13. LA BARRA DEL BAR

La cançó semblava acabar-se i jo em disposava a demanar un segon gintònic. La cambrera em mirava com sempre miren les cambreres.

Aquella nit era prou estúpida i prou imprevista perquè la cadena d’esdeveniments s’engegués de nou. M’havien donat una feina després de molts anys de provar-ho. Acabava de fer-ne trenta-nou. No sabia ben bé si encara tenia parella o no; feia sis mesos que no ens veiem.

Era tot prou anormal com per quedar-me quiet, recolzat al taulell, demanant un segon gintònic, absorbint tota la mirada de la cambrera, malgrat ser una mirada de cambrera; acabant d’escoltar la cançó que sembla que s’acaba. En a xucluc, com tothom o com algú; com algú que, sense esperar necessàriament cap bon prodigi de combinació de fets, es recolza en una barra qualsevol esperant qui sap què. I, de cop, aquella barra deixa de ser una barra qualsevol i comença a convertir-se en precisament aquella —en aquella i en cap altra.

Es just quan s’està produint aquesta concreció atzarosa-ment automàtica arran de la meua ubicació que se’n comença a produir una altra. Aquesta altra concreció, tan imprescindible com l’anterior, té forma circular i està penjada a la paret.

Només mirar-me-la, es concreta: 12:00 pm. Les tres busques juntes per segona vegada avui.

Ja tasto el gintònic i el trobo més bo que mai. Després d’haver decidit que ser justament aquí i justament ara, no és casual o, dit d’altra manera, era massa casualitat, em trobava esperant qui sap què, però convençut que alguna cosa passaria. Aquest era l’únic desafiament que li podia fer, ara per ara, senzill i alhora enrevessat concepte de temps. Alguna cosa m’havia de passar, oi que sí?

En possessió de la veritat, diu ja la saviesa popular, ningú s’hi troba. Quan això passa, es diu que hom té raó. Jo, normalment, penso que de vegades ens menystenim, ens infravalorem.

Com diuen, el temps passa i ara, sense abandonar la idea de la in fra val oració, em continuo trobant a la barra, havent apurat alguns gintònics més, amb més mirades absorbides de la cambrera de les que podré recordar demà al matí.

Començo a pensar que allò de ser justament en aquesta barra volia dir que en aquesta barra, justament o injusta, aquesta nit no passaria res. La primera reacció enfront d’aquesta injustícia és un emprenyament que de seguida m’està fent riure.

És ben curiós que justament a mi m’havia de passar això, renoi, renoi!

M’ho he estat rumiant una estona i he arribat a la conclusió que per esperar l’hora de tancar haurem de cercar algun esdeveniment o alguna seqüència d’aquestes que ens agraden.

Se suposa que, perquè un relat sigui llegible, cal que als personatges els hi passi alguna cosa, per insignificant que sigui, dic jo. Tot és molt clar, però resulta que ara mateix, a mi, un dels personatges d’aquest relat, ja fa una bona estona que no em passa res. Estic pensant que potser l’autor/a ha triat malament el lloc i l’hora. Potser si m’hagués situat en una illa del Pacífic a les dotze del migdia m’hauria passat alguna cosa de més interessant.

En veritat, no m’agradaria tenir un comportament poc professional com a personatge, però potser m’estimaria més ser allà, en aquella illa, estirat a la sorra d’una platja pregant que no passés res, absolutament res. Fóra egoista i poc professional fer-te això. Tanmateix, jo què vols que hi faci? Almenys no me n’he anat i t’he deixat sol/a en aquesta barra, amb la cambrera mirant-te de tant en tant. M’he quedat aquí, aguantant la situació, intentant animar, amb posat optimista. Jo poc més puc fer. L’autor/a ja ha fet prou de situar-nos a tu i a mi en un mateix lloc i a una mateixa hora. Al cap i a la fi, potser ja va sent hora que tu hi posis alguna cosa de la teua part; una mica més de ganes, d’imaginació, de coratge. Nosaltres, els personatges, també volem divertir-nos. I aquí l’únic que estranyament pot arribar a treure’n algun profit és l’autor/a. Tu i jo ens hi prestem per plaer, per vocació o només perquè ens agrada, per tant, poc o res podem exigir. Si no ens agrada, pleguem i s’ha acabat el cafetí, oi?

Doncs no; evidentment que no. Nosaltres hauríem d’unir-nos i protestar, tot fent front comú al tractament injust que rebem. Per una banda, tu potser has hagut de pagar per estar amb mi en aquest bar. I jo, pel que em toca, he hagut de passar no sé quantes proves per a ser escollit; i la cambrera també ha superat proves —no qualsevol cambrera mira com totes les cambreres—. La normalitat mai no existeix únicament com a tal normalitat.

Tot plegat no sé què pensar; la ment se’m queda en blanc. Perdo el dalt i el baix. Tot em roda. Veig la barra vertical, cada cop més alta. Suposo que estic caient al terra.

Ensopego. Ja veig que demà no me’n recordaré de res, de tot això; m’ho hauràs d’explicar tu…

FI DE RES