé, però, que és inútil. El que està escrit, està escrit.

Crec, en aquesta hora de la meva vida (vida que reconec inconfessable, en gairebé la seva totalitat), que cal que em disposi —perquè és de justícia— a pagar el preu del que lliurement m’he fet responsable. No puc girar la vista enrera, sense horroritzar-me, tanta és la repulsió que sento, no tant per l’ideal polític ni pel que he fet, sinó per com ho he fet.

En fi, no cal que us digui res, perquè ho sabeu tot tan bé com jo mateixa. Sé que d’aquesta no en sortiré pas malauradament.

He demanat confessió al pare Strauch. En tot cas, vull morir essent una altra dona catòlica, apostòlica i romana. Abjuro de les meves creences i pràctiques diabòliques (en altre temps vaig fer volar taules i cadires, materialitzant esperits de veu afrosa i d’ultratomba, interrogant els morts dins les seves tombes, etc.), així com de pertànyer a les lògies maçòniques angleses, veritables culpables de la propagació del seu ideal a Europa i Amèrica. Vaig tenir amors escandalosos que conreava, no per apassionament, sinó per dissimulats i bastards interessos, com l’espionatge polític i militar en l’urc de destruir allò que els teòrics han anomenat la Tradició en benefici de la Revolució, filla aquesta —diu el pare Strauch— dels principis sorgits del segle de les llums o «Il·lustració». He tingut influència paral·lela en monstres destructius, com ho fou el cèlebre «monstre de Bodegones», repulsiva creació de les profunditats de l’infern.

Em vaig enamorar d’una ombra bellíssima. Des del començament, vaig saber d’on venia. Era un somni impossible, però no desgavellat. Ell s’enamorà de mi.

Tot això s’ha acabat ara.

PAMELA