III
Letízia de Beaumont era considerada com a una de les grans belleses del seu temps. Descendia directament de Louise-Marie-Adélaïde de Penthièvre, riquíssima néta del comte de Tolosa, bastard legitimat de Lluís XIV. Això feia que, àdhuc d’esquitllentes, la família es veia mencionada en algun racó de l’Almanach de Gotha, produint l’enveja de molts cercles aristocràtics que s’aplegaven, inundats de suor, a Biarritz o a Cannes, sota els para-sols dels hotels, a la platja. Allà conegué, quan ambdues eren encara molt petites, a Maria Mercè d’Orleans, filla del duc de Montpensier, que més tard seria la cèlebre Maria de las Mercedes, efímera reina d’Espanya pel seu matrimoni amb Alfons XII.
Anys després, a París, coincidiren en el col·legi del Sagrat Cor, situat aquella època en el número 77 de la perfumada rue de Varennes, i esdevingueren íntimes, entranyables amigues. Fou aleshores que li regalaren a Letízia (present d’un padrí, cosí germà del pare d’Ignasi e Siurana, que havia residit al Nepal, fent pràctiques d’embalsamament) una nina de bellesa fascinant, però un xic mortuòria, que somreia sàdicament, com és habitual en aquestes nines orientals. Després, hom insinuà que tenia aquesta nina un poder malèfic, com inicialment ho demostrà el fet que, trobant-se Letízia a l’estació engalanada del ferrocarril de Lausana, amb la nina acotxada als braços, li tiraren, quan arribava, una bomba a l’obès Ciril I, rei de Montenegro, que volà pels aires entre els domassos i les falses corones de gran aparat. La nina reia a mandíbula batent.
L’amistat de les dues noies —apassionades maniàticament per la modisteria de luxe— perdurà a través dels anys i les soirées, i així fou com recordaren plegades un banquet a les Tulleries, on sentiren de sobte alçar-se la veu, típica de sord, del destronat Lluís de Baviera, el qual, referint-se indubtablement a Lola Montes, li deia a l’estupefacta i impertèrrita emperadriu Eugènia:
—Ah, les Espagnoles! J’en sais quelque chose! Il y en a même une qui m’a coûté mon trône!
L’estiu següent, Letízia (que passava una temporada amb la família Siurana a Vilafranca) fou invitada pels ducs de Montpensier a fer una estada a Espanya, per fer companyia a llur filla que no volia separar-se de Letízia. Es traslladaren a Sevilla per tal de sojornar la tardor en l’esplèndid palau de San Telmo, propietat de la família. A dues passes, en els reials Alcàssers, hi habitava Alfons XII, cosí de Maria de las Mercedes, i fins aleshores enemic dels ducs de Montpensier. La reconciliació de les dues famílies ens la conta la infanta Eulàlia de Borbó en les seves Memòries: «Una manaña se nos anunció que los duques de Montpensier serían por la tarde recibidos en palacio. La visita se efectuó ceremoniosamente, yendo mi tia con su dama y el duque con sus ayudantes, y con ayas francesas nuestros primos desconocidos, Cristina, Mercedes, Fernando, Regla, Antonio, Luis y la bellísima Letízia de Beaumont, de porte muy elegante. Se dice de esta última que posee una muñeca misteriosa cuya imagen se ve y no se ve según la luz que recibe, única en el mundo».
Foren uns dies molt feliços i la Cort organitzà festes, balls de disfresses i excursions marítimes i fluvials pel Guadalquivir. Un dels lacais, Edelmiro Trenado, per malnom Carbonilla, mentre servia un sopar fred en la reial embarcació, caigué al riu i desaparegué estranyament, entre els remolins, sense deixar rastre. Els jardins de l’Alcàsser eren magnífics i extensíssims, amb passeigs i avingudes molt ben cultivades pels jardiners de palau. Un dia, entre el fullam del Patio del Yeso, veieren per primera vegada ballar una dansa desconeguda, el «flamenc», mentre les guitarres puntejaven el cant:
—¿Qué tienes en el pecho
que tanto huele?
—Azahar de las Indias,
romero verde.
—¿Qué huele tanto?
Azahar de las Indias,
romero blanco.
Com és sabut, Alfons XII s’enamorà de la seva cosina i fou correspost amb gran satisfacció de tothom i, particularment, de tota la nació. La boda es formalitzà per al dia 23 de gener de 1878 a la madrilenya basílica d’Atocha. La futura reina fou felicitada pel Senat i pel Congrés dels Diputats, responent aquesta amb expressius i delicats discursos. El darrer, pronunciat amb frase correcta i amb marcada emoció, deia així: «Agraeixo profundament la felicitació del Congrés dels Diputats, i estant segura que procuraré fer-me digna, com a espanyola i com a reina, de la noble nació que representeu, confio, per assolir-ho, en el bon ensenyament que he rebut dels meus pares i en l’ajuda de Déu, que no nega mai als qui imploren, com jo, el seu auxili i el seu favor».
Un dels diputats, en l’abrandament del seu entusiasme (provocat per la femenina gràcia d’aquestes paraules, sentides rarament en l’auster hemicicle), relliscà d’una de les cornises on s’havia enfilat per tal d’albirar còmodament l’escena, i es desnucà mentre aplaudia frenèticament. El «Diari de les Corts» pal·lià el fet luctuós dient que el diputat havia caigut en una basca transitòria i lloant, prolixament, l’elegància del vestit de la futura reina, que jugava amb els colors negre i groc i ploma blanca. El «Diari Secret», però, descrivia amb tots els pèls i senyals els detalls, remarcant que en una de les llotges destinada a invitats i públic en general, hi romania, asseguda i impassible, la gentil Letízia de Beaumont, no se sap si amb la nina d’inquietant i sinistre somriure.
Fou cèlebre una carta de Letízia dirigida a la comtessa de Seydewitz, donant-li compte del trousseau de donya Mercedes, interessant per les referències a la modisteria de l’època.
Chère Cécile
Aquest aixovar de noces és de bogeria. L’he examinat aquesta tarda amb deteniment. La modista donya Presentació Cervera, fou l’encarregada pel duc de Montpensier per fer tots els vestits, sense altra condició que la següent: que totes les teles i els accessoris procedissin de fàbriques nacionals. Excuso dir-te que la senyora Cervera ha fet prodigis d’habilitat i bon gust en la delicada tasca que se li havia encomanat.
La roba blanca fou confeccionada a la casa del senyor Adrià Sánchez, i podria figurar com a model d’entre els més cèlebres establiments de París.
Heus ací una lleugera ressenya, per no cansar-te, de l’equipament de noces:
En primer lloc, el vestit nupcial és de setí amb davantal plegat al biaix i unes magnífiques puntes d’Alenzon que guarneixen per sota tot el llarg del davantal, servint de niu a una deliciosa garlanda de flor de tarongina que guarneix la faldilla entre llaçades i nusos de tarongina. Cos alt obert damunt plastró de puntes i mantell.
Hi ha un vestit negre de setí, amb la part del darrera coberta de ziga-zaga per puntes de Chantilly de molt alt preu, acabant amb cua i un plastró en triangle brodat amb plata oxidada, o sigui plata vella i acer amb el mateix ornament formant fichu sobre el cos alt, repetint-se a la màniga.
També he vist un vestit de setí rosa amb puntes de plata de les fàbriques de la viuda Navarro (abans Margarit), serrell de seda i argent, fet per artífexs espanyols, i ploma blanca. Duu mantell, cos alt i abric.
M’ha semblat preciós un conjunt de setí blau amb perles; un vestit de fayu o glacé verd amb aglans d’or i un altre de setí carmesí, forma princesa, amb botonada de robins. Res de més distingit que aquest conjunt.
He vist que totes aquestes teles són de la coneguda casa Escobar i els ornaments d’Elías Infanzón y Compañía, del carrer del Carme.
La roba blanca és un prodigi de bon gust i elegància. S’han fet dotze dotzenes de cada una de les peces. Les camises són totes ornamentades a mà i amb la corona reial. Els pantalons, de fina batista i els enagos, tant si són curts com si són llargs, van amb sanefes i volants. Les mitges són de seda calada, seda llisa o fil d’Escòcia. Els mocadors brodats. I els pentinadors, de caixmir i vellut resseguit amb puntes de Bruges.
Quant al calçat, et diré que totes les botes i sabates són espanyoles per no perdre el costum, amb la particularitat que, per indicació especial de la infanta, a penes duen taló i són molt còmodes i no cansen el peu. És quelcom que deurien imitar totes les senyores.
I aquí acabo aquesta llarga carta. T’envio també uns guants de cabritilla. La teva amiga que t’estima.
Letízia
Com és sabut, Maria de las Mercedes morí, amb llarga i terrible agonia, sis mesos després d’haver-se casat, exactament el 26 de juny de 1878, i fou un dia de dol nacional, perquè era una reina molt estimada i popular. El poeta i diputat Adelardo López de Ayala pronuncià en el Congrés el discurs necrològic, i es publicà (Emilio Oliver y Cía. Madrid-Barcelona, 1878) una Corona fúnebre a la bona memòria de la reina, en la qual participaren, entre molts altres, els poetes Manuel Cañete, García Gutiérrez, Hartzenbusch, Marquès de Molins, Grilo, Manuel del Palacio, Duque de Rivas, Marquès de Valmar i José Zorrilla.
Els poetes catalans publicaren també una Corona (Imprenta de J. Pers y Ricart Villanueva y La Geltrú, 1878), amb la col·laboració d’Anicet de Pagès de Puig, Casas i Amigó, Víctor Balaguer, Pelai Briz, Marià Aguiló, Rubió i Ors, Teodor Llorente, Pons i Gallarza i Vicent Venceslau Querol.
Particularment patètica era la composició de Marià Aguiló:
Davant troços de mortalla,
cabells que surten a flochs,
closques blanques, ossos negres,
fustes forrades d’escot,
o lloses que a ningú esganan
adulant ab lletres dor,
me sotsmet ab menys angoxa,
a la creu de ma dissort.
Foren també molt celebrats per llur força punyent els següents versos de Francesc Pelai Briz:
De cop abaixa poch a poch sa testa,
lo drap aixeca que a la morta tapa.
Se la guayta. Fa un crit. S’ajup. L’abrassa
y romp en un gran plor. Tots, acostant-s’hi
per calmar son dolor, conmosos, volen
més lo físich qu’arriba a tots detura.
Ignasi de Siurana acabava de descobrir, entre els inventaris de palau, la relació dels regals que poden considerar-se formant part del trousseau de la reina. Figuren una corona reial amb 5.000 brillants de setze quirats, present d’Alfons XII; un collar de perles d’incalculable valor, i una diadema amb les armes dels Borbons i els Orleans, present de S. M. el rei Francesc d’Assís.
Al final, i amb una cal·ligrafia distinta a la del cos del document, es consigna també una «rara i meravellosa nina del Nepal», present cordialíssim i afectuós de la bella Letízia de Beaumont.