X

Milord,

Vaig arribar a un Madrid convuls, amb el rostre abocat a l’expectativa del desenllaç, que ha obert la batalla d’Arapiles, perduda pels exèrcits de Josep I. El govern es retirà cap a València amb el funcionariat i les famílies afrancesades. Tocant al Manzanares, però, una multitud agitada baixà pel pont de Toledo, es congrià a peu, en carros i en cotxes amb gent de tota classe. El dia 10, un important comboi començà a abandonar Madrid i emprengué el llarg camí, ple de perills, atzars i contrarietats que el dugueren, amb lentitud, a València. Segons el raport de Du Casse (que he pogut llegir secretament), aquesta marxa de quinze dies fou de les més penoses. Els habitants fugien, enduent-se’n les seves bèsties, i destruint els forns i els molins. No es trobava blat, ni molt menys farina. La calor era terrible. Els rierols estaven secs i els pous de les cases esgotats o afonats. Fou impossible mantenir l’ordre i la disciplina entre les tropes, a les que no se’ls pagava la soldada, i que en dies tan abrusadors no trobaren aigua per dur-se a la boca. El gran nombre d’homes aïllats i de criats agregats a l’expedició, va ocasionar desordres. Tots els que es ressagaren o s’extraviaren per cercar aigua i provisions caigueren en poder de les guerrilles, que seguien la columna i marxaven als seus flancs. Molts espanyols que havien abandonat Madrid, no podent resistir les fatigues ni suportar les privacions, prengueren la decisió de tornar-se’n o d’amagar-se als pobles, amb perill de caure en poder de les partides. Gairebé la totalitat dels soldats espanyols al servei del rei Josep desertaren i s’incorporaren a les guerrilles.

Segons el general Hugo, les carretes, els furgons, les tartanes i els cotxes que s’encaminaren al regne de València eren en total 10.537 i els civils més de 20.000. Molts anaven muntats en ases i en mules. El paisatge de la Manxa, sense arbres ni cop ombra, evocava les estepes d’Ucraïna o les grans planúries de Tartària. Una pols corrosiva, impalpable, penetrava en tot, i tant en els homes com en les bèsties, assecava la llengua i atacava el pit, provocant una tos violenta i dolorosa. El comboi reial, amb els ministres, consellers d’Estat, alts funcionaris de l’administració, jutges i empleats de tots els graus i els nobles del servei de Josep I sofriren resignadament les privacions. En canvi, però, es rebel·laren contra les humiliacions de què eren objecte per part dels francesos.

En començar l’evacuació m’he convertit en l’àngel tutelar del pobre Moratín, que sembla una ànima en pena. Si no l’hagués animat una mica, s’hauria deixat morir d’inanició en un racó de la casa. Com que no es poden trobar vehicles de cap classe, li he pogut facilitar, gràcies a les meves amistats, un seient en el cotxe ocupat per l’actriu Maria García i per Manuel de la Prada, ex-corregidor de Madrid i futur, segons sembla, marit de Maria, de qui és ja el «protector» oficial. Han marxat tots amb els rostres envaïts per l’angoixa.

Després de l’evacuació, la capital d’Espanya s’ha entregat al despuntar l’aurora a un entusiasme indescriptible. Els carrers cèntrics s’ompliren de gent enfervorida, així com també ho foren les esglésies, i una gran exaltació arravatà Madrid molt abans que lord Wellington fes l’entrada triomfal. Era l’orgull patriòtic i l’alegria de l’alliberació, segons em diu Geoffroy de Grandmaison, però també, i sobretot, la seguretat del pa quotidià després de les mesades de fam i de mal viure. Wellington, aclamat en la Casa de la Vila, fou conduït al Palau Reial, entre espetecs de focs d’artifici i les campanes al vol. Hi hagué, naturalment, reaccions de venjança, pillatges, sobretot a la casa del ministre de policia, Arribas, el marit de la meva amiga Rosina, però en l’ambaixada francesa hi foren col·locats sentinelles. Mentrestant, els infortunats fugitius civils foren depredats en els seus béns per les mateixes tropes napoleòniques abans de fugir.

Aquesta nit he celebrat el triomf de l’entrada a Madrid amb un sopar íntim amb lord Wellington. Se sentien les músiques al carrer i els balls populars amb una fúria deslligada. M’he posat el vestit de junquillos.

PAMELA

Milord,

He rebut de València, per un agent, carta del pobre Moratín. Què se’n deuen haver fet de Lista, Estala, Conde, Goya (que m’acabà el retrat esplendorós), Melón, Reinoso, i tants d’altres afrancesats? He obert la carta. Llegeixo:

«Fa quinze dies que, gràcies a vós, i abandonant casa i béns, amb sis duros a la butxaca per únic cabal, em vaig posar a la disposició de la fortuna, que m’ha fet patir horriblement. Això no obstant, dos beneficis inapreciables dec al favor de Déu: primer, la salut constant, amb la qual he pogut resistir tantes misèries i tristeses com he tingut; i el segon, un tarannà naturalment dòcil i alegre, que m’ha donat resignació i conhort en les més grans tribulacions. Vaig sortir d’elles amb vida i amb un més gran coneixement del món. Aquí visc tranquil, obscur, i amb Estala m’encarrego de fer sortir el Diario de Valencia, estimat pels molt pocs que em coneixen, amb aquella honesta llibertat que sols s’adquireix amb la moderació dels desigs. No aspiro a res més ni espero recobrar el que m’han robat (que és impossible); perdono els qui m’han ofès, i tota la meva ambició es redueix a poder continuar amb el poc que he pogut salvar de tan desfeta tempesta, i acabar en pau el curs de la meva vida, que ja és temps que acabi».

Abans d’acabar he volgut rellegir, en obsequi vostre, l’última part de la recent Elegia a las Musas, que té, confirmant la carta anterior, un cert aire premonitori, emocionant:

PAMELA

Milord,

Abandono Madrid. Surto demà cap a les Corts de Cadis, que són ara el centre neuràlgic i natural d’Espanya. Aquí ja no hi ha res a fer.

Lord Wellington us envia salutacions. A mi em proporciona carruatge i escolta. Continuaré, com sempre, escrivint-vos.

PAMELA