1

Tot just era divendres i tot just setembre. Ni tan sols havia començat l’hivern i Ralph es trobava en un estat lamentable. Tots ho vèiem.

Al cap de poques setmanes, què importa quantes, el van recollir d’un contenidor de deixalles industrials, a prop de casa seva, als afores de la gran ciutat.

Quan el va descobrir, mig per mala sort, mig per il·lusió, l’Angie va voler cridar. Ho va provar de totes les maneres, fins i tot miolant, com una gata en zel. Però la seva veu no es va sentir.

L’Angie va esdevenir una persona trista. Com sense ganes, com si res. Fins que un dia, també sense dir paraula, es va morir; com el Ralph, com tothom.

2

Freddy s’allunyava sol per un carrer fosc, tota la seva cara s’enfosquí de cop. Nosaltres el seguírem. No volíem deixar-lo sol.

Llavors tot s’enfosquí de cop i ja mai més ens vam veure les cares.

3

És així de senzill que mor la gent:

Carla travessava el carrer estret i l’engolí un forat de claveguera. En caure, va desnucar Robin que, de fet, a més d’estar esperant la mort, diuen que per casualitat, estava soldant una canonada de per allà baix.

Carla, en caure sorollosament, sembla que no topà amb Robin, només l’espantà. Robin relliscà, i la resta es fàcil d’imaginar per a qualsevol ment normal.

4

Mary, Linda i Susan s’assegueren a la taula. Susan celebrava el seu aniversari. Guisat de galtes. Truiteta de fetge. Sofregit de sang. Costelles amb xocolata. Escudella i carn d’olla…

Frank va ser un menú exquisit.

5

No calia ofegar-lo al bassal de ca l’àvia, però ells bo van fer. Hi va haver problemes; els més greus que mai no havíem tingut. Vaig haver de deixar-ho.

No he tornat a matar ningú.

Els caps de setmana s’han fet avorridíssims.

6

La cara li quedà groga. Quin fàstic que feies, George! No et pensis que ara has millorat molt, per això. Què creus, que et posaré el meu vestit creuat per soterrar-te? Au, va home, va!

7

Com aquella tarda, per exemple: Lorie caminava costera amunt, i, de cop i volta, la moto d’en Ronald li va segar una cama. Eren amics des de la infància, però, després del judici, el pobre noi va quedar arruïnat. Quan va sortir de la presó se n’anà al bar d’en Tom i s’omplí el cap de whiskys dobles, i se n’anà a buscar-la.

Més tard, Lorie i Ronald es van casar. Va ser una cerimònia ràpida, sense flors. Va ser tot massa ràpid. Arribant al capdamunt de la pujada, la moto anava massa accelerada i tot s’acabà en un sospir.

8

Sonava una cançó de Buddy Holly i la parella del fons no acabava de marxar. En Kompski, un polonès d’uns cinquanta anys que havia treballat dur tota la seva vida, es disposava a tancar l’IGUANA INN, un polsós hostal de carretera situat a la vella cruïlla de la 2a amb la transversal Est.

Entraren uns tipus amb males pintes però que també tenien nom.

Suares i el seu germà petit havien viscut com a milionaris fins que als seus pares els començà a anar malament. El xoc per a ells va ser massa sobtat.

La creixent heroïnomania dels pares i la violència diària els féu marxar desesperats. Tenien 13 i 16 anys.

El petit apuntava Kompski amb una escopeta de canó curt. El germà gran parlava. Ho feia a poc a poc, amb la veu freda dels qui saben què volen.

A Kompski el cap va començar-li a anar de pressa. Eren massa anys perquè uns marrecs li fotessin la vida. No ho permetria: Era injust, A més, seria fàcil d’enganyar-los i arrambar-se, parlant a poc a poc, tranquil·litzant-los, fins a la MAGNUM que amagava sota el calaix. Altres vegades se n’havia sortit.

Kompski no ho sabia, però aquell no seria el millor dia de la seva vida.

Els ulls innocents d’en Herbie —així es deia el germanet— van intuir tot el que li estava passant pel cap a Kompski, i ets seus ditets premeren la inevitable desgràcia.

Al cap de tres setmanes, un tipus d’uns cinquanta anys que, deien, venia del nord, en Phil, va obrir el MONEY INN, estalviant-se així mig cartell lluminós.

Fer la cruïlla de la 2a amb la transversal Est continuaren passant-hi massa pocs cotxes com perquè Phil s’hi fes ric abans de morir.

9

Tan se val com es deia l’home de la Nancy, les coses anaven malament i ho va solucionar com tothom, amb l’escopeta que van comprar per a sentir-se més segurs.

La Nancy no hi era. De fet no hi tornaria mai més. Havia marxat amb el Harol, un viatjant que la perseguia feia dos mesos.

Quan sonà el tret, l’home va oblidar de cop la Nancy, la casa, l’escopeta i, fins i tot, el seu nom. Era primavera i una pila d’ocells i papallones s’enlairà espantada. La senyora Smith el va trobar passats nou dies, per casualitat. Li estranyà no sentir els ocells del pollancre que anys enrere havien podat tots tres junts.

10

Aquell dia, Harry trià l’hora de la migdiada per anar a fer una becaina.

Aquesta hora, la seva preferida, sempre l’aprofitava per seure’s a la terrassa de la mansió i mirar el mar —gran, blau, immens, amb aquell color…—, veient passejar els minuts, mig adormits, a punt de fer tard.

Segons com, s’entristia. Quedava quiet, en silenci.

Mentrestant, se li refredava el cafè. Era la millor hora per a pensar. Tothom dormia o ho feia creure. La millor hora per a sentir-se sol, abandonat per un curt espai de temps, com si no hi hagués ningú més al món.

Aquell dia dinàrem junts, a la gran mansió amb vistes al mar, on, com ell deia, tot era possible.

Harry se’n fotia d’ell mateix; ho tenia tot i no era feliç. La casa li queia al damunt tres vegades al dia i el món se li enfonsava només mirar-se’l. Jo, això, ho trobava catastròfic.

Aquell dia vaig fer veure que dormia durant hora i mitja.

En Harry dormí eternament, tot sol, abandonat per un llarg espai de temps, com si no hi hagués ningú més al món.

Vaig pensar que, tret que a partir d’ara faria, ineludiblement, migdiada, la seva vida havia canviat ben poc.

11

L’autobús queia i queia. I ens semblava que mai no arribaria fins a baix. Als qui érem per allà, la premsa ens hauria anomenat espectadors d’excepció.

Tots haurien preferit no ser-hi. Inicialment ens quedàrem al peu del precipici. Al cap de no sé quant, tenia els genolls plens de trompades i estava enfilat pel mig del barranc. Tots baixaven, cadascun com podia. Alguns relliscaven perillosament, altres bo feren només per darrera vegada.

La visió de l’autobús d’en Marc caient amb tota la classe de 6è dins féu embogir tot el poble.

El descens va ser vertiginós. La gent no volia acceptar aquella mentida i corrien cada vegada més de pressa, com per trobar-se, com més aviat millor, amb les innocents i sentenciades víctimes.

Un peu se’m va girar i vaig començar a caure. El maltractat sotabosc, ple d’escombraries plàstiques, dibuixà la seva revenja al meu cos. Aquella branca m’obria la cuixa, tres metres més avall, una soca vella i seca em trencava la clavícula i, mentre encara cridava de dolor, una roca vermellosa em feia perdre el coneixement.

Al cap d’un temps em vaig veure mig conscient, descansant sobre tou, ja quiet Vaig mirar-me millor i reconegui els meus coixins. Eren els cossos de les germanes Simons, unes bessones de seixanta i tants anys. Em vaig incorporar. Al meu voltant res no es movia. Tot era ple de cares i noms sense vida. Hi havia dos tipus de cossos, els de dins l’autobús i els de fora. Vaig fer un repàs i vaig veure en Marc que bellugava un braç pel forat del vidre esmicolat. Havíem esdevingut espectadors excepcionals. Em vingué una cosa al cap però ràpidament marxà. En quina altra cosa millor podia pensar que en no res?

12

Per relaxar-se, en Gary va ajupir el cap, es va tapar la cara amb les mans tremoloses, va recolzar els braços als genolls.

Seia en un dels sofàs de la recepció de l’hospital. Es trobava enfonsat, no havia pogut frenar a temps. Ara només recordava, marcada davant seu cada dècima de segon, la cara de la Joy.

La Joy, de moment, havia viscut 14 anys, una edat que no és edat, que encara no ha tingut temps per ser-ho. A Gary, frases com aquesta se li clavaven al pit, al cor; li feien mal. No tant, però —i això és el més preocupant—, com el fet que no se les podia treure de sobre.

De tant en tant aixecava el cap. Amb un ull mirava al seu voltant cercant algú que li fes una mirada amable. Amb l’altre no volia veure un metge que se li acostés amb cara de circumstàncies.

En Gary potser havia mort una nena de 14 anys. Va pensar que aquesta vegada hi hauria sort, que no es moriria.

Van passar moltes hores, massa per comptar-les, més del compte, i la Joy es va salvar, no es moriria, continuaria respirant. Podria caminar i fer una vida normal. Gary va fer un bot del sofà. Va fer un crit. Va abraçar-se al metge. De cop estava alegre. Se n’adonà. Es va quedar quiet. El moment d’alegria se li barrejà amb la imatge de la Joy encastada al vidre del cotxe. Les cames se li van doblar. Va picar de genolls a terra. Els colzes se li clavaren a les cames. Les mans tremoloses esteses, lacara que queia al damunt d’elles. La Joy que s’havia salvat.

13

Caminava sense embranzida. Naturalment, aquell dia plovia i feia fred; havien arribat les primeres neus. Els peus l’anaven duent cap a qui sap a on. Per tòpic que sembli, sabia que ningú no l’esperava enlloc. Les ganes de dir coses s’havien esmicolat en petits sorollets pronunciats sota la pluja, enmig del fred. Sentia la remor de l’aigua caient al terra, damunt els sostres de plàstic, contra les xapes dels pocs cotxes.

Dins el seu cap, també esmicolat, no hi havia forces ni per queixar-se’n. Simplement vivia una època dolenta i ara li venia una tongada d’esdeveniments injustos. S’acostumà a la tristesa tal com si no conegués res més; com si res més pogués ser. Va viure així. És trist, però què hi podem fer?

Els seus amics i amigues el recordem.

Recordeu-lo ni que sigui un moment. Si encara algú se’n recorda de resar que ho faci. Ja res més li pot fer mal.

Descansi eternament.

14

Tenia poques ganes de sortir de casa. Sí, duia massa sense sortir-ne. Amb un calendari a les mans, un pijama greixós que contenia 90 quilos de cos humà, jeia davant d’una TV amb parabòlica.

Uns ulls acostumats a la foscor i als llums elèctrics resseguien, guiats per un dit arronsat i boterut, els dies del mes de desembre.

Any rere any, l’autoreclusió agafava cos. La idea de no sortir al carrer s’engreixava molt de pressa. La panxassa plena de justificacions i prejudicis només creixia. Moure’s, era una excepció. Girar el cap, un anacronisme. Moure el dit pels dies del mes de desembre… gairebé un caprici, una concessió a la mica de voluntat que encara contenia el cervell de la Nelly.

La noció del temps s’anava perdent de mica en mica. Trenc d’alba…? Posta de sol…? Lluna plena…? …Pssa… Fresqueta…? Tardor…? Primeres neus…? …Uff!

Festes d’aniversari…? Sants…? Celebracions familiars…?

El dit passava per sobre de dia 13 i després 14.

Catorze, catorze… pensava.

Avui era 14 i la reclusa notà una mínima espurneta de qui sap què al cap. Un d’aquells… per què no? Un punt, arribat el qual, tant és el perquè de tot plegat.

Pensat i fet.

La Nelly aixecant-se, dutxant-se, pentinant-se, vestint-se amb roba neta i passada de moda, pintant-se els llavis… ja havia fet moltes més excepcions de les possibles. No podia tornar enrere.

On deuen ser les claus? Merda!

Havia demanat un taxi per telèfon i se sentia un clàxon allà a fora. Nelly es mirava la porta del carrer, del món.

Nerviosa, la mà s’acostava al pany. La clau es ficava a dins. El canell girava. Se sentia clac! La Nelly no volia pensar.

Ha posat un peu a fora. Creua una mirada amb el taxista, des de l’altra banda del carrer. Ell afegeix un somriure. La Nelly s’atura, l’hi toma. Les coses no comencem pas malament. L’exterior sembla respirable.

Nelly se sent cada cop més contenta, feia temps que no s’hi sentia tant. La porta del darrera del taxi esperava oberta. Ell la mirava fixament. S’hi dirigia en línia recta, extasiada, més enfora del món que dins. Els peus creuaven el carrer i un cotxe corria de pressa cap a un Nadal trist. El món no sabria mai res més de la Nelly i de la seva història.

Abans de morir, l’ermitana de ciutat, va deixar anar una mirada cap al cel. Hi havia núvols, sol, queien quatre gotes, s’hi veia un arc de Sant Martí… al cap i a la fi, tot ben normal.

15

Joy es mira el mar. Hi ha pocs núvols i el sol il·lumina trossets de mar donant-li una profunditat més apreciable. Joy ja s’ha mullat els peus i camina pel trencant, massa tranquil, molt relaxat…

Joy s’hi fica, no deixa de mirar ni per un moment l’horitzó. Sembla que s’hi pogués arribar. Com la mort, a Joy comença a semblar-li que més enllà de l’horitzó hi ha d’haver alguna cosa més que el que diuen els mapes.

En Joy ja és lluny de la platja; neda a bon ritme. No vol sortir-ne, només mira endins.

Continua nedant i nedant i nedant…

Cada cop és més lluny i la seva convicció de no voler tornar es fon i en deixa veure una de més planera: no poder tornar. És fa evident que ja ha consumit més de la meitat de les seves forces. No bufa ni gota de vent que el pogués ajudar. 1, a més, si tornés, tampoc no sabria per què.

Joy no pot tornar-hi i, posats a morir, és més romàntic fer-ho nedant cap a dins.

Molt més tard, quedaríeu sorpresos de com es poden allargar les forces. Joy va arribar al més enllà. Explicar-vos el que va veure, li semblava injust. De tota manera ens hi estaria esperant. Veure’l era una qüestió de paciència, i, a Joy, la paciència, se li havia acabat un matí mirant la mar, tot estant massa tranquil, molt relaxat…

16

Per a explicar-ho sense allargar-me i sense malentesos, us diré que Fred se suïcidà perquè se suïcidà Gil, que se suïcidà perquè Lonie se suïcidà, per què louis se suïcidà, perquè Candy se suïcidà, perquè Harvie se suïcidà, perquè Ronie se suïcidà, perquè Fred s’havia suïcidat abans.

Gràcies que jo, fins aquell dia, encara no els coneixia

17

Favoritismes a part, el tret era millor que el gas o les pastilles. L’Oliver ho sabia molt bé però no tenia prou diners i es llençà per un daltabaix prou alt com per anar directament al cel.

18

Una tristor immensa, un enuig flagrant, la remor d’un mar fosc, l’olor de la cuina… Sensacions que eren més aviat sentiments, desencisos. Els anys passaven, per mentida que semblés, l’un rere l’altre i, en James, ja gran i vell, cansat de no res, era aturat al rebedor de la casa. Feia una darrera mirada a aquell menjador, a aquella cuina…

Realment estimava aquella casa, era un amor trist el que li tenia. Ara se n’aniria a la ciutat a viure amb els fills i els néts per sempre més.

L’esperaven al cotxe «… va, avi, afanya’t, que he d’anar al cinema i encara t’he de deixar a casa». Ell sentia aquesta frase i li queia una llàgrima massa justa com per ser amagada. Mirava un butacó oreller; li’n queia una altra. Contemplava la claror groga que entrava pel rebost. Es posava una mà al front. Se’l fregava amb força; s’escapaven més llàgrimes. Era vell. Ningú té compte dels vells, pensava. Tampoc no tenia prou calés perquè tinguessen cura d’ell. Marxar era inevitable. Es va girar cap a la porta, una mà al front, l’altra treia un mocador. Els peus se l’enduien. Sonava un clàxon. El vell sortia de la casa mentre la mà del mocador assecava les llàgrimes. Un pam! tancava una pila de records al seu cap. Es dirigia al cotxe. Hi arribava eixut de llàgrimes, fins i tot va fer algun comentari simpàtic. Entrava al cotxe i acaronava al nét petit mentre el cor acabava de trencar-se-li per sempre més.

19

La mala sort és pura casualitat. En canvi, per casualitat no es mor mai ningú i per mala sort se’n moren la majoria.

Sabeu què? El millor és no temptar ni a una ni a l’altra, que després ja se sap què passa: ens morim sense avisar.