III

Menéndez Pelayo medità molt, aquella nit, sobre l’epistolari de Pamela i sobre els esdeveniments ocorreguts a la casa del seu amic Cañete. Ho considerava i ho reconsiderava des del seu llit de la Fonda de les Quatre Nacions, ben repapat en la flonjor del seu coixí, dreçat ara contra la capçalera. Tenia a les mans la Reprovación de las supersticiones y hechizerías del pare Ciruelo, en l’edició prínceps de l’any 1530, llibre imprès a Alcalà i del qual, avui en dia, no n’existeix cap exemplar conegut. Era un regal del marquès de Valmar celebrant un dia d’anys del seu amic en agraïment a l’ajuda rebuda en unes recerques bibliogràfiques sobre la història de la poesia medieval.

La suite de la Fonda de les Quatre Nacions era la número 30 de la planta superior, amb balcons al carrer de l’Arenal, i estava composta d’una sala, que es feia servir així mateix de despatx, i un dormitori. En aquest darrer hi havia un llit de ferro davant del balcó, una tauleta de nit, un lavabo de caoba i unes cadires. La sala, que tenia una xemeneia de marbre, estava moblada amb senzillesa. Hi havia un gran mirall sobre el faldar de la xemeneia, un armari, un secrétaire i, al seu costat, un sofà, una taula i dues butaques de reps carmesí; també hom veia una calaixera antiga, entre els dos balcons, i una consola al davant. Rubén Darío deia d’aquest habitacle que estava «lleno de tal manera de libros y papeles, que no se comprende cómo allí se podia caminar. Las sábanas estaban manchadas de tinta. Los libros eran de diferentes formatos. Los papeles, de grandes pliegos, estaban llenos de cosas sabias de don Marcelino». I un amic íntim, Rubió i Lluc, afirmava que no es podia seure enlloc de tants llibres que hi havia: sobre els mobles, sobre les cadires i el sofà, formant «grans torres inclinades com la de Pisa». Afegia que una gran semblança l’unia amb el seu inoblidable mestre Milà i Fontanals. La taula del despatx d’aquest semblava la d’un memorialista sense feina; la del nostre amic, la d’un «covachuelista» sense ganes de treballar i amb horror al paper blanc, «i que no acostumava a matinar perquè estava treballant fins que a altes hores de la nit la son el vencia; però es desvetllava aviat, així que la llum entrava pels porticons ajustats del balcó. Tot seguit li servien el desdejuni, generalment una tassa de te, que si era en època de treball atuïdor substituïa per cafè pur, sense llet ni pastes. I sobre el mateix llit reprenia el treball interromput a la nit».

Des dels balcons hom veia ara les teulades de Madrid, banyades per la llum espectral de la lluna, i era un espectacle irreal, fantasmagòric, al qual, però, l’eruditíssim estudiós estava ja acostumat. El cel era límpid i transparent, i semblava reflectir la ciutat ensonyada, sòpita sota el silenci i la xardor de la primavera. Al lluny, li semblà com si les campanes de les esglésies sonessin tènuement, gairebé com un sospir enigmàtic, com el clam soterrat i persistent enfront d’una latent amenaça (per ningú sentida clarament, és veritat), que ja alguns esperits selectes de l’«Adoració Nocturna» de l’església conventual de Recoletos havien endevinat feia temps a la vista de la política cultural de certs grups antipatriòtics i antireligiosos que eixien del territori de la nació. No hi havia, però, cap indici de campanes per damunt de la mar atrotinada de teulades. Solament, de tant en tant, hom podia sentir el característic cant de la precària vigilància urbana, que donava compte al veïnat de les hores lentes de la nit i si el temps era o no era serè.

Deixant de banda la Reprovación de las supersticiones, agafà ploma i tinter, i fent girar una tauleta ad hoc, que a guisa de faristol tenia collada a una travessa del llit, començà a escriure en un full de paper en blanc. Abans havia contemplat, amb ull taciturn, el plec de cartes de Pamela, lligades amb una elegant cinta de seda, de color rosa esvaït. Escriví: «Propòsits». I després, la següent declaració:

«Em proposo, des d’ara, descobrir els encoberts camins, viaranys tortuosos, i altres senderes, per on s’ha introduït en aquesta nació, totalment catòlica fins ara, el verí revolucionari, els seus plans destructors, el trastorn universal d’idees polítiques i religioses; pintar amb els més vius colors les intrigues, les trampes de què s’han valgut els nostres regeneradors, encara no expressades en la meva Ciencia Española ni al Brindis, per difondre les “llums” del segle XVIII entre els espanyols “superticiosos” i “devots” per professió i elecció; assenyalar amb el dit els primers responsables, tant si són masculins com si són femenins (fins a quin punt, Pamela?), de la nostra inoculació político-religiosa; seguir els passos dels nostres reformadors del desgraciat 24 de setembre de 1810; anotar el desvari de les seves resolucions, la perfídia de la seva somniada i aspirada sobirania, la seva insignificant i hipòcrita professió de fe (coberts d’una blanca i càndida pell de be); la seva dolosa protecció de la religió sota la frase ben estudiada de “lleis sàvies i justes”; treure d’una vegada la màscara dels seus plagis antisocials i irreligiosos; presentar la trista escena dels seus errors, combatre’ls victoriosament, i fer veure al món sencer la superxeria i la mala fe dels anomenats “reformadors” de la nació espanyola; i reivindicar així, per fi, els il·lustríssims Vélez i els “sis” refugiats de Mallorca, el “Filòsof Ranci”, el “Procurador General” i altres savis de la nostra Espanya, les obres dels quals formaran algun dia una preciosa col·lecció digna de tot bon espanyol».

Ho rellegí detingudament. Mossegà el mànec de la ploma. Pensà uns breus instants. Després es digué en veu molt baixa:

—Això podria ésser, en certa manera, una Historia de los heterodoxos. La configuració i la viabilitat del programa són factibles. Caldrà pensar-hi.

Badallà sorollosament. El llit es veia, com sempre, ple de taques de tinta. Guardà les cartes de Pamela en una arqueta de vori, que tancà amb pany i clau.

Se sentí un sorollet a la sala, com d’un corc bategant en la fusta de la calaixera que s’havia endut de la casa paterna de Santander. Veié, llavors, amb els ulls de la imaginació, la imatge vivent dels pares, la germana jugant al jardí, els dies que estudiava al col·legi de don Víctor Setién i Zubieta, amb el seu germà Enric i el gran amic i company Gonzalo Cedrún de la Pedraja, i llurs escapades a les platges d’extensíssims sorrals, on nedaven a la posta de sol entre les barques que venien de la mar oberta, després de pescar la plata viva de la sardina. Veié també l’Instituto Cantábrico, on cursà el batxillerat i va aprendre el gènere dels noms amb aquells famosos versos de:

Els repetien els alumnes amb unes cares boiroses, desdibuixats els llavis per les anyades i els sofriments. Eren rostres d’ofegats que tornaven a la mar grisa i llunyana. Molts d’ells eren difunts.

Féu girar la taula-escriptori, empenyent-la fora del llit, i apagà, d’una bufada, el quinqué. S’estirà sota del llençol, i s’adormí profundament.

L’habitació quedà a les fosques. Llavors, molt a poc a poc, semblà com si al mirall de l’escalfapanxes hi aparegués una vaga forma femenina. Sortí del mirall i s’apropà a l’arqueta de vori. Després es dissolgué molt lentament.