II

Milord,

He arribat a la capital del regne en un carruatge atrotinat i amb els meus dos gossos Bath i Flower. La serventa, una mulata de la Martinica, que em cedí la vescomtessa de Beauvilliers, afirma que l’aire de Castella put a alls. Naturalment, aquesta exageració té, com a base, el delit que els espanyols tenen pels alls i la seva pestilència. La pobra noia des que vàrem sortir de Baiona, ensuma la liliàcia pertot arreu: en les cuines dels hostals, en les cambres reservades de les cases i, àdhuc, flaira el rastre, sentint-lo com una immensa bafarada, quan desplaça l’aire dels llençols, mentre s’ajoca al llit. La veritat és que no sé qui va observar que l’all, combinat amb l’oli, produeix allò que se’n diu la salsa de la infanteria espanyola, que deu ésser una salsa soferta, rebeca i pobra. Jo crec que això és heroisme. No sé, però, si ho confonc amb allò que en diuen el «ajo arriero».

Quan he pujat les escales del palau de la marquesa del Paular, he recordat tendrament la piga que té milord a l’espatlla, i ho he considerat punt concentrat i àlgid de la meva predilecció. Heus ací un pensament estantís, car en aquell moment ha sortit la marquesa, a qui he fet, amb reiterada profusió, el signe maçònic. La marquesa m’ha besat, distreta però refinadament, en el lòbul de l’orella esquerra, cosa que m’ha provocat un deliciós calfred. El marquès m’ha semblat el que la meva cambrera anomena, amb evident menyspreu, un calçasses.

Porto ja tres dies a Madrid, hoste dels marquesos del Paular. Els espanyols no escupen a tort i a dret com els lisboetes, però es graten amb obstinació els genitals, cosa que em sembla de molt mal gust. La cuina és mediocre. L’educació política, dolenta; per tant, és aconsellable actuar ràpidament i a base d’infiltració sistemàtica de les idees dels nostres amics monsieur Rousseau i monsieur de Montesquieu. No sé com practiquen l’amor, però, essent com són un poble primitiu i cruel, em sembla que el deuen practicar amb el punt de barroeria necessària per plaure a les dames.

M’han presentat a sa excel·lència, Domènec Badia i Leblich, que hom suposa que és el famós Alí Bei el Abbassí, protagonista d’un misteriós viatge publicat suara a París per l’editor P. Didot, l’Aîné. És un home trist. En l’actualitat s’encarrega de la Intendència de Segòvia, però ha estat fins ara al front de la prefectura de Còrdova. Té a l’hort de casa seva, a més d’unes delicioses col-i-flors, una perillosa planta, la «carnívora», que, segons xerrameques de la gent, no comprovades, devorà i deglutí àvidament un compatriota nostre. Com haureu endevinat, em refereixo a lord Stanhope.

Amb la meva amiga Rosina del Arco, muller de Pablo Arribas, ministre de la policia bonapartista, he passejat pels jardins del Buen Retiro, els quals, dit sigui de pas, no es poden comparar amb els jardins francesos i, ni cal dir-ho, amb els nostres anglesos. He clissat un bell minyó, nebot del ministre de Marina, Mazarredo, vellard xaruc i enxampurrat a qui acompanyava. Quan passava davant d’ells, com qui no vol la cosa, he fet entreobrir generosament el meu escot, que ja era audaç d’origen, deixant ambdós esmorteïts, ulls en blanc, com babaus lirons. Rosina me’ls ha presentat i he aconseguit sostreure a Mazarredo, que romania encara sota els efectes de l’emoció eròtica, la notícia d’un pròxim canvi en el govern del rei Josep Bonaparte. Sembla que Almenara resta amb les carteres de l’Interior i Finances, el duc de Santa Fe amb les d’Índies, Cultes i Justícia, i per al general O’Farrill, les de Guerra i Afers Estrangers. No sembla mala combinació.

Em turmenten les aigües repugnants que tiren els veïns pels balcons de les cases, tot cridant: «Aigua va!». Això és una gorrinada imperdonable, impròpia d’un país que es reputa civilitzat. He anat a queixar-me a un coreligionari nostre que vaig conèixer a París durant la Revolució. Es tracta, milord, de l’abat renegat José Marchena, autor de versos abominables, que ocupa un lloc important al Ministeri de l’Interior i fou condecorat amb la creu del Pentàgon. És un home lletgíssim i molt brut, que se les dóna, sense por al ridícul, de gran conquistador amb les dones. Es creu irresistible.

—Estimada Pamela —m’ha dit amb un equívoc somriure—, no exagereu, que no n’hi ha per tant. Llançar aigua al carrer no és cap crim ni cap acte reprensible. Ep!, això és el que jo crec.

—És que no són aigües, don Josep —li he contestat, acalorada—; són coses pitjors i pudents, fastigoses. M’han tacat ja dos vestits de seda fina que vaig comprar a un botiguer de Lió.

—D’acord. No us hi encaparreu; us prometo que hi posaré remei.

Després, acostant-se impertinentment fins a tocar-me, digué:

—Voleu visitar casa meva, Pamela? Tinc un senglar domesticat que dorm als peus del meu llit. Ja veureu.

El vaig contemplar amb indignació. Feia pudor. La seva mà s’acostava, trèmula, a la meva faldilla. Intentava aixecar-la.

Li vaig rebotre la porta als nassos.

PAMELA

Milord,

Aquest matí, mentre davant del tocador em pentinava la cambrera, vaig rebre un bitllet de Mazarredo, el vellard, invitant-me a sopar a casa seva. Si accepta, em deia, enviaria un cotxe a les vuit en punt. Vaig creure, sense dubtar-ho gens ni mica, que se’m presentava una gran oportunitat per tafanejar els arcans de la política i les finances. Naturalment, vaig acceptar.

No obstant això, en aquell moment em preocupaven els secrets de la toilette, que, com sabeu molt bé, milord, constitueixen la meva obsessió (de la que tampoc en sou aliè, vós, el refinat hedonista). Pensem-hi. Hi ha persones que es renten la cara, els braços i el pit amb llet de burra per suavitzar la pell i conservar-ne la morbidesa. Aquest procediment és bastant bo. El rovell de l’ou té les mateixes qualitats que la llet i amb ell cal fregar idèntiques zones. Seguidament hom es renta amb aigua clara, eixugant-se amb una tovallola fina. S’ha de procurar no usar mai un llenç massa aspre, i sí friccionar-se suaument per conservar ben formós el cutis. La carn i el suc del cogombre refresquen la pell i la netegen perfectament. El seu ús, en l’estació adequada, és molt avantatjós i eficaç.

La meva tia deia que l’aigua és el primer de tots els cosmètics, i el seu ús diari és indispensable per a l’embelliment de l’epidermis. S’empra, com sabeu, freda o calenta: les persones robustes deuen utilitzar-la freda o, a tot estirar, tèbia. Digueu-li-ho a milady, per favor. En temps de molt de fred, hom pot escalfar una mica l’aigua per netejar el cutis. Eviteu les pràctiques màgiques repugnants (sang de nounats o de donzelles verges i joves sense pol·lucions, etc.). Tot això són històries per «à dormir debout».

Aquestes reflexions em tranquil·litzaren perfectament. Em vaig perfumar a consciència. El dia s’esfumà mentre llegia Les liaisons dangereuses, llibre del qual admiro l’estil fred i desvergonyit. Gran classe. Parodiant a Cécile Volanges, puc dir: «Tu vois, mon bon ami, que je tiens parole, et que les bonnets et les pompons ne prennent pas tout mon temps; il m’en restera toujours pour toi».

Quan foren les vuit del vespre em vingué a cercar un carruatge. El cotxer duia perruca emmidonada i casaca de seda brodada. Mazarredo m’esperava impacient, fent-me passar de seguida a un gabinet reservat on fou servit el sopar. Aixecant una cortina, vaig observar que comunicava a una alcova.

A la llum dels canelobres començàrem a sopar. Em vaig mostrar esbojarrada i coqueta. Mazarredo s’engrescava per moments i, després d’haver-nos servit un lluç al bleu, que per cert em va semblar que tenia un gust putrefacte i basquejador, va voler besar-me. El vaig esquivar amb esgarips incitants i sicalíptics, preguntant-li els efectius militars de Madrid. Cantà com una cadernera. Després, es descordà la casaca, i tornant a la càrrega li vaig preguntar sobre la composició dels pressupostos d’Hisenda. Em mirà amb desconfiança. Li vaig fer un morret deliciós amb els llavis i es va exaltar. Exigia ara els efectius de la guarnició de Cadis mentre li tirava a la seva copa una cantàrida d’efectes fulminants. Es precipità llavors a un «bargueño» i em dugué les dades requerides i el traçat de les fortificacions.

En aquell instant començà a suar copiosament, car començava a fer efecte l’afrodisíac. Llavors, calculant-ho molt bé i al detall, vaig començar a despullar-me, exhibint-li d’antuvi el meu ben tornejat turmell. Mazarredo, amb els ulls fora de les conques, féu un crit i, fent una ràpida espeternegada en l’aire, caigué damunt la catifa turca, que devia valer un dineral. Caigué, és clar, donada la seva edat, a conseqüència d’un cop de sangs luxuriós.

Tot cordant-me el vestit precipitadament, vaig saquejar el contingut del «bargueño», curull de documents secrets. Us els envio, milord, pel conducte i els procediments de sempre.

Mentre sortia, vaig saltar per damunt del cos desmaiat del pobre Mazarredo. El seu rostre s’adornava amb un somriure. Era un somriure d’idiota.

Us recorda tendrament,

PAMELA

Milord,

He assistit a una reunió organitzada pel Triangle Il·luminat, en la mansió de Larrea, un magatzemista de cereals amb botiga al carrer del Caballero de Gracia. Hi havia una gran afluència d’oficials francesos. Hem fet, a l’entrar, el senyal maçònic, i ens han distribuït mandils a discreció. M’he assegut a la dreta del president, que m’ha fet objecte d’un tracte deferent, respectuós, molt gentil. Un capità dels hússars de l’imperi s’ha aixecat de sobte entonant una cançó francesa, la tonada de la qual recordo clarament:

El assistents espanyols no han aprovat que es cantés en francès, car són molt susceptibles, i han mostrat llur reprovació donant fortes puntades i xiulets. Hom ha començat a trencar cadires i a destrossar taules, i m’ha calgut sortir pitant d’entre el tumult. Quina gent!

M’ha acompanyat a casa el poeta Meléndez Valdés, salmantí i fiscal d’ofici, signant les seves poesies amb el nom de «el dulce Batilo», el qual m’ha fet l’aleta insinuant-se immediatament i anomenant-me Lisi (és una llicència poètica). Està molt empiocat i malenconiós i m’ha mormolat a cau d’orella confidències polítiques i sobre Gómez Hermosilla, Estala i un tal Melón (estrany nom!), molt amic de Moratín, tots ells a sou del rei Josep, i anomenats, per la xusma patriòtica, «afrancesados». En una cantonada m’ha semblat veure el nostre paisà George Borrow, que ací el coneixen per Jorgito el Inglés, venedor de Bíblies protestants. Es troba ara a Espanya?

Ahir, «el dulce Batilo», que té una dona molt gelosa i autoritària, m’envià, bellament cal·ligrafiats, aquests versos:

És boig. No sap el que s’empesca.

He tingut un contacte amb un agent secret a la plaça de Sant Miquel. Aquesta plaça és espaiosa i es destina a mercaderies de queviures. Segons referències, és el mercat més important i abundant de Madrid. Hi ha una gran munió de caixes i caixons arrenglerats formant carrers. Fins fa molt poc temps, al bell mig de la plaça es dreçava l’estàtua de Ferran el Catòlic. A aquesta plaça hi desemboca, estimat lord, el castís carrer de les Plateries, on hi tinguéreu, em sembla, una entretinguda, o, com diuen ací, una «querida».

Us trameto dos llibres de Lope de Vega. Un d’ells, El laurel de Apolo, és primera edició, em sembla (1630). Perfecta conservació.

Amb els meus bons auguris a lady Elizabeth, us abraça,

PAMELA