I

Hom sap que Pamela Andrews, la candorosa noieta de quinze anys biografiada per Samuel Richardson vers 1740, acabà impensadament per esdevenir satanista en una lògia de Londres, segons afirma Leo Taxil. Féu, després, luxuriosa coneixença d’un bruixot fascinant, anomenat Joseph Balsamo, molt influent en aquella època, que ostentava el títol pompós de comte de Cagliostro, obtenint d’aquest l’elixir de l’eterna joventut, potinga secreta que cobejaven totes les dames de vida alegre del món. S’esqueia això, exactament, l’any 1760, en un casalot del parisenc Vert Galant, tocant l’ombra de Notre-Dame, sota un parrupeig de blanques colomes i vora l’embranzida nocturna i fluvial del Sena.

Existia la suficient informació com per creure que Pamela Andrews havia embadocat Lluís XVI durant un ball de disfresses celebrat al Trianon. D’aquest fet en dóna notícia el reaccionari vescomte de Bonald, qui veia amb molt mals ulls a Pamela i ho comentava, després, amb el manyac Joubert, circumstància aquesta registrada en els Carnets del darrer. Es tractava d’una vida de platxèria i disbauxa, puix que cal no oblidar que Pamela, a conseqüència del seu matrimoni, fou immensament rica, ja que el seu marit difunt li ho va deixar tot. La provocadora perfecció del seu cos va aconseguir fer-se proverbial entre la noblesa masculina, que l’adorava, essent causa de moltes follies. Una d’elles va consistir en la corrupció del tendre adolescent marquès de Sade, a qui va descobrir les delícies infernals de l’anomenat «coit dels trapezis voladors», invenció molt suggestiva de Pamela, sobretot per a un esperit tan inicialment obert a la ingenuïtat, com ho fou el del marquès de Sade. El sistema d’aquests trapezis assegurava la còpula carnal en ple aire, així com un frenesí de perillosíssimes delícies. Al marquès li calgué rebre diverses vegades l’assistència sanitària a l’hospital que les germanes de la caritat regentaven a Charenton (poble del marquès), a conseqüència de les tremebundes caigudes des de dalt dels trapezis i les doloroses ruptures de fèmur i clavícula. Aquestes experiències foren impúdicament contades anys després pel marquès en el Dialogue entre un prête et un moribond, assegurant que les lligacames de Pamela eren, en aquelles ocasions, afarbalanades i de color rosa, d’un vif intérêt.

Jules Bois, en Le Satanisme et la Magie (1845), reporta que Pamela, en una reunió del Gran Orient, quan era atacada pel seu excessiu llibertinatge, va invocar el dimoni, materialitzant-se aquest, damunt una vulgar taula de pi, sota la forma d’un arnat i empolsegat lleó, de mirada concupiscent i desvergonyida. Pamela l’interrogà en francès:

—Est-ce toi, Bengabo, qui est présent?

La cua del lleó colpejà dues vegades la taula, volent dir que «No».

—Est-ce toi, Asmodée?

Un cop sec respongué «Sí».

Després l’apèndix lleoní se separà del cos i, projectant-se a través de l’espai, s’enroscà blanament al coll de Pamela. S’alçà una veu sibil·lina, de timbre metàl·lic:

—Moi, Asmodée, comandant à quatorze légions d’esprits du feu, je déclare que je protége et protègerai toujours ma bien-aimée Pamela envers tout et contre tous.

Es féu aleshores un silenci terrorífic, que va ésser aprofitat per constatar que Pamela era una dona bellíssima i seductora, que no tindria més enllà de vint-i-cinc anys a tot estirar.

Res més es va saber de Pamela Andrews, fins que, a les darreries del segle passat, va trobar l’insigne polígraf Marcel·lí Menéndez Pelayo a la casa madrilenya de la marquesa de Valldaura (quan registrava l’arxiu familiar de la marquesa) una faixa, unes mitges i un epistolari de Pamela dirigit a lord Holland.

Hom assegurava que la marquesa fou l’amant de Gaspar Remisa, banquer català establert a la capital del regne, o d’un dels seus gerents, tal volta el conegut Bonaventura Carles Aribau, iniciador de la Renaixença, amb la seva famosa oda La pàtria, i director de la benemèrita «Biblioteca de Autores Españoles», col·lecció fundada per un altre català anomenat Manuel Rivadeneyra. Aribau va dedicar a la marquesa una més de les seves afamades odes, aquesta en castellà, titulada Oda a los globos aerostàticos del monsieur Montgolfier, en la qual feia morir el genial inventor i aeronauta gal d’aquesta tristíssima manera:

Rumiant-ho bé, Menéndez Pelayo s’adonà, horroritzat, que Pamela, després de malbaratar la inacabable fortuna del seu marit en vicis i depravacions abominables, s’havia convertit, gràcies a la seva perenne i seductora jovenesa, en agent secret de la Revolució contra la Tradició a sou de lord Holland, un dels homes de més influència política en la història espanyola del segle XIX. Així ho provava l’epistolari que havia trobat casualment en el gabinet d’Anna de Valldaura, de la qual, per cert, durat la seva joventut, n’estigué secretament i platònicament enamorat.

El polígraf de Santander, amb l’èxit de la Ciencia Española ressonant encara en les seves orelles, considerava la seva descoberta molt a poc a poc, mentre s’encaminava, duent el copalta a la mà, a un banquet al qual havia estat invitat i que se celebrava a casa del seu estimat amic, l’acadèmic Manuel Cañete, poeta i crític de prestigi que vivia al carrer de l’Aguardiente, cantonada a la plaça o placeta del Alamillo. Pensava don Marcel·lí que, d’aquesta manera, es comprenia l’atuïdora informació de què sempre havia presumit lord Holland en la seva xerrameca liberal, evidentment atiada al roig viu pel tarannà satànic de Pamela Andrews, i, sobretot, es comprenia el canvi sobtat d’Espanya, que, des de l’absolutisme tradicional, havia passat a la Constitució de 1812, la més liberal d’Europa.

Durant el companatge, a què assistia don Sever Catalina i també el gran poeta valencià don Teodor Llorente, se serví una abominable paella, en honor d’aquest, i unes becades estofades, en honor de l’egregi santanderí. Es debateren molts temes d’alta moralitat i exquisida erudició. Servia el dinar, amb refinament, Facund, el criat, coix i geperut, de Cañete, segovià de llargues patilles a la moda austro-hongaresa.

En determinat moment de la sobretaula, don Teodor invità a don Marcel·lí a parlar sobre les seves darreres investigacions i afers.

—Els meus afers! —contestà Menéndez Pelayo amb profunda preocupació. S’escolà la gola, lúgubrement, i prosseguí d’aquesta manera—: Segueixi vostè, amic Llorente, parlant de poesia. Sí, labori pel triomf de les més excelses i més pures revelacions de la poesia, sense la qual un tristíssim, un desolat erm, seria la vida! Mor actualment la poesia? Doncs, diguem amb el Dant Ali-ghieri:

—No, no, per favor! —afegí Llorente—. Parlem de vostè, estimat mestre.

I el mestre parlà, parlà llargament i inspiradament, amb trèmuls tràgics, de Pamela Andrews i d’unes misterioses cartes liberals, plenes de diabòlica lascívia i obscenitat, deixant estupefactes els seus estimats interlocutors.

Quan s’aixecaven de taula per brindar, una sarcàstica rialla femenina, o riallada satànica, es deixà sentir des de les profunditats del passadís, mentre una ombra el creuava. Essent solter Cañete i, per tant, no havent-hi a la casa presències femenines, el fet era misteriós i tots restaren lívids amb la copa a la mà, sobreeixint de xampany Veuve Clicot. El fet resultà angoixós quan es demostraren infructuoses les indagacions i prudents exploracions que, amb un canelobre encès, realitzà Facund per tots els racons de la casa, àdhuc sota els llits i calaixeres. Res. No hi havia res ni ningú. Sols el lent fluir del silenci.

Era preocupant. Tot semblava derivar de l’estrany epistolari. Menéndez Pelayo no li treia l’ull de sobre, i el fullejava i el llegia, pausadament, sota la llum de greus i serioses meditacions. Llegia les cartes una a una.