VI

Milord,

Abans d’ahir, amb tres dels meus adoradors, hem muntat a cavall fins a Arcos de la Frontera, que és el poble més bell de tota la comarca, si exceptuem Ronda, situat en plena serrania. Els genets que m’han acompanyat eren el comte de Toreno, el poeta Quintana i Muñoz Torrero, els quals s’han revelat bons cavalcadors, àdhuc aquest darrer, que ja no es pot dir que sigui jove.

Hem fet nit a Medina Sidonia, a casa del nostre amic don José Pardo de Figueroa, que és un home sever, que a penes riu, una mica tètric, en possessió d’una important biblioteca amb incunables, especialment els dedicats a la tortura, a les malformacions físiques i a la dissecció de cadàvers. És gentil, però.

El sopar l’han servit en l’esplèndida Huerta de Cigarra, forest i horta vinculada a la família des de fa moltíssims anys. Després de sopar hem fet una mica de tertúlia o vetllada literària, durant la qual Quintana ens ha ofert les primícies d’un llibre que està aplegant amb llarguíssimes Odes sobre l’actual situació d’Espanya. Jo, particularment, he preferit una poesia més intimista que ens ha recitat Quintana, amb lleugeres touches sensibles i delicades, de difícil matisació. Cal saber que aquest gran poeta espanyol, no comparable amb cap dels nostres anglesos pel seu especial èmfasi oratori (i gran admirador vostre, per altra banda; cal que ho digui en honor de la veritat, car ho demostren les cartes polítiques que us ha dirigit i publicat suara), és un home desgraciat en el seu matrimoni, car sembla que té una dona que li ha posat les banyes amb un amic seu anomenat Toribio Núñez (públicament adúltera, vull dir), fàcil i coqueta. Ha recitat amb gran abrandament. Es titula A una negrita protegida por una señora:

Després, no sé per què, hem entrat en la discussió sobre l’existència dels monstres, car aquí parla tothom del «monstre de Bodegones». En un moment determinat, jo he dit:

—Els embriologistes i els naturalistes han dissertat sàviament i extensa sobre la qüestió dels monstres. Aquesta matèria, veritablement, mou sempre amb intensitat l’interès i la xafarderia de la plebs, que ordinàriament, cerca en els monstres alguna cosa extraordinària, sinistra i horrorosa.

—Hi ha monstruositats que són vicis de conformació per excés o per defecte —digué el comte de Toreno—. Hi ha éssers humans que presenten dos caps i dos cossos diferents; estan units pels ronyons o per l’espatlla.

Muñoz Torrero, de qui tothom endevinava una certa connexió eclesiàstica secular o regular, afegí:

—No hi ha la menor dificultat per al bateig d’aquesta mena d’unió fetal; es bateja ambdós individus.

—Són coneguts gran nombre d’aquests casos —digué Quintana, que es fumava un empudegat cigar peninsular—. Un dels més sorprenents és el de les dues joves hongareses de què parla Buffon, anomenades Helena i Judith. Estaven unides per la ronyonada; varen viure vint-i-dos anys. L’anus era únic i, per tant, la necessitat de defecació els era comuna; però com que cada una tenia el seu respectiu canal excretori d’orina, la necessitat no els era comuna. En fi, Judith morí a l’edat de vint-i-dos anys; Helena li calgué sofrir idèntica sort: entrà en agonia tres minuts abans de la mort de la seva germana i moriren gairebé al mateix temps. Cada una d’elles tenia el seu «Jo», la seva vida distinta.

—Un altre cas es presenta als nostres dies, i és sens dubte un dels més extraordinaris —afirmà Pardo de Figueroa— que s’hagin observat. «Rita» i «Cristina» o Rita-Cristina, «arribaren» o «arribà» a París el dia 26 d’octubre de 1803, com referí el doctor Juli de Fontenelle en la seva Memòria sobre aquesta monstruositat, «fou» o «foren» presentades successivament a les Acadèmies de Ciències i de Medicina. Aquesta noia bicèfala fou batejada dues vegades; una per cada cap. L’una rebé el nom de Rita i l’altra el de Cristina. Aquest ésser monstruós presentà dos caps, quatre pits i quatre braços; però tenia solament una regió abdominal, una pelvis, dos muscles i dues cames. És fantàstic.

—Si el monstre té dos caps i un sol cos —digué Muñoz Torrero— o dos cossos i un sol cap, cal administrar dos baptismes, dient: «Si tu ets home i si vius», etc.; i després: «Si tu ets un altre home i vius», etc. Si és un acèfal, cal batejar-lo, dient: «Si tu vius i si ets home, jo et batejo», etc.

Tothom restà capficat. Planava el silenci. De sobte, Pardo de Figueroa féu:

—Em van interessar molt aquestes qüestions quan vaig ésser a París. Liceti parla d’un monstre humà de set caps i set braços. Bartholin fa menció d’un de tres caps que expirà amb crits horrorosos. Borelli cita el cas d’un nou Cerber, d’un gos amb tres caps. Hom parla també de monstres que tenien el cap humà i el cos i els membres d’un animal, o el cap d’un animal i el cos humà, com aparent resultat d’un comerç de bestialitat. Repeteixo, però, que defujo tot el meravellós, que ens ve del temps de la credulitat i la ignorància i que ens refereixen autors sense competència científica o sense garantia o moments de crítica.

—I del «monstre de Bodegones», què me’n dieu? —vaig dir jo, centrant la qüestió.

—Ningú no sap exactament com és —ens contestà el comte.

—Exacte —digué Muñoz i Torrero—. Ultra això, jo crec que pot batejar-se, sota condició, a qualsevol monstre que surti del ventre de la dona, per diforme i estrany que sigui.

—I què me’n dieu del principi in verba magistri d’Aristòtil, segons el qual «l’home és el veritable principi de l’home»? —vaig preguntar-li extremant la meva forta insídia.

—Del principi d’Aristòtil —respongué amb autoritat altiva— se’n trauria que cal batejar a qualsevol monstre nascut del comerç d’un home amb una femella animal, la qual cosa és absurda i ridícula. Nego formalment la possibilitat d’aquestes procreacions bestials; perquè Déu no permetrà mai aquestes produccions abominables, ni la confusió de l’home amb les espècies animals.

Aquí acabà la conversa. Ens en vàrem anar a dormir.

PAMELA

Milord,

Sembla que ha ressuscitat el «monstre de Bodegones». S’ha traslladat de Madrid a Cadis. La víctima, en aquesta ocasió, encara que «víctima presumpta o fallida», ha estat en Bartolomé José Gallardo, el bibliotecari de les Corts, que, com tothom sap molt bé, és no solament un bibliòfil, sinó un pirata, un biblio-pirata, havent reunit al seu domicili una ingent biblioteca, els llibres de la qual han estat possiblement furtats als seus propietaris pel propi Gallardo, demanant-los prèviament en préstec per ésser llegits. És una tècnica vella. Gallardo és famós per un sonet que li dedica Estébanez Calderón:

Gallardo, quan obrí la porta del seu despatx, sentí un soroll de cisalles percudint i va veure una horrible criatura que li estava estripant i trossejant amb fúria el seu Diccionario crítico-burlesco, recent publicat. Gallardo saltà per la finestra i comunicà als mitjans informatius, en especial al Conciso, que l’atemptat era causat segurament per la pàgina 26, que diu: «El contenido de la bula siempre es el mismo; pero como es tan importante, todos los años se reimprime para los olvidadizos. Todo fiel cristiano está obligado a tomar anualmente un ejemplar, que se guarda como reliquia hasta fin de año; luego se rompe, se tira, o se envuelve con el turrón de Alicante: lo que se quiera».

Avui s’ha sabut que Gallardo, amb el pànic que li entrà per les intencions del monstre, disposà secretament anar-se’n de Cadis, traslladant els seus llibres amb carro a una barcassa que els duria a València. Tot ha estat en va. Quan es disposava a embarcar els llibres ha aparegut el de «Bodegones» amb les aterridores cisalles, que ha provocat el catastròfic naufragi dels llibres i barcassa, amb el total desesper de Gallardo, que semblava tornar-se boig. Aquest fet ha estat contemplat per una munió de gent important, que ha fugit a la desbandada en produir-se els inexplicables incidents.

PAMELA

Milord,

El cel és bell i les roses són estructures perfectes, realitzacions ideals d’una voluntat creadora. No temeu, no faig referència a cap mena de deisme, però em sembla veure, més enllà, una llum esplendorosa sense principi ni fi, que justifica i dóna motivació a l’absurditat de la vida. Car sempre sorgeix la pregunta terrible: per què? Per què la desgràcia? Per què el dolor? Per què jo i no l’altre? Per què? Per què la felicitat?

No és bo que em faci aquesta pregunta. Sobretot, no és bo per a una dona que cal que sigui decidida, com jo ho he estat fins ara.

Amb els meus compliments a lady Elizabeth.

PAMELA

Milord,

Aquesta nit, abans d’anar-me’n al llit, quan estava contemplant la meva faç davant el mirall del tocador, he vist la imatge d’ell. Ha sorgit de l’obscuritat i s’ha acostat a poc a poc, de puntetes. Ha posat la seva cara estimada junt a la meva. Els seus ulls eren una alta, ardorosa, bellíssima declaració d’amor. No m’ha tocat ni una sola vegada.

M’he sentit feliç, d’una manera com mai n’he estat. Sobretot, m’he sentit estranyament purificada, neta, intacta, sense màcules ni sutzures. Em dec haver adormit molt suaument.

Quan m’he despertat, ell ja no hi era. M’ha deixat sobre el tocador un llibre intitulat La rosa als llavis. L’he obert a l’atzar.

És d’un poeta català inexistent. Per cert que en el bitllet que m’ha deixat, i que guardo gelosament, després de «Estimada meva», ha posat Ignasi. Sí, es diu Ignasi. Ignasi de Siurana. Un bell nom.

PAMELA