9. ANGIE I MARGIE

(Internautes en suport imprès)

Primer l’Angie.

I tornes a tirar el rellotge enrere. I tornen a ser les 11 i pocs minuts del matí. Jo ja no puc més. D’ençà que m’han donat la feina, que m’estic engoixant massa.

Sóc, ara mateix, a la sucursal de la meva caixa d’estalvis i tot això, suposo que només ho estic pensant.

Com SEMPRE hi ha una cua de cal deu i com SEMPRE he vingut a sol·licitar una nova targeta de crèdit; SEMPRE la perdo. MAI no trobes una finestreta buida i, com SEMPRE. Mai no tindré la targeta per al cap de setmana. Volen que pensis en ells almenys una setmana; MAI no et deixen tranquil·la.

ODIO LES CUES!

Tothom em mira, es veu que he cridat molt fort.

A veure, no hem quedat que tot això, se suposava que només ho estava pensant?!

Em miro i em veig demanant excuses, movent les mans com un ventall, fent-me la despistada, fins i tot fent-me la interessant, la bohèmia, amb mirades de centèsimes de segon, movent els llavis, els pòmuls, el cul. En fi! He utilitzat tots els recursos inconscients que, m’atreviria a dir, són hereditaris i que ens hem estat imposant uns als altres tant de temps.

Tornant a la realitat, la gent, després de la sorpresa inicial, m’ha començat a observar. M’estan observant, uns amb curiositat, d’altres amb tafaneria engoixant i uns altres comencen a riure. Penso que aquests em comprenen i se m’escapa el riure. Intercanviem mirades de complicitat. Pensem que com seria la vida sense aquestes situacions. Fins i tot, entre alguns, ens ha semblat intercanviar una queixa sincera, si és que encara n’hi ha. Una complicitat gairebé ideològica, moral.

Això últim deu ser perquè em sento sola i tinc ganes d’estar amb algú agradable, algú simpàtic, carinyós, si pot ser…, amb un cos uauuu.

Demano massa?? No, de fet, només estic pensant que la Margie pot ser així.

Sembla que s’acaba la cua. Ja gairebé no hi ha ningú dels que han vist el meu espectacle, a part dels empleats. Quan acabi aquest calvari pujaré a casa a dutxar-me; que no puc més.

Ara la Margie.

Estic al·lucinada. Com és aquesta Angie!

Hola… Sóc la Margie i m’he instal·lat l’INTERNET fa dues setmanes. Encara no el sé fer anar bé, però com que l’Angie m’ho ensenya, n’estic aprenent molt de pressa. A l’Angie la vaig conèixer a VILAWEB, al barri xinès; jo estava per allà amb unes amigues. Volíem demanar la recepta dels rotllos primavera per a la mare, perquè veiés que INTERNET no és dolent per als nens, sinó a l’inrevés; és bo i ja està. La meva colleta, tots tenim 11 i 12 anys, ja va sent hora, no?

Què us deia? Ah sí, que conec l’Angie perquè ella també buscava la recepta dels primavera. Vam intercanviar adreces i des d’aleshores, parlem molt. L’Angie va dir que volia que no diguéssim ni l’edat, ni enviar-se fotos digitalitzades ni res, i ho vam fer. De manera que no sé ni a quina escola va, ni a on viu, ni res de res. Però em cau molt bé. Sempre parlem de què volem fer d’aquí uns anys. Ens expliquem què somiem a les nits. Ella també em passa articles de diaris. Jo fa poc li vaig donar una plana d’un MANGA súper bo. Té uns dibuixos molt guais.

L’Angie sí que s’ho passa bé. Ella viu a una casa molt gran. Fa el que vol… Quina enveja que li tinc, segur que deu ser molt maca, com la Lorie, la meva tieta, que aquest matí duig un vestit súper ajustat, de color vermell. Com que avui no hi ha classe per no sé què d’un sant-jo-que-sé, li he dit a la Lorie que si podia anar amb ella al centre comercial, però ella m’ha dit que hi anava per feina, que el dissabte vinent potser hi aniríem juntes. De tota manera, si la tieta no pot, ja li he dit a l’Angie d’anar-hi i així ens veiem. Tinc ganes de conèixer-la.

I si li envio un missatge ara mateix…?

Totes dues.

«Hola Angie, ets per aquí??? Cu-cut?!».

No hi deu ser. Ahir em va semblar que estava preocupada per alguna cosa. Potser n’ha suspès moltes aquesta avaluació. Li deixaré el missatge fent pampallugues al mig de la pantalla. Total, el pare ha pagat un any de connexió i ens han regalat 10 trucades de temps il·limitat durant el primer mes. Li deixaré el mail i me n’aniré a veure el llistat dels cinemes. A veure, tenia l’adreça del servei d’oci per a menors de 15 anys en aquest calaix. On deu ser…? Ves, no la trobo, a saber on és! Miraré el setmanari del diari d’aquest cap de setmana passat. A veure si és per aquí… mm…

No la trobo de cap manera. Bé, és igual, tinc un bon cercador…

Guaiteu-la! Aquí la tinc.

«http://www.cat.oci/CIN.com»

Per fi, s’ha acabat això de la caixa. Uf, quina dutxadeta més refrescant.

Surto del bany. Entra una claror groga per la finestra que m’acarona. He premut un botó que diu ON i un altre que diu PLAY. Estic anant a l’armari, nua. Passo per davant la meva taula. Hi ha tot de papers amuntegats, un full imprès amb el MANGA de la Margie… Després me’l llegiré. Passo per davant l’ordinador.

Ei!

Tinc un missatge a la pantalla… mm…, la Margie segur.

Sí! Ara mateix contesto.

«M’has agafat a la dutxa, saps Margie? Com et va el dia de festa?».

«Molt bé. Hola Angie. T’ha agradat el MANGA que et vaig enviar?».

«Està molt bé, d’on l’has tret?».

«En tenen als quioscs dels centres comercials. Si vols aquest dissabte podem anar-hi juntes i, així, ens coneixem, què et sembla?».

«Bé, encara manquen dies, però, si puc, hi anirem».

«Val».

«Ahir vaig somiar que el món durava només una hora».

«Quin somni més estrany. Es com aquella pel·lícula… Com es deia?».

«Sí, ja sé quina vols dir, jo tampoc no me’n recordo de com es deia. Saps Margie, el que nosaltres estem fent, conèixer-nos així, d’aquesta manera també té una part de somni, de pel·lícula. Sovint penso en tu, t’imagino. Me n’adono que jo encara no m’he delatat del tot amb tu, que encara tinc aquella mena de llibertat, de confiança que es té amb la gent que no coneixes».

«Què vols dir?».

«Tu vas a l’escola i m’ho expliques. Jo t’entenc, també vaig anar a l’escola quan era petita».

«No contestes?».

Passen uns minuts. L’Angie està davant l’ordinador, en una cadira. Tot el seu voltant és un caos de desordre. De cop, la seva pantalla anuncia que està rebent un missatge que convindria llegir amb un bon tractador d’imatges.

L’Angie se sorprèn i prem amb el ratolí el botó ACCEPTAR. Passen uns instants. Només sona el disc dur i la musica de fons. L’Angie sent entre sorpresa i curiositat.

Comença a dibuixar-se una fotografia en blanc i negre a la pantalla. Primer només se’n veu el 20%; està poc definida. Al cap d’uns segons ja es va veient alguna cosa.

L’Angie queda muda, mirant la pantalla. En un altre lloc, Margie somriu esperant tranquil·la.

L’imatge de la pantalla és una fotografia en blanc i negre de dues noies besant-se. A l’Angie se li escapa una mica situació. Rep un altre missatge.

«Què? Ara ets tu la que no diu res?

Saps Angie, crec que ja no vull enganyar-te més. Ni a tu, ni a mi, ni als altres.

No tinc 11 o 12 anys, i no vaig a cap escola per a estudiar, sinó per a ensenyar. Quan ens vam trobar cercant la recepta dels primavera, em va venir de gust fer-me passar per una de les meves alumnes. Després vas continuar explicant-me coses, explicant-li a una nena d’11 o 12 anys, és clar. Adoptar aquest paper em va costar poc i, a més, bo vaig trobar interessant, bo havia de fer. Poder fer preguntes innocents, sense embuts, em va seduir; ja era massa tard per a tirar enrere. Jo en tinc 28».

«Es veu que arriba un moment en què ningú és ningú. Un punt en què passen coses com aquesta».

«Margie, m’has deixat al·lucinada».

«Això vol dir que ens haurem de veure, no?».

«Sí…, és clar… suposo que sí».

«No m’has dit, Angie, que volies que anéssim aquest cap de setmana al centre comercial…? Doncs, si et sembla bé, quedem el dissabte que ve a les 12 a l’ALBION. El coneixes? Està molt de moda, diuen que s’hi veu de tot. Què et sembla?».

«No, bé, em sembla bé, és clar, com m’hauria de semblar? Bé».

«Així fet. Quedem d’aquí, deixa’m mirar el rellotge… Mira, d’aquí tres segons mancaran exactament quatre dies. A l’ALBION. Un petó (?!)».

«Adéu… un petonet».

«:)»

«:)»