II

Milord,

Lisboa. Quina meravella de ciutat! Abans de desembarcar en el «Terreiro do Paço» he contemplat des del vaixell la ciutat estesa al llarg del Tajo, ondulant per damunt les set colines que la fan evocar vagament Roma. La ciutat, però, està impregnada d’essències i perfums orientals i, en aquest sentit, més aviat recorda Venècia amb les cases pintades de mangra i siena esvaïts. La ciutat, després del terratrèmol de 1755, que tants comentaris mordaços arrencà de Voltaire, ha guanyat evident atractiu, puix que l’il·lustrat marquès de Pombal realitzà una obra d’urbanisme sens parió en el món. Ell aplicà a la reconstrucció els mètodes cartesians i el resultat han estat barris com «La Baixa», d’un geometrisme i un bon gust impecables. Quan arribo al «Terreiro do Paço», pujo, des del nivell de l’aigua, les escalinates venecianes i sento una gran emoció, car em trobo davant un gran espai obert, ple d’austera majestat i grandesa, amb la gran escultura reial al mig, i als flancs els grans palaus bastits pels grans arquitectes Manuel de Maia i Eugenio dos Santos. Heus ací Lisboa. «Voilà des details exacts».

Acompanyada per la marquesa del Paular, que em segueix a tot arreu, he dinat en un establiment discret de la Rua Aurea, anomenat estranyament O Porco Vermelho. Abans he pres una copa d’Oporto, de cèliques qualitats, que alguns anglesos amb fortuna fan importar a Londres sota el nom de «Cockburn». No dubto que serà el que vós beveu. El companatge es componia d’un caldo verde, que és la sopa més típica de Portugal, un bacalhau à Gomes de Sá, espècie de brandada, i un porco a alentejana, plat de l’Alenteixo consistent en carn de porc guisada amb marisc. Hem begut el famós vinho verde, lleugerament escumós.

Amb els vapors de la digestió he volgut sentir cantar una d’aquestes cèlebres cançons portugueses, els fados, i l’amo del Porco Vermelho ha fet anar a cercar la senyoreta Justa Portas, famosa cantant de fados. Ha cantat amb sentiment, energia i amb un fons de fatalisme impressionant. He copiat l’estrofa:

He llogat un cotxe que ens ha conduït, junt amb les valises, al palau Maia, lloc on ens hostatjarem i des d’on s’albira el típic i somrient cementiri de Os Praceres. El lacai que ha obert la porta és un mestís de pare portuguès i mare indoxinesa que ha esguardat intencionadament Delphine, restant aquesta molt touchée, em sembla.

La meva cambra té unes balconades que miren al mar, el Mar de Paja (confluència del riu amb la mar). He llegit uns sonets de Browning. Delphine ha posat a l’armari els meus vestits, després de planxar-los com cal. Estic enamorada d’un vestit de setí «junquillo» i vellut frapé (tallat). La faldilla i davantal va amb un plisat a conxes per sota, subjectes amb cristall ambre veritable treball de mèrit artístic; la part de sobre és de vellut ocupant el davantal un brodat de diminutes felpes i cristall ambre d’un efecte tan ric i fastuós com elegant. També he dut un bon assortit de roba interior. Els pantalons de batista, així com les camises, duen els baixos adornats convenientment; els enagos, tant els llargs com els curts, duen sanefes, volants i calats de tant gust com bellesa i riquesa. Les camises de dormir escotades, tancades amb botons fins a baix, porten precioses combinacions; i els pentinadors, de forma princesa, exhibeixen brodats i puntes. Duc mitges de seda calada, seda llisa i fil d’Escòcia i mocadors que són una meravella.

La cambra comunica amb un gabinet folrat de vellut carmesí de Gènova sobre setí groc. En el centre hi ha un formós vetllador de mosaic primorós i penjant del sostre una artística i colossal aranya de bronze daurat al foc. Sobre les consoles, porcellanes de Stafford amb el bust del rei Enric el Navegant i petxines exòtiques d’Ultramar. Completen la grandiositat de la cambra sis magnífics miralls amb marcs rutilants de Murano.

A darrera hora m’ha arribat un despatx urgent xifrat. He acomiadat Delphine i la marquesa del Paular peremptòriament. Llavors he corregut les pesades cortines dels balcons. Al defora han cantat l’Àurea picuda i l’Avutarda gèminis conjuntament i rarament.

Molt a poc a poc he estripat l’envelop, i els trossos han caigut damunt la catifa marroquina, nuada amb fil de llana de Marraqueix. Han desfilat les ombres ensangonades dels soldats, l’esclat de les bombes, les banderes abatudes.

PAMELA

Milord,

He passejat pel barri de Chiado, després de veure l’ambaixador britànic Mr. Buckley. Hi ha botigues i llibreries excel·lents. Hom pot comprar antiguitats, sedes, cuiros; també productes enigmàtics de Macau: verins i instruments de tortura, sentors al·lucinants rera el somriure impassible i sàdic dels xinesos. A la nit, després de sopar, he anat al teatre de Sao Carlos, acompanyada pel noble Alfonso de la Maia, on representaren l’òpera de Claudio Monteverdi Orfeo. Aquesta favola in musica, com molt bé sabeu, amic meu, fou representada, per primera vegada, a Màntua l’any 1607.

El país sembla net de francesos i la família reial, emigrada a Rio de Janeiro, ha recuperat, per fi, el palau rosat i els jardins de Queluz, el Versalles portuguès, ocupats, fins fa poc, pel mariscal Andoche Junot. Mr. Buckley em prepara una entrevista amb el general Wesllesley, que aviat esdevindrà, segons l’ambaixador, lord Wellington. Li he insinuat, com a lloc convenient, els voltants de Coïmbra o Thomar, l’enrunada, lloc on Felip II d’Espanya, el «negre diable del sud», construí, quan fou també rei de Portugal, un claustre memorable al gran monestir.

Alfonso de la Maia m’ha dut a un acte en honor del comte de Toreno, que ha vingut com a delegat per la Junta de Sevilla. Ha parlat, amb circumloquis amplíssims i dilatadíssims, Castro Gomes, ministre de les Colònies d’Àsia, Àfrica i Amèrica. És un expert en cacera d’elefants i són famoses les seves caceres a Angola, a les que invita els seus amics. Castro Gomes, després d’un embafador preludi, ha dit:

—Un mundo agoniza, adivinhando-se na penumbra a gestaçao atormentada do mundo novo que hà de vir. Como será feito esse mundo? Mas, se as duas almas fazem uma única, elas vivem, meus senhores, em corpos separados, em organismos distintos, que a natureza irremediàvlemente diferenciou, e que é necessario deixar em absoluta e livre independència, pois que só assim cumprirrao com harmonia e nobreza o seu papel e o seu destino.

Unifiquemo-nos em espirito, mas conservemos as fronteiras, tal como estao no nosso territorio. Só da dualidades sem obstáculos pode nascer a confiança sem limites. Somos irmaos, mas nao cabemos juntos na mesma casa.

Viva a Espanha! Viva Portugal! Viva a Península!

PAMELA