X

Milord,

Avui he visitat Sevilla, que m’ha semblat una ciutat encantadora. Deixant de banda els seus bells monuments, com puguin ésser la Giralda, Torre de l’Or, l’Alcàsser, etc., els carrers (que gairebé se’n podrien dir carrerons) serpentegen amb giravolts imprevistos i són d’un blanc esclatant, car les cases són emblanquinades freqüentment. Aquestes cases pertanyen a la noblesa i a la burgesia del país, i són magnífiques per llur arquitectura interior i pel gust amb què estan decorades i moblades. Tot gira entorn del pati —el patizuelo—, espai emmarcat pels arcs d’una galeria recoberta de majòlica, en què van a donar les habitacions de la casa. Al mig, animant el conjunt singular, una petita font amb brollador cantusseja amb líquida veu durant tot el dia. La remor encantada de l’aigua se sent des del carrer.

Per dintre, com he dit, les cambres s’aboquen al pati i reben d’ell la llum i l’aire. La immensa majoria de les cases estan moblades per les mans delicades de les senyores, mestresses absolutes de la llar, que disposen de mobles de la família, heretats per ella o pel marit. És corrent, doncs, trobar-hi bargueños i arques del renaixement espanyol, tan sever i elegant, junt amb llits i canapès de Lluís XIV o del modern Imperi. Decoren les cases amb ceràmica espanyola, que no és refinada, però té molta personalitat. Sobretot, la que utilitza reflexos daurats, que els ve directament dels àrabs i que és difícil d’aconseguir autèntica. Aquí, a Sevilla mateix, se’n produeix una de popular, bastant estimada, que forneixen els forns ceràmics del barri de Triana.

En tota Andalusia està estès un cant i una dansa anomenats «flamenc», que, per més que he preguntat, no he sabut l’etimologia. Ningú no en sap res. Canten i ballen, batent les mans unes contra les altres, i d’això en diuen palmadas. Els cantants —cantaores— es posen en actitud emfàtica i pinxesca, el cap endarrera, i amb pathos tràgic. Comencen el cant amb un reguitzell de laments, que en diuen jipíos, i amb invocacions a la mare, al pare, a la ingrata i a la Verge dels Dolors. Té una arrel moresca, i això —segons em dicten les meves facultats endevinatòries— serà, en el futur, la base per a envejoses reivindicacions independentistes. El ball flamenc es dansa en un tablao (mena de «teatrino» o teatret), damunt la fusta del qual colpegen insistentment amb els talons. Mouen, sobretot, els braços amb una gràcia admirable; les dones fan giravoltar la faldilla amb tocs de gran efecte, i sempre adopten una actitud general de desplante (orgull una mica fatu). Després d’això beuen abundantment vi generós, que puja al cap (chateo) i acaben en general embriagats.

Per això, els frares d’aquí prediquen, en funció d’una disciplina que anomenen «Teologia moral», contínuament contra l’home i la dona entregats al vici de la carn, del beure i del menjar. La luxúria, diuen, és el groller atractiu dels impulsos animals, de les persones brutals, de les accions baixes i degradants; hom es torna pròdig, dissipador, turbulent, colèric, fogós, desarreglat, llibertí i dissolut. Però no és solament això, sinó que —segons la reverenda mare Maria Rosa de Jesús— és també el sepulcre de la intel·ligència, ja que solament l’home sobri es gita, dorm i es lleva sa i disposat a prosseguir les seves funcions. «Somnus sanitatis in homine parco. Dormiet usque mane et anima, illius cum ipso delectatibur» (Eccli. XXXI, 24). Quant a la bona taula, jo afegeixo una citació del nostre Diderot, que odiava els gourmets: «Tenim dues classes de persones en la societat; els metges i els cuiners. Els uns treballen infatigablement per a la conservació de la nostra vida, i els altres, per a destruir-la; amb la diferència que els darrers tenen molta més seguretat d’aconseguir llur objectiu que no els primers» (Encyclopédie, Art. «Condiment»).

Aquesta mare Maria Rosa de Jesús és una monja agustina forastera, molt estranya, car no viu en el convent, com està establert, sinó en una pensió del carrer de Los Cojos. Ha escrit una carta als diputats de les Corts dient que «Espanya, per desagreujar a Déu, cal que admeti i protegeixi la religió de les “filles de Maria Santíssima dels Dolors”, nomenar per generalíssima de les tropes a aquesta Senyora, posar-la en les banderes, fer portar la seva imatge o escut a tots els components de l’exèrcit, fer-los confessar i combregar abans d’entrar en les batalles, manar un dejuni general de tres dies amb públiques pregàries a tots els pobles no ocupats per l’enemic i donar a Déu satisfacció pel greuge execrable que se li va fer amb l’expulsió de la Companyia de Jesús».

Un dia vaig decidir acabar amb la monja. A tal objecte, aprofitant que el pare Villanueva (ja el coneixeu per la meva discussió teològica amb ell) és ara aquí, ostentant el càrrec de diputat, li he denunciat el cas d’aquesta monja tocada del bolet, i li he insinuat que formés una comissió que, junt amb el provisor del bisbat, prengués cartes en l’assumpte. Naturalment, ell, Villanueva, seria el redactor del dictamen. La cosa ha marxat molt bé. Villanueva, que coneix la meva influència (i el fet que sóc de manera indiscutible un enemic terrible), ha fet que de la monja no se’n canti més ni gall ni gallina. M’ha escrit que «cuando la interrogaba le dio un accidente».

PAMELA

Milord,

Avui s’ha destituït la regència i s’ha nomenat la nova constituïda per De Borbó, Agar i Ciscar. Joaquim Lorenzo Villanueva m’ha escrit una carta contant-me el fet tal com jo l’havia inspirat:

«Estimada Pamela: El que s’esdevingué en la sessió d’avui (pública) consta a “El Redactor” i en les actes del “Diari”. El pla de canviar la regència, tan hàbilment forjat per la vostra perspicàcia, el vàrem acordar a les deu del matí a la cambra del senyor Calatrava. Vàrem prendre immediatament totes les mesures per a la seva proposta, que devia fer aquest diputat, per al cas de no enviar la regència les tres representacions dites al Congrés. Haver-les enviades donà ocasió que s’anticipés el senyor Argüelles a fer la proposició de mudar el govern. Sorprengué això els partidaris de la regència, que, segons sembla, anaven preparats per discutir les doctrines i propostes dels tres memorials, però tot se’ls va frustrar, veient-se contra llur voluntat precisats a discutir la proposició sobre variar la regència. Durant la sessió se m’avisà que hi havia pla meditat contra les Corts, i que convenia accelerar el canvi. Alguns recelaren si els guàrdies de corps de nostra custòdia serien addictes als regents: sospites prudents en situació tan crítica, però més tard s’esvaniren. Calmaren els nostres temors quan veiérem el poble decidit pel Congrés: els cossos de voluntaris s’oferiren per a la nostra custòdia, garantint la seguretat de les nostres persones, i també ho feren altres cossos veterans de la plaça. Es va procedir a la discussió amb calma i tranquil·litat per part dels amants de les Corts: els amics de la regència (dic millor: de la seva permanència) no tots guardaren la deguda moderació. Quan es va proposar que es fes tot en sessió permanent, el senyor Inguanzo va clamar amb fatxenderia que reunions permanents no s’havien vist sinó era en la Convenció francesa. Clamaren el senyor Capmany i altres senyors contra aquesta injúria, demanant que sortís a la “barra”. Va tallar aquest incident amb prudència el senyor president. Hagueren altres coses assenyalades. L’èxit d’aquesta sessió i les seves circumstàncies foren per a mi mostres clares de l’assistència del cel. Després que el senyor cardenal de Borbó fos anomenat president, vaig anar a casa seva a avisar-lo, perquè estigués previngut a dir quatre paraules oportunes, com les va dir, i foren molt ben rebudes i aplaudides per tots. Fou un dia i una nit de gran conhort i alegria per als bons, i de tristesa i ràbia per als qui havien forjat altres plans, i concebut esperances d’interessos propis… Van caure a la trampa que ells mateixos havien parat.

Ben vostre,

Villanueva»

Els regents destituïts han desaparegut. Hom murmura que han estat devorats pel «monstre de Bodegones», que eixí de la trapa de la carbonera de les Corts (església de Sant Felip Neri) subreptíciament i desbaratadament, sense ni donar-los temps ni per confessar-se dels seus pecats. El monstre, que hom diu que és horrorós (encara que ningú no l’ha vist amb detall), s’ha fet escàpol.

PAMELA

Milord,

Ha estat ja designada la data de l’entrada a Espanya del seu monarca Ferran VII, i s’ha nomenat el cardenal de Borbó com a representant de les Corts en l’acte de benvinguda al rei, en el benentès que aquest ha de jurar la Constitució. La regència ha sortit cap a Madrid.

He vist la representació de Raquel, de García de la Huerta. El teatre estava magnífic amb les dames luxosament vestides. L’actriu Maria González ha intentat cantar una romança i ha fet bastants galls. Ha salvat la situació don Manuel Rodríguez amb una interpretació fenomenal. L’he anat a veure al seu camerino.

Hem embalat les meves coses. Delphine diu que porto més d’una dotzena de capells ficats en capses de cartró que, aquí, en diuen sombrereras.

En tancar el balcó, reflectit als vidres, hi havia «ell». He passat els dits delicadament damunt dels seus llavis i els he besat.

Demà marxem cap a Madrid. El viatge és llarg.

PAMELA