2. KÈNIA

(Flashback)

Aquest fill de puta, no el suporto, m’utilitza. Es pensa que n’estic penjada; quin imbècil!

Jo passo dels tios, sóc jo qui els utilitza, hi jugo. Ets tu un tio? Doncs vés aprenent de què va el rotllo.

Potser m’arribarà o potser no, però als 21 passo molt. M’han dit que toca, no? Ara ja ho saps, ja ho sabeu, no us en fieu de mi. L’imbècil de l’Èrik es pensa que m’he emprenyat pel que m’ha fet. Imbècil. Es un inadaptat, un penques.

No continuaré, no vull pensar que n’estic ressentida. La veritat és que no he pogut evitar-ho, l’he hagut d’insultar. A vegades no puc reprimir-me i, de fet, m’agrada deixar-me anar. M’ho diu un profe de l’escola. Em va dir que hauria d’haver fet 4t de trompeta. També diu que li agrada inventar-se històries. A mi també m’agrada i per això us diré que sóc aproximadament irlandesa, de prop de Dublín. Dic aproximadament perquè sóc negra. Naturalment jo també posseeixo tots els tòpics de raça: ballo bé, tinc allò que els blancs anomenen swin i tinc un cos esvelt. Ara no recordo quina de les dues coses em van dir que era per casualitat; i tampoc quina era millor. Com veieu aquesta història no té res d’estrany. Està plena de tòpics i de… Però perdoneu, no vull treure-vos de context. Això no deu ser bo per fer-vos perdre en la lectura. Ho sento, però només ho he fet per a mostrar-vos com d’atractiva sóc, com d’interessant hauria estat la Kènia.

(pausa)

Sortia de casa de l’Èrik. M’havia volgut fer emprenyar, però jo tenia problemes més importants per resoldre. Tenia 21 anys i ja en feia 4 que me n’havia anat de casa de la mare.

Havien passat 4 anys i encara tenia bones raons per no tornar-hi. La mare vivia als afores de la gran ciutat, i allà, ens criava per a estudiar trompeta. Vaig decidir marxar a on fos i me n’hi vaig anar.

Potser per tot això, i suposo que per moltes més coses, ara tornava del meu viatge iniciàtic per tot el país amb ganes de centrar-me una mica. Tenia la beca, tenia un pis, tenia l’Èrik.

No sé com, però encara no em trobava còmoda en aquesta situació, havia tornat a la gran ciutat, a la Jazz Prestige a fer 4t de trompeta i en aquests mateixos moments em trobava al METRO escrivint al meu diari.

Sempre he pensat que escric un diari per a no adormir-me al METRO; l’odio. Es ràpid, em portarà de seguida a la cita. Sé perfectament que hi arribaré a les 12 en punt, però no m’agrada el METRO, és fosc. Quan l’agafes tant als afores és perillós i t’atraquen dia sí dia també. Per això és que jo duia la meva S&W, una pistola que pots aconseguir fàcilment, que no és cara i s’amaga en qualsevol lloc.

Avui, però, no venia de casa meva als afores. Avui venia de ca l’Èrik —un recorregut gens perillós—, i anava a l’ALBION PUB, un bar-terrassa nou que conservava la part antiga de l’edifici. Darrerament estava de moda.

Aquest matí dec haver agafat la S&W i dec haver-la carregat amb una bala. No diré, ni al meu diari, la raó què em deu haver fet agafar la pistola.

Com passa el temps, ja només sóc a set parades!

Em trobo estranya, aquest estiu no m’he decidit a marxar enlloc, no per no tenir opcions, sinó per mandra. Tot i viure, com sabeu, als afores, a l’estiu s’hi està bé. Almenys jo, aquest estiu, hi he estat bé. De petita jugava amb els del barri, tant a robar com a matar, evidentment tot era només un joc. Els darrers anys les coses esdevingueren més reals, i tots robàvem i, fins i tot, alguns mataven. El joc havia esdevingut un gran joc, l’únic. Al trencant d’alba ens n’anàvem a les discoteques-dels-afores i els preníem fins les sabates als borratxos plens de coca tallada que en sortien. Explicat així sembla que fórem molt durs nosaltres, però ja sabeu allò dels tòpics. Deixem-ho en la idea que les coses eren així i prou. Deixem-ho en el supòsit que sí. Ja sé que costa de creure, però em trobava a pocs quilòmetres de l’ALBION amb una pistola a la bossa. No havia tingut prou força com per acollonir l’imbècil de l’Èrik i ara m’esperava una cita massa tranquil·la.

Al James l’havia conegut feia poe, vam coincidir a la secretaria de l’escola de música. Ell dóna classes allà. Les seves classes m’estan agradant, no té pressa, et deixa anar al teu ritme, no t’embafa, et condueix.

No sé si tinc ganes de parlar d’en James, ja el veuré d’aquí uns minuts. Ell segur que arribarà abans que jo. He notat que li agrado. Amb en James tinc aquella sensació de deixar-me dur, com ell diu a les seves classes, de fluir suau, com quan toco la trompeta. Com els dies aquells que agafo la trompeta i tot em surt bé. Com els dies aquells que, a tu, et surten rodons, que fins i tot trobes la major part els semàfors verds. O, com a mi avui, que el METRO arriba a l’estació just quan poses el peu.

En aquests dies em ve al cap la trompeta d’en DON ELLIS o el saxo d’en BEBSTER. Miro el carrer i li poso una música, me imagino, la sospito pel mig de la cridòria, de l’enrenou dels motors, dels altaveus informatius.

Avui, però, no era un d’aquests dies amables que, de tant en tant, toca al sorteig del destí. Avui duia massa coses, tant al cap com a la bossa. Al cap sobretot hi duia la discussió estúpida amb l’Èrik. A la bossa, la pistola amb la bala, i ni jo mateixa sabia per què. Vull pensar que me la hi vaig oblidar abans d’ahir, quan l’Èrik em va venir a buscar al meu apartament.

Les sensacions se’m fan estranyes perquè noto mals presagis per a aquest migdia, com si hagués de passar una tràgica i estúpida casualitat. Mai no he estat supersticiosa, mai no he fet cas a aquestes males premonicions, però avui no sé per què em sembla que guanyen credibilitat a dins meu.

(…)

El METRO ha arribat. Deso el diari, deso el bolígraf. Surto del vagó. Pujo les escales, cap a la superfície. El rellotge de l’estació diu les 11:42. Vaig bé, penso.

Abans d’anar a l’ALBION tinc temps de passar per l’ORINOCO, la botiga d’esports d’aventura. De sentit a l’escola que demanen una dependenta. Ben segur que ja tenen algú, però no hi perdo res per provar-ho. Una feina com aquesta m’aniria molt bé.

Jo en sé ben poc d’aquests nous esports. Domés sé que cal dissenyar tot un equip per a practicar-los, amb roba especial i accessoris de tota mena. Després cal posar-li un nom també de disseny, que en un primer moment costi de recordar.

La resta és ben fàcil d’imaginar: publicitat.

Entro a la botiga:

—Bon dia, busques alguna cosa en concret, algun regal?

És una noieta de la meva edat. Cabells llargs, rossos, llisos. Faldilla curta, amb aquells quadrets escocesos que tant n’emprenyen per a les faldilles. Mastega xiclet i em mira amb cara de lolita. Ha donat per suposat que vull fer un regal a algú.

Als altaveus està sonant una cançó per a imbècils. Ella no sembla adonar-se’n.

—No, no…, només volia mirar, gràcies —he dit.

Ha fet un gest amb el cap i ha tornat al taulell. S’està mirant uns papers, sembla que se’ls estudiï. Em passejo pel local, la varietat és increïble. És impossible que no trobi alguna cosa útil, alguna cosa d’aquelles que et fan pensar un, «com be pogut passar sense això tant de temps? Si, a més, no és pas car». Frases com aquestes, que algun especialista en publicitat ha pensat que jo diria en un moment com aquest. En un moment que m’he despistat, un d’aquells que dius, «no sé en què dec estar pensant jo ara». En un d’aquests moments, be vist uns bolígrafs que encara que escriguis en superfícies verticals o al mateix sostre, no s’aturen. Sembla mentida que a la secció «Vola, amb motor i sense», hagi trobat la solució per a escriure al faristol sense que se m’assequi la tinta. Sembla mentida!

N’he triat un de vermell i un altre de negre i els he posat davant la noia del xiclet. Les meves sospités s’han fet putada. La noieta no encerta el codi d’accés a l’ordinador.

—Perdona, però avui és el meu primer dia i ja saps com són aquestes coses, no?

—Tranquil·la, tranquil·la —li he dit jo.

No! No sé com van aquestes coses! No m’has deixat l’oportunitat d’esbrinar-ho!

La noieta acaba de prémer un botó i ràpidament arriba un tipus gras, calb, d’uns 40, sense massa pintes d’esportista. Ell és qui realment viu de l’esport d’aventures.

—Perdona, Dave, però… com s’introdueix aquest codi? Dave se l’ha mirada amb cara sexual. Després ha introduït el codi dels bolígrafs tot dient:

—Mira Susan, fas dic aquí i tries l’opció de «Volar, amb motor i sense». Després tecleges el codi, prems ENTER i ja ho tens. Ho veus que n’és de senzill?

—Sí ja ho veig Dave, gràcies, ja n’aniré aprenent.

Dave em mira, satisfet del seu negoci, satisfet de la seva nova empleada, content de viure a la societat en què vivim…

Jo agafo el canvi i foto el camp.

Al carrer noto el vent fresc a la cara. Començo a sentir els sorolls de cridòria, de motors, l’altaveu de l’ORINOCO dient: «ORINOCO, vida d’aventures, vida de sensacions, vida de…». Camino de pressa. El semàfor de vianants està verd. Sóc a tres cantonades de l’ALBION. El veig des d’aquí. Em ve curiositat pel James. Continuo caminant. Sóc a dues cantonades de l’ALBION i m’aturo. He sentit el semàfor xiulant, ben vermell.