10. NOSALTRES

(Casualitat en blanc i negre)

Som dos cossos. Diuen que som aproximadament heterosexuals i ens estem mirant. No sabem on som i ens és bastant igual, però som en algun lloc de la gran ciutat. Ja ens hem estat mirant, fa una estona. Notem que ens anem posant calents. Veiem com els nostres rerefons imaginen com ens acostem, com les nostres mans s’encaixen. Els nostres llavis deuen ser d’aquell dolç sense sucre que tant ens atrau. Do comprovem. Dem deixat de fer el que fèiem abans de començar a mirar-nos i ens hem arraconat a una paret, la primera, i ens hi hem adherit arrapant-nos-hi fort… La paret ens aguanta i s’escalfa. Hi ha poca llum però ens mirem de nou. Ara ja sabem que era veritat tot el que pensàvem. Ja ho tenim clar. Les nostres mans ens toquen els cabells —tots dos els tenim recentment curts—. Massa casualitats per a ser un somni, hem pensat.

Aquestes coses només passen a la realitat. Hem provat de dir «t’agafo el cul amb forca, amb les dues mans, volent-te aixecar», però ho hem fet alhora. Els botons de la camisa blanca costen més de descordar que els de la camisa negra, que són de trau, però els hem descordat entre tots clos. Quan les hem llençat a terra hem oblidat qui duia què.

Les quatre sabates surten disparades passejant pel nostre voltant.

Ens hem desfet les sivelles dels cinturons i uns quants botons més. Els nostres JEANS han sigut catifa i ens hem estirat al llit.

Som allà, mirant-nos, notant la complicitat. Sabent que no hi ha pressa, que tenim temps fins al migdia. Els somriures se succeeixen, els petonets i les carícies també. Ens anem coneixent. Els SL1PS blancs ens baixen cames avall, els perdem de vista. Ens mosseguem els clatells, les orelles, els pits, els colls, les clavícules, les llengües. Ens ho volem menjar tot.

Ens sona un telèfon. No hi som. Ens toquem, ens trobem. Anem sent un, molt a poc a poc. Anem sent un molt a poc a poc. Sentim que anem dient coses. Unes són dolces, d’altres fràgils, sinceres o massa fàcils aquelles. Una mica més enllà n’hi ha unes de romàntiques, es toquen amb les falses —que també en diem, també se’n diuen—. Les paraules ens acompanyen el petó, la llepada, les bellugadisses de cames. Ens acompanyen les petites revoltes que no reprimim, que ens mostren quanta força allibera una sensació, una mirada, una imatge…

Encara no bullim, però estem encesos.

Nosaltres. Aquí. Ara. Res més.

Un crit. Un somriure, un altre. Un altre crit de l’altra veu, un tercer somriure. Els petons fa temps que els hem deixat de comptar. Ens abracem fort, massa com per a notar res de qui ens abraça. El que volem notar és la nostra pròpia força, el nostre desig, les nostres ganes de follar, d’arrapar-nos, de llepar-nos, d’enamorar-nos ni que sigui un instant. I el nostre sentit comú que no entén res, que procura de no ficar-s’hi, que cau pel seu propi pes, per la seva incoherència vers la situació. Una situació que no té lloc, ni espai. Ni precedents, ni futur possible més lluny d’aquests fulls impresos que estàs llegint. Que tots tres sabem que s’acaba al migdia, que com a màxim serà un record aïllat a les nostres ments i a algunes més.

Tot plegat ens emociona més i ens comencem a moure més de pressa.

Un duu a l’altre, els esbufecs. Una duu a l’altra, les embranzides. Esbufecs i embranzides, els uns duen les altres i, les altres, duen els uns. Tenim temps per a mirar-nos, de fet, tindríem temps per a fer el que fos. Però ara és massa tard per parar. Ara seria massa tard per fer d’altres coses.

Ara només tenim temps per a gaudir, fins que les tres busques es trobin al lloc i a l’hora convingudes.

Ens estem acomiadant i ens ve al cap la gent que passeja pel carrer anant a cites o fent feina o… Ens vénen records com aquests des de molt lluny. Tant lluny que els distingim malament, ni tan sols ens atreviríem a dir que són totalment certs.

Què hi fa tota aquesta gent anant amunt i avall?

Què fa tothom que no para de moure’s?

Què fem nosaltres aquí, movent-nos amunt i avall per casualitat?

Mo ens vindrà a destorbar ningú. El telèfon no sonarà. Tothom sap que en aquests moments estem ocupats; ningú no ens emprenyarà innecessàriament. L’olor de suors es barreja amb un encens imaginari, un encens de colors que ens arriba en forma de cançó, que ens toca la pell, l’ànima, que ens ho trastoca gairebé tot. Poca cosa més que flipar farem fins a les 12 del migdia, poca més podràs llegir d’ara fins a les 12. Podries ajuntar-t’hi, com l’Stuart que s’imagina fent-s’ho amb el James i la Kènia que, en aquests moments, encara no s’han fet ni un petó. L’Stuart ja ho dóna per fet. Nosaltres sabem que malgrat les bones intencions de la realitat, aquestes coses passen menys del que tots voldríem.

De cop parlem:

Ratifiquem la dolça anormalitat d’aquesta situació. Sembla que cru ha apagat el llum.

Has apagat el llum?

Sí.

Ah, bé.

La casualitat és en blanc i negre, en ara i aquí, sense abans ni després. Amb un aquí massa feble, limitat pels límits de la gran ciutat, la ciutat infinita. Amb un ara que s’acaba, que s’escapa, que vol dir més un ara quotidià que no pas un ara instantani.

En blanc i negre, amb tots els colors presents o en absència de llum. Fosc d’ulls tancats o amb claror de cossos al roig.

Això i poca mes; ens entendràs, veritat? Nosaltres també t’entenem a tu. Si no sabem ni on som ni perquè això, poc més podem saber de tu, però t’entenem, entenem el voyerisme com una pràctica moralment mal jutjada, mal entesa. Mira’ns i s’ha acabat. Et direm que veus, les darreres imatges, les que queden arxivades.

Se sent molt lluny un Bom! que mig ens ubica a prop de l’ALBION.

Ens tomem a mirar, ens fonem, es fon la casualitat, s’acaba.