VI

Milord,

Avui he arribat a Madrid. La ciutat viu unes escenes d’apoteosis absolutistes denigrants. Les corporacions han aixecat arcs de triomf pertot arreu on sospiten que pugui passar el monarca. Aquests arcs són fets de paper i de fusta amb garlandes de flors dels més variats colors i amb inscripcions adulatòries que fan caure la cara de vergonya. Les més insulses són les de «Visca la pàtria!», «Visca la religió!», «Visca Ferran!». En un d’aquests arcs he llegit aquest deliri: «A on esteu potències de la meva ànima! Us cerco i enlloc us trobo! Heu volat a la recerca dels nostres cors? A on estàs FERRAN? Encanteri del meu cor! A on et trobaré?… La meva ànima es torba en l’efusió del seu plaer i no troba els mitjans d’expressar els sentiments que la inunden!… La meva memòria…, la meva voluntat…, el meu enteniment; sí, no sé el que em dic… Tot és vostre, Déu etern! Però si FERRAN està en Vós i Vós en FERRAN, en Vós gaudiré de la seva amorosa presència!». Aquest galimaties forassenyat l’he llegit reproduït en el periòdic «L’Atalaia de la Manxa», en el número corresponent al dia 3 d’abril de 1814.

El divendres, després d’enviar-hi la divisió de cavalleria comandada per Whittingham, va entrar el rei a Madrid. No anava a cavall voltat dels seus generals fidels, sinó en cotxe. Però el cotxe no era menat per cavalls poderosos i lluents, de pell enxarolada i raspallada. Era el poble el qui tirava del carro en un senyal de submissió i servilisme com jo no havia vist mai, ni crec poder tornar a veure. Era una barreja increïble, car no solament era la xusma la que feia de cavalleria, sinó també els aristòcrates, els militars, els botiguers, els menestrals, etc. Davant d’això, i expressant-se com ho féu lord Nightingale comentant l’obra de Clive de l’Índia al Parlament, «hom s’ha de llevar el capell de la testa». És cert. Ferran VII serà un monstre d’hipocresia, però és el més popular dels reis espanyols i el que té els gustos més plebeus.

Avui, entre els actes i festes que se celebren a la capital, hi ha una cursa de braus, a la qual assistirà El Desitjat. Es rumoreja que és tanta l’afecció que el rei té per aquesta festa repugnant, que ha comprat (jo crec que ha usurpat) la ramaderia cèlebre de Josep Vàzquez. Per una feliç coincidència, quan estava tirant el tarot a Delphine, les cartes m’han revelat que així que el rei sigui difunt i estigui de cos present, aquesta ramaderia serà venuda ipso facto per la reina vídua (que, per cert, es dirà Maria Cristina) al duc de Veragua.

He llegit una pàgina d’El arte de torear, de Francisco Montes, Paquirro. Parla d’una manera inintel·ligible: «El que vaya a córrer un toro, debe advertir las piernas que tiene, si está en querencia, distraído, y qué clase de toro es. Si el toro es de muchas piernas, procurara tomarlo largo dedicándole el capote bajo, y no pararse en el momento de citarle, porque si arranca con prontitud, se lo encontrará encima, y podrá darle una cogida. Para evitarlo, no se le correrá en la misma dirección en que tiene la cabeza y cuerpo, porque cuando el toro salga con el engaño, no tendrá el torero que dar tanta vuelta para abandonarle».

He invitat a dinar l’agent Ramírez (don Venceslao), el qual m’ha contat el periple del rei quan sortí de València vers la cort. Sortí el dia 5 acompanyat pels infants i escortat per una divisió del segon exèrcit, que comandava el general Elío, havent estat precedit pel general Whittingham, súbdit britànic que havia assistit, com a capità, a la batalla de Bailèn, i, com a coronel, a la de Medellín, havent ingressat després a l’exèrcit espanyol.

Ha entrat Delphine duent les postres. M’ha semblat que estava una mica inquieta.

Don Venceslao ha continuat, després de servir-se un tall de braç de gitano, dient que varen nomenar les Corts una comissió, presidida pel bisbe d’Urgell per sortir a l’encontre del rei, a qui varen trobar a la Manxa. Això no obstant, no els va donar audiència i, per tal d’evitar tot contacte amb una autoritat que havia d’abolir i fer desaparèixer, els manà que l’esperessin a Aranjuez i que «morissin tontos». Durant la nit del 10 a l’11 de maig, en virtut de reial ordre (que executà el general Eguía, nomenat prèviament i callada, capità general de Castella la Nova), foren empresonats els dos regents Agar i Ciscar, els ministres Álvarez Guerra i García Herreros i els més rellevants liberals de les Corts, Argüelles, Muñoz Torrero, Martínez de la Rosa, Villanueva, Canga Argüelles, Calatrava, Quintana, l’actor Máiquez i molts altres, no essent trobats alguns d’ells perquè escaparen a l’estranger, com ho féu el comte de Toreno, que, amb Flores Estrada, emigrà a Anglaterra. Allà anaren també Puigblanch, Villanueva i Gallardo.

No he pogut reprimir les llàgrimes. Delphine ha entrat altra volta duent el cafè. M’ha mirat. Estava pàl·lida i trasmudada.

L’agent Ramírez ha remenat el contingut de la tasseta, i després ha continuat el seu relat. Pel decret de 4 de maig cessaren les Corts les seves sessions, tots els papers es dipositaren a l’Ajuntament, els llibres passaren a la Biblioteca Reial, manifestant que a qualsevol que intentés impedir l’execució d’aquest decret se’l declararia reu de lesa majestat i, com a tal, amb pena de mort. Acte seguit, el poble madrileny, prèviament preparat pel comte de Montijo (un gran expert en aquestes tasques) i els seus provocadors, sortí al carrer amb crits de venjança i de mort contra els liberals i els diputats que votaren la Constitució del 1812. La làpida d’aquesta fou, finalment, arrencada i destrossada amb brutalitat. Era estremidor.

L’agent, lleial i coratjós, m’esguardà als ulls prement-me la mà. Delphine romania arraulida en un racó del menjador amb les seves estovalles i amb les seves tasses. També em mirava.

—Seria prudent que marxéssiu, Pamela. Ara o mai.

—Sí. Em sembla que sí.

Una vegada s’acomiadà, vaig ordenar a Delphine que fes les maletes aquella nit.

Massa tard.

Un comissari reial, amb dos guàrdies armats, trucà a la porta a dos quarts de dotze. Duia l’ordre de confinament a Mallorca.

—Només se us autoritza a dur una valisa, si us plau —exclamà sever, però amb freda correcció.

Vaig retirar-me a vestir. Damunt del tocador hi havia un llibre de Bossuet obert: «De què no és capaç la dona quan la vanaglòria la domina? I no m’atreveixo a pintar-vos la feblesa d’aquelles que posen tota llur glòria en el vestit; que s’imaginen belles quan han posat en llur cos tot el que de més rar i curiós hi ha en la natura i en l’art; com si la glòria més gran de la dona, com diu sant Agustí, fos posseir el que de més ric i preciós hi ha en el món, oblidant-se d’ella mateixa» (Bossuet, Oeuvres, VII, 515, Migne).

De tots els meus vestits, en vaig escollir un de ben senzill. Era com una túnica.

L’oficial es quadrà militarment, tot saludant-me. Hi havia un cotxe de cavalls a la porta.

PAMELA