11.JANE

(Vies ràpides, by Jayne Anne Phillips)

M’havia venut la casa, la tele, la nevera, la cuina, part de la roba, l’equip de música, els CD’s, el vídeo. En fi, tot allò que tenim els de classe mitjana en una societat benestant.

M’havia comprat una furgoneta, un equip de música extraïble protegit electrònicament. En fi, allò que ens cal als exhippies de classe mitjana per fer un canvi radical a les nostres vides i retrobar-nos amb la joventut.

M’havia decidit a lluitar contra el sistema des de dins, per dir-ho d’alguna manera. Els seixanta els tenia lluny, superats. A la tele diuen que la gent de la generació X podrien ser els meus fills. Tinc 36 anys. Feia almenys dos anys que ja no era hippie, quan en Herb em va abandonar a canvi d’un director de cinema amb els cabells rossos platí i un MASSERATTI com a utilitari.

No, de fet, l’entenc. Si no se n’hi anava ell, potser me n’hi hauria anat jo. En qualsevol cas, jo estava més trista del que pugui semblar i, si m’havia decidit a agafar els trapaus i desaparèixer, era, justificacions a part, perquè ho necessitava.

Duia 12 dies de viatge. La DATSUN anava molt bé, corria molt. Aquests dies, a les rectes inacabables de l’autopista, estirava els braços amb força. Em mirava les mans, lluny, arrapades al volant. Bloquejava els músculs necessaris per mantindré el control del vehicle. Els altres els relaxava. Deixava una llumeneta d’alarma a la ment i em posava a pensar. L’interior de la DATSUN es trobava en un estat de desordre controlat. Aquell estat en el que tenim les coses així perquè vivim sols, establim una relació de màxima intimitat amb l’entorn. Com quan seiem en aquella cambra, que ens hem fet tant acollidora, per passar el vespre llegint o escoltant música. Sense pressa, tranquils, segurs.

Així recordava l’apartament que havia deixat feia 12 dies.

Ara, a la furgoneta, estava refent la casa. M’havia endut el butacó de pell; li tinc un amor especial. Els objectes reben l’amor gratuïtament, no discuteixen. Sí, estava ressentida amb en Herb. Això encara no ho tenia controlat. La resta, ho havia deixat prou arreglat. M’havia donat de baixa del gimnàs, havia pogut llogar la plaça de pàrquing. Estava sense feina. Fins i tot, abans de marxar, havia tingut temps de passar pel bar d’en Phil. Jo li havia fet dos petons. Ell estava assabentat dels meus plans. Em va posar els braços damunt les espatlles amb to paternal i em va dir que no em demanava quan tornaria, però que tornés, i que per retrobar-nos feliçment, era tristament necessari que marxés. Després em va fer un petó als llavis i se n’anà darrere la barra a posar els GINTÒNICS que li estaven demanant la parella del fons. Phil em feia més de pare que altra cosa. Encara no el trobo a faltar, encara tinc massa coses al cap. Ja us be dit que aquests dies tinc molt de temps per a pensar, per posar-me nostàlgica, per situar-me anys enrere. La música m’hi ajuda molt. Poso determinades cintes dins l’aparell i engego els 100 w de records.

La meva companya, la DATSUN, sé que em comprèn, i es posa a córrer com ona boja. Sé que en Phil tenia por d’això més que de cap altra cosa. Em passo així uns minuts i després, aquest això, noto com m’ha fet viure intensament, fins que en Phil em prem el peu del fre. Els cons de llum se m’acosten més a poc a poc i jo tomo a sentir els braços, els relaxo, tornen, ja hi sóc de nou: crua realitat.

La crua realitat és que amb tot això, el trencant de la circumval·lar m’ha passat de llarg i hauré de travessar la gran ciutat. Hi vaig viure un any i mig, ara fa 12 anys. Aprofitaré per donar una volta pel centre. Ho us penseu, no aniré al tal ALB10H PUB, que diuen que està de moda. Els setmanaris en vénen plens: reportatges, publicitat; el recomanen per al cap de setmana; tant si estàs casat com solter, tant si atraus les mirades com si no. En fi, que jo passo d’aquests llocs, que ja sabeu, vaig d’un altre rotllo. Tot i ser una tia de guai, al meu rellotge encara no és migdia i això us demostra que, de fet, l’escapada que protagonitzo tampoc no és res de l’altre món.

Perdó, no volia sortir-me del meu paper, però al contrac-te no deia que la Jane estigués sotmesa als mateixos capricis imposats que els altres personatges.

A vegades em vénen ganes de mirar-m’ho tot així. Ho us passa a vosaltres? M’agrada pensar que vivim un món, més que determinat, ja viscut. Un món on facis el que facis, ja ho has fet.

Em nego a acceptar que sóc dins la furgoneta i que potser podré no anar al tal ALBION PUB. I que si, finalment, arribo a no anar-hi, aleshores, em nego a acceptar que abans me n’hagués sentit orgullosa. Ara, en canvi, sé que si no és l’ALBION serà un altre, i també sé que tantes hores de conduir i pensar, en una postura de semi-ioga, a més dels mals que m’he fumat, em fan imaginar massa coses.

Quan al rellotge de la DATSUN diu 12:00 am, sóc en un semàfor de la 8a. Sento un tret dins l’ALBION, tothom el sent.

La gent crida. Dos policies corren cap allà. Més gent corre cap allà. Em cau el porro de la mà instintivament. El trepitjo. Algú està estirat per terra. Fins i tot hi ha temps per veure el primer flaix de fotògraf i un vell que es desmaia. Sona el primer dong del campanar electrònic de la 8a i el semàfor s’ha posat verd.

El món es paralitza per uns instants. Ningú no veu res, ningú no sent res. Ningú no està, només és. Sona el clàxon del CHEVROLET del darrere. Jo, Jane, torno. Els meus braços també. Premo el PLAY i l’accelerador alhora. Els l00 w s’enduen el meu dins, la part que no cal que es digui Jane, la que t’arriba. Els 100CV de la DATSUN, s’enduen la Jane que el conductor del CHEVROLET ja gairebé no veu. Potser no tenia tanta pressa com semblava. Jo tampoc no en tinc. Deu ser per això que continuo 8a amunt com una boja.