7. RAONS

Hi ha coses que fa sense ganes; n’hi ha que les fa amb ressentiment. N’hi ha que no les fa ni se les deixa fer. De tant en tant, enmig del laboratori de decisions, una espurna de raó la fa asseure’s, encendre una cigarreta, fer-ne quatre calades molt seguides, apagar-lo al cendrer. Quan ella fa això, tot torna a començar.

De vegades, ella agafa nervis. Quan això passa no se li pot dir res. Aleshores és quan diu:

—… deixa’m, que estic que bufo!

Jo callo i tot torna a començar de bell nou.

Avui estàvem sols a casa allargant el matí fins massa tard.

Ella estava pintant, ocupada amb les seves coses, enfeinada amb els seus quadres (encara que no sigui veritat, m’agrada imaginar-me-la així).

Jo estic assegut, la taula la tinc plena de papers de tots colors. Ella s’acaba d’encendre la cigarreta i està fent quatre xuclades a tota velocitat. Ara ja no en vol més i veig que vol apagar-lo.

—… espera un moment, no l’apaguis.

—Té… Ostres, estic que bufo! —està dient ella.

Quan es concentra no para fins aconseguir el que vol. És persistent. L’envejo.

Els papers per un costat, els olis per un altre: qüestió de colors. Les essències dels nostres pensaments roden pertot i les sensacions de soledat es barregen fins encaixar perfectament. Ens hi passen hores en aquesta situació. Barallant-nos tot sols, alhora, per fer qui sap què de nou.

De cop, jo m’he aixecat, he anat a la cuina, he preparat cafè, n’he servit dues tasses, me les he endut cap allà, on és ella. Li he deixat el seu cafè a un costat de la taula plena de papers.

Ella m’està mirant. Agafa la tassa, se l’emporta als llavis. No sembla que estigui pensant en res concret. Es mira els papers de colors que té damunt la taula. Té l’enteniment perdut entre un verd i un fúcsia. Jo me l’estic mirant.

Un instant abans que passi veig com ella beurà un segon glop de cafè, com l’apurarà, com deixarà la tassa a un costat de la taula. Com es decidirà pel fúcsia en comptes del verd. I com, finalment, farà la barreja de colors; se n’omplirà la mà dreta. Es passejarà per davant del quadre, se’l mirarà des de diferents angles i, de cop, empastrarà la barreja fúcsia que tenia a la mà dreta però que acabarà tenyint-li tot el braç. Després, l’altra mà també ajudarà a fer l’escampada. Jo me la continuaré mirant. Veuré la seva cara d’excitació, els seus braços fúcsies, les gotes fúcsies al terra. Ella haurà fet un dels seus millors quadres. En acabant, tindrem gana i jo tornaré a la cuina i començaré a preparar els macarrons amb carn picada.