IX

«Els cortesans de Carles IV, els clergues il·lustrats i “de llums”, els abats, els literats, els economistes i els filantrops, varem prendre des del principi el partit dels francesos, i varen constituir una legió de traïdors, d’etern vilipendi en els annals del món, que els nostres pares anomenaren “afrancesats”. Després de tot, no pot negar-se que varen procedir amb lògica: si ells no eren cristians ni espanyols, ni tenien res en comú amb l’antiga Espanya, si no era el d’haver nascut en el seu sòl, si, a més, els invasors duien escrit en la seva bandera tots els principis de govern que ells enaltien; si per a ells l’ideal, com ara diuen, era un dèspota il·lustrat, un cèsar impietós que regenerés els pobles per la força i lligués estretament al papa i als frares; si a més aquest cèsar s’investia del poder i del prestigi militar més formidables que han vist les edats, en termes que semblava boja temeritat tota resistència, com no havien de rebre’l amb palmes, i sembrant de flors i de llargs benifets el seu camí?».

Això és el que acabava d’escriure Menéndez Pelayo, des del seu llit-escriptori atapeït de documents. Alçà la ploma, mentre la seva mirada es perdia vagarosa per damunt la mar de teulades que hom veia a través del balcó que donava al carrer de l’Arenal. Estava pensant en l’enigma que representava la figura de Pamela Andrews. Sí. Calia esbrinar-ho. Personatge influentíssim en la cort de Josep I, les seves maquinacions havien estat descobertes, ara, al cap de més de mig segle, per la casual troballa, total o parcial, del seu epistolari.

Trucaren a la porta. Tot seguit entrà Ignasi de Siurana, abillat amb un elegant redingot color verd botella, malgrat la xardor, i un copalta ben respallat i enllustrada, i guants grocs de cabritilla. Amb ell entrà també a l’habitació un baf de colònia anglesa de lavanda, marca Black Mask. Don Marcel·lí ho ensumà llargament amb satisfacció.

—Seieu, amic meu. Us he fet venir per a un afer d’extraordinari interès i que no dubto que us apassionarà.

—Digueu, estimat mestre —va respondre Ignasi, mentre, per poder seure, treia unes piles de llibres polsosos que hi havia damunt del sofà. Va poder entreveure el Malleus Maleficarum, en l’edició (sens dubte) de 1604, i el Reprobación de supersticiones.

—Us oferiré d’antuvi una copeta de conyac. Això ens entonarà.

Ignasi agafà la copa i la contemplà al contrallum, complaent-se en la transparència del contingut. Després begueren ambdós.

—Vós sabeu que estic entestat en establir l’origen i el desenvolupament històric del pensament heterodox de la nostra estimada i malaurada Espanya, emprant els mètodes d’investigació crítica que em foren inculcats, des de jovenet, a Barcelona pel vostre oncle i estimadíssim mestre meu, el sapientíssim Manuel Milà i Fontanals. Esteu al corrent que he investigat les línies generals d’aquest pensament des dels inicis remots fins als nostres dies. Ara bé, sempre aquest pensament s’ha presentat a la meva mirada com a marginal i a molt petita escala comparat amb la monolítica coherència del pensament tradicional espanyol. Això va canviar amb les Corts de Cadis, com és sabut. Per què? Era evident que el procés de descomposició havia començat ja abans, singularment amb els afrancesats i els servils funcionaris de Josep I.

—Sí, és evident que els orígens són llunyans i, potser, ja venien des del regnat de Carles III amb el «despotisme il·lustrat», n’estic segur, amic meu. Ara, quan foren explícits aquests orígens? És evident que el dubte es congria en el meu cervell. No ho sé.

—He descobert, car Ignasi, un epistolari que segurament revelarà completament la qüestió. Es tracta de l’epistolari d’una dama anglesa, Pamela Andrews, agent de lord Holland a Espanya, del qual en posseeixo una part i que, ara, jo us entrego perquè la llegiu detingudament amb pausa i l’estudieu amb el vostre agut criteri.

Dient això, l’il·lustre polígraf obrí l’arqueta de vori i entregà al nostre heroi el paquet de cartes de Pamela, que, com sabem, anaven lligades i fermades amb esvaïdes cintes de color rosa de te. Després continuà:

—Caldria seguir la pista de Pamela i estudiar les repercussions dels seus actes en la ideologia política i en l’administració de l’Estat. Caldria seguir Pamela pas a pas, confondre’s amb la seva ombra, reviure la seva vida quotidiana, veure les coses que ella va veure i sentir i, àdhuc, el que ella devia somniar i anhelar, planejar el futur, incorporar-se a la seva vida sentimental, si és que en tingué de veritat i amb sinceritat. Caldria també i, com a conseqüència, completar el seu epistolari, si és que existeix una part que no hagi arribat fins a nosaltres. Però, com fer-ho? Jo ja no sóc jove i la meva vida està lligada a l’immobilisme de l’arxiu, a la percaça i l’acumulació de documents sense els quals les teories són absolutament el buit de la inexistència teòrica. La carència absoluta…

—No digueu res més, caríssim amic meu —interrompé Ignasi de Siurana—. Jo investigaré la vida de Pamela i seguiré el seu rastre, en el passat, sigui allà on sigui. Jo us forniré de notícies de primera mà referents a l’enigmàtica agent anglesa, sense que vós hagueu de desemparar el vostre treball de savi.

Don Marcel·lí estava emocionat. S’incorporà, no sense una certa dificultat, del seu llit-escriptori, per tal de poder abraçar Ignasi.

—Gràcies, amic meu. Gràcies. Que Déu us beneeixi. Ara, per fi, lliurarem la batalla contra els afrancesats i contra els liberals que, en el transcurs del temps, perdonaren fàcilment als afrancesats la seva apostasia, en consideració a l’amor que professaren a la cultura i a les llums del segle, i que es desferen en elogis del rei Josep, pintant-lo com a home de condició suau i apaivagadora, encara que entregat totalment als plaers i a la bona vida.

—És veritat. Aquest és un moment històric molt memorable.

Pronunciant aquestes paraules, Ignasi es llevà dempeus. Don Marcel·lí sortí del llit cobert d’un camisó afarbalanat i brodat, molt varonil, però. Tornaren a alçar llurs copes, curulles de nou.

—Per l’èxit —proclamaren ben alt.

Mentrestant, al lluny, enmig d’un selvàtic paisatge vilafranquí, vibrant d’aldarulls i lladrucs de gossos de la masia de Sant Martí, aparegué la imatge esborrada de l’oncle i amic estimat, l’excels Manuel Milà i Fontanals, envoltat per un cor de les «caramelles» de la Pasqua, que cantaven peces escollides del Romancerillo: